Publicada la licitació per actualitzar el Mapa religiós de Catalunya 2021-2024

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Direcció General Afers Religiosos) Aquest dilluns s'ha publicat la licitació pel servei de recollida de dades de les minories religioses a Catalunya pels anys 2021-2024, la despesa del qual va ser aprovada pel Govern el 23 de març. El termini de presentació d'ofertes finalitza el dilluns 19 d’abril d’aquest 2021. Tota la informació relativa al procediment obert de contractació del servei de recollida de dades de les minories religioses a Catalunya 2021-2024 es pot consultar a la plataforma electrònica de contractació pública de la Generalitat de Catalunya.

El Mapa religiós de Catalunya és un projecte impulsat i finançat per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya que té per objectiu identificar i conèixer en profunditat les comunitats religioses i els llocs de culte de totes les confessions presents a Catalunya. Es tracta d’una eina clau per garantir una bona atenció a les entitats religioses de Catalunya i treballar per l’exercici dels drets de llibertat religiosa.

L’última actualització que es va publicar recull les xifres en l’àmbit comarcal sobre els llocs on es fa culte habitualment, amb dades de 2019. L'estudi comptabilitza un total de 8.165 centres arreu del territori català, corresponents a 13 confessions religioses.

La contractació del servei té una durada de 4 anys i està valorat en 183.762,20 € sense IVA. El servei ha de permetre actualitzar la informació de totes les entitats religioses no catòliques presents a Catalunya durant un període de tres anys naturals, entre el juliol del 2021 i el juny del 2024.

Fundació Gloria Soler i SOM Salut Mental 360, una aliança en favor de la salut mental

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Solidaritat Sant Joan de Déu) La pandèmia de la COVID-19 ha posat encara més de manifest la important incidència dels problemes de salut mental en la nostra societat. La Fundació Gloria Soler participa en SOM Salut Mental 360, la nova plataforma digital creada per diferents centres de Sant Joan de Déu. Gràcies a l'impuls de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, Parc Sanitari Sant Joan de Déu, Sant Joan de Déu Terres de Lleida, Sant Joan de Déu Serveis Socials i, de manera transversal, Sant Joan de Déu Solidaritat, al costat del suport de Fundació Gloria Soler, neix aquesta plataforma digital l'objectiu de la qual és ser un referent a nivell nacional i internacional en temes de salut mental.

Amb una mirada 360 graus, aquest portal web treballa per promoure i informar amb rigor i senzillesa de totes les temàtiques relacionades amb la salut mental, per acompanyar i ser un punt de trobada al servei de la societat en general, els professionals de l'àmbit de la salut i la docència, el voluntariat i, sens dubte, els pacients i els seus familiars.

La col·laboració de la Fundació Gloria Soler, amb una donació de 50.800€, permetrà a més donar un impuls en l'àrea de l'art i la salut mental a través del projecte Curadors: Suport a la salut mental, SOM 360. A través del desenvolupament de tècniques de comunicació digital, facilitaran la creació de nous continguts multimèdia per afavorir la sensibilització cap a l'expressió artística com a eina eficaç per a la prevenció i la teràpia dels trastorns mentals.

Amb la participació en aquest projecte referent, la Fundació Gloria Soler reafirma el seu compromís amb Sant Joan de Déu en diversos projectes assistencials. La seva ajuda ha estat vital al llarg dels anys per impulsar la Unitat de Cures Pal·liatives Pediàtriques de l'hospital infantil, així com el programa Torrents d’Art del Parc Sanitari.

Punt i Seguit reprèn les activitats presencials col·laborant amb una bona causa

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Bisbat de Solsona) El grup parroquial de Berga, Punt i Seguit va reprendre les activitats presencials.

La Bíblia en trenta minuts

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Xavier Memba –CR) Una cita que se li atribueix a sant Jeroni diu que “Les Escriptures són prou superficials perquè un nen s’hi apropi a beure sense por a ofegar-se i alhora prou profundes perquè els teòlegs puguin nedar sense arribar a tocar mai fons”. Davant la paradoxa que ens presenta l’accessibilitat i la profunditat de les Escriptures, ens trobem amb un projecte que combina les noves tecnologies de les xarxes socials i l’art i la creativitat per presentar el contingut de la Bíblia en trenta minuts. La seva autora, Xènia Monells, és una jove professora d’art a una escola de primària de Sant Cugat del Vallès. A causa de la seva fe, però, ella prefereix presentar-se simplement com “una cristiana artista que ensenya”, perquè allò en el que creu, el que fa i el que és com a persona és un tot que no es pot separar. En aquest sentit, es considera molt afortunada de poder fer de la seva vocació també la seva professió. “Sempre m’han agradat els nens i l’art, així que poder fer les dues coses és un regal!”, comenta alhora que també reconeix que el treball perfecte no existeix “i cada dia acabo esgotada i amb la veu malament, però per altra banda arribo a casa satisfeta i amb el cor ben ple d’amor”. 

Segons la Xènia, en el dia a dia de l’escola es donen moltes situacions que li recorden la fe. Per exemple, explica, “quan li dic a un nen que el seu treball és fantàstic, normalment es queda content i els hi va a dir als seus companys el que li he dit”. Aquesta situació sovint la fa pensar: “Xènia! Això és el que has de fer amb el que et parla Déu a través de la Bíblia! Comparteix amb els altres el que diu de tu! Tant que ets pecadora com que Ell t’ha salvat!”.

