Salta al contenuto principale
Catalunya Religió
(Rosa Maria Jané Chueca/Catalunya Cristiana) El 25 i 26 de gener es van celebrar les 46 Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura sobre Secularisme i cultura de la fe: Església i diàleg, entre la tradició i el present. Uns 150 preveres van participar en aquestes jornades, que van ser clausurades per l’arquebisbe d’Oviedo i bisbe responsable de la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada de la Conferència Episcopal Espanyola, Mons. Jesús Sanz. El prelat va dissertar sobre Déu amic o Déu rival. La nostàlgia incensurable de la trobada amb el Déu veritable.
La vida consagrada experimenta avui moments de feblesa i pobresa?
Parlant de forma molt genèrica, sí que podem dir que és veritat que la vida consagrada pateix d’una crisi que està descrita. Especialment a Occident, que travessa ja en aquests 50 anys de camí postconciliar. Numèricament hi ha una crisi que és patent, amb la tossuderia de l’estadística. Ja no només pel que fa a la quantitat, sinó a la incidència que pot tenir el carisma d’una família religiosa. Detectem que hi ha una mena de pèrdua de to, una atonalitat. Això s’escenifica en el fet que entren menys persones a formar part d’aquesta família, de vegades els qui entren ho fan amb una feblesa que els empeny a sortir-ne, no sempre els qui es queden tenen vitalitat... Aquest és el perfil més fosc que viu avui la vida consagrada. Però reduir la vida consagrada a aquest perfil enfosquit, sense detectar quines són també les zones ben il·luminades, no seria just.
I quines són aquestes «zones ben il·luminades»?
En la vida consagrada molt arrelada no tot és foscor ni tot és penombra. Hi ha molta gent que, de forma silenciosa, sense cap mena d’arrogància, viu la seva fidelitat amb molt de goig, amb molta serenor i amb una fecunditat que no sempre copsen els titulars de les nostres revistes i publicacions. També han aparegut famílies religioses noves, plenes d’energia, amb una vitalitat immensa, amb una fecunditat apostòlica enorme i que, a més, són beneïdes amb moltíssimes vocacions. Déu, que és molt original, suscita altres camins amb una fecunditat preciosa.
Pensa vostè en l’anomenat «miracle de Lerma» o de «sor Verónica»?
Efectivament, però no només en aquest cas. Realment aquí es fa present la mà de Déu. En aquest món secularitzat, descregut, poc amable cap a l’Església, en el qual es diu que hi ha un desencontre entre l’Església en general i la vida consagrada en particular amb els joves, tenim un cas on això no és aplicable. No només tenen dos monestirs, La Aguilera i Lerma, plens de vocacions, també hi ha una llista d’espera que és molt esperançadora, però no és l’únic cas. Tenim realitats tant de vida contemplativa de clausura com de vida apostòlica evangelitzadora que són també significatives en aquest mateix sentit.
L’anunci d’aquesta nova congregació va provocar molt d’enrenou, s’han calmat ja els ànims?
Jo conec les germanes, quan eren clarisses. Molt abans de ser bisbe sovintejava el monestir de Lerma per fer-hi exercicis, algun curs de teologia, algun recés... a més sor Verónica, la fundadora, és la germana del meu bisbe auxiliar, Mons. Raúl Berzosa, per la qual cosa conec molt bé la situació. Puc dir que les clarisses en general es troben una mica perplexes. Davant de la novetat carismàtica de La Aguilera i Lerma, les clarisses diuen (i aquí faig referència al que elles mateixes em diuen i expressen) que no és una novetat inconciliable amb el que pròpiament és el carisma de santa Clara, i per això se senten una mica perplexes. Fins i tot pot haver-hi una mica de dolor, com l’esquinç que provoca deixar la família on elles han nascut. La pregunta és si aquest viatge era l’adient o no. Aquesta és la perplexitat que tenen les clarisses. El que és evident és que s’han anat allunyant de la font de santa Clara i de la praxi de l’orde de les clarisses. La qüestió és que elles deuen haver discernit si aquest viatge és un viatge mogut per l’Esperit Sant o un viatge aventurer.
Cal continuar discernint?
Gamaliel té un criteri de discerniment que sempre ha aplicat el poble de Déu: les coses de Déu es demostren en la vida, no en els conceptes ni en els projectes. Jo el que desitjo per a aquestes germanes de La Aguilera i Lerma és que visquin joioses el que Déu els demana, perquè Déu els ho ha concedit. Serà la vida el gran sedàs on es podrà purificar el que té de novetat, el que té de consecució a una moció de l’Esperit Sant o el que té d’aventurer. Hi ha de tot a la vinya del Senyor. La vida s’encarregarà de purificar el que hi ha de bonic i veritable. Jo desitjo que el balanç sigui positiu, molt profitós per a les persones que es troben embarcades en aquesta nova història i que sigui profitós també per a la resta de l’Església.
