Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Abans de l'estiu es van publicar unes fotografies de Silvio Berlusconi en una finca que té a Sardenya en les qui hi apareixien diverses noies joves -amb i sense banyador- i, fins i tot, l’exprimer ministre txec, Mirek Topolanek, absolutament despullat. Tot això encara ve a incrementar més la polèmica sobre si el líder italià s’entenia amb una noia menor d’edat, cosa que es va divulgar ara fa uns mesos. El debat profund, però, no es tracta de les coses que pugui fer Berlusconi a casa seva o en la seva vida privada, o si són lícites o no, sinó sobre la conveniència de publicar i divulgar la intimitat de les persones. Ja sabem que els mitjans de comunicació poden fer molt de bé a les persones, gràcies a la seva possibilitat divulgativa, que fa que coneguem coses que ens restarien per sempre amagades. Però tots sabem també que els mitjans de comunicació poden fer molt de mal a les persones, poden estripar-les, si es fiquen en la seva vida íntima. 

Justament ara, arrel de la situació personal d’alguns dels concursants i dels programes de la televisió anglesa, s’està parlant d’un nou concepte en els mitjans de comunicació moderns que és l’“ex-timitat”, és a dir, la compra i venda de la pròpia intimitat. Una manera de mostrar en públic allò que restaria amagat de les persones. De fet, aquesta venda de la pròpia intimitat, és al que ja ens tenien acostumats els nostres personatges cèlebres: els famosos i les nostres folklòriques. Fins que van venir aquests programes de la televisió –els “reality shows”, com Gran Hermano o Operación Triunfo- que es dediquen a crear nous famosos, a portar-los fins a les més altes esferes de la popularitat i després deixar-los caure en picat divulgant les misèries de la seva vida privada, anterior o posterior al seu accés a la fama. Fins aquí tots estaríem d’acord a l’hora de declarar com a absolutament immoral i reprovable aquesta manera d’actuar i de fer mal a les persones a partir del seu desig, justificable, de buscar la fama i la popularitat a través dels mitjans de comunicació. Com també hem de defensar per damunt de tot el dret a guardar la nostra intimitat i a no ser molestats, tal i com defensa l’article 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Però, en el cas de Silvio Berlusconi, no sembla tan clar, atès que ens trobem al davant d’un polític que no viu pas una vida retirada sinó que utilitza a bastament els mitjans públics. Fins i tot els utilitza per mantenir la seva vida privada; i ara sembla que tot això se li ha girat en contra. Per exemple, hem de tenir en compte que ell no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora d’utilitzar els avions i helicòpters militars per a usos absolutament personals, sota l’excusa que ell és el primer ministre italià. O, fins i tot, ha fet aprovar una llei que li permet, en els seus viatges oficials, que el puguin acompanyar altres persones amb finalitats lúdiques i no pas professionals. Es a dir, el mateix Berlusconi és el qui ha jugat a confondre’ns i a no saber distingir quina diferència hi ha entre allò que és privat i allò que és públic, i quin ús se’n fa de cada cosa. Si reconeixem que els mitjans de comunicació no ho tenen massa clar i que molt sovint fan mal a les persones, també hem de reconèixer que hi ha polítics i famosos que no tenen massa clar l’ús que han de fer de l’espai públic. Per això, moltes vegades, aquests mitjans públics se’ls hi giren d’esquena i els hi claven alguna que altra mossegada en allò que ells més s’estimen, que és –justament- la seva vida privada i íntima. Tots hem de fer un ús molt acurat de l’espai públic i molt reservat de l’espai privat si volem que la nostra intimitat es mantingui inviolable. Us ho asseguro, no és un problema dels mitjans de comunicació sinó del funcionament de les persones. I aquesta reflexió també és adient per a tot allò que corra per la xarxa d’Internet (pel Facebook o pel Youtube) i per les múltiples galeries d’imatges