Un missatge rellevant

La idea d’explicar la Bíblia en 30 minuts neix d’un curs que la Xènia va fer als Estats Units l’any 2016 a un centre de formació teològica anomenat Kanakuk Institute. Un dels projectes consistia a llegir un llibre que en la seva versió en castellà es diu 30 días para entender la Biblia, de Max Anders, i després pensar com es podria compartir la història de la Bíblia en 30 minuts. La Xènia és de l’opinió que la història general de la Bíblia es pot explicar en més o menys temps, depenent dels detalls que es vulguin donar. Però, per a ella fer-ho en 30 minuts ja està bé “perquè no es fa pesat i encara que sigui impossible fer un resum exhaustiu, es donen a conèixer les històries bàsiques que permeten veure com Jesús és el fil conductor des de Gènesi fins a Apocalipsi”.

Per a Monells, el que la Bíblia ens explica és, en essència, la història de com Déu, des del moment que el pecat entra al món, té un pla per a salvar-nos a través de Jesús. “M’agrada molt com m’ho van resumir un cop: els llibres de l’Antic Testament (de Gènesi a Malaquies), anticipen que algú vindrà. Els quatre Evangelis (de Mateu a Joan) manifesten a aquesta persona. Al llibre dels Fets dels Apòstols, es proclamen les seves bones notícies. Les cartes que van de Romans a Judes, expliquen el que va fer. I les paraules de l’Apocalipsi, revelen de quina forma Déu durà a terme el que ell mateix va començar a Gènesi. Jesús tornarà, els malvats seran jutjats, i els que creiem en Ell viurem per sempre. Visca!”

Tot i que se li fa molt difícil d’escollir-ne una, de totes les històries, llibres o passatges de la Bíblia, últimament a la Xènia li ha cridat molt l’atenció el text de Jaume 5,13 on diu: “Si algú de vosaltres sofreix, que pregui. Si està content, que canti lloances a Déu.” Aquest verset —comenta Monells— li recorda que quan les coses vagin malament, pot demanar ajuda Déu. I quan vagin bé, considera important lloar-lo i donar-li gràcies. Per tant, en tot moment, creu que hauria d’estar en constant comunicació amb Déu.

D’altra banda, a partir d’una lectura que està fent dels Salms, també veu que el missatge a l’Antic Testament és molt semblant: “En moments d’alegria, el salmista dona gràcies al Senyor. En moments de tristesa i aflicció, acudeix a Ell en oració. I s’hi afegeix una cosa molt important: recordar el que ha fet en el passat. Quan perdem l’esperança, recordem com ha actuat Déu al llarg de la història de la humanitat i de la nostra vida, i creiem que seguirà obrant-hi.”

Entre la fe i la creativitat

L’escola on treballa la Xènia és laica. Per aquest fet, ella no inicia mai a l’aula cap conversa amb els seus alumnes sobre la fe. “Això sí!” afirma amb entusiasme, “si algun nen em pregunta sobre el tema, li contesto encantada i amb tota sinceritat”. I conclou, “sempre dic que si no ensenyés art a l’escola, ensenyaria Bíblia”. 

La Xènia és néta del pastor Josep Monells, un dels líders més importants del protestantisme català des de mitjans del segle passat. L’avi Pep, com l’anomena la Xènia, li ha inculcat l’amor per Jesús o sempre ha admirat d’ell la passió que sent per la Bíblia. Cada cop que el visita, observa la jove mestra, té una Bíblia oberta sobre la taula amb una llibreta al costat. Per a ella “és increïble veure que un home tan savi i coneixedor de la Bíblia com ell, segueix endinsant-se en les històries de l’Antic i el Nou Testament”. És allò de “com més saps d’alguna cosa, més te n'adones que no en saps prou!” 

D’altra banda, la Xènia és també néta del grafista, cartellista, il·lustrador i pintor Miquel Pellicer. Per a ella el seu estudi sempre ha estat el seu lloc preferit del món. A causa d’uns problemes a les cordes vocals, Monells explica que l’han hagut d’operar tres cops i, després de cada operació, ha necessitat una setmana en silenci absolut (repòs vocal). En cada una d’aquestes ocasions, l’avi Miquel anava unes hores cada matí i cada tarda a fer-li companyia. Fos amb l’iPad o el paper, avi i néta passaven hores i hores pintant en silenci. És per això que davant la proposta de fer un resum de la Bíblia en 30 minuts —tenint a una persona o públic concret en ment— ella ràpidament va pensar en el seu avi Miquel i en desenvolupar el projecte amb alguna mena d’ajuda visual en forma de petites obres d’art o dibuixos. De fet, afirma la Xènia, ell ha contribuït amb molts d’ells.

A pesar de les restriccions sobrevingudes per la pandèmia, la Xènia diu que el confinament ha estat un estímul per a la seva creativitat. Feia temps que li rondava la idea d’obrir un canal de YouTube d’art o reflexions al voltant de la fe o combinant les dues coses. A causa de la pandèmia, les classes van passar a ser en línia i va ser llavors quan va veure que era el moment de llençar-s’hi i fer uns vídeos “pels meus nens i nenes”.

El seu canal de YouTube artístic es diu “Miss Xènia Art”. Són vídeos de 3 a 8 minuts on es proposen diferents activitats per a fomentar la creativitat i divertir-se. L’audiència principal eren els seus estudiants, però resulta que també poden ser divertits i instructius per a una audiència més adulta. Pel que fa a la seva fe, ha obert un canal de YouTube que es diu Xènia Monells on, de moment, només ha penjat el resum de la Bíblia en 30 minuts i una cançó composta per ella. 

