Basili reconeix les expressions bíbliques que identifiquen Déu amb la persona del Pare, les honora i en fa ús, però no les interpreta de manera aïllada com feien els anomeus, sinó immerses en el conjunt de la tradició escrita i de la tradició oral. Basili evita en tot moment la guerra de cites, reconeix obertament els passatges aparentment contradictoris del text bíblic i no pretén ni per un instant encapsular Déu en una fòrmula ni en cap expressió:
 

 A les cartes de sant Pau i a l’evangeli de sant Joan, Basili aprèn a familiaritzar-se amb la desconcertant dinàmica d’indissociabilitat i reciprocitat que uneix i distingeix alhora les tres persones trinitàries, i a correlacionar amb la mateixa naturalitat amb què ho fa el Nou Testament la dinàmica trinitària del ser de Déu, la dinàmica de la revelació (autorevelació) de Déu i la nostra resposta de fe:

En la seva teologia trinitària, Basili cerca d’evitar tant el perill de modalisme dels qui defensaven la divinitat del Fill i l’Esperit assimilant-los al Pare (això és, sense atorgar-los una identitat pròpia: alguns es deixen portar al judaisme per la confusió de persones), com les apories inviables dels arians i pneumatòmacs (els quals per defensar la unitat de Déu, tendien a subordinar el Fill i l’Esperit al Pare, això és, tendien a no reconèixer la plena divinitat del Fill i l’Esperit, a considerar el Fill un déu-menor i l’Esperit una criatura-superior: d’altres, al paganisme per l’o

Basili escriu el seu tractat Sobre l’Esperit Sant l’any 375 a petició d’Amfiloqui, bisbe d’Iconi. Amfiloqui li demana que li aclareixi el sentit de la fórmula doxològica «Glòria al Pare, amb el Fill, conjuntament amb l’Esperit Sant», que Basili ha emprat en lloc de la usual «Glòria al Pare, pel Fill, en l’Esperit Sant». Basili considera Amfiloqui un amic i accedeix a la seva petició perquè confia que la seva pregunta no és capciosa (1.1).

La característica més destacable de la teologia trinitària de Basili de Cesarea (329-379) és la seva fonamentació en l’Escriptura. Per a Basili és clar que el símbol de Nicea té el seu origen en la pràctica litúrgica (lex orandi – lex credendi), però és igualment clar que tradició oral i tradició escrita no només no es poden oposar sinó que s’han de reunir sempre en un mateix impuls teològic:
 

A més dels cinc autors clàssics Basili de Cesarea, Gregori de Nazianz, Agustí d’Hipona, Ricard de Sant Víctor i Tomàs d’Aquino, que he comentat, el meu treball inclou també un comentari detallat de l’estudi trinitari de Karl Rahner a Mysterium Salutis per la gran influència que aquest estudi ha tingut en la teologia trinitària recent i per la rellevança que té encara avui per al nostre tema la seva crítica a l’ús analògic del terme ‘persona’.

El repte no és simplement el de presentar de manera comprensible per a avui les veritats de sempre. Aquesta - si s’aconseguia - seria certament una fita lloable. Tanmateix, sembla que la nostra condició d’ homo viator ens exigeix no només de mantenir-nos en la veritat revelada sinó fins i tot d’evolucionar en la nostra comprensió de qui és aquest nostre Déu i de qui som nosaltres, les seves criatures, fetes a imatge i semblança seva.

 Durant les properes setmanes, presentaré en aquest bloc uns extractes del llibre Ser persona, avui: estudi del concepte de ‘persona’ en la teologia trinitària clàssica i de la seva relació amb la noció moderna de llibertat que properament editarà Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El llibre és una adaptació de la tesi doctoral en teologia que vaig defensar a la Facultat de Teologia de Catalunya l’any 2008 i és la continuació del treball de llicenciatura sobre la Trinitat que vaig publicar l’any 2005.