El conocido pasaje (Mc 8,27-35) en el que Jesús pregunta quién es él lo leemos en el evangelio de este domingo. El texto evangélico presenta tres partes bien diferenciadas: a) la pregunta de Jesús sobre quién es él, seguida de las respuestas de la gente y de Pedro (vv. 27-30); b) el anuncio de la muerte y resurrección de Jesús (vv. 31-33); c) una instrucción sobre las nuevas condiciones de seguimiento a Jesús (vv. 34-35).

El conegut passatge (Mc 8,27-35) en el que Jesús pregunta qui és ell el llegim a l’evangeli d’aquest diumenge. El text evangèlic presenta tres parts ben diferenciades: a) la pregunta de Jesús sobre qui és ell, seguida de les respostes de la gent i de Pere (vv. 27-30); b) l’anunci de la mort i resurrecció de Jesús (vv. 31-33); c) una instrucció sobre les noves condicions de seguiment a Jesús (vv. 34-35).

Quan haguem rigut del tot, ens haguem saciat de morbo i haguem tret tots els nostres tòpics episcopals a passejar —jo el primer, que no som de pedra— i retornem al nostre hemisferi cerebral fred i calculador, ens n'adonarem que la renúncia del bisbe Novell amaga, almenys, un repte important: hi haurà dues seus vacants (Solsona i Terrassa) i una amb prelat dimitit (Girona). El que estigui pensant en això, i no en les gracietes o les revenges que el personatge s'ha guanyat a pols (també fredes, que és com s'han de presentar) , enganxarà a tots els altres amb els deures per fer.

“El 13 de setembre obriran tots els centres educatius de Catalunya amb el 100% de presencialitat a les aules”, declarava el Conseller d’Educació en una roda de premsa el dia 30/08. També es va fer esment a les novetats més rellevants previstes al nou “Pla d’actuació”: “Les classes seran presencials i segures, els alumnes aniran amb mascareta, no s’hauran de confinar aquells grups que ja estiguin vacunats amb pauta completa encara que hagin sigut contacte estret d’un positiu i les zones comunes, com els patis, ja es podran compartir entre diferents grups.

 

Per a mi, la imatge més impactant d’aquest agost tan poc plàcid que acabem de passar ha estat la dels talibans exhibint les seves armes poderoses, patrullant pels carrers de les ciutats afganeses, vigilant-ho tot i espantant tothom.

I és que les conseqüències terribles d’aquesta ocupació del poder, d’entre les quals les que més impressionen són el tracte que rebran les dones i les nenes i la destrucció sistemàtica de la vida cultural i del sentit crític, el que tenen al darrere són les armes amb què aquestes conseqüències es podran imposar.

(Rafael de Gispert) La paraula “icona” prové del grec eikon, que vol dir imatge. Les icones, però, no volen ser només una imatge de motiu religiós, sinó, més agosaradament, una imatge del sagrat. Per això, en referir-nos a la relació entre l’observador i la icona com a una relació contemplativa hem volgut expressar, des del mateix títol d’aquest article, l’horitzó que dona sentit a la seva indagació: ¿què fa que una icona convidi a la persona a transcendir una mirada moguda per un simple interès o sensibilitat artístics?

Audiència General 1 de setembre 2021

Germans i germanes, bon dia!

La lectura del llibre, ‘La Bíblia vista amb humor’, del dibuixant vila-realenc Quique Arenós, m’ha recordat l’anècdota de l’escriptor Bruce Marshall, que el bisbe Francesc, de Girona contava en el Full Parroquial del 14 de març passat. Educat en una família protestant puritana, el petit Marshall veia l’hora del culte a l’església com una tortura. No podia parlar, no podia quasi respirar i si es movia, la seva mare el pessigava.

La paraula Decàpolis prové de dues paraules gregues (deka i polis) que signifiquen “deu ciutats” tot i que, amb el pas del temps, arribarien a ser més de deu. Les ciutats eren Gèrasa, Escitòpolis, Hipos, Gàdara, Pel·la, Filadèlfia, Dion, Canatha, Abila i Damasc.  L’agrupament es va fer en virtut de la seva parla, cultura, situació geogràfica i condició política. Tot i que se sol presentar com una lliga de ciutats, cada ciutat funcionava com un estat autònom. La Decàpolis era un centre de cultura grega i romana en una regió d’arrels semítiques.

La palabra Decápolis proviene de dos palabras griegas (Deka y polis) que significan "diez ciudades" aunque, con el paso del tiempo, llegarían a ser más de diez. Las ciudades eran Gerasa, Escitópolis, Hipo, Gadara, Pella, Filadelfia, Dion, Canatha, Abila y Damasco. El agrupamiento se hizo en virtud de su habla, cultura, situación geográfica y condición política. Aunque se suele presentar como una liga de ciudades, cada ciudad funcionaba como un estado autónomo. La Decápolis era un centro de cultura griega y romana en una región de raíces semíticas.