Un missatge d’esperança

Com els passa a molts millenials, la Xènia té una relació d’amor-odi amb les xarxes socials i ho expressa de la següent manera: YouTube és una plataforma que m’intimida una mica perquè el que penges, es queda allà de forma “permanent”, i això m’atabala perquè sento la pressió que el que pengi ha de ser “perfecte”.

D’altra banda, però, reconeix que li agraden més les històries d’Instagram perquè desapareixen al cap de 24 hores i són més informals. Per a Monells, les xarxes socials són plataformes que et permeten arribar a molta gent, però sovint el missatge que donem pot ser erroni. Ella creu que és molt fàcil caure en la trampa de buscar likes o followers que ens segueixin a nosaltres, en lloc de voler fer seguidors de Jesús.

Els creients, opina, han d’utilitzar els seus cercles d’influència per a apuntar als altres a Déu i no a si mateixos. El que passa, segons ella, és que cada like, comentari o “following” que es rep, o puja l’autoestima i l’orgull o la baixa, i això pot acabar sent molt perillós. És per això, assegura Monells, que és crucial recordar cada dia per què fa el que fa i no buscar la seva glòria sinó la de Déu. I afirma, “és una lluita i temptació diària”.

Enmig de tota la confusió, desànim i incerteses causades per la pandèmia, acabem l’entrevista demanant-li a Xènia Monells quin és el missatge que tracta de transmetre a través de les xarxes. La seva resposta és, bàsicament, que està cansada de veure fotos perfectes a Instagram com si les vides de tothom menys la d’un mateix fossin genials, i és per això que ha decidit utilitzar aquestes plataformes per a compartir la veritat que sovint no es mostra al públic: tots patim, tots tenim problemes i inquietuds, i el món està passant per un moment molt difícil.

Per tant, el que necessitem, defensa, és saber com lidiar amb aquestes angoixes, i la resposta per a ella és amb Déu. “A través de les meves xarxes el que vull és animar als altres, tinguin l’edat que tinguin, a buscar a Déu per ells mateixos i a examinar tot allò que senten i reben a través de l’Escriptura, perquè és l'única font fiable”.

La Xènia és de l’opinió que el missatge de “tot anirà bé” i de l’arc de Sant Martí és molt bonic, però creu que està basat en una esperança poc fonamentada. No tot té perquè anar bé i diu mai s’entendrà per què, en determinats moments, Déu permet certes coses. Però aquesta mestra que comparteix la seva fe mitjançant l’art, confia que passi pel que passi, no està sola  i que Déu tot ho utilitza per al bé dels qui l’estimen, com es pot llegir a Romans 8,28.

A part de visitar les seves xarxes socials, la Xènia té oberta una exposició conjunta de quadres i collages amb el seu avi Miquel, la seva mare Susanna i tieta Gemma a Valldoreix, sota el títol “Art a 4 Pellicers”, fins al 15 d’abril.

Càritas Girona denuncia els talls de llum al barri de la Font de la Pólvora

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Càritas Girona) Càritas denuncia que continuen els talls de llum diaris indiscriminats al barri de Font de la Pólvora de Girona i que no s’ha trobat una solució a una greu situació que ja fa 7 anys que dura i que s’ha mantingut tot l’hivern. L’entitat constata que famílies del barri segueixen veient com s’interromp diàriament la seva rutina i no poden mantenir la seves activitats amb normalitat. L’entitat alerta que amb aquestes condicions no es poden realitzar gestions vitals i necessàries, com escalfar l’habitatge en ple hivern o endollar un ventilador a l’estiu i que s’estan donant situacions de persones malaltes que no poden endollar l'oxigen per poder respirar durant la nit, que no poden mantenir els medicaments a la nevera, que han d’utilitzar butà per poder cuinar un plat calent, o que han hagut de comprar generadors de benzina amb el risc que comporten. També és habitual que les famílies hagin d’estar pendents dels talls per a la higiene personal o per rentar la roba, carregar el mòbil o que els infants hagin de fer els deures amb una espelma com a única font d’il·luminació. Si l’impacte és greu en les persones adultes, l’afectació s’agreuja especialment en els infants i es fa del tot insostenible, afirma l’entitat.

Vulneració de drets humans

Càritas denuncia que els talls constants, que impedeixen a les famílies el desenvolupament amb normalitat de les seves activitats vitals, suposen una greu vulneració de drets humans i afirma que són un clar incompliment de les obligacions que tenen les administracions públiques de vetllar pels drets de les persones i dels infants, d’acord amb el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, que reconeix el dret a un habitatge digne, segur i adequat, i també de la Convenció dels drets dels infants de Nacions Unides, que reconeix el dret a un nivell de vida adequat pel desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social. Aquestes normes internacionals, vigents avui a l’Estat, obliguen les administracions públiques a actuar per evitar la vulneració dels drets. I es constata en el dia a dia que la falta constant d’electricitat no només viola el dret de les persones i dels infants a un habitatge adequat, sinó que té un impacte molt greu a altres drets, com el dret a la salut, a l’alimentació o a l’educació.

Inacció d’Endesa i de les Administracions

Càritas recorda que aquesta greu situació va ser traslladada pels veïns i veïnes al Parlament de Catalunya, que va aprovar una resolució el passat 12 de novembre del 2020, en la que demanava al Govern la garantia del subministrament, la publicació d’una auditoria sobre l’estat de la xarxa, una taula de treball conjunta al barri i l’inici dels tràmits per denunciar Endesa, però a data d’avui encara no s’han complert els requeriments del Parlament.

