El silenci s’ha imposat i plana sobre els nostres carrers. El frenètic ritme que sovint ens  envaïa de sobte ha desaparegut i, sense massa temps d’adaptació, ha donat pas a l’absència. Ens hem reclòs a les nostres cases, a la profunditat de les nostres famílies, a l’interior dels nostres cors. Anem escadussers de paraules i se’ns convida a redescobrir qui som donant vida a les nostres sovint abandonades llars. 

L’olor del rostit envaïa la casa mentre el pare acabava de preparar l’aperitiu a la cuina, i la mare i jo discutíem – com cada diumenge - sobre quines estovalles posar a taula per ressaltar la importància de poder seure al seu voltant. Aquest record d’infantesa se’m fa present sovint i em serveix per a reforçar la imatge que avui en dia tenim de la taula com a element integrador i central en la litúrgia de tantes creences distintes.

Sé que em reconeixes perquè quan cada tarda em veus arribar esbosses un mig somriure, i em sostens la mirada. Fa temps que vas deixar de caminar, després vas deixar de parlar, i ara ja no sabem si ens entens massa quan et parlem perquè a preguntes concretes el sí a vegades és no i el no és sí.  M’agradaria saber què passa pel teu cap, saber què penses i descobrir què sents en el teu cor.  Des de fa temps vius tancat en la presó del teu interior d’on no surten els mots.

Acabades unes gaudides vacances, a casa nostra, com a tantes llars, comença el nou curs escolar, aquell que fixa una rutina, un horari, un calendari per a gairebé tota la societat. Família i escola, mestres/professors i alumnes es retrobaran de nou o es coneixeran per primer cop.

Us compartiré una confidència: avui fa deu anys que vaig abraçar per primer cop la meva filla. Estàvem a Etiòpia, fets un sac de nervis i un garbuix de preguntes i il·lusions expectants. Feia anys que havíem fet els tràmits per a l’adopció i ara era l’hora de la veritat.  Va arribar un cotxe del qual sols se’n veia la cara del conductor, semblava que no era el que esperàvem perquè no veiem els nens i nenes, però va resultar que sí.

Miro al meu voltant, un cop, dos, tres... No hi trobo ningú conegut, i tothom és ben diferent a mi, però això no em fa sentir perduda, ni esporuguida, ni em fa posar a la defensiva, ni m’omple d’odi. I, perquè, us preguntareu, faig aquest plantejament davant d’un fet tant quotidià com trobar-se envoltat de gent a qui no coneixes? Doncs, perquè no puc deixar de donar voltes a una qüestió per a mi vital: Què veiem en els altres? Què ens transmeten?  Quins fantasmes desperten en cadascun de nosaltres perquè no sempre sigui ben rebut?

Pentecosta ens convida a mastegar la vida lentament, assaborint-la com s’assaboreix un caramel. Ensalivant bé aquest sucre en forma de gominola perquè s’estovi i deixi anar tot el seu sabor sigui dolç, amarg o àcid. Perquè en qualsevol de les circumstàncies, la vida a la qual estem cridats, sempre estarà plena d’incerteses i interrogants, però això no ens ha d’impedir voler viure-la amb intensitat, amb profunditat, mastegant-la per gaudir-la i transmetre-la.

Ara són els hondurenys, però no oblidem els sirians, els sud africans, els roghinyes, els mena, i tants d’altres d’una llarga llista, de diferents països i continents. Persones amb vides que per als seus governs, els seus veïns, les seves famílies, els seus conciutadans, no valen res! Caminen jornades i jornades, neden o s’esfondren en barcasses perduts en alta mar, s’enganxen sota els camions, es venen sense ser-ne massa conscients a màfies que els prometen seguretat.

La mare de la meva amiga, va morir fa un temps. Jo no la vaig conèixer però, curiosament, compartíem algunes creences i realitats. Especialment en la darrera etapa de la vida de la seva mare, la meva amiga i jo, parlàvem molt sobre la malaltia i la mort, sobre com, sovint, és en aquests moments tant delicats que les relacions s’oxigenen, s’engrandeixen i ens uneixen més. Parlàvem de com acompanyar la malaltia sense ser invasors en la intimitat de la persona que la pateix des de fa anys, i de com respectar les decisions importants de la vida.