Aquesta setmana li escrivia a la regidora de Drets Civils de l'Ajuntament de Lleida la dramàtica situació en què ens estem trobant a aquesta ciutat i que ja s'està estenent a altres llocs de Catalunya.

 

 

(Rafael Allepuz i Xavier Pelegrí –Justícia i Pau) Resulta evident que l’actual estada de temporers a les comarques de Lleida està essent atípica. El motiu és l'efecte de la pandèmia de la Covid-19 sobre aquesta. Però aquesta pandèmia no fa més que posar en evidència el que moltes entitats i agents socials lleidatans anaven denunciant en els darrers anys i que enguany, amb major insistència, advertien.

Fotografia: Santi Iglesias

 

 

En un article del mes de gener explicava en aquesta pàgina que la meva família estava formada per la Mercè i jo, i pel meu germà Jordi, que pateix una discapacitat intel·lectual i viu amb nosaltres. El Jordi té 55 anys, la Mercè 63 i jo 69. I avui voldria escriure sobre ell, perquè aquests mesos de confinament i semi/pre/post/confinament m’han obligat a fixar-me d’una manera especial en ell i en el que significa per a la Mercè i per a mi viure amb ell.

La pregària pot comparar-se a una casa amb 3 estances o habitacions molt connectades entre si com ens deia Santa Teresa. Presentem tres estances que es poden donar en el procés de la meditació i la pregària: Seguiment, Alteritat, Comunió.

 

Els orígens del pare eren els d’una família de pagès i, durant tota la seva vida va treballar la terra amb les seves mans i ens va transmetre aquesta estima per la terra i els seus fruits. Ens va ensenyar a netejar el camp, a cuidar l’hort, a regar-lo i a saber quan s’havia de plantar i quan collir. En el seu fer tot semblava fàcil! El pare era un home callat, pacient i de mirada tranquil·la. Ara, pensant-hi me n’adono que el seu bon fer, en gran part, es devia a la paciència que els pagesos aprenen a tenir amb la terra. 

El país actual del Líban del que tantes coses ens explica el nostre estimat amic Tomàs Alcoverro en els seus llibres i en els seus articles a La Vanguardia és un país de contrastos geogràfics, de poblacions antigues i mítiques, i per sobre de tot d’acollida de refugiats durant tota la seva existència.

(Llorenç Sagalés) Hi ha en Jesús un deixar-se devorar per la compassió que el va consumint sense parar. Dona la impressió de viure permanentment en adoració al Pare, unit a Ell, però, precisament per això, es deixa commoure a cada instant per les necessitats dels altres, gairebé fins a morir. Té una ànima contemplativa que cerca per instint la soledat de la nit i el desert o la companyia silenciosa dels amics, però que al mateix temps es desviu pels pobres, els petits i els malalts, i els vol tocar i besar.

Diumenge XVII de durant l’any

Barcelona, 26 de juliol de 2020

Com passem la vida? Ens passem la vida buscant. Què busquem? Un llibre que ens regali saviesa, un amic que ens comprengui, un amor únic, definitiu i fidel, un treball rentable, un pis de qualitat, un bon pla de pensions...