L’entitat alerta que l’actuació de la companyia, que manté una xarxa elèctrica clarament insuficient i obsoleta, és un clar menyspreu per a les famílies del barri i genera una situació de discriminació i d’aïllament. A més, Càritas denuncia que les administracions no estan aconseguint protegir els drets humans més bàsics de les famílies del barri, perquè entén que les qüestions tècniques les ha de resoldre Endesa i que les administracions han d'assegurar de forma immediata i contundent que es garanteixi el subministrament a totes les famílies. Amb independència de les excuses i argumentacions que ofereix la companyia, el cert és que avui moltes persones aniran a dormir altre cop sense llum a casa.

Càritas veu inadmisible que s'assumeixi el discurs de la companyia, que vincula de manera confusa i indiscriminada l’absència de subministrament amb el cultiu de plantes de marihuana o el frau elèctric, qüestions que han de ser resoltes sense perjudicar la resta de famílies. Càritas exigeix el compliment de l’obligació que el subministrament de llum arribi a les famílies del barri amb tota normalitat, i no excusar-se en uns estereotips que reprodueixen un patró discriminatori, que vincula les accions d’unes poques persones a tot un grup. L'entitat demana aturar la difusió de missatges discriminatoris.

Urgeix la reunió de la taula de treball

Càritas reclama que es convoqui la taula de treball, després de quatre mesos de la resolució del Parlament, i que inclogui la presència de la companyia subministradora, les administracions i les famílies afectades, i fa una crida perquè es fixi data urgent per a la primera reunió de la taula de treball per tal que, amb la participació de veïns i veïnes, es faci seguiment i es fixin per escrit els compromisos i deures de les parts, amb un calendari concret d’actuacions. Càritas recolza en aquest sentit les reivindicacions i el treball que l’Associació de Veïns de Font de la Pólvora està duent a terme per tal de trobar solucions a aquest assumpte.

L’any 2004 – Publicacions de l’Abadia de Montserrat – donava a llum el llibre “MARIA SKOBTSOV” –una emigrant morta als camps de concentració nazis-, de l’autora Emilia Bea, professora de la Universitat de València, i que, com ella mateixa digué, va dedicar dos anys per investigar la vida i el pensament d’aquesta dona.

Justament Emilia Bea, va fer la presentació del seu llibre a la Institució de Teologia Ortodoxa “Sant Gregori Palamàs” a Barcelona i, des d’aleshores guardem una bona amistat.

Fe i esglésies, després del coronavirus

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Cristianisme al Segle XXI) Aquest dissabte ha tingut lloc telemàticament per Zoom la sessió ‘Fe i Esglésies’, a càrrec del doctor en psicologia Víctor Hernández, que és, també, pastor protestant. Es tracta de la tercera sessió del cicle de debats Com serà el món després del coronavirus  d’“Espai Obert”, que organitza Cristianisme al segle XXI.

El ponent ha començat exposant que es veia incapaç d’anticipar el futur, però ha plantejat que exposaria l’abans i l’ara de la pandèmia que ens ha trasbalsat, perquè potser seria una manera d’endevinar què ens pot passar en l’avenir. Acceptant que la pandèmia ha paralitzat els ritmes vertiginosos de producció i reproducció social i econòmica, s’ha referit a Michel Foucault  per explicar el concepte de biopolítica (manera com es constitueixen les societats democràtiques en un règim liberal), que vol superar les institucions més o menys autoritàries i jeràrquiques dels règims dels segles anteriors (educatives, financeres, carceràries, eclesials...). Avui vivim i treballem en una forma de “govern dels vius”, sense ser aparentment coaccionats per cap poder que ens violenti sinó que més aviat ens vol incitar, seduir i convèncer. La biopolítica, més que relacionar-nos amb el models de producció –i ,ara, ens va remetre al coreà Byung-Chul Han i al seu llibre La societat del cansament–, ho fa amb les conductes reals de les persones, respectant la llibertat personal perquè som subjectes del nostre propi rendiment, amos i senyors del que fem. Es tracta d’una llibertat paradoxal, obligada, amb grans i greus conseqüències psíquiques, perquè ha assolit que cadascú sigui empresari d’ell mateix. Manufacturem una indústria de la felicitat –i ara se’ns remetia a l’obra de la sociòloga marroquina Eva Illouz–, un a realitat que el sociòleg Giorgio Agamben denomina “estat d’excepció”, on la vida queda nua –pensem en migrants o sense papers–, amb els individus com homini sacri anihilables, bé que, per a Han, no ho són en absolut sinó “morts vivents” amb l’anhel de conservar al vida al preu que calgui. Per a l’italià “la salut ha substituït la salvació, la vida biològica ha pres el lloc de la vida eterna i de l’Església”. En definitiva, abans de la pandèmia, ja la nostra llibertat estava “sotmesa”.

