Les situacions de crisi posen en evidència les mancances d'un mateix per afrontar-les, i ens plantegen una sèrie de reptes que cal afrontar èticament. La situació que vivim amb la COVID-19 és un clar exemple d'això.

Daniel Innerarity publicó hace poco más de un año un artículo titulado «Nadie es de nadie»» relacionado con la campaña del veto parental. Señalaba que «reina una gran confusión en torno a la diferencia entre lo público y lo privado.», ya que «la escuela es un lugar de transición desde el ámbito de lo familiar hacia el mundo». La familia tiene una palabra que decir como también la tiene la misma sociedad.

Daniel Innerarity va publicar fa poc més d’un any un article titulat «Nadie es de nadie» relacionat amb la campanya del veto parental. Assenyalava que «hi ha una gran confusió al voltant de la diferència entre el que és públic i el que és privat», ja que «l’escola és un lloc de transició des de l’àmbit del que és familiar cap al món». La família té una paraula a dir com també la té la mateixa societat.

 

 

He comentat ja algun cop en aquesta pàgina que l’aparició del cristianisme enmig de la societat pagana del primer segle va significar un sacseig notable en aquell món que semblava tan estable i tan ben organitzat. I és que per als cristians la fe comportava una determinada manera de viure, cosa que no passava en els cultes pagans, que eren uns ritus que no afectaven el que la persona feia o deixava de fer. Per dir-ho amb paraules cristianes, l’amor a Déu era indestriable de l’amor al proïsme, cosa que dintre les religions paganes no es plantejava.

Qui digui que hi ha crisi de vocacions sacerdotals està ben equivocat. Jo, d’aquestes, en veig pertot. Per exemple, al teatre. Amb la pandèmia, és de les pocs actes socials que conservo (amb l’abonament) i més de la meitat de les vegades hi surto emprenyat. No sé si és una tendència actual, però en les obres on predomina “el missatge”, fins i tot quan hi estic predisposat, o precisament perquè es prejutja la bondat i aquiescència amb aquest missatge, tiren per terra les seves possibles vàlues artístiques i m’enerven.

Audiència General 14 d’abril 2021

Catequesi sobre la pregària:

Estimats germans i germanes, bon dia!

El texto del libro de los Hechos de los Apóstoles (Hch 3, 13-15.17-19) que leemos en la segunda lectura de este domingo corresponde al segundo discurso de Pedro dirigido a un auditorio judío donde defiende la fuerza que Jesús resucitado tiene para curar y conceder el perdón a todos los que causaron la crucifixión del Mesías de Israel.

El text del llibre dels Fets del Apòstols  (Ac 3, 13-15.17-19) que llegim a la segona lectura d’aquest diumenge correspon al segon discurs de Pere dirigit a un auditori jueu on defensa la força que Jesús ressuscitat té per curar i concedir el perdó a tots els que van causar la crucifixió del Messies d’Israel.

A la matinada d’avui el nostre estimat germà i President del Consell Evangèlic de Catalunya Benjamí Planes ha passat a la presència del Senyor. En Benjamí Planes ha estat el primer laic que ha presidit el Consell. Va ocupar aquesta responsabilitat des del traspàs del nostre també estimat germà Benjamí Angurell.

La millor paraula per definir la seva vida és compromís.

Els inicis del programa Família-Escola, Acció Compartida (FEAC) arrenquen durant el cinquè congrés de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya de l’any 1998. Els principals ideòlegs van ser el salesià Francesc Riu i el jesuïta Joaquín García de Dios, però qui es va ocupar de l’arrencada i consolidació del projecte va ser la mestra i pedagoga Anna Ramis, fins al 2013, quan va agafar-ne el relleu la mestra Rosa Maria Piqué. L’actual responsable és l’arquitecte i teòleg Eloi Aran, cap d’àrea pastoral i socioeducativa de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.