Últimament també es parla en alguns cercles de confrontació entre la vida religiosa i la jerarquia de l’Església, és real aquest desencontre?
Com a president de la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada puc dir que s’ha produït un desencontre en anys anteriors. Les institucions tenen el rostre dels qui som al capdavant i en alguns moments sí que ha pogut produir-se alguna dificultat. De manera que, no fa pas tants anys, aquest desencontre era palès. Tan palès que va ser instrumentalitzat per altres tipus d’àmbits, com ara el polític. Hi havia interès a escenificar que l’Església es troba dividida i que hi ha un desencontre de confrontació entre el que és la vida religiosa i el món de l’episcopat espanyol. El que puc dir en aquests moments és que no hi ha desencontre i que les relacions no només són cordials, sinó positivament profitoses. Som diversitats que no som aquí per rivalitzar, sinó per trobar plegats els camins per completar-nos i complementar-nos.
Vivim temps difícils per a l’evangelització, però quan ha estat fàcil esdevenir testimonis creïbles de l’Evangeli...?
Benet XVI és testimoni qualificat a l’hora de descriure com és la nostra generació i com aquestes dificultats o facilitats s’hi troben presents. El Papa ha parlat de l’evangelització en un món neopagà. No es tracta d’una primera evangelització davant d’un món pagà, que potser no ha sentit mai parlar de Déu i que no coneix ni l’Evangeli ni Jesucrist. Es tracta d’un món que és postcristià, que ha decidit optar per un nou paganisme. El fet d’anunciar Jesucrist a gent que està de tornada de Jesucrist és una novetat que abans potser no havíem tingut.
Quina responsabilitat tenim amb aquest neopaganisme?
La història cristiana és com un camp que de vegades no hem sabut conrear ni regar com cal. A vegades ens trobem que hem assecat el que era cridat a ser un verger, com a conseqüència de la manca d’atenció, de la manca de laboriositat. A vegades aquest neopaganisme o postcristianisme és culpa dels creients, dels cristians, per aquesta manca d’atenció, de diligència, d’audàcia i, sobretot, d’aquesta manca de fidelitat. Però no es pot explicar tot per una imputació cap a nosaltres, cap al pecat de l’Església o la incoherència dels cristians. També el món té les seves males arts i l’esperit del mal en cada generació ha intentat frustrar, confondre, dividir i desmuntar el que Déu i els seus fills intenten construir en el seu nom, amb la nostra pobresa i pecats.
Com s’ha de fer aleshores l’anunci?
Hem d’anunciar l’Evangeli de Jesucrist com una bona notícia a una generació que diu que ja no és cristiana, però que ho va ser temps enrere. Suposa, com deia Joan Pau II i repeteix Benet XVI, aquesta audàcia a l’hora de promoure un mètode i un ardor, una manera que sigui nova perquè s’anuncia allò que és etern, l’Evangeli. De tal manera que a la gent que creu que ja se’l sap li pugui sonar a novetat. Aquest és el repte que tenim. No únicament en el terreny intel·lectual ni solament pastoral d’activitat apostòlica. Hauríem de tocar tots els instruments en aquest concert: el més intel·lectual, el més cultural, el més assistencial... tot el que implica la vida de les persones.
En aquest sentit, la vida consagrada té un paper preponderant...
La vida religiosa ha de mostrar, cada dia millor, als fidels i als no creients el rostre de Jesucrist. Un Jesucrist que beneeix els infants, que guareix els malalts, que consola els desesperats, que ressuscita els morts... són diferents perfils d’un Jesucrist inabastable, i aquests perfils són, en el fons, els carismes. Francesc d’Assís, Benet, Teresa de Jesús, Teresa de Calcuta, Joan Bosco... tantes famílies religioses són aquest testimoni d’un perfil de Jesús. La vida religiosa té aquesta bonica missió d’apropar en una parcel·la de la vida el que és la trobada amb el Senyor. El més important és la trobada, perquè Déu quan s’encarna en el seu Fill no ens envia un manual, ni un prospecte d’instruccions, ni un expert. Déu ens envia el seu Fill que surt al nostre encontre. Quan fulleges els evangelis t’adones que el que Jesús explica, proposa, mostra, sempre és el fil de la vida. És la trobada amb algú que em mira, m’escolta, té alguna cosa a dir-me i alguna cosa a oferir-me. Si manca aquest encontre, no podem parlar del Déu cristià. El Déu cristià és el fruit i la conseqüència de l’impacte d’un encontre. Els cristians hem de ser capaços de propiciar de manera bonica, de manera amable o, fins i tot, provocativa, l’encontre amb Jesucrist.
Rosa María Jané Chueca. Text publicat a Catalunya Cristiana.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.