En l’anàlisi de l’ara en relació a les esglésies, el conferenciant ha parlat de fragilitat i estrès perquè la pandèmia ens ha fet topar amb la nostra vulnerabilitat i amb la desmesura dels controls. S’ha referit ara a Estrés postraumático y post-confinamiento. Efectos psicológicos y la vocación de un trabajo conjunto’, la seva col·laboració al llibre de Cristianisme i Justícia Diari d’una pandèmia, on enumera i comenta els seus efectes emocionals en relació a la salut mental de les persones.  Per a ell, les comunitats eclesials, malgrat les restriccions, ajuden, més enllà dels ritus i les celebracions. Però, aquí, ha volgut diferenciar molt bé el sentit de ‘connexió’ del de ‘comunitat’, que va més enllà, perquè implica acolliment, acompanyament i cura de l’altre. I va fer referència a les primers comunitats cristianes, disperses i separades, però vives. La pandèmia ens ha fet viure els límits de les trobades eclesials, més enllà de les ‘performance’, que basades en el conreu de la vida d’oració, que és, enllà del contacte físic, mirada pregona, record de l’altre en la pregària i acció de gràcies .

Així ha arribat al tercer punt de la seva dissertació: com viure la fe en el col·lapse del temps? Partint del fet que la fe bíblica i la religió no són el mateix (la fe bíblica trenca amb el Deu esperat, transcendent i jeràrquic, i es posa sempre al costat dels  marginats i indigents de la terra  i, ara, el llibre de referència fou el de Josep Cobo: La paradójica realidad de Dios), ha subratllat que el Déu cristià es posa sempre a favor del migrant-estranger, de la vídua i la dona feble i dels nens, perquè l’experiència de Déu és que es posiciona sempre al costat dels “expulsats d’aquest món”. Arribat aquí, ha glossat els llibres d’Slavoj Žižek (Pandemic! Covid–19 shakes the world, 2020) i de Jean-Luc Nancy, Noli me tangere (Madrid: Trotta, 2006), per dir que la pandèmia no pot privar d’esguardar-nos pregonament i, en referència a Jn 20,17 (quan Jesús diu a Magdalena.“No em retinguis”), ha exposat que la partida de Jesús, la resurrecció, en el fons, va fer  encara més punyent la seva presència. “Els morts estan ben morts, però en tant que tals, no deixen sempre d’acompanyar-nos i nosaltres de partir amb ells”. La resurrecció de Jesús,  s’esdevé en la història, però trenca la història i col·lapsa el temps. I això, per un creient cristià, importa molt, perquè sap que el món, tot sol, no el podrà pas  millorar: el ressuscitat-crucificat  és l’alteritat radical i la fidelitat de Déu, entès com una mosca vironera que ens interpel·la sense descans.

Tot seguit, les gairebé 90 persones assistents van iniciar un debat en què van tornar a sortir moltes inquietuds. Víctor Hernández les va respondre totes, amb noves referències –Leonard Boff, Víctor Codina...– així com moltes altres, algunes de les quals  ens reportaven a altres sessions d’Espai Obert com la de les relacions de la salut humana i la de tot el planeta. Una sessió del tot profitosa segons opinions del xat posterior

La propera sessió està anunciada per al 24 d’abril i porta per títol ‘Decreixement i transició energètica’, que anirà a càrrec d’Assumpta Farran, llicenciada en Ciències Físiques i vocal de al Fundació Renovables.

IQS i Jesuïtes Sarrià estrenyen lligams a través d'un conveni de col·laboració

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(IQS) Atenent a la llarga tradició formativa d'IQS i l'escola Jesuïtes Sarrià - Sant Ignasi, centres propers i amb objectius compartits a nivell pedagògic, ambdues institucuions han decidit formalitzar un conveni de col·laboració i cooperació amb la voluntat d’aprofitar el màxim de sinergies entre ambdues institucions.

A través d’aquest conveni, l’IQS ofereix als alumnes de Jesuïtes Sarrià accions de motivació científica i tecnològica, assessorament sobre el sistema universitari català,  activitats específicament programades per a ells en laboratoris i tallers entre d'altres, addicionalment a l’assessorament que podran rebre, en totes les seves etapes formatives, per part de l’IQS de cara a orientar-los en la seva trajectòria acadèmica i professional.

D’altra banda, amb la signatura del conveni, el professorat de Jesuïtes Sarrià podrà rebre assessorament i suport en la seva docència de l’àmbit científic, tecnològic i de gestió empresarial, per part del claustre de professors de l’IQS, així com suport en les tasques de tutoria dels treballs de recerca que realitzen els alumnes de Batxillerat.

Amb aquest conveni de col·laboració, Jesuïtes Sarrià intensifica l’aposta de donar una formació integral als seus alumnes des de les etapes inicials de P3 fins al batxillerat, oferint-los també, una opció preferencial universitària de qualitat, com és la que representa IQS en tots els seus estudis universitaris científics, tecnològics i de gestió empresarial.

El Miracle ens acull al cor de Catalunya

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Gordi –CR) Per arribar al santuari del Miracle, que és un conjunt de llocs sants situat a la comarca del Solsonès, la millor opció és prendre la carretera BV-3001, que comença a Cardona i que ens portarà al santuari per un paisatge  de masies, boscos i camps de secà. Si venim de ponent, cal prendre la C-75 en direcció Solsona i a uns vuit quilòmetres abans d’arribar a la capital del Solsonès ens desviarem a la dreta per la LV-3002 i a uns pocs quilòmetres trobarem la cruïlla per arribar al Miracle. Aquesta descoberta forma part de la col·lecció d’articles sobre santuaris naturals.

