Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Seguim amb les darreres reflexions sobre l’Església de Iesu, de l’arquitecte Rafael Moneo, a San Sebastián (articles anteriors: 1 i 2).

Seria interessant parlar dels elements del presbiteri, especialment de l’altar allargassat amb capacitat per 13 persones posades frontalment (en referència a la imatge del Sant Sopar de Leonardo da Vinci que tant a quallat en l’imaginari catòlic), i del tríptic frontal abstracte que  l’artista Javier Alkain va realitzar pregant dos textos des referències teofàniques bíbliques: 1Re 19,11-13 i Ex 3, 1-10 (el tríptic, fragment en la imatge superior, vol ser la finestra que aporta la llum de l’Est, l’orientació vers Déu de l’edifici i dels paticipants en el culte), però m’interessa més acabar amb dos semblances d’arquitectura religiosa contemporània.


1_ Rafael Moneo i Rudolf Schwartz: Silenci i Paraula.
Si comparem la imatge de la nau (veure article 2) amb la Capella de Corpus Christi que l’arquitecte Rudolf Schwarz va realitzar l’any 1930 a Aquisgrà (imatge superior), hi trobem una gran similitud: protagonisme de la llum blanca significant els espais importants, protagonisme de l’altar (propi del Moviment Litúrgic, que tant va influir en l’arquitecte a través de Romano Guardini), obertures zenitals en alçada, paviment fosc, contrast d’alçada entre el nàrtex i la nau principal... tant l’un com l’altre treballen la analogia de l’espai amb el silenci. Creen una atmosfera recollida a través d’un minimalisme significant que porta de la trascendència del buit a l'escolta de la Paraula.



2_ Rafael Moneo i Àlvaro Siza: Entrar per la porta estreta.
Per altra banda, Rafael Moneo incorpora la mateixa reflexió sobre l’accés principal al temple que Álvaro Siza va realitzar a l’església de Santa Maria a Marco de Canaveses, Portugal, de l’any 1996, on aquest pren la metàfora de la porta estreta de l’evangeli (Mt 7,13). Curiosament, també va ser aquesta l’aplicació a Sant Pere Canisi: Una porta gran, llarga i estreta per les grans celebracions i un accés menor de ús quotidià.
 
Per acabar: un apunt polèmic.
Un dels aspectes més polèmics de la construcció de la parròquia ha estat el fet de compartir els locals amb un supermercat en la planta inferior per tal de poder sortejar els costos (Veure un article insultantment planer i sense criteri aquí). En principi, segons els cànons, una església no pot tenir activitats profanes sota l’espai consagrat. Si seguíssim al peu de la lletra aquesta disposició no serien poques les construccions que serien anul·lades, però la necessitat empeny a cercar solucions. En l’article que vaig escriure sobre la nova Parròquia de Sant Pere Canisi, a Berlín,  ja vaig parlar d’aquest tema. En aquell cas es va endarrerir l’alineació del temple per tal de poder disposar en una cantonada del solar un bloc de vivendes que acollien alguns serveis parroquials i la comunitat de jesuïtes en la planta baixa i primera. Un altre cas és el de les parròquies inserides en la planta baixa d’un bloc d’habitatges, com és el cas de Sant Ignasi de Loiola, a Lleida, on hi ha un supermercat al costat del temple. Tornant al cas, en la meva visita no vaig poder veure on estava el supermercat polèmic, però sí vaig constatar que aquest no estava a sota del temple, fet que validaria canònicament la construcció. De totes manres, la polèmica aquí no és un assumpte de l'arquitecte, sinó del programa encarregat.

Finalment, us recomano veure l’entrevista de TV Euskadi a Moneo sobre aquesta obra aquí