(Eloi Aran) De acuerdo, según Jordi Cabré Trias "la iglesia de la Sagrada Familia de Igualada es una blasfemia por sí misma y con pecado fue concebida".

Desprès del Concili Vaticà II, mentre era bisbe de Barcelona el cardenal Narcís Jubany, a moltes parròquies i llocs de culte s’administrava el sagrament de la Penitència amb el ritual que permet fer una celebració comunitària de preparació i desprès els fidels  reben el sagrament amb la imposició de mans del prevere, mentre fan una expressió de penediment sense el detall de les faltes. 

Audiència General 11 de novembre 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre la pregària. Algú m’ha dit: “Parla massa de la pregària. No cal”. Sí, és necessari. Perquè si nosaltres no preguem, no tindrem forces per anar endavant en la vida. La pregària és com l’oxigen de la vida. La pregària és atreure sobre nosaltres la presència de l’Esperit Sant que sempre ens empeny. Per això jo parlo molt de la pregària.

Després d’onze anys al noviciat de Montserrat, sis com a ajudant del mestre i cinc com a mestre de novicis, l’octubre de l’any passat el P. abat va nomenar un nou mestre. Per això vaig deixar la cel·la del noviciat on vaig viure onze anys i vaig passar (provisionalment) a una altra cel·la del monestir, fins que el 12 de novembre de l’any passat (avui fa un any), vaig venir al santuari del Miracle per ajudar els monjos d’aquesta petita comunitat tan estimada.

Fotografia: El Miracle | Ramon Ribera

Al voltant del Concili Vaticà II va créixer a casa nostra la necessitat de crear himnes en llengua vernacle, concretament en català.

Escoltar, preguntar, entendre i explicar. Si als periodistes ens demanen el quadern d’instruccions de la nostra feina, segurament coincidiríem en què aquests quatre passos són bàsics i elementals per explicar al món, als altres, aquells fets considerats rellevants, d’interès social, justos o injustos, exemplars o reprovables.

(Miquel Àngel Pérez) A Santa Coloma, en el lloc on el van matar, i davant de la tomba que el va acollir molts anys, se m’oprimeix una mica el cor. Aquí va donar mostres de l’amor suprem un pobre bon noi, víctima innocent de l’estupidesa i la ceguesa humana. Profundament creient en el Déu de l’amor, vivia com una tragèdia les difícils condicions de vida de la classe treballadora, i la seva llunyania de l’Evangeli de Jesús. Home de frontera, li hauria agradat que l’Església estigués més a l’abast dels que més patien, i que aquests tinguessin la llum i el suport de la fe.

D’acord, segons Jordi Cabré Trias “l’església de la Sagrada Família d’Igualada és una blasfèmia per si mateixa i amb pecat fou concebuda”.

L’autoestima, tal com diu el nom, fa referència a estimar-nos a nosaltres mateixos. És l’acceptació agraïda de qui som i dels dons que tenim. És una capacitat molt necessària per la salut personal i relacional. Molts problemes interpersonals s’originen, de fet, per la falta d’autoestima d’una part, de l’altra, o d’ambdues parts. Jesús fa referència a l’autoestima, per exemple, a la paràbola dels talents.  L’autoestima és la capacitat de reconèixer, acceptar i responsabilitzar-nos dels propis talents per fer-los créixer i posar-los al servei dels altres.

Antes de las palabras sobre el juicio a las naciones (25,31-46), encontramos en el evangelio de Mateo tres parábolas que giran sobre el retraso del regreso de Jesús, el lapso de tiempo intermedio como un tiempo de vela y espera y el juicio final o momento de pasar cuentas. Las parábolas son: el esclavo fiel (24,45-47); las diez muchachas (25,1-13) y los talentos (25, 14-30) que es la que leemos en el evangelio de este domingo.