Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

És evident que la mobilització ciutadana demanant “democràcia real” no ens pot deixar indiferents. ¿Què hem de dir els cristians davant el clams que provenen les places de les nostres ciutats i vil·les?, ¿quina actitud hem de prendre?, ¿què han de fer els polítics que són cristians?. Són preguntes que tenen sentit, perquè la vida cristiana és una permanent interrogació sobre els fets de la realitat per tal de descobrir en ells las plurals manifestació de l’amor de Déu. Els signes del temps interpel·len les nostres consciències per tal de veure com Déu es deixa trobar a través d’ells.

Hauria esperat sentir més veus eclesials donant criteris clars per tal de poder discernir com a creient el sentit d’aquest esdeveniments. Per sort, avui he escoltat l’homilia del pare Antoni Pou en la missa conventual del monestir de Montserrat. Ha dit el que m’hauria agradat sentir per boca de més eclesiàstics. Ha parlat, enllaçant molt bé el comentari de l’Evangeli d’avui amb el valor del clam esperançat que sorgeix d’aquesta manifestació popular de les places de les nostres ciutats. Esperança que neix en comprovar com la joventut no està adormida sota el narcòtic del consumisme benestant; esperança que pren cos al veure com una part de la societat ha acollit amablement aquesta protesta i s’hi ha solidaritzat activament. És una esperança certa veure que les persones es mobilitzen per una democràcies més real. Aquesta protesta dóna sentit a una pregunta que semblava sense sentit: “per què cal lluitar?”
 
La lluita que neix de la indignació expressa la recerca d’una dignitat malmesa per uns comportaments polítics que han traspassat la càrrega de la crisi als qui no l’han provocat o que no han fet prou per preservar els drets dels ciutadans. Al darrera de la resposta hi ha un clam pels valors bàsics de la societat i que s’expressen com justícia, la dignitat de les persones i l’amor perquè són valors ne si mateixos. Aquestes protestes són una proposta de d’avançar cap a la possibilitat de renovació de les institucions polítiques i també eclesials. Però, com molt bé ha dit, el pare Antoni Pou, no es pot traspassar totes les responsabilitats als polítics. Aquests no són petits déus. Cal veure quins són els compromisos que prenen els ciutadans personalment per tal de transformar les realitats que no agraden. Cal implicar-se activament en el canvi de la societat. No és suficient dir el que no es vol, sinó afirmar el que es vol i comprometre’s activament per que sigui així, tal com ha dit recentment Stéphene Hessel.
 
El pare Antoni Pou ha senyalat que és temps de gran renovació de la societat i de l’Església. Això exigeix esforç i sacrifici personal; això vol dir implicar-se per tal construir una Església més autèntica i una societat millor. En les mans dels ciutadans hi ha la llibertat de quedar-se en la simple indignació o transformar les estructures socials i polítiques injustes i orientar-les en favor d’una societat més humanitzada. És evident que els polítics actuals no són petits déus que tot ho poden. Però aquests polítiques haurien d’escoltar la sensibilitat ciutadana i transformar en propostes positives les crítiques que s’expressen aquestes dies. De manera particular, els polítics cristians que militen en diferents partits, haurien de ser més valents alhora de saber traduir en iniciativa política les inquietuds que els ciutadans expressen aquestes dius en les places. Per la seva part, els nostres pastors haurien de ser més decidits i saber il·luminar avui, amb paraules vives i actuals, la consciència social i política dels cristians