A l’entrada del santuari ens espera la Mercè Solé que forma part dels Amics del Miracle, i que té una llarga relació amb aquest espai. Li preguntem si recorda quan va conèixer el Miracle. “La primera vegada que vaig prendre part en una activitat del Miracle va ser en un curs de ‘Fotografia i espiritualitat’, un curs breu, poc tècnic, però que em va aportar dues coses: aprendre a mirar l’espai i aprendre a obrir l’esperit per captar-ne alguna cosa més enllà de la bellesa del paisatge, que és molta”. Solé explica que aquell tastet de la fotografia la va portar a inscriure’s en el curs ‘Natura & Espiritualitat’. “Em va ajudar a anar més a fons en allò que havia après en el de fotografia”. A partir d’aquí, diu: “Vaig redescobrir alguns espais a l’entorn del Santuari, inspiradors una vegada i una altra. No en va han estat considerats des de temps immemorials espais sagrats, que evoquen la transcendència”.

El curs Natura i Espiritualitat té una sessió per cada estació de l’any. Aquesta experiència li ha fet viure millor la natura? “Els entorns del Miracle permeten observar molt bé el trànsit de les diverses estacions en els arbres, les temperatures –immisericordes a l’hivern–, els colors; et posa a l’abast la nit estelada, la nitidesa de l’horitzó, que encara destaca més enmig de la boirada baixa d’estiu i d’hivern”, explica. Però també assegura que “la natura del Miracle té la gràcia que és una natura cultivada, treballada pels pagesos; això fa especialment visible el cicle de la sembra, del creixement amagat sota la terra glaçada a l’hivern, de l’esclat exuberant de la verdor, dels fruits i de la sega, i del despullament previ a l’hivern i de la mort”.

Aquesta treball d’observació li ha servit per prendre consciència. “Connectar amb tot plegat et fa més conscient de la dissociació que vivim bona part de la humanitat entre el fet que nosaltres mateixos som natura i, per tant, compartim la seva bellesa, la seva fragilitat i els seus cicles, inclosa la mort, i el fet que tenim poder suficient per transformar aquesta natura fins al punt de tornar-la irrecognoscible i de posar-la tant en perill que hi arrisquem la supervivència”. Mercè Solé té un record especial del “paper sempre humil i amatent d’en Ramon Ribera”, coordinador d’aquests cursos, junt amb Vicenç Santamaria, també monjo de Montserrat, i Josep Maria Mallarach, consultor ambiental.

Al costat de Ramon Ribera és fàcil haver compartit les pregàries de laudes o vespres al santuari del Miracle, eucaristies sentint el sol a la cara al tenir com altar el roc de la Mare de Déu, benediccions dels quatre termes des de la masia de sant Diumenge, caminades contemplatives pels entorns del santuari, passejades tranquil·les a la recerca d’orquídies o per gaudir de la monumentalitat d’algunes pinasses del Solsonès.

Després d’aquesta primera conversa vam desplaçar-nos fins la bassa Dòria, davant mateix del Santuari per parlar dels orígens d’aquest santuari. Per entendre tot el que ens envolta, cal remuntar-nos al 3 d’agost del 1458. Aquell dia, segons consta en unes actes notarials, la mestressa de la masia de la Cirosa guardava el ramat amb els seus dos fills al Prat de Bassadòria. De cop i volta un d’aquests infants va tenir un gran ensurt al trobar-se amb l’aparició d’un bell infant, agenollat, amb les mans juntes envers el cel i cobert amb una manta vermella. El nen al veure l’aparició va fugir corrent cap a la seva mare i li va explicar tot el que havia vist. Al cap d’una estona l’altre germà va anar a cercar una ovella esgarriada. De sobte es va trobar davant d’una petita nena que tenia els mateixos trets que l’anterior aparició. El germà es va fixar que tenia els cabells llargs i rossos i la va veure agenollada vora d’un ginebró i va escoltar, clarament, les seves paraules que demanaven al poble que fes processons devotament. Uns dies més tard, el metge de sant Just d’Ardèvol es va quedar clavat davant d’un ginebró per una força invisible i va sentir una veu que li deia que anés a la Cirosa que hi havia un infant malalt que li diria unes paraules de l’aparició que havia vist. Al cap de dos dies el nen moria de pesta a l’edat de deu anys. Aquí naixia la veneració cap a la Mare de Déu del Miracle.

Per aquest motiu, començarem la nostra passejada davant de la creu commemorativa que se situa a un dels costats de la plaça del santuari. La creu s’aixeca al lloc on havien existit dos ginebrons, des d’on un dels dos infants va veure l’aparició. Per tant, el ginebró, que pot prendre forma arbòria i arribar als 10 metres, va protegir o aixoplugar els dos pastorets.

Abans d’iniciar la passejada, podem visitar l’església i apropar-nos a contemplar la talla de la Mare de Déu del Miracle que hi ha sobre el gran retaule barroc. Ens adonarem que la imatge de la verge amb el nen està protegida per un arbre. Quina espècie podia ser? Segons el professor d’Història de l’Art de la Universitat de Girona Joan Bosch, i d’acord amb la documentació notarial existent, que recull tots els detalls de l’aparició de la Verge als pastorets, podia afirmar que la Verge s’aparegué damunt d’un ginebró. Per tant, de nou ens apareix el ginebró, abans protegint els pastorets i, ara, al voltant de la Verge.

 

Continuarem a peu fins l’anomenada Capella de la Desaparició, situada a sota mateix de la rotonda d’entrada al santuari. Rep aquest nom perquè se situa en el lloc on un dels pastorets va veure desaparèixer la Verge. Cal precisar que la desaparició va tenir lloc entremig d’unes roques que hi havia al costat de l’alzinar Dòria. Fixem-nos com les alzines apareixen com una fita clara del territori. Penseu que, al segle xv, els bosquets havien de ser molt minsos enmig d’un territori eminentment agrícola i ramader.

