El poeta, pedagog i crític literari Joan Triadú, una de les figures més rellevants del catolicisme a Catalunya, ha mort aquest dijous a Barcelona als 89 anys. Nascut a Ribes de Freser el 1921, Triadú va ser clau en la represa cultural catalana, convertint-se en un dels principals activistes en aquest camp.
Durant la Guerra Civil i la dictadura franquista va escriure i ensenyar en la clandestinitat. Va ser fundador de la revista “Ariel”, va impulsar la creació d’Òmnium Cultural, la del premi Sant Jordi i la del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A més, es va dedicar a la formació de professors de llengua i literatura catalana. Va guanyar el Premi d’Honor Jaume I (1982) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992). També se li va concedir la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001).
Com a pedagog, Joan Triadú va dirigir l’Institut Cultural del CIC i l’Escola Thau, que també va fundar. L'Institució Cultural del CIC (ICCIC) és una entitat al servei de la societat catalana en els àmbits de la cultura i de l'educació fundada a Barcelona el 1950 amb el nom de Centre d'Influència Catòlica Femenina (CICF), amb l'objectiu d'introduir la dona en els corrents culturals i religiosos d'aquells anys i engegar projectes relacionats amb la seva promoció cultural i religiosa.
De la seva vinculació del compromís creient amb el catalanisme en parlava en una entrevista de fa pocs anys a la revista Materials d’Història de Catalunya. Triadu deia que voldria “una Catalunya que fos fos cristiana. El terme cristià és molt ampli, vol dir doncs que s’estigués abans pels desvalguts que no pas pels que tenen. No dic allò de ‘Catalunya serà cristiana o no serà’ que atribueixen a Torras i Bages i que encara ningú no ha trobat a cap obra seva. No vaig per aquí. Però jo la voldria cristiana. Ho serà o no ho serà. Déu dirà”.
També, havent viscut en primera persona el nacionalcatolicisme, es manifestava partidari de preservar el caràcter aconfessional de l’Estat, però matisava que “una cosa és que l’estat sigui aconfessional i una altra cosa és el laicisme. Crec que és un fet que l’Església ha perdut influència però el que ha de fer és donar testimoni, d’una fe encarnada amb el que Crist va venir a dir i va venir a fer. Si es posa en un pla de voler imposar les seves posicions i després d’envoltar-se de misteri, d’hipocresia, de situacions com aquestes que hem viscut aquí, tan tristes i tan lamentables...
Finalment, era crític en valorar l’Església catalana actual: “Crec que la cosa va malament. Veig malament la divisió que hi ha entre els catòlics, entre la gent d’església. Crec que s’han fet malament les coses i crec que l’església catalana pròpiament dita, des de l’època del Concili Tarraconense, l’han desfigurat tant com han pogut, han aprofitat la mort de bisbes i arquebisbes i persones que representaven realment l’església catalana i no cal dir que la Conferència Episcopal Espanyola hi ha influït. S’està passant un moment perillós”.
Triadú parlava després d’haver estat protagonista i coneixedor de molts dels episodis de compromís de l’Església en la recuperació de la llengua i la cultura catalana durant els anys del franquisme.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.