Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Samuel Gutiérrez/Catalunya Cristiana) Davant dels múltiples rostres que d’Oscar Romero s’han difós en les darreres dècades, el seu secretari personal a l’arxidiòcesi de San Salvador, Mons. Jesús Delgado, ens descobreix el Romero més desconegut: el Romero sacerdot, amb una profunda devoción eucarística, fidel a l’Església i lliurat en favor dels més pobres. Des de fa anys, Mons. Delgado, vicespostulador de la causa de beatificació d’Oscar Arnulfo Romero, treballa, somia i prega per la seva propera pujada als altars, tot i que és conscient que potser encara no és el moment oportú. En el seu darrer llibre Así tenía que morir: ¡sacerdote!, Jesús Delgado ens presenta el diari d’una ànima soviet instrumentalitzada i manipulada al caprici de les ideologies.
 
En quin punt es troba la causa de beatificació de Mons. Romero?
Tota la documentació requerida des de la Congregació per a les Causes dels Sants ja ha estat lliurada a Roma. En aquest sentit, la causa ja està acabada. Ara cal esperar l’examen i l’avaluació exhaustiva d’aquesta documentació, i sobretot que es donin les condicions necessàries perquè la seva pujada als altars atregui sobre el país en el qual va viure i el continent llatinoamericà més benediccions que desgràcies.
 
Creu, doncs, que encara no és el moment «oportú»?
Em fa l’efecte que la situació política del Salvador encara està molt polaritzada i que avui la seva beatificació no ajudaria en el camí cap a la unitat. Hi ha tot un poble format per gent senzilla i mitjanament rica que l’estima i l’admira moltíssim, però continua havent-hi una classe oligàrquica que l’odia. Aquests darrers entenen que el lideratge de Mons. Oscar Romero va afavorir l’entrada al país del comunisme internacional soviètic, un corrent totalment contrari als seus interessos i fins i tot a la seva fe. Això és fruit de no haver tingut una visió exacta de Romero. No hi ha hagut ocasió, en molts casos, de prendre distància i d’elaborar un judici serè sobre la seva persona. Per això jo penso que per a la beatificación de Romero caldria que aquesta situación s’aclarís una mica.
 
Però ell va fer una crida constant a la unitat.
Efectivament, però no tothom ho ha volgut veure així. Segons el meu parer, el primer gran miracle que va fer Mons. Romero va ser la crida feta a totes les forces antagòniques per asseure’s a dialogar, a entendre’s, a formar una unitat tot i que fos diferent en el pensament i en el sentiment, però units en el mateix ideal de voler una pàtria justa, digna i noble. La guerra civil és el que ell mai no va voler. Ell va intentar aturar en tot moment aquest impacte funest que va acabar provocant la mort de 80.000 persones. Malauradament, es va complir el desastre que havia predit. El 1992, veient que allò no duia enlloc, tant els guerrillers com les forces de dreta es van asseure a la mesa de negociació per signar els acords de pau a Chapulpetec. D’alguna manera, van acabar donant la raó a Mons. Romero.
 
Romero va ser un màrtir, un profeta no comprès a la seva pròpia terra?
Per a nosaltres sí que va ser un màrtir, però si ens atenim a les lleis del dret canònic no està tan clar, perquè depèn de la intenció que va tenir qui va executar el seu assassinat, cosa que encara no s’ha aclarit. Ni tan sols s’ha trobat, i probablement mai no trobarem, qui va prémer el gallet. Segons el dret canònic, no tenim elements per establir si va ser màrtir o no. En tot cas, segons els paràmetres dels nous màrtirs del segle XX, certament que ho és. Fins i tot Joan Pau II ha declarat en diferents ocasions que Mons. Romero va ser martiritzat mentre celebrava l’Eucaristia.
 
Més enllà del martiri, difícil dedeterminar, una causa de beatificación està cridada a posar en relleu tota una sèrie de virtuts heroiques...quines en destacaria vostè?
Abans que res, la fidelitat. Aquesta va ser la seva primera gran virtut. Oscar Romero sempre es va mantenir fidel als compromisos adquirits des de la seva joventut: fidelitat al compromís adquirit amb Jesucrist en el seu sacerdoci; fidelitat a l’Església, de la qual se sentia un fill predilecte; fidelitat a la doctrina i al Magisteri en la persona del Papa, fins al punt d’adoptar com a lema episcopal «sentir amb l’Església»... L’altra gran virtut d’Oscar Romero és l’amor. Era un home fet per estimar tal com estimava el Sagrat Cor de Jesús: un amor de donació, de lliurament, de sacrifici...
 
