Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Una temporada de més feina professional, amb algún viatge pel mateix motiu, m'han allunyat del bloc. Però reprenc ara, també a la llum del viscut durant aquest temps, la reflexió encetada en motiu de la publicació del document de treball dels bisbes francesos: "Entre épreuves et renouveaux: la passion de l'Evangile". El document ha estat traduït a Documents d'Església en el seu número de maig.

El document acaba amb una voluntat d'aterrar, com a mínim pel que fa a actituds: "algunes actituds pastorals a potenciar". I concreta: Cal acollir la indiferència (de molts homes i dones que ens envolten) com una crida al testimoniatge i al discerniment. I continua amb una reflexió en bona part positivitzadora d'aquesta actitud tan freqüent entre la gent amb qui compartim el dia a dia laboral, social, amical, fins i tot ,sovint, familiar. Certament, això esdevé per a nosaltres crida a viure i expressar el sentit últim de la nostra vida, sobre tot si establim amb els que ens envolten veritables relacions humanes d'apreci  i respecte. Només en l'àmbit d'una amistat sincera que respecte l'altre, el seu viscut, que reconeix l'altre com algú que té molt a donar-me, que no parteix de l'arrogància de la certesa absoluta ni de la condescendència....el diàleg veritable és possible.

I aquest diàleg , aquesta vida compartida, esdevé llavors signe de la presència de Déu en l'altre, en el món, més enllà de les fronteres de l' Església. I per que els cristians compartim vida amb  tants homes i dones que, des de la indiferència, des de l'agnosticisme, des de la recerca honesta, viuen el quefer quotidià, l' Església també s'hi fa present. Al costat d'una espiritualitat laica, de la que parla a propòsit de Luc Ferry en Francesc Torralba, crec que ens cal aprofondir a nosaltres, els cristians, l'espiritualitat del viure en mig de la laicitat.

En aquesta línia aquests dies de més presència professional han estat per a mi experiència del Déu amb nosaltres. Perdoneu-me el simplisme, o si voleu digueu-me "naïf". Quan un col.lega ha estat capaç de demanar perdò en una reunió conflictiva, quan hem compartit amb els companys de professió  desig d'avançar i patiment pel futur del sistema sanitari , quan ha hagut reals experiències de diàleg amb alguns, de plor i acollida amb d'altres, moments de riure i de plorar....compendi de tota experiència humana, he pensat que molts d'ells "no eren lluny del Regne de Déu".