Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Rosa María Jané Chueca/Catalunya Cristiana) Miguel Ángel Ruiz és salesià i treballa a Lahore en el Don Bosco Technical Centre, un centre de formació professional que compta amb 150 joves cristians en el seu internat i 100 alumnes externs més, entre ells joves musulmans. El Pakistan és un país oficialment laic. Això no obstant, el país viu segrestat per radicals que promouen la islamització, marginant i assassinant, fins i tot, els no-musulmans.
 
La guerra al terrorisme i la identitat islàmica són l’excusa perfecta per no posar fi a la discriminació religiosa al Pakistan?
Quan es confon pertànyer a una determinada fe amb deixar que aquesta fe dicti tot el que fas, la societat en què aquesta fe és majoritària es fa molt difícil. Des de molts mitjans i des de tots els nivells de la societat avui s’insisteix al Pakistan en la «Identitat islàmica». És una crida a ser diferents dels altres, o més ben dit, a fer del no-musulmà una persona tan diferent que no tingui cabuda en una societat islàmica. Perquè algú sigui bon musulmà ha de demanar el menú islàmic quan viatja, vestir com un bon musulmà, operar en un banc islàmic, no mirar cap a les altres persones quan es beu… si un deixa que «l’islàmic» el faci tan diferent de la resta del món, parlar d’integració tant d’un no musulmà en la societat islàmica com d’un musulmà en l’occidental serà ben difícil. D’acord amb aquesta identitat, mal entesa i difosa, l’única cosa que s’aconsegueixen son guetos, aixecar obstacles per a la integració i separar més i més la gent que s’hauria d’enriquir en compartir diferents cultures.
 
El cas d’Asia Bibi ha aparegut als mitjans de comunicació, però, quants casos més hi ha com el seu?
N’hi ha força casos al llarg de l’any. De fet, aquests casos afecten tant cristians com hindús i musulmans, però els cristians, pel que fa al percentatge de població, s’emporten sempre la pitjor part. En molts casos es fa servir la Llei de la Blasfèmia per solucionar problemes personals, manipulant-la com un mitjà per a la venjança. La llei va ser introduïda pel general Zia-ul-Haq, el dictador que va islamitzar la societat del Pakistan en el temps de la guerra afaganorusa. Va ser una més de les mesures amb què es va introduir aquesta islamització per la qual el país continua pagant un preu molt car. No hi ha hagut manera de tocar aquesta llei, ja que els islamistes sempre l’han defensada com una cosa molt seva, un instrument per mantenir la puresa de l’islam al Pakistan. Les conseqüències es redueixen a una sola que seria suficient perquè fos derogada a qualsevol país que volgués anomenar-se democràtic: la injustícia. És una llei que s’aplica arbitràriament. No hi ha manera de demostrar en un tribunal que una persona hagi utilitzat la blasfèmia o no. És una bogeria…
 
El problema de la discriminació religiosa caldria tallar-lo d’arrel, però quina educació s’imparteix a les escoles?
Malauradament aquest és precisament el tema que cap govern de la recent història del Pakistan ha volgut tractar. Tractar l’educació voldria dir tractar, entre altres problemes, l’insult sagnant que signifiquen per a l’educació moderna les madrasses o escoles islàmiques del país. La participació d’Aràbia Saudita en el finançament d’aquestes escoles és sabuda per tothom i el que s’hi fa en moltes també. Fa uns mesos es va fer explotar una madrassa perquè s’hi estaven manipulant explosius a dins i van aparèixer fins i tot granades de mà i armilles suïcides. El govern ha intentat posar-hi algun control, però és més que res de cara a la premsa perquè en realitat això no hi ha qui ho controli.
 
Ha augmentat la violència contra les dones i nenes cristianes?
En qualsevol societat on hi ha la injustícia, aquesta es rabeja amb els més febles. És extremadament difícil avaluar en la seva totalitat la situació de la dona en la societat del Pakistan, però sí que és cert que, en general, es continua veient la dona com un objecte amb el qual es pot traficar per als interessos familiars i personals. I òbviament, les criatures més innocents, els nens i les nenes. La discriminació es palpa tant en el fet de ser cristians com en el de ser pobres. Aquesta discriminació a les escoles rurals porta molts nens a deixar d’anar a classe al voltant dels 11 o 12 anys, per la qual cosa es converteixen en fracassats escolars sense un futur amb esperança. Per aquesta raó, Don Bosco ha decidit treballar per aconseguir obrir un nou internat que recollís 150 d’aquests nens.
 
