Ara són els hondurenys, però no oblidem els sirians, els sud africans, els roghinyes, els mena, i tants d’altres d’una llarga llista, de diferents països i continents. Persones amb vides que per als seus governs, els seus veïns, les seves famílies, els seus conciutadans, no valen res! Caminen jornades i jornades, neden o s’esfondren en barcasses perduts en alta mar, s’enganxen sota els camions, es venen sense ser-ne massa conscients a màfies que els prometen seguretat.

La mare de la meva amiga, va morir fa un temps. Jo no la vaig conèixer però, curiosament, compartíem algunes creences i realitats. Especialment en la darrera etapa de la vida de la seva mare, la meva amiga i jo, parlàvem molt sobre la malaltia i la mort, sobre com, sovint, és en aquests moments tant delicats que les relacions s’oxigenen, s’engrandeixen i ens uneixen més. Parlàvem de com acompanyar la malaltia sense ser invasors en la intimitat de la persona que la pateix des de fa anys, i de com respectar les decisions importants de la vida.

Recordeu el dia de la vostra primera comunió? De ben segur que sí, especialment si va ser la primera de moltes comunions, si us vàreu sentir acollits i acompanyats per la família i per    tota la comunitat eclesial i així va segellar el vostre compromís com a cristians.

Preservar un temps per a la família no sempre és fàcil. Les obligacions reals o imposades amb què topem dia rere dia, ens forcen a convertir en planificat aquell espai-temps que per la seva cabdal importància no s'hauria de guanyar un horari concret marcat a la nostra agenda, sinó tenir un reservat preferent de ple dret.

Una vegada vaig sentir una mestra que referint-se a un infant, deia que era "més feliç que un anís". No havia sentit mai aquella expressió i em va fer pensar en la simplicitat, en l'espontaneïtat, en la seva genuïna despreocupació, en la petitesa i els moments dolços en què viuen els infants si se senten estimats i segurs.

Déu fa néixer Jesús en el nostre cor per a fer-se humà, proper. Jesús ha nascut en el nostre cor per a fer-nos humans, per sentir el que sentim com a persones, per viure el nostre dia a dia amb tota la seva normalitat i, també, amb tots els possible imprevistos.

Han passat més de cinc anys i s'acosta el moment de l'alta definitiva, però en una analítica rutinària decobrim que no ens la donaran. Quan tot semblava que anava per bon camí... apareix la recidiva i aquella afirmació que t'enfronta bruscament amb la realitat: no l'hem vençut el càncer, una cèl·lula trapella es va escapar sense demanar permís, es va aletargar i ara ha reviscut en un òrgan vital, ver per on! Ara sí que fem un aterratge forçat, i per primer cop apareix la temible por, i la plena consciència de la presència de la mort.

Aquesta és una història real, on la fortalesa ha estat cabdal per poder continuar endavant. Una fortalesa que ha crescut amb el pas del temps, donat que l'hem necessitat més d'un cop. D'on l'hem treta i com l'hem alimentat és difícil d'explicar, però hi tenen molt a veure els valors, les creences i els sentiments.