Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sobre l’actual crisi econòmica, se n’ha escrit molt i sospito que se n’escriurà molt més. No sóc expert en economia,  i em veig incapaç de fer cap previsió sobre el temps que la patirem. El cert, és que  un profà com jo, es perd enmig de tants diagnòstics i pronòstics  que es poden llegir o escoltar.  El que sí que em veig  capacitat  de descriure, són algunes de les conseqüències que provoca especialment en els sectors més desafavorits  de la nostra societat.

En primer lloc, cal precisar que malgrat l’abast de la crisi, aquesta no afecta tothom per igual. Hi ha un ampli segment de la societat,  que la crisi no la pateixen. Són, o millor dit, som, ja que jo honestament m’haig d’incloure en aquest sector,  les persones que continuem  mantenint  la nostra feina, cobrant el mateix sou, i gaudint de les mateixes possibilitats  de despesa que  teníem abans del daltabaix dels mercats.  I aquí hi ha una de les grans perversions del moment actual. Mentre molts pateixen la mala gestió que entitats bancàries, empreses immobiliàries, especuladors financers, van fer durant molts anys, per a altres, l’actual situació econòmica és un motiu de discussió, de debats més o menys teòrics, però que no ens afecta la butxaca. Per aquest motiu, és molt important  que tots, sigui quina sigui la nostra situació, siguem conscients que la crisi econòmica és un motiu de fort patiment i fins i tot de degradació personal per a aquells que han perdut la feina, que no poden pagar la hipoteca, que ja han esgotat el temps per cobrar les prestacions, etc.  Mai com ara cobra un sentit  molt gran la paraula solidaritat.

Quin són els principals afectats? Per respondre aquesta pregunta m’he fixat principalment en les persones que atenem a Càritas de la meva parròquia, i el que em diuen els responsables i voluntaris de les institucions que pertanyen el Secretariat de Marginació del bisbat de Barcelona.

Un dels factors  més decisius  que porta a viure en precarietat i en risc d’exclusió social, és  no tenir feina.  Especialment greu és per a les persones que desprès de treballar molts anys en feines no especialitzades, han estat acomiadades. Difícilment, quan ja s’ha arribat el decenni dels cinquanta anys,  és té empenta  per reciclar-se. Si no es va molt amb compte, aquí el procés de degradació pot ser gran i irreversible. Ja que les persones afectades, no s’adonen en principi de tot el que els espera. En un primer moment, es percep com un gran alleujament la indemnització que es rep per l’acomiadament, i  es confia que durant el temps que dura el cobrament de la prestació d’atur, es trobarà una nova feina. Però els mesos passen, els terminis de les hipoteques van vencent, i no es troba treball. Tot això comporta un gran malestar. L’interessat ho viu com un gran fracàs personal. Hi ha mal humor en les famílies. Els fills no poden accedir a tot allò a què estaven acostumats. Aquests sovint retreuen als pares que no poden participar en activitats, excursions, colònies, com fan altres companys. Tot plegat enrareix l’ambient.  Augmenta l’agressivitat, les baralles, l’alcoholisme, els retrets, etc.

La baixada d’ingressos econò-mics, per la pèrdua de feina d’un o de més membres d’una família, impossibilita que es pugui fer front a les despeses de la hipoteca.  En aquests darrers mesos han augmentat de forma espectacular els desnonaments. Així, si abans era freqüent, en un barri de Barcelona, que cada mes hi hagués un o dos desnonaments, ara són tres o quatre a la setmana. Això ha comportat que  alguns, els més afortunats, haguessin de tornar a viure a casa dels pares o sogres, amb tots els problemes tant personals com logístics que això comporta. D’altres han hagut d’anar viure en habitacions, o compartir habitatge amb altres famílies.

Molt més greu és quan no hi ha una estructura familiar que doni suport. Fins fa poc  la veritable cobertura social de la crisi  provenia dels jubilats. Aquests, amb una pensió fixa, ajudaven els fills i néts amb problemes. Però això cada vegada és més dificultós. En primer lloc, perquè les pensions han anat perdent poder adquisitiu, i desprès, perquè aquests avis no sempre existeixen. Segons estadístiques del mateix govern, en aquest moment, en més d’un 40 % de famílies amb problemes, tots els seus membres estan en atur.

La manca de feina, d’habitatge, i d’una família, són una com-binació de factors que poden portar a la marginalitat. Anoto només algunes de les conseqüències: han augmentat sensiblement els “sense sostre”, la petita delinqüència, les malalties mentals.

Un dels col·lectius que més pateixen la crisi econòmica són els immigrants. No tenir feina fa que els sigui impossible renovar el permís d’estada. Es veuen obligats a frenar processos de reagrupament familiar que ja s’havien iniciat. Tornen a treballar en l’economia submergida, especialment les dones, en treballs domèstics, o d’acompanyament de gent gran, cobrant per hores, sense cap  regulació legal. Ha augmentat la prostitució, etc.

L’absència de feina, fa que augmenti la xenofòbia envers els estrangers. Xenofòbia que és alimentada, com tots ja sabem, per alguns grups polítics, que sense cap mena d’escrúpols miren d’esgarrapar algun grapat de vots, incentivant  recels.

I finalment, la crisi fa que cada vegada més hi hagi persones amb una gran frustració personal,. Entre nosaltres hi ha immigrants que tenen estudis o formació professional, que es veuen obligats a acceptar feines molt per sota de les seves capacitats. I  tot plegat fa que cada vegada els adolescents i joves tinguin menys incentius  per dedicar temps a la formació personal. Augmenta perillosament el fracàs escolar.

La crisi és un gran repte per a tots. Les institucions, parròquies, ONG, fan una  gran feina per  rebaixar  en el que poden  el patiment dels afectats. Però, com s’ha dit, la veritable solució no es troba només en canalitzar recursos, sinó que  demana canvis molt profunds, en la nostra forma de concebre la vida i l’estructuració de la societat.  La sortida depèn de tots, independentment dels nostres ingressos.

Josep M. Jubany és rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat, i Delegat Episcopal de Pastoral Social de Barcelona