Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Pau i Bé
 
El grup va marxar dimarts a la nit i aquests dos dies que he estat sola m’he allotjat en un hotel palestí molt modest on tothom (personal i estadants) semblen ser musulmans, però tenen un Sant Sopar presidint el menjador. A recepció hi ha una foto de Yasser Arafat.
 
Ahir dilluns vaig anar a tres museus: el d’arqueologia (Rockefeller), el Museu d’Israel (que té els rotlles de Qumran) i el Museu Bíblic, i avui he anat a la bonica Església de la Visitació d’Ein Karem i al Museu de l’Holocaust. A Ein Karem hi he anat amb un autobús que ha fet més d’una hora de trajecte per diferents barris de Jerusalem i al final m’ha deixat a l’hospital (o, millor dit, a la ciutat hospitalària) de Hadassa. Des de Hadassa, un corriol de muntanya vorejat de romanís, pa-amb-olis de mida gegant i oliveres m’ha portat a Ein Karem. La vista sobre les valls de Jerusalem oest és molt bella i he pensat en el viatge en solitari de la Mare de Déu per aquests corriols. És veritat que va baixar sola des de Natzaret per anar a ajudar Elisabet? És un viatge força llarg. Què devia sentir mentre pensava que estava embarassada de Déu? Lluc ens diu que cantava el Magníficat. El que és segur és que el Déu de l’amor i la llibertat no es va encarnar sense tenir en compte l’amor i la llibertat de Maria, sense que Maria digués sí i visqués fins al fons d’ella mateixa la realitat inaudita que Déu li plantejava.
 
Ha arribat el final d’aquest pelegrinatge i abans d’acomiadar-me dels qui heu anat llegint aquest diari miraré de fer balanç del que he viscut en els tres vessants que vaig anomenar en el primer o segon bloc: el vessant místic, el vessant eclesial i el vessant sociopolític.
 
Vessant místic o interior: hi ha hagut sobretot continuïtat, però també sorpreses. Continuïtat entre la vida interior de cada dia a Berlín o a Montserrat i aquests dies a Terra Santa: ha estat com anar a visitar amb Jesús i Maria uns paisatges que ells coneixen molt bé, però no m’he sentit com si aquí els trobés a ells sinó que ells venien amb mi des de Montserrat i des de Berlín. Això no obstant, la bellesa d’alguns d’aquests paisatges (com el llac de Tiberíades o el desert al voltant de la Mar Morta) m’han sorprès suficientment per ajudar-me a recordar que el ‘meu’ Jesús i la ‘meva’ Maria són només un pàl·lid reflex, una part molt petita de la realitat que signifiquen aquests noms, que són molt més que el conec d’ells. Aquest pensament m’ha vingut moltes vegades aquests dies acompanyat d’un eixamplament del cor.
 
Pel que fa al vessant eclesial: si és veritat que hi ha rivalitat i competència entre les diferents confessions cristianes, no hi ha dubte que és lamentable, però jo el que he viscut és una gran diversitat i una acollida recíproca que dóna més testimoni de Crist que si estéssim units en el sentit de ser ‘una sola institució’; no crec que ‘ser una sola institució’ hagi de ser l’objectiu del treball ecumènic, perquè els cristians som limitats i Crist en canvi ho abasta tot; més val al meu entendre que hi hagi diverses institucions eclesials, però – això sí – que ens respectem i acollim les unes a les altres en les nostres diferències. L’acollida primera ha estat en el grup: entre els anglicans i també amb la Mary (copta); després amb la Madelaine de l’església armènia, un testimoni que no oblidaré; també amb el patriarca rus ortodox que vaig conèixer dissabte sant a l’església de Maria Magdalena. D’altra banda, he palpat més que en les Setmanes Santes celebrades al monestir el clericalisme i el masclisme institucional, i he pogut comprovar que no són només propis de l’Església catòlica; fins i tot a l’anglicana, els oficiants tots eren barons i els sacerdots ocupaven un lloc al meu entendre massa prominent.
 
Per últim, el vessant sociopolític. Em vénen al cap les imatges devastadores de Betlem i Betània (i això que no hem visitat Gaza) i les associo a la conversa que vaig tenir el darrer dia amb un jove jueu a l’autobús, tornant del Museu de l’Holocaust i a una entrevista amb l'escriptor David Grossman que vaig sentir ahir dissabte ja aquí a Berlín. Grossman es mostrava molt preocupat per la societat israeliana de la qual forma part com a jueu amant del seu país i criticava la dissociació que hi ha entre el que la majoria de jueus israelians creu que està passant i el que passa en realitat. És una situació dramàtica que deixa el cor encongit. Admiro Grossman, que va perdre un fill a la guerra del Líban (millor dit, a l’atac absurd d’Israel contra el Líban) quan parla de pau i d’amor, i l’admiro sobretot quan diu que la literatura i el treball intel·lectual en general han de servir per ajudar la gent a conectar de nou amb la realitat. Per aconseguir-ho calen maneres i expressions sempre noves, que aconsegueixin superar les defenses encara que això provoqui dolor, perquè és l’única manera  de descobrir també el plaer i la joia de viure. Crec que el que diu Grossman no val només pels israelians.

Poso punt final amb una abraçada pasqual per a tots!
 
(totes dues fotos són de l'església de la Visitació d'Ein Karem)