No és aquesta la imatge que es té a Occident d’Oscar Romero, presentantsovint com a capdavanter de laTeologia de l’Alliberament...
A Oscar Romero se l’ha presentat moltes vegades des de la ideologia dels qui escrivien les seves biografies o l’han citat, forçant el pensament de Mons. Romero i amotllant-lo a la seva manera de pensar. Jo crec que, certament, Romero va ser profeta, però no per missió, sinó per complir amb fidelitat el ministeri sacerdotal. Ell era molt conscient que la seva paraula profètica, amb tota aquella força i coratge que va tenir per predicar-la, l’assumia de l’Eucaristia, és a dir, del seu sacerdoci. I això és una cosa que tothom ha oblidat completament. Ningú no parla del seu sacerdoci, quan realment era el centre
de la seva vida. El seu sacerdoci va ser la font del seu valor, del seu amor, del seu coratge... Si deslliguem el que és profètic del seu sacerdoci no ens queda res més que un polític. Mons. Romero sempre va mantenir la força en el sacerdoci. Un cop li van preguntar si no tenia por. I ell va respondre: «Sí, com a humà tinc por, però revestit dels meus vestits sacerdotals tinc força, perquè Crist és amb mi i jo només en sóc l’instrument.»
 
No tenia un determinat posicionament polític?
No, en absolut. Ell creia molt en la Doctrina Social de l’Església. I ell pensava que el millor règim polític per al país hauria estat un que no fos ni de dretes ni d’esquerres, sinó un partit de centre, una mena de democràcia cristiana d’aquell temps capaç de traslladar a l’àmbit de la política la Doctrina Social de l’Església. Per a ell era el sistema que millor podia generar justícia, pau, igualtat, fraternitat... en una societat com la d’Amèrica Llatina.
 
S’ha manipulat la figura de monsenyor Romero?
Totalment. Per a mi hi ha tants Romeros com idelogies que l’han presentat. Cada intèrpret li ofereix el seu propi motllo, sobre el qual vessa tot el líquid preciós de la seva vida, missatge i testimoni. Es van construir així un Romero a mida i jo crec que això ha desvirtuat la seva figura. Espero que es vagi corregint a poc a poc a mesura que anem projectant la veritable imatge de Romero.
 
On va descobrir vostè el veritable Romero?
Per a mi sempre ha estat el sacerdote bisbe, l’home fidel a l’Església i d’un gran amor a Jesucrist, i per això capaç d’estimar el pobre necessitat, però també el ric. Jo vaig descobrir Romero abans que fos arquebisbe. Vam fer amistat, no gaire profunda en aquell moment, però sí d’un gran respecte mutu. Quan el van nomenar arquebisbe, ell em va demanar que l’ajudés com a secretari. Per això goso dir que el veritable Romero és el que jo conec i el que dono a conèixer en el darrer llibre que he publicat: un sacerdot, un home senzill, bo, sant, fidel, molt amant del seu poble, amb esperit poètic, un somiador, de vegades un ingenu, però un home donat a la causa a la qual s’ha lliurat... Era un home amb una personalitat que captivava moltíssim. Per a mi, la seva santedat es manifestava sobretot en una visió constant de les circumstàncies convulses del seu temps. Aquesta era conseqüència de la seva pregària diària intensiva, de la seva devoció al Santíssim Sagrament, devant del qual passava estones llargues... No hauria aguantat el que va aguantar sense aquesta vida de fe profunda.
 
Diuen que Mons. Romero va viure una transformació profunda al llarg de la seva vida, sobretot a partir del seu nomenament com a arquebisbe...
Mons. Romero sempre va tenir un gran amor als pobres, sempre, des dels inicis del seu sacerdoci, una època en la qual alguns el van arribar a titllar de sacerdot tradicionalista, fet a la romana. Ell va ajudar moltíssim els més necessitats i a la seva taula sempre tenia un captaire menjant amb ell. També distribuïa el que li donaven els rics entre els més pobres. I ningú no ho sabia. El seu amor als pobres arrencava de la seva devoción profunda al Sagrat Cor de Jesús. No obstant això, la dimensió social del pobre la va conèixer més tard, cap als anys 70, quan va ser bisbe de Santiago de Maria. En aquells anys va conèixer el pobre que estava sotmès a situacions injustes per part dels grans propietaris de cafetars del país. Romero va continuar practicant la caritat cristiana fins al punt de convertir la casa episcopal en allotjament per a aquesta gent. Actuava des de la caritat, però encara no havia aparegut l’home profeta que insta el ric a canviar la seva forma d’actuar. Aquesta nova faceta va ser assumida per Mons. Romero a San Salvador. Ell va sentir fortament la crida del Senyor a no callar davant d’aquestes situacions d’injustícia en les quals viu la gent. Jo en vaig ser testimoni. Fins i tot em va arribar a dir en diferents ocasions: «A mi els rics m’han ajudat molt, i han fet possible que es duguin a terme moltes obres de caritat. Ara jo els he de convertir. Les injustícies que practiquen els duran a l’infern. Per això faré una crida constant a la seva conversió.» Ell desitjava el bé dels seus grans amics rics de sempre. Els volia ajudar i per això proclamava: «No hi ha cap altra manera de convertir-se que servint el pobre, practicant la justícia... Els pobres d’aquest món seran la garantia de la vostra salvació.» Als rics això no els va agradar i aviat van difondre la idea que Romero havia canviat, que s’havia deixat influenciar pel comunisme, i que, en definitiva, s’havia convertit al pobre. No és cert. Ell sempre havia estimat el pobre. Però sí que va descobrir la dimensión social del pecat estructural.
 
Samuel Gutiérrez. Text publicat a Catalunya Cristiana.