Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Pau i Bé
 
Dilluns de bon matí vam marxar cap a la Mar Morta. No sé si sabré descriure la gran impressió que m’ha causat: mirava astorada l’horitzó amplíssim del desert amb el blau intens del mar i les muntanyes de Moab al fons i sentia una alegria profunda, una mena de retrobament, un sentit de pertinença que no esperava i que no sé explicar. Havia sentit parlar de la pau del desert, però no m’esperava aquesta fascinació. No sé si ho anomenaria pau, tot i que hi he sentit una gran quietud i un gran silenci; per a mi ha tingut més aviat l’efecte d’una revelació, d’una presència. Al desert, Déu hi és i pot parlar amb una claredat que després resulta molt difícil d’explicar. ‘La portaré al desert i li parlaré al cor’, diu el profeta (Os 2, 16).
 
Hem pujat a Massada amb el funicular i hem passat dues hores revivint el drama dels últims zelotes revoltats contra l’imperi romà: una comunitat de 960 persones en contra d’una legíó romana o dues (uns 10.000 soldats). El final tràgic: suicidi col·lectiu, abans morts que esclaus. Segons el relat de Flavi Josep, només van sobreviure, amagats en una cova o en una cisterna, dues dones i tres o quatre nens. Quants més potser haurien preferit seguir el seu exemple? De quina manera es va prendre la decisió final d’immolar-se? Són preguntes que no tenen resposta. El que sí és cert, és que el modern exèrcit d’Israel ha pres Massada com una mena de símbol del destí de la nació: ‘Massada no caurà mai més’, juren els soldats israelians actuals en una cerimònia al peu de la muntanya. El palau que Herodes el gran (el de la febre constructora i la personalitat paranòica) es va fer construir a Massada és una meravella arquitectònica. En un model interactiu hem pogut comprovar el funcionament del sistema de recollida de l’aigua de pluja: després de recollir-la en petits embassaments estratègicament situats als torrents circumdants, dos aqueductes derivaven l'aigua cap a un sistema de setze cisternes. Segons he sentit explicar a un guia que semblava ben informat, la fortalesa de Massada era capaç de contenir una quantitat d’aigua suficient per abastir la ciutat de Nova York durant un mes (!). I tot això a dalt d’una roca pelada amb penyasegats de centenars de metres per tots quatre costats. La baixada l’hem feta a peu pel corriol de la serp, amb vistes panoràmiques sobre la Mar Morta.
 
Després de dinar hem visitat Qumran: no tan espectacular com Massada, però potser més fascinant encara pels vestigis de la vida comunitària que hi van dur els essenis i per la descoberta dels pergamins que hi han sobreviscut gairebé dos mil anys, amagats en àmfores de ceràmica al fons de les coves. 
 
Abans de tornar cap a Jerusalem: remullada a la Mar Morta. Jo només els peus, però algunes companyes de cos sencer, això sí, sense poder nedar perquè els peus els sortien a fora de l’aigua tan bon punt es posaven panxa avall. Tothom s’empastifava amb el fang medicinal de la platja i l’advertiment de no empassar-se ni una mica d’aigua era sever: perill greu per a la salut, cal avisar de seguida al socorrista.
 
Avui dimarts hem pujat per fi a l’esplanada de la mesquita amb l’antropòleg i pintor palestí Ali Qleibo. Amb gran sensibilitat ens ha permès entreveure una història de resistència molt diferent de la de Massada: en lloc de lluita armada i violència, la fidelitat a unes arrels que s’enfonsen en la cultura cananea i han trobat en un Islam no polititzat la seva llar històrica. La bellesa de la mesquita Al-Aqsa i de la Cúpula de la Roca han anat revelant els seus secrets a la llum canviant de primera hora del matí. He recordat l’explicació d’una companya monja que va visitar un institut situat just al peu del turó on es troba l’esplanada de la mesquita (i on en temps de Jesús es trobava l’esplanada del segon temple de Jerusalem, destruït pels romans l’any 70 d.C): l’institut es coneix amb el nom d’Institut del Temple i gràcies a un substanciós finançament privat han aconseguit fabricar i tenir a punt tot el material necessari per a la restitució del culte al temple de Jerusalem, sacrificis inclosos. La seva esperança? Que la mesquita Al-Aqsa i la Cúpula de la Roca siguin eliminades per tal que es pugui construir el tercer temple de Jerusalem. Fins i tot venen quadres de Jerusalem on en lloc del perfil actual de la Cúpula i la mesquita s’hi veu el del Tercer Temple.
 
(la primera foto és de la roca de Massada, la segona del desert i la Mar Morta vistos des de Qumran i la tercera de l’esplanada de la Cúpula de la Roca amb la muntanya de les Oliveres i l’església ortodoxa de Maria Magdalena al fons)
 
Programa de demà: avui ha marxat tot el grup de retorn als EEUU; jo marxaré divendres cap a Berlín; encara no sé què faré demà i demà passat, però abans de marxar espero poder escriure la darrera crònica amb algunes reflexions finals.