Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fabrizio Assandri/Catalunya Cristiana) Si fa no fa, un quilòmetre separa els jardins reials —on comença el recorregut fet cada dia per milers i milers de pelegrins— del Sant Sudari que, des del dissabte 10 d’abril, queda exposat darrere l’altar de la catedral de Torí fins al 23 de maig. Confraries, parròquies, moviments i famílies, però també futbolistes i actors, polítics i homes d’Església, turistes, curiosos i escèptics, tantes històries que es barregen per veure de prop la cara d’aquell home crucificat. Alguns hi van per compte propi, d’altres —potser la majoria— amb el seu grup: hi ha pelegrinatges des de diòcesis, però també des dels patriarcats ortodoxos i alguns grups musulmans; hi ha diverses comunitats (el 13 d’abril hi van passar uns virolats representants de la comunitat rom i sinti local)... fins i tot els cecs poden «veure» el rostre i el cos de l’home del Llençol, sobretot el dimecres a la tarda, dia dedicat als malalts, gràcies a un plàstic que en un suport d’alumini reprodueix de forma tàctil la misteriosa imatge.

Per a tots hi ha mil metres de recorregut, realitzat amb moltes parades per deixar fluir la llarga cua, passant per indrets evocadors i de gran significat històric. El recorregut és sense barreres arquitectòniques i està custodiat pels voluntaris, identificables pel color violeta que vesteixen. En total són 4.000 i ajuden en l’acollida als pelegrins, en la logística, en l’assistència als malalts... Tot el camí està acompanyat per algunes pintures, «una iconografia estudiada per representar el camí de Jesús vers el misteri que està representat al Llençol —ens il·lustra Mons. Giuseppe Ghiberti, president de la Comissió diocesana de l’Ostensió— començant per algunes fotografies de l’ambient geogràfic, i després la infància de Jesús, alguns episodis de la vida pública, mentre que des d’un cert punt hi és representada preferentment la Passió». Després, el recorregut continua en els infernotti de l’Ala Nova del Palau Reial, on es desfila passant per unes estàtues romanes —sobretot es tracta de bustos— de l’època de Crist. «Han estat dutes allí des del nostre museu arqueològic. Són estàtues de procedència pagana dels primers dos segles. La intenció és il·lustrar que el cristianisme ha caminat en paral·lel, però també en diàleg, amb un ambient no cristià, i com aquest missatge de la creu i de la resurrecció ha arribat a comunicar-se. Mentre miren les estàtues, els pelegrins estan acompanyats per un cor virtual que fa l’efecte de seguir des de prop l’espectador mentre es mou. Després es passa a l’última fase, que és molt més silenciosa, perquè es demana silenci i reflexió a partir de la “prelectura”, un breu vídeo que, en vuit idiomes, explica la imatge que al cap de poc els pelegrins veuran amb els seus ulls durant tres minuts.»

A la sortida hi ha qui fa una foto, qui s’eixuga una llàgrima, qui menja un entrepà o un bon kebab i qui llegeix una pregària mentre espera per confessar-se. Molts s’adrecen a la propera i cèntrica plaça Castillo, on hi ha la botiga oficial, sempre plena, que ven llibres i DVD sobre el Llençol (també en espanyol), guies turístiques, imatges i medalles religioses de col·lecció i el segell commemoratiu. A més, hi ha una mostra de filatèlia religiosa i una de dibuixos elaborats pels joves de les escoles que han participat en un concurs que tenia per tema la Síndone. Entre les pancartes molt acolorides, hi ha també una silueta de l’home del Llençol realitzada amb un collage de nens que pateixen per la guerra i la pobresa, amb el comentari «El cos de Jesús acull el patiment de cada persona».

Força folklòric va ser el dia abans de l’inici de l’ostensió, amb l’arribada a Torí dels Cavallers de la Síndone, cadascun dalt del seu cavall. Havien sortit una setmana abans des de Chambéry per recordar l’històric viatge fet pel Llençol fa més de quatre segles. Molt ric el programa de trobades, conferències i celebracions devant del Llençol, com per exemple les meditacions a la catedral del cardenal de Viena, Christoph Schönborn, i del president del Pontifici Consell per a la Cultura, Mons. Gianfranco Ravasi. També els joves tenen el seu programa d’iniciatives amb un cor musical, iniciatives d’evangelització i d’animació al carrer, l’obertura d’un nou centre de pastoral juvenil amb un càmping per acollir joves pelegrins, a més d’una «nit blanca» celebrada el dissabte 17 d’abril amb cants, testimonis i la lectura de la Passió per a més de mil joves.

