Jesús no demana la confessió del pecat

Jesús no demana la confessió del pecat sinó que perdona directament davant del més mínim reconeixement de la pròpia indigència.
El que hi ha en joc (i això és el principal) és la mirada de Déu i no la descoberta de les taques que puguin embrutar la nostra ànima. Es tracta de posar el centre de la nostra mirada en Déu i no en nosaltres mateixos (el que en podríem dir una mirada teològica).
El lloc de l’Evangeli on la gent “confessava els pecats” és a la vora del riu Jordà on Joan batejava (Mt 3,6) però, quan hi anà Jesús amb la mateixa intenció, la veu del cel li va canviar la mirada. Va adonar-se que es tractava, sobretot, de reconèixer que ell era “fill de Déu”. Tot seguit, quan surt de l’escena del baptisme va al desert amb la intenció d’esbrinar què vol dir això de ser “fill de Déu”. El temptador que està atent a la recerca de Jesús, per tres vegades, li suggereix allò de “si ets fill de Déu...”(Mt 4,1-11) Jesús rebutja tot allò que no sigui contemplar l’esguard de Déu.
Vençudes les temptacions surt convençut que ha de perdonar sense demanar comptes.
Així ho fa amb el paralític que li presenten entre quatre dient-li: “Els teus pecats et són perdonats” (Mc 2,5) i amb la dona pecadora que li besava els peus li diu sense demanar-li comptes del que ha fet: “perquè ha estimat molt se li ha perdonat molt” (Lc 7,44-50) i tampoc no pregunta res a la dona adúltera a la qual envia dient-li: “Vés i no pequis més” (Jn 8,1-11).
No és que Jesús pensi que no hi ha pecat perquè bé els enumera quan “vindrà el Fill de l’home amb gran poder i majestat” (Mt 25,31-46) sinó que no demana altra cosa al pobre i al pecador que el reconeixement de la pròpia indigència.
Què fa doncs? Deslliga l’endimoniat atrapat pel maligne en el seu interior etzibant a l’esperit maligne: “Calla i surt d’aquest home” (Mc 1,25).
Trobem tres llocs on els pecadors reconeixen genèricament els pecats (sense enumerar-los): el publicà de la paràbola que prega donant-se cops al pit reconeixent-se pecador en el temple, del qual Jesús diu que “se n’anà justificat a casa seva” (Lc 18,13-14); el fill pròdig que va al pare dient-li “He pecat contra el cel i contra vós,” mentre el pare l’abraça abans que el fill hagi obert boca reconeixent el pecat (Lc 15,20-21); i el bon lladre que probablement és el cas més clar de reconeixement dels pecats al qual Jesús li obre de bat a bat les portes del paradís (Lc 23.39-43).
Penso que les paraules més colpidores són les del crucificat que clama al Pare (això és el més important) “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34). Perdona a canvi de res.
Aquest serà el missatge del ressuscitat quan els dóna l’Esperit: “A aquells a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats” (Jn 20,19-23) mentre a ells, que l’havien negat i abandonat, no els recrimina ni els demana altra cosa que ser perdonadors dels altres.
Aquest Nadal hem contemplat Jesús indefens i humil que ve a nosaltres perquè no li tinguem por. Ve a perdonar de part del Pare del cel i a donar-nos el poder de fer el mateix als altres.
Josep Escós és rector de Navarcles