TEMPORAL I MALA MAR

            Quan vam sortir a navegar, la mar semblava tranquil·la i tots nosaltres estàvem amb les piles carregades i fins il·lusionats amb els canvis de lloc i el retorn al que en diuen normalitat. Sí, és cert que es veien núvols a l’horitzó, però no podíem ni intuir el temporal que ens esperava.

  SORTIM A NAVEGAR

         Deixem ja el port del mes d’agost i, en el nostre petit veler,  sortim a navegar. El vent és una mica fort, de ponent. Abans tenia un nom molt poètic, avui en diuen “síndrome postvacacional”. La seva bufada provoca cansament, enyorança i poques ganes de fer feina. No durarà massa perquè el llevant està anunciat, i ens porta un canvi de temps i d’humor.

DIPÒSIT I TORRENT

Avui, com tots els dijous, la Mar ha anat a casa l’àvia. Ella l’espera amb un bon berenar. Li fa molta il·lusió trobar-se amb una neta tan eixerida, que només entrar omple la casa de rialles i bon humor.

L’àvia comença a ser gran; però no tant com per a no estar al dia de les coses del jovent. Amb ella es pot parlar de tot. És simpàtica, mai es queixa i sap moltes coses. Entre l’àvia i la neta hi ha una relació especial, i també una cosa que tan sols saben elles. Si la Mar avui és creient, ho deu a l’àvia.

  UN DIARI DE GRATITUD

Un "DIARI DE GRATITUD" cada vespre ens aniria modelant una nova memòria del cor, i ens ajudaria a major alteritat, compromís i felicitat.

Un diari de gratitud pot tenir dues formes. La primera: un tradicional examen de consciència centrat fonamentalment en la gratitud. La segona: un diari personal, com fan algunes persones, que es focalitza en la gratitud.

Tens un problema? Fins a cert punt és normal, no creus? Quina mena de problema tens? Econòmic? Afectiu? Rutina i avorriment? Una mala jugada?

Intenta definir el problema, ajustar-ne els límits i examinar com ha arribat. Sobretot pren una certa distància, com si el miressis fora de tu. Objectiva el problema i posa-hi fronteres, abans de cercar respostes i solucions. No vulguis anar massa ràpid.

 COR VACIL·LANT

Em preguntes com vaig de cor, i avui no sé què respondré. Fa unes setmanes hauria dit que el tenia sec, parat, passant de tot i amb una buidor immensa. Els dies laborables, de tant anar amunt i avall, quasi ni ho sentia, si bé notava un accelerament anormal que de fet era una fugida. Els caps de setmana cercava desesperadament una festa, un sopar sense rellotges i una tarda de diumenge curta i amb mal de cap. Va ser una temporada fosca, una nit sense cap estel.

 EL ROURE

            Aquest roure sembla un de tants, però per a tu és molt especial. No és que sigui diferent dels altres, és un roure del bosc, però resulta que cada estiu, quan comencen els dies de descans, la primera matinada vas al bosc i tens el costum —potser la necessitat— de recolzar-te en el tronc d’aquest roure. No pregunteu la raó, no hi ha raó, és un sentiment.

 SOMNIS

M’agradaria saber... on ets? A casa teva, al carrer esperant que el semàfor es posi verd? Tot caminant per un indret del Montseny? En fi, estudiant, amb la persona que estimes, en un cafè, en el banc d’una església o potser al bus?

No sé quanta gent llegirà aquestes ratlles. Segur que quasi tots us trobeu en llocs diferents. Tenim, però, una cosa en comú: els somnis!!

 LA SIMFONIA OBRE LA MOTXILLA

A mida que anàvem pujant m’anava quedant enrere del grup. La majoria eren joves i caminaven molt de pressa. Aquella noia, la Simfonia, havia anat reduint el pas fins que va ser al meu costat. (Em sembla que deu tenir ganes de xerrar. Doncs sí.) Fa segon de dret, és filla única, el seu nom respon a la notable afició musical de la mare. El pare es va separar ja fa temps, quasi ni el recorda; ella era molt petita...

Ara ens hem assegut a l’ombra d’uns arbres frondosos; i em diu:

AH! ÉS LA MOTXILLA!

Fa dies, conversant, un amic em deia que totes les persones portem una motxilla a l’esquena, més gran o més menuda, però segurament no hi ha cap persona sense motxilla.

A la motxilla hi portem sobretot les marques positives i negatives dels primers anys de vida, i tot el que amb el pas del temps s'hi ha anat afegint. Podem passar dies, setmanes, mesos i anys sense pensar massa en la motxilla, però ella té el seu pes. Amb el temps ens anem més o menys habituant al pes de la motxilla. Però no del tot, que consti.