Avui l’alegria ha estat majúscula! Al Casal Arrupe, ens ha vingut a visitar en K. En veure’l – respectant les distàncies marcades per la pandèmia- tots l’hem saludat efusivament i li hem dit com ens alegrava que hagués tornat a visitar-nos. La seva resposta sorgida des del cor ha estat clara i sincera, emocionant per tots: És casa meva!

Els orígens del pare eren els d’una família de pagès i, durant tota la seva vida va treballar la terra amb les seves mans i ens va transmetre aquesta estima per la terra i els seus fruits. Ens va ensenyar a netejar el camp, a cuidar l’hort, a regar-lo i a saber quan s’havia de plantar i quan collir. En el seu fer tot semblava fàcil! El pare era un home callat, pacient i de mirada tranquil·la. Ara, pensant-hi me n’adono que el seu bon fer, en gran part, es devia a la paciència que els pagesos aprenen a tenir amb la terra. 

Pentecosta. La gran festa cristiana en la qual l’Esperit omple les nostres vides. La imatge de la Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant una de les més difícils d’explicar i entendre per als que no som teòlegs. Durant temps sempre m’havien parlat de l’Esperit de Pentecosta com aquell colom, o la flama, o el vent que bufava... imatges gràfiques però no sempre entenedores.

El silenci dona pas al rítmic batec dels nostres cors, al cantar dels ocells, a la remor del vent, al xipolleig de l’aigua en dies de pluja o al xiuxiueig de les pròpies veus interiors. La realitat d’aquest silenci ambiental forçat de tots nosaltres és que un virus que la majoria de la població no veiem – tot i que els metges ens l’han ensenyat ben coronat - ens ha fet aturar i ha aconseguit quelcom impensable: paralitzar el món a nivell internacional. Carrers i places, museus i activitats culturals i esportives, escoles, centres comercials, transports, centres de culte...

El silenci s’ha imposat i plana sobre els nostres carrers. El frenètic ritme que sovint ens  envaïa de sobte ha desaparegut i, sense massa temps d’adaptació, ha donat pas a l’absència. Ens hem reclòs a les nostres cases, a la profunditat de les nostres famílies, a l’interior dels nostres cors. Anem escadussers de paraules i se’ns convida a redescobrir qui som donant vida a les nostres sovint abandonades llars. 

L’olor del rostit envaïa la casa mentre el pare acabava de preparar l’aperitiu a la cuina, i la mare i jo discutíem – com cada diumenge - sobre quines estovalles posar a taula per ressaltar la importància de poder seure al seu voltant. Aquest record d’infantesa se’m fa present sovint i em serveix per a reforçar la imatge que avui en dia tenim de la taula com a element integrador i central en la litúrgia de tantes creences distintes.

Sé que em reconeixes perquè quan cada tarda em veus arribar esbosses un mig somriure, i em sostens la mirada. Fa temps que vas deixar de caminar, després vas deixar de parlar, i ara ja no sabem si ens entens massa quan et parlem perquè a preguntes concretes el sí a vegades és no i el no és sí.  M’agradaria saber què passa pel teu cap, saber què penses i descobrir què sents en el teu cor.  Des de fa temps vius tancat en la presó del teu interior d’on no surten els mots.

Acabades unes gaudides vacances, a casa nostra, com a tantes llars, comença el nou curs escolar, aquell que fixa una rutina, un horari, un calendari per a gairebé tota la societat. Família i escola, mestres/professors i alumnes es retrobaran de nou o es coneixeran per primer cop.

Us compartiré una confidència: avui fa deu anys que vaig abraçar per primer cop la meva filla. Estàvem a Etiòpia, fets un sac de nervis i un garbuix de preguntes i il·lusions expectants. Feia anys que havíem fet els tràmits per a l’adopció i ara era l’hora de la veritat.  Va arribar un cotxe del qual sols se’n veia la cara del conductor, semblava que no era el que esperàvem perquè no veiem els nens i nenes, però va resultar que sí.

Miro al meu voltant, un cop, dos, tres... No hi trobo ningú conegut, i tothom és ben diferent a mi, però això no em fa sentir perduda, ni esporuguida, ni em fa posar a la defensiva, ni m’omple d’odi. I, perquè, us preguntareu, faig aquest plantejament davant d’un fet tant quotidià com trobar-se envoltat de gent a qui no coneixes? Doncs, perquè no puc deixar de donar voltes a una qüestió per a mi vital: Què veiem en els altres? Què ens transmeten?  Quins fantasmes desperten en cadascun de nosaltres perquè no sempre sigui ben rebut?