Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El darrer escàndol del News of the World ha posat el dit a la nafra a una situació que no és pas nova. La majoria de països que identifiquem com la vella Europa tenen perfectament diferenciat entre el que podem conceptuar com a premsa “seriosa” i el que és la premsa “groga” o “sensacionalista” -si es prefereix-.
Tothom sap què es pot esperar d’una i què es pot esperar de l’altra. Els àmbits estan repartits i es respecten. O tal volta hem de dir-ho en passat: es respectaven.
El “nou” periodisme que han aportat mitjans com l’esmentat, i d’altres del mateix grup mediatic presumptament vinculats a la premsa seriosa, ha consistit en traspassar els límits.
En primer lloc ha traspassat els límits de la privacitat i del dret a la pròpia intimitat sense cap tipus de pudor i sense cap preocupació per les conseqüències que es poguessin derivar de les seves il·legalitats.
L’altre mitjà del mateix grup, el que presumptament pertanyia a la premsa “seriosa”, The Sunday Times, encara pitjor. En va traspassar dues de barreres: la de fer periodisme sensacionalista des d’un diari presumptament seriós i la d’ocupar il·legalment la intimitat de personatges públics.
Aquests fets ens porten a dues reflexions. La primera afecta la capacitat de l’Estat per protegir-nos d’indesitjables. La segona implica la capacitat de resposta ètica per part de la gent - i la gent, mentre no es digui el contrari, som vostè i jo-.
La justícia que esperem de l’Estat és que contingui els malfactors i els indesitjables. No és acceptable que es condemni o s’inhabiliti un jutge per escoltar uns presumptes delinqüents i que quan són els delinqüents els qui graven les converses d’altres aquests surtin impunes.  
Aquesta pot ser que sigui la legalitat vigent, però no té res a veure amb la justícia que demandem.
Si en l’àmbit de la justícia els ciutadans pràcticament no tenim res a dir, no és pas així en l’àmbit dels mitjans de comunicació.
Amb els mitjans de comunicació els ciutadans tenim el dret d’exercir la nostra objecció de premsa. D’objeccions n’hi ha moltes i una d’elles és l’objecció de premsa. És l’objecció de no comprar, veure o escoltar un determinat mitjà de comunicació.
L’objecció de premsa és un dret poc defensat i encara menys conegut però és l’únic recurs que ens queda als ciutadans per defensar la nostra llibertat col·lectiva i personal.
Hi ha límits que no s’han de traspassar i és responsabilitat de l’Estat portar als tribunals a qui ho faci, a fi d’evitar que ho segueixi fent.
I, en aquests casos, és responsabilitat del ciutadans exercir el seu/nostre dret d’objecció de premsa per deixar de comprar, veure o escoltar determinats mitjans d’incomunicació.

I que consti que no ens cal haver d’anar fins a Londres per poder exercitar aquest dret d’objecció de premsa. Per començar el podem exercir des de casa nostra i amb el nostre comandament a distància.