Davant dels casos d’agressió, la denúncia i la via judicial són efectives? Hi ha por a denunciar?
No tan sols no s’escolten els avisos d’una possible agressió, sinó que de vegades la policia ens deixa totalment indefensos, amb la qual cosa els radicals es fan encara més forts. Podem posar com a exemple la crema de 50 cases de cristians l’any passat a Golja, al Puanjab, on els cristians havien avisat la policia local que l’imam estava promovent una manifestació radical que predicava l’odi contra els cristians. Van fer cas de la petició que se’l fes callar i s’enviés protecció a la zona cristiana? No… fins a set persones van ser cremades vives en una de les cases, amb diversos menors d’edat a dins. Llavors sí que les autoritats van anar a donar-hi el condol… perquè va sortir a la premsa internacional. És tot un muntatge.
 
És possible una harmonia interreligiosa? Què caldria canviar?
Un diàleg interreligiós és sempre possible perquè les religions tenen un alt component d’humanisme en el qual tots els ciutadans del carrer ens hi podem trobar. La pregunta que ens fem quan parlem amb l’imam és qui és l’interlocutor. És molt difícil asseure’s a parlar. A països com el Pakistan, on l’elit educada i tolerant sempre està ben instruïda en matèria de la seva fe, ells són amb els qui hem de dialogar. Principalment perquè tenen la capacitat des de la seva posició de privilegi a la societat per efectuar canvis on siguin necessaris. Si al final del diàleg no hi ha conseqüències pràctiques que millorin les condicions de les minories, quin sentit té parlar?
 
Com treballa l’Església per protegir els cristians i per aconseguir que no hi hagi discriminació?
L’Església ha fet una tasca impressionant al Pakistan per a la promoció social dels cristians. A cada diòcesi s’han dut a terme nombrosos projectes per conciliar els cristians i hindús, per oferir assistència mèdica, educació bàsica… també la formació catequètica! Però hi ha molt camí per recórrer encara, atès que no tenim col·legis universitaris, ni hospitals amb nivell professional, els catequistes laics que ajuden a les parròquies són pocs i no estan remunerats com caldria… cal organitzar-se més bé… i jo somnio un dia amb què puguem tenir una universitat perquè els joves cristians puguin tenir oportunitat per cursar estudis superiors perquè ara tan sols un 5% de la nostra joventut s’ho pot permetre.
 
Per què no hi ha reacció internacional a les denúncies de l’Església?
Ha! Aquesta és la pregunta del milió de dòlars… o d’euros! Aquí només es parla d’islamofòbia i en el meu viatge recent a Alemanya el president de la Lliga Islàmica del Regne Unit fins i tot va dir que s’està «demonitzant l’islam» a Europa com s’havia demonitzat el poble jueu abans de l’Holocaust. És a dir, que l’islam és la fe que està patint la persecució a Europa… No, no es pot anar de màrtir a Europa si no s’és un cristià avui. No és que no es faci cas de les nostres propostes ni se’ns consideri dignes de ser escoltats… és que se’ns està intentant tapar la boca en públic. Potser ja no és políticament correcte demostrar la fe en públic aquí, a Espanya i a Europa, però el cert és que no podem renunciar al paper de la fe cristiana en aquesta Europa que avui coneixem. Fer-ho seria considerar-nos com a fills bastards de la civilització occidental. No és ja ni un fenomen religiós… és un fenomen antropològic, tant si es vol com si no es vol. Jo no puc renunciar al meu passat històric, que a més ha modelat la societat en què vivim avui. Aquest és el testimoni que els cristians del Pakistan necessiten veure i escoltar de nosaltres perquè quan decidim anunciar la nostra fe sense por de ser menyspreats en públic, ignorats o fins i tot perseguits, estarem fent tan sols el que ells fan al Pakistan i en unes condicions molt més adverses. La nostra fe molesta… i molt… i a molta gent! Per això és més necessària avui la nostra valentia per proclamar l’Evangeli, que és paraula d’unitat i d’amor davant de corrents que insisteixen a separar-nos i fomentar odi, rancúnia i desunió. 
 

Rosa María Jané Chueca. Text publicat a Catalunya Cristiana.