No és fàcil saber les raons que mouen cadascun dels pelegrins a venir fins aquí, perquè es podria dir que cadascun té «la seva» ostensió, que és un esdeveniment «viu». El que sí que se sap és que els pelegrins esperats són dos milions (200.000 van passar durant la primera setmana) per a un esdeveniment alhora antic i modern i que és, primerament, religiós, com ha subratllat l’arquebisbe de Torí i guardià del Llençol, el cardenal Severino Poletto, però que involucra tota la ciutat. Perquè van ser els administradors locals els primers a suggerir al cardenal que demanés al Papa una altra ostensió després de la de l’any 2000, amb l’objectiu de crear una ocasió per rellançar la ciutat, amenaçada per la seriosa crisi de la fàbrica d’automòbils Fiat. Tot i que queda clar que l’ostensió no pot resoldre tots els problemes, és cert que els creients poden aportar-hi el seu granet de sorra. Precisament per això, el lema de l’ostensió, i també de l’any pastoral durant el qual la ciutat s’ha preparat, és «Passio Christi, passio hominis». És una invitació «a posar en relació la Passió carregada de sofriment del Senyor Jesús amb les passions, les creus i els patiments que al llarg de la història i, en particular, també avui, firmen la vida de la humanitat —com va dir Poletto en la missa d’obertura de l’ostensió— i a descobrir com la passió del Senyor il·lumina amb llum nova les nombroses i, sovint, inexplicables creus que pesen sobre les espatlles de tantes persones».

Una història de devoció

La història del Llençol es pot reconstruir amb seguretat a partir del segle XIV, quan va aparèixer a França, a la regió de la Champagne, on el 1353 el cavaller Geoffroy de Charny va donar el llenç —sense que fins ara s’hagi descobert com va arribar a ell— a una església fundada per ell mateix a Lirey, com testimonia també una medalla de peregrinació trobada a París. Un segle després, Marguerite de Charny va cedir el llenç als Savoia, que el van portar a Chambéry, aleshores capital del seu regne. Va ser el papa Juli II el qui va permetre el culte públic del Llençol, i en va establir la festa litúrgica el 4 de maig.

La nit del 4 de desembre del 1532, el Llençol va escapar d’un incendi a la Sainte-Chapelle en què es trobava, i va patir greus «ferides» encara molt visibles, que dos anys després van ser apedaçades per les monges clarisses de Chambéry. El 1578 la relíquia va ser traslladada a Torí amb motiu del pelegrinatge fet a peu per sant Carles Borromeu. El culte del llenç, que mentrestant el 1694 va ser penjat a la capella construïda a propòsit per l’arquitecte Guarino Guarini, es promou molt a través d’ostensions públiques i privades, estretament conectades amb els esdeveniments dinàstics.

Una data molt important per al Llençol és l’any 1898, quan a través de les fotografies de Secondo Pia es descobreix que la imatge era com un negatiu fotogràfic, i es van obrir així les portes a la recerca científica sobre el teixit. Durant la Segona Guerra Mundial, el Llençol va ser amagat a l’abadia de Montevergine a Campania, mentre que el 1973 es va fer la primera ostensió televisiva del llenç, que Humbert II va deixar en herència al Papa el 1983.

El Llençol es va sotmetre a l’examen del carboni 14, els resultats del qual són cada cop més posats en dubte pels científics, que van datar el llenç a l’època tardomedieval. El 1997, la nit de l’11 al 12 d’abril, un altre incendi va amenaçar el Sant Sudari, quan les flames van devastar la capella de Guarini, encara no accessible pels treballs de restauració. Milions de pelegrins han participat en les darreres ostensions, el 1978, el 1998 (en la qual va participar també Joan Pau II) i el 2000. El 2002 la Síndone va ser sotmesa a una intervenció per a la seva conservació, amb la qual es van treure els pedaços aplicats per les clarisses. L’actual ostensió és la primera en la qual el públic pot veure-la sense pedaços.

Probablement quan s’acabi l’exposició, la Santa Seu autoritzarà noves investigacions sobre el llenç. La història de la devoció, així com de les recerques científiques i dels intents (fins ara sense bons resultats) de recrear artificialment la imatge del Llençol, es poden trobar al Museu de la Síndone, que és a prop de la catedral i que durant l’ostensió està obert des de les 9 del matí fins a les 9 de la nit sense interrupció, gràcies a l’esforç de molts voluntaris.

Fabrizio Assandri. Text publicat a Catalunya Cristiana.