Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Com cada any al maig hi ha el ritornello habitual sobre el tema de les primeres comunions. Dilluns denunciava els excessos González-Faus a La Vanguardia. Però especialment fa pocs dies em va sorprendre aquesta nota d’EFE: “Celebrar la comunió costa 2.300 euros”.

Els darrers anys la vida familiar m’ha portat a tornar-ne a veure unes quantes i a preparar-les a casa. I us puc assegurar que no costa 2.300 euros. És com dir que dinar costa 200 euros. Doncs depèn de si vas al Bulli o a un menú de 9,95€. Això va amb la manera de gastar de cadascú, no amb el fet de dinar o de fer la primera comunió. La conclusió que en trauria és que cadascú fa el què sap o el què pot.

Primer, els mossens, que amb més o menys gràcia fan el què podem amb la gent que s’acosta a les parròquies. He vist des del “millor que no vinguin nens a la celebració”, passant per celebracions batibull, fins a capellans que aconsegueixen que una celebració amb quinze nens fent la primera comunió i tota la parentela que arrosseguen sigui realment una celebració eucarística.  

Després, els pares. Hi ha el què hi ha. Sí, es podria foragitar del temple els qui volen vestir la filla de princeseta, però a la cua dels qui caldria retirar la comunió són molts els qui precedeixen aquests pares amb bona fe. Potser poca, però bona fe. I mentre hi hagi cardenals que vagin així pel món, poc ens queda a dir sobre el tema als de fora. (Si, costa de creure però és un cardenal i la foto és del gener d’aquest any. Si Pau VI aixequés el cap...).

Alhora hi ha la batalla dels regals. L’experiència diu que es pot controlar i encarrilar, però no eradicar. És com la tele, potser seria millor llençar-la i educar els nens sense televisió, però quan no és el cas, l’alternativa és intentar administrar-la.  

Més enllà de l’experiència personal, també cal tenir present les dades. Als anys 80 es feien 55.000 primeres comunions a l’any a Catalunya i ara no arriben a 30.000. A Espanya d’unes 400.000 a 250.000. Tornem al de sempre. Són menys, però probablement són les que han de ser, és a dir, dels qui realment volen que els seus fills facin la primera comunió. I que 30.000 o 20.000 famílies portin els seus fills cada any a fer la primera comunió, no és poca cosa. A la Plaça Catalunya no hi cabrien.

En les reunions de pares que he assistit no puc dir que hi hagi una majoria de matrimonis catòlics militants i compromesos. No crec. Però crec que els pares forçats per les circumstàncies són l’excepció. És en això que hem progressat molt.

Com a problema greu, m’apunto al que va dir el mossèn fa pocs dies en la comunió de la meva filla: recordar que aquesta és només la “primera” comunió. Aquest si que no l'hem arreglat en els darrers 30 anys.