Preguntem a Mercè Solé què li sembla aquest recorregut entre la bassa Dòria i la capella de la desaparició. “És molt curiós aquest trànsit entre l’aigua i els arbres. L’aigua és un espai d’encontre, un espai que dona vida, un espai que purifica, un espai on, de vegades, la cultura popular hi ha fet habitar dones misterioses, facilita aquest Miracle d’obertura a la transcendència i de trobada amb la Mare de Déu. Avui la Bassa és un gran cercle, tot just davant del Santuari, amb una acústica singular i uns peixos que, en el més cru del cru hivern, queden atrapats sota el gel. Però el monument més solemne no és en l’espai de l’aparició de Maria, sinó en el de la seva Desaparició. La minúscula capella de la Desaparició és a uns centenars de metres de la Bassa Dòria. En un espai que suggereix molta més intimitat, potser perquè queda arrecerat pels arbres que hi condueixen, resseguint un viacrucis. És un bon espai per celebrar i per parlar sense pressa, perquè afavoreix el cercle de companys asseguts dins o fora de la capelleta i l’intercanvi reposat de mirades i de somriures. Per gaudir d’un prudent foc de camp en la nit freda on la comunicació i l’acollida mútua són fàcils”.

Actualment, a l’entrada del camí que porta cap a la capella hi ha dos esplèndids roures martinencs que són dignes d’admiració. Per tant, abans o després de visitar la capella, atureu-nos una estona a observar el tronc i la capçada d’aquests dos arbres monumentals i que són testimoni del pas del temps. Sota aquests roure hi ha un parell de bancs. Ens hi asseurem i recordarem el que va passar l’estiu del 1998 quan un gran incendi va cremar 24.000 hectàrees de la Catalunya Central. Aquesta enorme pertorbació ha canviat el paisatge forestal d’aquesta terra que abans estava dominat per la pinassa i ara l’arbre més abundant és el roure de fulla petita. Quan ens enfilem cap la capella de sant Gabriel ens adonarem de la gran quantitat de roures que tenen una edat semblant ja que van rebrotar o germinar després del foc. Cal tenir present que les flames van arribar al costat mateix dels roures i van envoltar el santuari. Jordi Castanyer, monjo de la petita comunitat benedictina del Miracle, explica que en aquelles hores van sentir “pànic, per la proximitat del foc ja que el teníem per totes bandes i era com un monstre que no podies dominar”.

Un cop hem gaudit de la capella i dels roures i el paisatge que l’envolta, retornarem a la rotonda i ens enfilarem per un còmode camí que hi ha a mà esquerra de la carretera d’entrada al santuari, que ens portarà fins a uns dipòsits d’aigua. Des d’aquest indret seguirem turó amunt fins a l’ermita de Sant Gabriel. Si està oberta, entrem-hi. S’hi pot meditar tranquil·lament una bona estona gràcies a l’harmonia de l’espai. Des de dalt de la capella de Sant Gabriel ens deixarem encantar per l’esplèndida panoràmica sobre l’altiplà del Solsonès, format per un mosaic de masies, camps i boscos. Aquí sembla que el temps s’hagi aturat. Mirant cap al nord, observarem les serres prepirinenques amb el Pirineu al fons de tot.

Mercè Solé concideix amb què aquest és un dels espais més suggerents i meravellosos del Miracle. “A l’immens retaule barroc del Santuari del Miracle, encapçalat per Sant Martí, compta en els seus laterals, pintats a la paret, amb els arcàngels Miquel i Rafael. El tercer arcàngel, Gabriel, és, des d’abans de la construcció del retaule, sense descans, fent la seva feina de missatger de l’Evangeli: fora de les parets eclesials, prop de la gent, a deu minuts del santuari, dalt d’un petit turó. Aquesta és una petita ermita petita enclavada, del segle XV, davant per davant, a uns pocs quilòmetres de distància, del santuari de Pinós, el centre geogràfic de Catalunya. La vista circular que s’hi pot contemplar és espectacular. És un bon punt per observar també els efectes del molt devastador incendi de la Catalunya central el 1998 i la recuperació del bosc, transformat i divers”.

I continua: “Sant Gabriel és també l’espai principal de silenci quan des de la Casa d’Espiritualitat del Miracle s’organitza alguna activitat. Els estadants ja estan acostumats a pujar-hi sovint a les fosques. L’espai interior permet seure a meditar en silenci i amb l’única llum de les espelmes, les parets gruixudes i l’estora conserven el caliu. Els sentits s’aguditzen. La mirada s’eixampla a l’interior tal i com, en pujar, s’ha obert a l’exterior. El silenci sempre és silenci, però diria que a Sant Gabriel és especialment comunió amb la natura. El potent missatge de l’arcàngel no necessita gaire paraules. Aquesta mateixa harmonia i obertura és la que fa que Sant Gabriel sigui també un bon punt de partida per a caminades contemplatives, a poc a poc i en silenci, de vegades amb la vista resseguint la sortida del sol i amb l’oïda atenta a la piuladissa concertada amb el moviment solar dels ocells”.

