Sí, els claretians hem fet Capítol. Que és com dir que hem fet Assemblea General. Amb la particularitat que no és anual i de cap de setmana, sinó cada sis anys i d'una setmana sencera. Hem revisat la feina feta aquests darrers anys. Ens hem preguntat si la vida que duem és prou evangèlica. Ens hem demanat explicacions i ens hem donat explicacions. Hem vist quines coses van, quines no van i quines hem de canviar.
 

Una vegada, per celebrar l’aniversari de quaranta anys d’un amic, ens van convidar a escriure un text dient d’aquella personal tot allò de bo que teníem per dir i que normalment no diem dels altres fins que són morts. Em va semblar un gran encert. ¿Per què guardar-se les lloances més personal pels funerals, quan el màxim interessat ja no les pot sentir, o almenys, compartir?

            Podem anar creixent sense límits? Molts cops sembla que si l’economia, el nivell de vida i de serveis no creixen sense parar ja anem malament. Quasi ningú recorda el que fa molts anys va dir el Club de Roma: Creixement 0.
 

divendres 5 de febrer de 2010

XARXES
[HOMILIA DG-TO-C05 (Lc 5, 1-11)]

El Casal Loiola ja té nova pàgina web! La podeu consultar aquí.

El Casal Loiola es un projecte de les Comunitats de Vida Cristiana i la Companyia de Jesús. Vol ser un espai de creixement humà i espiritual de les persones de cara a contribuir a una societat millor.

Molt important ha de ser l’Esmorzar Nacional d’Oració a Washington perquè el president Zapatero hagi acceptat predicar-hi i citar la Bíblia; ell que, des de sempre, és un agnòstic declarat. I, evidentment, és un esmorzar important, no tant pel seu significat religiós com per les seves repercussions polítiques i econòmiques. Reuneix l’élite d’aquells que realment manen en el país i s’aprofita per a contactes i negocis.

Em conviden a parlar sobre la filosofia de la maldat a la Fundació Vidal i Barraquer. Tot un èxit de participació i d'atenció mediàtica, prova del bon fer de la Fundació i de l'encert del tema.

Nunca entendí el deporte de los que se dedican a cortar cabezas, o de los que ejercen las veinticuatro horas del día de martillo de herejes. Si tan esencial fuera la tarea inquisitorial que se atribuyen, al menos deberían tener presente aquello de que el trigo y la cizaña crecen juntos, y que ya habrá quien separe lo uno de lo otro a su debido tiempo, porque esa tarea no nos toca a nosotros.