"Cada dia morim". És a dir, cada dia morim una mica. L'expressió és de Sèneca (Epístoles 24, 20). No sempre en som conscients, però quan en prenem consciència, cada dia esdevé una possibilitat única, una ocasió per experimentar a fons, per gaudir de tot allò que se'ns ofereix com a do, per estimar tots i tothom, per fruir dels vincles que hem anat forjant al llarg de la vida. Cada dia morim, però durant el mes dels difunts que ara tot just comença, la reflexió sobre la mort és més present.

Manel Cardenya, de Cruïlla de Debat

Publicat l’11 d’octubre de 2008 a Església Plural

Crec que tinc l'honor, des que el passat 13 d'octubre vaig publicar aquí mateix la nota Calendari papanata, d'haver estat el primer en opinar sobre la pretensió del Consell Escolar de Catalunya de canviar la denominació de les festes de Nadal i Setmana Santa.

Això, si més no, és el que diu mons. Brugès. Efectivament, dèiem al final del post anterior que la perla del discurs, la trobaríem en el tercer apartat, quan parla de «dues generacions, dos models d'Església». Aquest discurs s'ha de llegir íntegrament per poder-se fer càrrec del que vol dir i del que insinua el Secretari de la congregació responsable dels seminaris. Però em permeto de transcriure’n un passatge:

Repàs als 50 anys de la revista Serra d’Or. Un referent cultural de Catalunya publicat per l’Abadia de Montserrat.

 

 

 

José Manuel Vidal, periodista

Article publicat el 4 d’octubre de 2008 a El Mundo

L’Evangeli de diumenge 1 de novembre 2009. Tots Sants.

"En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué i se li acostaren els deixebles". Comença el Sermó de la Muntanya que sacseja el món, i li proposa una forma de vida oberta a Déu "ric en l'amor i en la fidelitat".

En aquest temps de modernitat avançada en el que vivim (la postmodernitat crec que va ser un xarampió o una febrada de creixement que molts ja han superat), la qüestió de les adscripcions religioses personals no és pas simple. És poden donar en plans molt diversos i en infinites combinacions: el sociològic, el cultural, l’ètic, el de fe i creença... En que creuen els que creuen és un interrogant ple de sentit.

La T1 de l’aeroport de Barcelona, inaugurada fa només quatre mesos, constitueix una infraestructura de primera magnitud. Els seus 544.000 m2 donen una sensació d’amplitud i els edificis envidrats absorbeixen la lluminositat mediterrània que es reflecteix a les rajoles impol·lutes de terra. Les prestacions tècniques s’endevinen excel·lents, tot i que els professionals dels serveis les podrien valorar en la mesura justa. Una altra cosa ben diferent n’és la gestió. AENA prioritza interessos aliens a la projecció internacional de l’aeroport.