Pecadors o malalts? En tot aquest enrenou dels delictes sexuals a menors s’ha escoltat poc la veu dels psiquiatres i de la medicina en general.

S’ha parlat molt, i amb raó, sobre justícia i condemna. S’ha criticat abastament que quan es tracte de clergues una part de la  jerarquia hagi volgut tapar-ho. Dura crítica, per cert; ni que a cops per la distància temporal i cultural, una mica fora de context.

Llegir Hans Küng no deixa de ser apassionant i, certament, la seva lectura no deixa indiferent. Fa pocs dies va adreçar una Carta oberta als bisbes catòlics de tot el món. Per molts motius no em sento interlocutor de la seva carta.  Efectivament, ni per l’enorme distància en la trajectòria vital ni per l’abismal diferencial en l’àmbit curricular. Però,   sobretot, perquè no sóc bisbe.

En una entrevista en el diari La Verdad de Múrcia, el cardenal Ricard Maria Carles explica que ha estat un dels pocs a tenir el privilegi de sopar tot sol amb Joan Pau II, el 1991 just després de ser nomenat arquebisbe de Barcelona. No consta que sigui un privilegi papal gaire freqüent i Carles ho ha explicat en motiu del congrés a Múrcia sobre Joan Pau II.

Ha tardado en hablar, y lo ha hecho bien. Confió en que el portavoz de la Conferencia Episcopal, siga en su linea y acierte en sus palabras y comunicados.

No podemos menos que alegrarnos de sus palabras y de su actitud, y confiamos que sea esta “lucidez y oportunidad” la que marque el actuar de la Iglesia en España. Deseo vivamente que esta lucidez presida las reuniones de la Conferencia Episcopal, porque sin duda eso contribuirá positivamente e eliminar la sospecha y falta de credibilidad de la Iglesia.

Es preguntaran per el títol d’aquesta col·laboració que enceto avui. El més còmode seria donar-li el “Sense títol” que l’Andreu Buenafuente es va atrevir a escriure a la capçalera del seu programa, deixant enrere a tots aquells que ho havien pensat però no es van atrevir a fer-ho. La vida, més que enginy, moltes vegades és gosadia.

 

El Vaticano se desmarcó claramente del Cardenal Darío Castrillón, y su postura, gracias a Benedicto XVI es clara, contundente, explícita y determinante.

 

Podria arribar a entendre i no jutjar que, enmig d’una època i un ambient en el que la tendència era l’ocultació i el silenci, sense consciència d’errar alguns responsables de la jerarquia no fessin prou per evitar abusos a menors. Però el que no puc arribar a entendre ni justificar és que avui aquesta actitud sigui aplaudida.