Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La Quaresma és temps de conversió. En realitat tota la vida és una conversió contínua, la Quaresma marcant-ne el signe i un temps fort. Però la qüestió és quines línies de conversió i quins esforços quaresmals són els més adequats en temps de crisi. La crisi, no és ja una Quaresma forçada?

El fet social de la crisi, allò que va començar com a pretesa desacceleració econòmica, que va esdevenir la broma dels brots verds, que ens ha esclatat a la cara en tota la seva duresa i que no deixa entreveure massa el seu futur, genera situacions doloroses, massa situacions doloroses, alhora que provoca actituds no per comprensibles menys perilloses: inseguretat envers un mateix, pèrdua de confiança envers els altres, replegament sobre els propis problemes i neguits.

En aquest escenari, em sembla que aquesta pot ser una Quaresma peculiar, molt més fonda i existencialment viscuda, possiblement compartida amb molts homes i dones, més enllà de les creences de cadascú, i certament més enllà d’un temps litúrgic, més enllà de la Pasqua propera. Una Quaresma que permeti refer teixit personal, despullar-nos de fanfàrries i banalitats per armar-nos amb les eines del noble combat de la vida. La confiança, l’autonomia i l’austeritat em semblen vies adequades i fites correctes.

La crisi pot ser un temps per refer la confiança. Confiança en Déu, Senyor de la història, que la condueix, de vegades ben misteriosament, cap a la seva plenitud, que és la nostra plenitud. Una confiança que no ens eximeix d’assumir les nostres responsabilitats, que no ens estalvia els nostres protagonismes, que no ens resol els nostres problemes quotidians, però que aporta aquella fonda certesa de que la llum sempre està en acabar la fosca, una llum que s’escriu amb humanisme, que Déu escriu amb el dit de l’humanisme. Potser és que hem confiat massa en la inèrcia d’un creixement humà, massa humà, mancat d’horitzó i de criteri veritablement humanista.
 
La crisi pot ajudar-nos també a redescobrir la veritable autonomia, per damunt d’un exercici aleatori de llibertats puntuals en accions efímeres i deslligades. Una autonomia que és assumpció del veritable protagonisme de qui pensa i gestiona un sòlid fil conductor que ha d’anar impregnant la successió d’esdeveniments quotidians, un fil conductor ric en humanitat, veritable humanitat que comença i acaba amb l’autoestima i l’estima de l’altre, de qualsevol altre.
 
La crisi pot facilitar, també, la descoberta d’una austeritat que no només ens obre a la solidaritat, que ja és important, i cada cop més necessària, sinó que també ens ubica en una raonable, no desproporcionada, expectativa de benestar. Una austeritat positiva que ens permeti gaudir de la senzillesa.
 
Ara que ens acostem a la culminació de la Quaresma, em dic a mi mateix que m’agradaria no perdre’n l’enfilall quan, ben aviat, arribarà el temps de Pasqua. I que la joia i la plenitud que significarà i que celebrarem no em facin perdre la recerca d’una sòlida confiança, d’una adequada autonomia i d’una sana austeritat, la vivència d’una sàvia Quaresma continuada.