Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 (Inspirat en la Carta de sant Pau a Filèmon)

 
Era un dia ventós al mercat d’esclaus de Colosses. Un centurió romà es mirava i remirava l’Alike. Estava decidint si comprar-la. La féu baixar de la roda giratòria i començà a palpar-li els braços, els malucs. Ella era jove, bonica, sàvia. Jo era un esclau fort, temperamental, imprudent. Tot se’m removia per dins. L’Alike em mirava amb uns ulls sense súplica ni angoixa. La seva mirada era d’alerta, de força. Com tantes altres vegades. Aquella mirada impedí que jo baixés de la meva roda giratòria i m’abraonés sobre el centurió. M’estalvià la mort.
 
El romà llegí el titulus que l’Alike duia penjant al coll. En aquella medalla, hi constava el seu nom, la proveniència, les aptituds, les qualitats, els defectes.
 
- Me la quedo. Anem cap a Cesarea – digué el centurió en un grec maldestre.
 
No me’n vaig saber estar. Vaig alçar la veu. Vaig demanar-li que se’m quedés a mi també.
 
- Sóc mestre de grec – vaig baixar de la roda amb un salt.
 
- Com et dius?
 
- Onèsimos.
 
- Doncs ets un inútil.
 
I m’esventrà la galta d’un cop de puny.
 
- Els esclaus no parlen si no se’ls demana la paraula.
 
La sang em regalimava per dins de la boca mentre el romà pagava el preu convingut per l’Alike. L’agafà amb brusquedat pel braç i s’encaminaren lluny del mercat. Ella es girà. En els seus ulls aquest cop hi vaig endevinar un espurneig de tristesa. El centurió, d’una estrebada, l’obligà a mirar endavant. Allò em féu més mal que no pas el cop a la galta. M’encenia la ràbia. Era corsecador el dolor de la distància que ja ens separava.
 
- Has dit que ets mestre? – em preguntà un altre comprador.
 
Era grec.
 
- Sí, senyor – vaig dir engolint encara sang.
 
- Avui entraràs en servei a casa meva, Onèsimos.
 
(continuarà)