Pau va néixer els primers anys del segle I a Tars i era de família jueva. Apareix en els escrits del Nou Testament amb el nom jueu de Saule i l’hel·lenista de Pau. Fou cèlibe i tingué l’ofici de constructor de tendes. No és una dada històrica fiable que fos fariseu i que s’eduqués a Jerusalem. Fundada la comunitat cristiana de Damasc, Pau fou un dels membres mes actius de la comunitat jueva que s’erigí en perseguidora de l’esmentada comunitat. Cap a l’any 33 cal situar la revelació a Damasc. Desprès d’aquest esdeveniment inicià una missió en aquesta ciutat.

En una de les seves darreres intervencions públiques, amb motiu del darrer congrés de la Federació d’Educació del sindicat CCOO celebrat a Barcelona els dies 9 i 10 d’aquest mes d’abril, el Conseller d’Educació en funcions, Josep Bargalló, afirmà que per al curs vinent es mantindria la dotació extraordinària de personal docent que, a causa de les circumstàncies de la pandèmia, aquest 2020/21 presta servei als centres docents, i que en un principi es va dir que només es mantindria per al present curs escolar.

Les situacions de crisi posen en evidència les mancances d'un mateix per afrontar-les, i ens plantegen una sèrie de reptes que cal afrontar èticament. La situació que vivim amb la COVID-19 és un clar exemple d'això.

Daniel Innerarity publicó hace poco más de un año un artículo titulado «Nadie es de nadie»» relacionado con la campaña del veto parental. Señalaba que «reina una gran confusión en torno a la diferencia entre lo público y lo privado.», ya que «la escuela es un lugar de transición desde el ámbito de lo familiar hacia el mundo». La familia tiene una palabra que decir como también la tiene la misma sociedad.

Daniel Innerarity va publicar fa poc més d’un any un article titulat «Nadie es de nadie» relacionat amb la campanya del veto parental. Assenyalava que «hi ha una gran confusió al voltant de la diferència entre el que és públic i el que és privat», ja que «l’escola és un lloc de transició des de l’àmbit del que és familiar cap al món». La família té una paraula a dir com també la té la mateixa societat.

 

 

He comentat ja algun cop en aquesta pàgina que l’aparició del cristianisme enmig de la societat pagana del primer segle va significar un sacseig notable en aquell món que semblava tan estable i tan ben organitzat. I és que per als cristians la fe comportava una determinada manera de viure, cosa que no passava en els cultes pagans, que eren uns ritus que no afectaven el que la persona feia o deixava de fer. Per dir-ho amb paraules cristianes, l’amor a Déu era indestriable de l’amor al proïsme, cosa que dintre les religions paganes no es plantejava.

Qui digui que hi ha crisi de vocacions sacerdotals està ben equivocat. Jo, d’aquestes, en veig pertot. Per exemple, al teatre. Amb la pandèmia, és de les pocs actes socials que conservo (amb l’abonament) i més de la meitat de les vegades hi surto emprenyat. No sé si és una tendència actual, però en les obres on predomina “el missatge”, fins i tot quan hi estic predisposat, o precisament perquè es prejutja la bondat i aquiescència amb aquest missatge, tiren per terra les seves possibles vàlues artístiques i m’enerven.

Audiència General 14 d’abril 2021

Catequesi sobre la pregària:

Estimats germans i germanes, bon dia!

El texto del libro de los Hechos de los Apóstoles (Hch 3, 13-15.17-19) que leemos en la segunda lectura de este domingo corresponde al segundo discurso de Pedro dirigido a un auditorio judío donde defiende la fuerza que Jesús resucitado tiene para curar y conceder el perdón a todos los que causaron la crucifixión del Mesías de Israel.

El text del llibre dels Fets del Apòstols  (Ac 3, 13-15.17-19) que llegim a la segona lectura d’aquest diumenge correspon al segon discurs de Pere dirigit a un auditori jueu on defensa la força que Jesús ressuscitat té per curar i concedir el perdó a tots els que van causar la crucifixió del Messies d’Israel.