Tot seguit, seguirem tossal amunt fins a arribar a dalt del turó de Sant Gabriel. Des d’aquest indret, si el temps acompanya, gaudirem també d’unes magnífiques vistes. A prop d’aquest indret hi havia l’anomenat Roc de la Mare de Déu, el qual, segons els arqueòlegs, és la llosa que cobria un sepulcre megalític. La posterior variació de la seva ubicació i l’existència d’una cavitat a sota seu han generat diferents llegendes relacionades amb la Mare de Déu. Som en el punt més alt de la nostra passejada i davant dels rocs que aguantaven l’estela anomenada el Roc de la Mare de Déu. “Certament, aquí hi havia un menhir immens, sostingut per dos pilars, actualment dipositat a la Casa Gran per a l’estudi que n’està fent el Museu Diocesà Comarcal de Solsona. Una absència que es fa notar i molt, perquè també aquesta pedra per si sola transmet una mena de sentit sagrat”, explica Solé. “En primer lloc perquè així va ser pensada i utilitzada pels nostres avantpassats a la comarca, encara que no sapiguem exactament el seu emplaçament, com era i de quins rituals va ser testimoni. I també perquè el Roc és ocasionalment altar des d’on es beneïa el terme i on de tant en tant se celebrava l’Eucaristia. I és que és en un mirador natural que s’obre cap a llevant i que permet observar la sortida del sol, tot un espectacle. Al sud-est, les inconfusibles crestes de Montserrat esdevenen una altra connexió amb l’espiritualitat. El sagrat, doncs, persisteix. Confiem que ben aviat el Museu compti amb els fons necessaris per tornar el roc a lloc. Mentrestant el buit que ens crea continua fent de catalitzador de benediccions i agraïts per tot allò que la llum i la terra ens aporten”.

Davallarem del turó per un corriol que trobarem a mà esquerra, que transcorre pel mig d’una jove roureda amb roures de fulla petita i que ens portarà a una carretera, on caldrà girar de nou cap a l’esquerra per retornar al santuari.

Recordem que aquesta passejada pels llocs sants i els arbre i paisatges dels entorns del santuari té l’objectiu d’afavorir la serena contemplació. Per tant, us recomanem que mireu de fer-la amb molta calma, en silenci i solitud, tot seguint l’essència de les pregàries a la Mare de Déu d’El Miracle, que resten reflectides en els goigs:

Maria de les nits estrellades i de sol clar,
ensenyeu-nos de mirar a través dels vostres ulls.

Maria del cel blau i dels aires purs,
ensenyeu-nos l’amabilitat i la joia del donar.

Maria dels boscos i les prades,
ensenyeu-nos de conviure en la pau.

El compromís de l’amistat i l’esperança, valors del nou conte de Sergi Vea

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Claret) L’Editorial Claret ha presentat el llibre infantil L’arbre que volia veure món, de Sergi Vea i Redondo. El conte va ser guanyador del primer Premi Sambori d’Òmnium Cultural, un premi de narrativa escolar que té com a objectiu promoure l’ús del català a l’educació primària i secundària de les escoles i instituts dels Països Catalans. La presentació ha tingut lloc aquest dilluns a la tarda i s’ha pogut seguir en format online.

El claretià Joan Bové, en representació de l’Editorial Claret, ha recordat que des de l’Editorial sempre s’ha apostat pel llibre infantil, sobretot en aquells que permeten l‘educació dels infants amb valors, entreteniment i esperit humanístic.

Sergi Vea tenia només 9 anys quan va escriure L’arbre que volia veure món i mai s’hagués imaginat que, set anys després, el conte s’acabaria il·lustrant pel seu tiet, en Carles, i publicat per una editorial. “El que tenia molt clar era que volia una editorial que fos de casa nostra, que hagués estat fundada a Catalunya, que defensés uns valors similars als que transmet el meu conte, molt lligat a una editorial cristiana.” ha explicat en Sergi.

Vea ha subratllat que volia que el conte, no només oferís entreteniment i diversió, sinó que també fos una eina pedagògica que es pogués trobar, per exemple, a les escoles. “Hi ha dues coses del llibre que no canviaria” ha afegit: “la primera, el final; la segona els valors que transmet.” Vea ha explicat que buscava un final sense elements sobrenaturals, un final “real” que transmetés, sobretot tres valors: l’amistat, la importància d’una promesa i el fet de no rendir-se encara que la situació sigui complicada.

Carles Redondo, tiet de l’autor i que ha estat l’il·lustrador del conte, ha explicat que il·lustrar la història va suposar tot un repte, al mateix temps que va representar un goig i orgull. Els mesos de pandèmia el van ajudar a trobar aquell temps que en condicions normals no hagués tingut i que el llibre requeria. Els dibuixos del llibre estan fets a llapis sobre paper d’aquarel·la, pintats amb aquarel·la i fotografiats a alta resolució. Aquesta imatge obtinguda la digitalitzava i n’acabava de fer els retocs finals.

Sílvia Vea, germana bessona de Sergi Vea, ha explicat que, des de ben petits, els seus pares havien educat en hàbits de lectura, escriptura, música i d’altres disciplines artístiques tant al seu germà com a ella i això, sens dubte, es veia reflectit en el llibre L’arbre que volia veure món. Vea ha parlat de la passió del seu germà per escriure i ha afegit que: “En Sergi destaca per la seva creativitat, la seva imaginació. D’una idea molt simple, sempre ha sigut capaç de transformar-la i donar-li un toc d’originalitat”.

Joan Bové ha conclòs l’acte agraint la participació de tots els ponents i ha acabat subratllant la importància dels valors que transmet el llibre: l’amistat des del compromís i el no rendir-se, l’esperança, ara més que mai en aquests temps que ens toca viure.