Deixar-se pastar

Miquel Àngel Maria, membre de Justícia i Pau Menorca

A finals de gener farà un any que ens va deixar, als 94 anys, Mn. Jaume Cots de Riera, un capellà menorquí molt estimat i recordat com un sòlid testimoni de generositat i austeritat, àdhuc de pobresa, de tarannà afectuós, humil i entregat al seu ministeri. El senyor Cots —a Menorca, l’apel·latiu tradicional dels capellans és senyor— venia d’una família rica, i havia heretat un patrimoni extens i valuós. Però des de fa molts anys havia anat desprenent-se de tot, capitalitzant a fons perdut iniciatives socials i de l’Església, moltes d’elles destinades a millorar les condicions de vida de col·lectius amb dificultats.

El senyor Cots hauria tingut motius per odiar. O com a mínim, per viure amb un racó d’amargor, de ressentiment, sense acabar de superar l’assassinat del seu germà, víctima d’una matança efectuada per incontrolats del bàndol republicà el novembre de 1936. Lluny d’això, el senyor Cots marcà un imparable crescendo en la seva capacitat de perdó, diàleg i concòrdia. Quan va morir, el comentari de molta gent va ser que “era un bon home”. Record que una vegada, fa anys, li vaig demanar pels seus records i sentiments de l’època de la guerra civil. Típic en ell, va treure importància a la seva actitud, i en va responsabilitzar l’Evangeli, sempre exigent, mai assolit.

Pocs dies després de la seva mort, conversava enmig del carrer amb en Joan Febrer, rector de Ferreries. Vam saludar una velleta, bona dona, que passava per l’altra banda del carrer. En Joan s’hi va referir com “una dona pastada per la religió”. I vaig pensar que aquesta definició també li esqueia molt al senyor Cots.

Aquell mateix dia vaig llegir a un web d’un amic que “l’important (d’algú) és que és una bona persona. Tant se val si és creient o no, si és simpàtic o no ho és gens, si és llest o un poc aturat..., tan se val tot açò, l’important és la seva bondat —que es regeix pel bé—, la seva benevolència —que vol el bé dels altres— i la seva compassió —que es sap posar en lloc de qui pateix.” Hi estic d’acord, és clar. Però aleshores vaig pensar, i avui he volgut recordar-ho tot evocant el senyor Cots, que en el camí per assolir la bondat segurament hi tenen tanta importància els nostres sentiments —allò que ens surt de dins— com les ensenyances que rebem —allò que hem incorporat— a partir de les opcions que prenem, i dels camins que escollim quan som en una cruïlla. Hi ha molta gent que no és bona “amb independència” de si és creient o no, o seguidor de tal o qual filosofia, sinó que, justament, s’ha anat fent bona perquè ha caminat amb fidelitat per un camí de saviesa traçat per una religió, per una ideologia política, per una tradició espiritual o ètica. Per assolir la bondat o qualsevol altra fita d’aquesta manera, resseguint un camí, cal ser humil, no afirmar gaire l’ego sinó sentir-se més aviat com un recipient que mai no està sadoll. En una paraula, com deia en Joan, deixar-se pastar.

Vivim una crisi molt més profunda que l’econòmica, que ja per ella mateixa seria prou greu i important. Sentim que per moments perdem seguretats, ens abassega la perplexitat davant processos que no entenem, i les reformes i els canvis que ens anuncien o que ja es duen a terme, dibuixen un horitzó ple d’incerteses. Potser, malgrat tot, és un bon moment per tornar-nos a fer preguntes importants, per compartir vivències, per donar més importància al nosaltres que al jo, per re-aprendre els camins pensats i caminats des d’aquelles tradicions —religioses, polítiques, ètiques, sapiencials— capaces d’ajudar-nos a trobar el sentit de les nostres vides, i deixar-nos pastar per elles.