Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Aquesta setmana, a classe, m’ha tocat explicar la política, una de les dimensions essencials de la persona humana. He procurat raonar la peculiar definició aristotèlica de l’home, animal polític, fent veure que la política acompanya i condiciona necessàriament el conviure humà, des de sempre, tot i que amb fórmules variades al llarg de la història, fórmules que culminen en la nostra afirmació moderna de la democràcia com a hermenèutica col·lectiva de la millor gestió de la convivència.

No és fàcil parlar de política. Per això ho faig, perquè constato que hi ha una tremenda desafecció envers la política, i envers els polítics. És una afirmació tòpica però no per això menys vàlida. I per tants motius, comprensible. Però per això mateix intento fer veure que la política ens implica, si no de manera activa i voluntària, que seria el desitjable, al menys de manera passiva, convertint-nos, aleshores, en víctimes del sistema, víctimes gens innocents.
 
N’he posat volgudament un exemple, ocasional, oportunista. El dimarts, 8 de març, celebràvem la diada de la dona treballadora. He preguntat als alumnes què en sabien d’aquesta diada. I la resposta ha estat pobre, i no per esperada menys trista. Amb prou feina una alumna ha sabut dir que es recorda a les víctimes d’un incendi a una fàbrica tèxtil nord-americana, dones tancades en reivindicació de millores salarials equiparables a les dels homes. Sense concrecions. Sense dates. Sense coneixement de que la diada ha estat reconeguda oficialment per les Nacions Unides des de 1977.
 
No em lamento. Tenim els alumnes que tenim: són els nostres fills i reflecteixen les nostres grandeses i mancances. Però he aprofitat per fer notar que molts dels drets ciutadans dels que avui gaudim tenen una història, que quasi bé cap d’ells ha estat aconseguit plàcidament, que al darrera hi ha molts rostres i molts esforços, moltes lluites i reflexions, i fins i tot vides perdudes per un objectiu llavors llunyà però cada cop més obvi, més normalitzat, més assolit: m’agrada afirmar, en concret, i potser pretensiosament, que la reivindicació feminista és una guerra guanyada, mancada encara d’algunes batalles per lliurar. I els dic que la desafecció és també oblit, injust oblit, oblit desagraït.
 
Potser alguns alumnes s’adonaran que les prerrogatives d’avui són sempre les lluites d’ahir. Ho espero. Com espero que com a futurs professionals, incorporats activament en la nostra societat, tinguin la grandesa d’anar més enllà d’una feina ben feta que els permeti viure per endinsar-se, també, en alguna causa gratuïtament i convençudament assumida que pretengui un escenari millor, no per ells i elles, és clar, sinó per aquells i aquelles que els vindran al darrera.
 
I és que entenc la desafecció política, comprensible per molts motius, però no em resigno a acceptar l’oblit. Qui perd la memòria, perd també l’esperança. I es dissol en un clos present tenyit d’egoisme inconfés.