Als catalans ens costa donar les gràcies en públic i quan ho fem hi ha cops que ens queda el dubte si l’agraïment ha estat un bon desig o un cop baix. Serà per aquesta raó que als protestants encara ens costa més donar les gràcies a la nostra gent o a la gent de fora de la nostra gent. Amb tot, un bon dia es va acceptar, després d’anys i panys, instituir les Medalles del Consell Evangèlic.  

 

En les darreres setmanes, he seguit atentament les locucions de Benet XVI i m'ha interessat particularment la seva forma d'afrontar la crisi ecològica i la destrucció ambiental que estem patint.

Queda clar que informació no és equivalent a formació. Però és evident que qualsevol procés seriós de formació implica una informació sòlida, actual i crítica. Sóc del parer que en contextos de formació dels joves convindria revisar la referència i el coneixement de l’actualitat religiosa. Massa vegades aquesta no existeix o és massa deficient i, en altres ocasions, es nodreix de les úniques aportacions dels mitjans generals.

A propòsit dels minarets i el referèndum suïs, el dia de Nadal, Joan F. Mira ens regalava a l’AVUI les seves dosis de lucidesa, contrastant els recels i les pors d’occident amb la violència contra els cristians que es practica a molts països islàmics, en el seu article: Sobre esglésies i mesquites.

 
He passat el matí de Cap d’Any visitant alguns malalts del poble, tots ja coneguts i alguns, malalts de fa molts mesos. He anat primer a casa de l’àvia Bruna, pensant que estaria refent-se d’una operació prevista per a dies enrere. L’àvia es va trencar el fèmur deu fer cosa de quinze dies, i l’havia trobada a l’hospital quan visitava una altra persona.

1. Benedicció per a tothom (Nm 6, 24-26).

L’any Nou s’expressa en la litúrgia de Nadal d’una manera molt bella i interessant: en efecte, la primera lectura de l’any és una benedicció. Una bella benedicció de la qual ben segur que estem necessitats. D’ella en deriva la famosa benedicció de sant Francesc d’Assís, però aquesta del Cap d’Any és del llibre dels Nombres i diu així:

“Que el Senyor et beneeixi / i et guardi. / Que et faci veure la claror de la seva mirada / i s’apiadi de tu. / Que fixi damunt teu la seva mirada / i et doni la pau” (Nm 6, 24-26).

Un any més ja he acabat la meva estada al seminari de Ciudad Bolívar. Just a temps per menjar els torrons amb la família. I a temps de retrobar la fresca, que no la frescor, de casa nostra: un bon refredat m’ha fet sentir el contrast entre les terres càlides de la Guayana veneçolana i el nostre hivern.

Al final del 1989, un grup de personalitats del món de la cultura i de la llengua basca va posar en marxa una iniciativa amb l'objectiu de crear un periòdic que fos editat únicament en basc. Fruit d’aquesta iniciativa, el desembre del 1990 s'edita el primer número, d’Euskaldunon Egunkaria ("El diari dels bascoparlants"), l'únic diari que, des d’aleshores i fins al seu forçat tancament, es publicava íntegrament en euskera.

   Nietzsche va escriure: «Si jo faig la guerra al cristianisme, això m’està permès perquè, per aquesta part, no he experimentat ni contrarietats ni obstacles —els cristians més seriosos han estat sempre benèvols amb mi—» (Ecce homo, Madrid, Alianza Editorial, 1984). Caldria submergir-nos en la seva infantesa per interpretar l’abast i el sentit del seu pensament. Alice Miller ens proporciona La Llave perdida per endinsar-nos en la biografia de l’autor.

Hoy me tomo la libertad de escribir a los Magos de Oriente, y para asegurarme de que no se despistan, mando mi carta abierta, así estoy segura de que el mensaje ha llegado, y talvez de que los regalos, ¡también llegarán!
 
Queridos Reyes de Oriente: