Oscar Martínez: “Els professionals a les llars de les persones hem d’aconseguir ser-hi sense envair”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fundació Pere Tarrés) Conversem amb Oscar Martínez, professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, que ha publicat el llibre 'Habitar recursos residenciales. Trabajar donde el otro está viviendo' (editorial UOC, 2020), sobre el paper dels professionals socials que han de treballar a la llar d’altres persones. Martínez fa una reflexió sobre el significat de llar i la feina que han de desenvolupar els professionals en un espai tan personal.

Primer de tot, enhorabona per la publicació del teu nou llibre Habitar recursos residenciales. Trabajar donde el otro está viviendo. Té una trajectòria de més de 20 anys dedicada a l’educació social, i al seu llibre parla sobre la importància del concepte de “lloc de residència” des de la perspectiva dels professionals de l’acció social. Expliqui’ns una mica més aquest concepte.

Des del 95 m’hi dedico i, especialment, ho he fet en l’àmbit residencial. Aquest tipus d’espai és un lloc que té unes característiques molt especials. Treballar en el lloc on viu la gent ho hem de veure com un espai de privilegi pel que significa en quan a proximitat, però també en quan a complexitat. Malgrat alguns d’aquests recursos siguin habitats per persones diferents quan passen els anys, mentre tu estàs treballant les persones a les que atens hi estan vivint. De fet, un del dubtes que he tingut en algun moment de la meva trajectòria fent d’educador social era si jo estava vivint o treballant allà.

A vegades se’ns escapa que aquests espais són la llar de persones. Què pot aprendre un educar social de les reflexions del seu llibre? Són extrapolables a la població en general?

La meva mare ha estat la primera lectora del llibre quan encara ni m’havia arribat a mi i, malgrat que ella no s’ha dedicat a l’educació social, m’explica que li ha semblat molt interessant i fins i tot ja ha començat la segona lectura. He tractat de fer un anàlisi sobre el que significa per les persones tenir una llar, un dels pocs espais on tens la certesa que hi tornaràs en algun moment del dia. De fet, hi ha un capítol que tracto de posar en èmfasi que la relació personal que tinguem amb els espais on hem viscut poden impacten en la manera que tenim de treballar en el lloc on les persones a les que atenem hi viuen.

Com afecta tenir una llar i el sentiment de pertinença al benestar emocional d’una persona?

D’això en sap molt gent com ara l’Albert Sales, que assessora l’Ajuntament de Barcelona en qüestions relacionades, entre d’altres, amb la crisi habitacional i el fenomen del sensellarisme. La casa té moltes característiques i una de les més bàsiques que ha de tenir és la de seguretat. A partir d’aquí, una llar, pot acomplir amb moltes altres necessitats com ara les espirituals o no materials, com ara, en molts casos, allò relacionat amb el benestar emocional. La qüestió és si quan hi treballem com a professionals reflexionem prou intensament sobre aquestes necessitats.

La nostra llar és el nostre refugi, però en el cas de persones que necessiten de l’ajuda de professionals de l’acció social es veuen obligats a aquesta invasió de la seva intimitat. Considera que aquesta és una qüestió que el professional ha de tenir en compte i no perdre de vista mai?

Estic molt d’acord. Una de la funcions bàsiques és el refugi. I hem de tenir molt clar que només a la ciutat de Barcelona, hi ha mil persones que cada nit han de dormir sense la possibilitat de refugi. L’impacte físic i mental d’aquesta situació és massa elevat per consentir que el nostre sistema provoqui aquesta situació. Les administracions s’han de fer seva aquesta situació i tenir clar que no es solucionarà amb espais perquè dormin sinó amb polítiques valentes d’accés a l’habitatge i amb una regulació del preu d’aquests.

Pel que fa a la invasió que fem els professionals a les llars de les persones, crec que ho hem de prendre des d’aquest punt de vista i que per tant hem d’aconseguir ser-hi d’alguna manera sense envair. I això passa per treballar sempre generant suports perquè les persones puguin ser independents i puguin decidir sobre la seva vida i, per descomptat, puguin decidir sobre el que fan o deixen de fer a casa seva. És cert que quan treballem a espais col·lectius aquesta qüestió és més difícil de resoldre, però en tot cas hi hem de pensar perquè les persones no deixin d’estar còmodes a la seva pròpia llar.

En el seu cas, és un professional que ha treballat, especialment, amb persones amb diversitat funcional i pels quals el seu habitatge requereix unes característiques específiques. Tot i això, les seves reflexions i aportacions es podrien aplicar a qualsevol tipus de situació vital independentment de si parlem de persones amb diversitat funcional o no?

De fet, les necessitats que té una persona amb diversitat funcional són les mateixes que les de tothom. Tots necessitem de suports que busquem al nostre voltant. En aquest cas, les llars on viuen persones amb diversitat cal que construeixin aquests suports perquè puguin, sobre tot, decidir sobre la seva pròpia vida.

Casualment, el seu llibre ha coincidit amb una crisi sanitària i social sense precedents, la de la Covid-19. Durant molts mesos, tothom va haver de fer un ús intensiu de la seva llar, creus que el concepte de llar s’ha transformat i ha deixat en evidència problemes que abans passaven desapercebuts per la gran majoria de persones?

Teníem previst presentar el llibre per Sant Jordi i, efectivament, res més oportú que parlar de cases. Hem parlat molt sobre aquest tema aquest mesos però penso que hem vist massa cases fora de lloc com les dels futbolistes i famosos amb piscina. En canvi, les habitacions on moltes famílies viuen, a pisos compartits, ha costat molt més veure-les. Les persones necessiten d’un mínim espai per viure i el lloc ha de tenir unes característiques mínimes d’habitabilitat. Però el sistema i l’engranatge sociopolític ha preferit que l’habitatge sigui un mercat per especular.

Moltes persones han descobert que hi ha gent en situacions molt extremes on la definició de llar és molt reduïda o simplement no existeix. Hi ha gent molt desprotegida en aquest sentit i no hem d’oblidar que en molts casos parlem de famílies amb nens i nenes petites que han de malviure en espais reduïts compartits amb altres persones que ni tant sols coneixen.

És molt provable que la Covid-19 impacti en els dissenys dels pisos que es construeixin. Segurament el luxe de tenir al menys un balcó passarà a ser un mínim de les noves construccions.

L’arribada de la Covid19 també ha posat de relleu que molta gent no tenia ni tan sols un espai per a poder confinar-se. En alguns casos, es van habilitar espais per part de les administracions. Consideres que es va buscar la practicitat sense tenir en compte el que suposa crear una llar a nivell emocional per aquestes persones?

La situació ha estat molt excepcional i estic segur que ni les persones que decideixen muntar un espai gran per persones en situació de sensellarisme, per exemple, creien en el model que s’estava general. Però la situació requeria decisions ràpides que poguessin cobrir algunes necessitats molt bàsiques per poder complir amb les directrius que estàvem seguint. En aquest cas, com sempre, no hem d’oblidar que malgrat a Barcelona es concentren moltes persones en aquesta situació, moltes provenen d’altres municipis que literalment els fan venir fins a Barcelona perquè prefereixen no atendre’ls ni generar projectes.

La societat s’hauria d’esforçar més per treballar i integrar el respecte per la llar de l’altre, com a espai clau de la seva identitat? A vegades sembla que cobrir només les necessitats físiques és suficient i ens oblidem de la resta d’aspectes que conformen el benestar personal.

Entenc que cada persona és diferent i cada persona té una connexió amb casa seva de manera diversa. Com explicava abans, la qüestió és que com a professionals hem de tenir el màxim respecte per la manera en que volen viure les persones a les que atenem. Sí que és veritat que tots hem tingut la sensació d’entrar a cases que son més acollidores i confortables que unes altres.

Per últim, quina recomanació faria a un/a graduat/da en Educació Social o en Treball Social que hagi de treballar en l’espai vital d’una altra persona per primera vegada?

Que pensin, si ho han pogut experimentar, en el moment en que van començar a viure en el seu pis. Potser el van comprar i els van donar les claus a la notaria. O potser van signar el lloguer amb el propietari/a al mateix pis i en aquell moment els van fer l’entrega de les claus, van acomiadar-lo i es van quedar sols allà. Que pensin en què és el que van fer a partir d’aquell moment i totes les decisions que van prendre. I que després de pensar en aquell moment de tanta il·lusió ho traslladin a les persones que atendran i reflexionin sobre si han pogut prendre totes aquestes decisions que elles si que van prendre.

Sobre tot suggeriria molta prudència a l’hora de viure on l’altre està vivint i sempre ser conscients de la seva posició de privilegi, i en molts moments de poder, que poden fer servir justament perquè el veritable protagonista de les decisions sigui la persona que hi viu i no el professional que, al cap i a la fi, té bastantes possibilitats de marxar al cap d’un temps.

Arriba la VIII edició de les "24 hores" de Mans Unides

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Mans Unides) Mans Unides "il·lumina" cada any la vida de milions de persones als països de Sud, a través dels gairebé 600 projectes de desenvolupament que donen suport a 57 països. I cada any, des de 2013, crea també un "canal virtual" perquè aquesta llum de desenvolupament viatgi de nord a sud. Són les "24 hores" de Mans Unides.

Sota el lema "Encén el teu compromís", el proper dia 14 de novembre, a partir de les 20: 00h, tindrà lloc la VIII edició d'aquesta iniciativa de sensibilització, que es desenvoluparà amb un objectiu clar: crear un feix de llum virtual que il·lumini el món per acabar, junts, amb les "parts enfosquides" causades per la fam, les desigualtats i les injustícies que segueixen existint.

Una edició marcada per la pandèmia que pateix el món des de començaments de 2020, les xifres de la qual s'estan tornant a intensificar aquests dies. La Covid-19 ha canviat les nostres vides, ens ha apartat dels nostres éssers estimats, ha enfosquit un any amb xifres de contagis i morts. Però si al nord les seves conseqüències han estat, i continuen sent, molt greus, als països del sud han suposat un cop afegit a la seva ja dramàtica situació.

Per això, aquest any més que mai, Mans Unides vol que la llum que cada any sorgeix de la Campanya "24 hores" serveixi com a símbol d'esperança, d'unió entre persones i pobles, de solidaritat i fraternitat.

Els bisbes parlen de la Jornada Mundial dels Pobres

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Diumenge 15 de novembre, l’Església celebra la 4a Jornada Mundial dels Pobres, amb el lema “Allarga la mà al pobre” (cf. Sir 7,32), una invitació que trobem en el llibre de l’Eclesiàstic i que Déu ens dirigeix a cadascun de nosaltres. Aquesta jornada, instituïda pel papa Francesc, pretén que ningú oblidi la dura realitat en la qual moltes persones estan immerses de manera permanent, la pobresa.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada Mundial dels Pobres, així com de Fratelli tutti, la tercera Carta Encíclica del papa Francesc.

Set de les cartes dominicals parlen de la IV Jornada Mundial dels Pobres. El cardenal Joan Josep Omella, diu que aquesta Jornada enguany arriba “en un context dolorós i incert que afecta molts països d’arreu del món” i que “en aquest escenari provocat per la pandèmia de la Covid-19, el Sant Pare ens convida a mantenir la mirada envers el pobre per allargar la mà als més necessitats”. Afirma que “el missatge del papa Francesc publicat en ocasió d’aquesta Jornada és una crida que ens convida a treballar activament per superar les barreres de la indiferència i a posar la mirada en allò que és essencial” i que “el Sant Pare, davant del risc de separar vida espiritual i atenció als més necessitats, ens recorda que «la pregària aconsegueix el seu propòsit quan va acompanyada del servei als pobres»”. Recorda que “trobem Déu en la pregària i en l’atenció als altres, especialment quan ens ocupem dels més necessitats”, que ens cal “aquesta doble trobada” i que “és precisament això el que feia el Fill de Déu mentre va ser aquí a la terra, amb nosaltres, com un home més”. Demana que “sortim a l’encontre d’aquells que el món menysté: malalts, ancians desemparats, pobres, presos i tots aquells a qui la societat gira l’esquena per les seves accions” i manifesta que “el Papa ens exhorta a reflexionar i a tenir un esperit misericordiós i fratern que ens faci compartir la riquesa amb els més necessitats”. Finalment, diu que la Jornada Mundial dels Pobres “ens vol recordar que els pobres no són només membres que formen part de la comunitat cristiana, sinó que són els germans que han d’ocupar el centre de la nostra Església” i expressa que “tant de bo que puguem acompanyar la pregària al Senyor amb la solidaritat als més vulnerables” i que els allarguem la mà sempre amb un somriure.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que el Papa “reclama que tots els cristians del món girem els ulls i allarguem la mà, és a dir, ens fem encara més germans, envers tots aquells que menys tenen i que menys han rebut, sovint a causa del pecat dels poderosos i la indiferència de molts”. Afirma que “la pandèmia que estem sofrint ha revelat rostres nous de pobresa”, com ara els ancians i la gent sola, els que no troben lloc a les unitats de cures intensives, les nacions amb economies febles i dependents… Manifesta que “allargar la mà al pobre ha de significar compartir, ser solidaris i ajudar de forma generosa” i que amb aquesta Jornada el Papa “torna a cridar l’atenció sobre aquesta realitat fonamental per a la vida de l’Església, perquè els pobres estan i estaran sempre amb nosaltres (cf. Jo 12,8) per ajudar-nos a acollir la companyia de Crist a la nostra vida quotidiana”. Expressa que “som invitats a viure la pobresa evangèlica en primera persona” i que “els cristians, amb la gràcia de Crist, hem de tenir gestos de compartició i recordar el valor del bé comú, que esdevingui un compromís de vida per no oblidar ni descartar ningú, per no caure en una indiferència culpable”. Demana que “mantinguem els gestos concrets i reals de misericòrdia i estimació per tots els qui sofreixen, amb un cor humil i respectuós, i acollim la invitació del Papa a la responsabilitat i al compromís directe envers tots aquells amb els quals compartim un mateix destí”. Finalment, diu que “demanem tenir capacitat d’empatia amb els germans més desafavorits, i que ajudats per la Verge Maria, la “Mare dels pobres”, puguem reunir-nos els fills predilectes de Déu i tots els qui el serveixen en el nom de Crist”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que enguany la celebració de la Jornada Mundial dels Pobres “s’escau enmig de la pandèmia que va arribar de sobte, ens trobà del tot desprevinguts i ens ha deixat en la desorientació i la impotència” i que “la pandèmia ens ha portat a experimentar la fragilitat de la condició humana, la vulnerabilitat més evident, quelcom que no estàvem acostumats a patir”. Afirma que “si hem d’aprendre alguna lliçó de tot això, ha de ser adonar-nos que depenem els uns dels altres, que ens necessitem els uns als altres i hem de superar les tendències a l’autosuficiència i a l’individualisme” i que “l’experiència personal del sofriment pot ser l’element que faciliti l’empatia, que ajudi a posar-nos en el lloc de l’altre, del pobre, del qui sofreix”. Manifesta que “la pregària a Déu i la solidaritat amb els pobres i els qui sofreixen són inseparables” i que “així ens ho han ensenyat al llarg de la història des de sant Joan Crisòstom a santa Teresa de Calcuta, passant per sant Joan Maria Vianney, el sant rector d’Ars, que era un home de molta pregària, d’una pregària eminentment eucarística, i per això la celebració de l’Eucaristia es convertí en el cor de la seva vida i del seu treball pastoral”. Finalment, diu que l’Església “té l’obligació d’anunciar l’Evangeli, que ens crida a viure en fraternitat, i l’obligació de posar-lo en pràctica amb la vida i el testimoni, i de sacsejar les consciències perquè es posi remei a la situació dels que no disposen del necessari per a viure” i que “la celebració d’aquesta Jornada enguany esdevé una ocasió propícia”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que la Jornada Mundial dels Pobres és “una iniciativa del papa Francesc perquè no pensem que, com que els pobres estan i estaran sempre amb nosaltres, podem deixar de lluitar contra la pobresa; perquè no ens tornem insensibles cap a les persones que viuen en situació de marginació; i perquè aquestes senten que l’Església és la seua casa i la comunitat cristiana la seua família”. Afirma que “perquè això siga realitat, els cristians estem cridats a cultivar certes actituds”: “hem de tindre els ulls oberts per veure les pobreses que existeixen al nostre voltant”, com ara la pobresa material, la pobresa humana, la soledat de qui no té amics o és ignorat per la societat; la d’aquells que són marginats per les seues creences, idees, religió, cultura o raça. Expressa que “el compromís amb els pobres és el camí per construir un món més digne de l’ésser humà”, que “també és el signe d’una religiositat autèntica” i que “si la mirada creient cap a Déu no ens porta a acollir als pobres, és inautèntica”. Manifesta que “als cristians la trobada amb una persona en condició de pobresa ha de provocar-nos un interrogant: ¿com podem ajudar a eliminar o almenys alleujar la seua marginació?” i que “podem sembrar esperança amb els nostres petits compromisos i amb els nostres gestos”, com ara allargar la mà, “un signe que recorda immediatament la proximitat, la solidaritat, l’amor”. Finalment, demana que “les nostres mans siguen expressió de l’amor que hi ha en el nostre cor”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que enguany el Papa, en el missatge per a la Jornada Mundial dels Pobres, “fa un escrit molt personal amb unes indicacions sorgides d’un cor ple d’inquietud per la pobresa i la desigualtat, i desitjós de portar-lo als cors de tots els catòlics actuals” i “presenta unes consideracions generals i intenta sempre exhortar i comprometre’ns en les situacions dramàtiques en què viuen moltes persones a tot el món”. Afirma també que aquest any el Papa “dedica una atenció especial a la problemàtica creada per la pandèmia que ha provocat el coronavirus i que tantes conseqüències sanitàries, socials i econòmiques està tenint en tots els països”. Recorda el lema de la Jornada, “Allarga la mà al pobre”, unes “paraules del llibre de l’Eclesiàstic que alhora uneixen el consell i el mandat”, i constata que “realment és difícil trobar raons en contra d’aquesta màxima evangèlica, si no és que ens aferrem a unes excuses per evitar el compromís autèntic i aconseguir una aparent i dubtosa tranquil·litat”. Ens convida a “seguir les paraules de Jesús, acceptar les relacions dels éssers humans com a germans al llarg de la història de l’Església i comprendre la intenció del Papa en promoure aquesta jornada perquè cap catòlic s’oblidi del que és essencial: la paternitat de Déu i la fraternitat humana a l’estil de Jesucrist”. Manifesta que el Papa “ens demana tenir i allargar les mans amb generositat al nostre proïsme, com ho han fet, i ho continuen fent, moltes persones que són models de santedat per a nosaltres”. Finalment, demana que Déu ens concedeixi celebrar de manera compromesa aquesta jornada.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que el lema de la Jornada Mundial dels Pobres d’enguany “és una cita d’un dels llibres de l’Antic Testament, concretament del Siràcida (Jesús fill de Sira), i que explícitament diu: «Allarga la mà al pobre, perquè Déu et beneeixi plenament»” i que “en aquest escrit podem descobrir un compendi de suggeriments sobre com actuar a la llum de la relació íntima amb Déu creador, just i provident amb tots els seus fills”. Afirma que “la pregària a Déu i la solidaritat amb els pobres i els qui sofreixen no es poden separar” i que “la pobresa té moltes cares i es viu en moltes situacions” i “en cadascuna podem trobar-hi Jesús”. Manifesta que “el contacte amb una persona en situació de pobresa sempre ens provoca o ens hauria de provocar interrogants” com ara “com podem ajudar a eliminar o almenys a alleujar la seva marginació i patiment? Què podem fer?” i que “el crit silenciós de tants pobres ha de ressonar en el poble de Déu perquè se’ls doni veu, se’ls defensi i ens en fem solidaris”. Expressa que “allargar la mà és un signe que recorda la proximitat, la solidaritat, l’amor”, que en aquests mesos hem pogut veure moltes mans esteses i que “durant aquest temps hem madurat l’exigència d’una nova fraternitat, capaç d’ajuda recíproca i estima mútua”. Finalment, diu que “allargar la mà al pobre és una invitació a la responsabilitat i una crida a portar les càrregues dels més febles”, que “hi ha mans esteses que són còmplices de la pobresa”, que “no podem ser feliços fins que les mans que sembren la mort es transformin en instruments de justícia i de pau per al món sencer” i que “les nostres mans s’han d’allargar per oferir reconeixement, dignitat, ajuda, servei… i el que estigui a la nostra mà”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, afirma que “no podem dir-nos cristians i no ajudar el nostre proïsme; no podem pregar al Senyor i desvincular-nos dels pobres”, ja que “tal com diu el Papa en el seu missatge per a aquesta jornada: “La pregària a Déu i la solidaritat amb els pobres i els que pateixen són inseparables””. Diu que “vivim en una societat on creix el nombre de persones i famílies pobres”, que “malgrat tot, és fàcil “mirar cap una altra banda” i anar fent la nostra”, però que els cristians “no podem sentir-nos ‘bé’ quan un membre de la família humana és deixat al marge i es converteix en una ombra”. Reconeix que “en aquests mesos en què estem vivint aquesta pandèmia mundial és quan, potser sí, algunes persones estan reaccionant i estan veient que la pobresa ens pot atrapar a tots” i que “durant aquests mesos hem vist com allargaven les mans els sanitaris, els treballadors dels serveis essencials, els preveres, els treballadors i voluntaris de Càritas”. Manifesta que “ajudar els pobres no hauria de ser un gest puntual sinó que hauria de ser un compromís permanent, “una invitació a la responsabilitat i un compromís directe de tots aquells que se senten part del mateix destí”. Finalment, diu que “si realment volem estimar i volem seguir Jesús, hem de posar-nos en el lloc de l’altre i ajudar-lo, amb totes les conseqüències” i que, si ho fem així, ja veurem com “a la llarga les nostres accions no només provocaran satisfacció i benestar als nostres germans sinó també a nosaltres mateixos”.

Tres de les cartes dominicals parlen de l’encíclica del papa Francesc Fratelli tutti. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “el dia de sant Francesc d’Assís, el papa Francesc va fer pública la seva tercera encíclica, que porta per títol Fratelli tutti, ‘Germans tots’”, “una encíclica marcadament social, escrita en un moment de crisi de la humanitat”. Diu que “en aquest extens escrit trobem conceptes ja assenyalats pel Papa en escrits i homilies anteriors, però n’inclou un de nou i molt important”: “la fraternitat i amistat social en un projecte global comú i amb un rumb nou”. Afirma que el Papa “apunta a una tercera via entre el liberalisme i el populisme” i “sap fer casar el que és antic i el que és nou, i «nou» vol dir desconegut”, que “davant el desconegut hi ha dubtes” i que “la proposta inclou constatacions i respostes a molts d’aquests dubtes”. En destaca unes quantes. Diu que “sembla que la història torni enrere, la política és més fràgil davant els poders econòmics transnacionals i es desfiguren expressions com democràcia, llibertat, justícia…” i que “davant això, ens cal una mística de la fraternitat que sigui capaç d’actuar institucionalment”.  Diu també que “descartar persones vulnerables o no productives assumeix formes miserables que crèiem superades com el racisme, l’abandó dels ancians, la cruesa de les migracions… o el lluny que estem de la igualtat entre homes i dones” i que cal entrar “en l’esperit d’acollida i de servei”. Finalment, recorda el lema que el papa Francesc ens proposa per a la quarta Jornada Mundial dels Pobres, «Allarga la mà al pobre» (cf. Sir 7,32), en la qual “se’ns convida especialment a posar la nostra mirada en l’essencial, tot superant les barreres de la indiferència”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la fraternitat entre tots els éssers humans ha de tenir un fonament, alguna cosa que li serveixi de base, quelcom compartit per tots” i que “intuïm que, si hi ha una falta tan gran de fraternitat en el nostre món, és precisament perquè no es reconeix un vincle que ens uneixi”. Afirma que “quan es va començar a reclamar la fraternitat com a projecte social, i a lluitar per a aconseguir-la, es donava per entès que tots tenim en comú la raó i la naturalesa” i que “reconèixer-ho era una exigència de la dignitat que té tot ésser humà” i es pregunta “per què tota persona és digna de viure i per què compartim aquesta dignitat?; què tenim en comú totes les persones?; què “ens agermana”?”. Manifesta que el papa Francesc, en el seu capítol primer, titulat Les ombres d’un món tancat, “constata el fet de l’absència d’un projecte, d’un horitzó i un rumb comú, que facilitin la sensació de pertinença a la mateixa humanitat (nn. 15-17; 26; 29-31)”, que el Papa “confirma que, sense sentir-nos “un nosaltres”, no serà possible la fraternitat universal” i que el Papa “afirma l’anhel de fraternitat que hi ha en tota la humanitat en contrast amb la realitat: l’absència de germanor és una de les contradiccions més flagrants del nostre món”. Finalment, diu que “és legítima la nostra obstinació a aconseguir la fraternitat universal, almenys com a formant part del nostre compromís evangelitzador i missioner”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “amb un estil propi, de la vida i per a la vida, el sant pare Francesc ha regalat a l’Església i a tota la humanitat la seva nova encíclica, Fratelli tutti” i que “en escollir el nom de Francesc, ja expressava que el Poverello d’Assís seria l’inspirador personal per al seu nou servei a l’Església i al món”. Afirma que “la nova encíclica té com a tema central la fraternitat universal i l’amistat social”, que “a Francesc, en Fratelli tutti, no el mou res més que la fidelitat a l’Evangeli de Jesucrist”, que “li dóna sempre un accent clar: no hi pot haver fraternitat i amistat universals sense posar en el centre de tota realitat humana i social els abandonats, els malalts, els rebutjats, els darrers” i que “la proposta que brolla de la present encíclica és oberta a tots els homes”. Manifesta que “en la reflexió pontifícia ocupa un lloc central la paràbola del bon Samarità (Lc 10,35-37)” i que “aquesta pàgina evangèlica convida a viure l’autèntica humanitat: fer-se proïsme del qui està a la vora del camí, malferit i abandonat”. Finalment, expressa que el papa Francesc ens diu dues coses clares que fonamenten la fraternitat i l’amistat social: que “la caritat és infosa per Déu en el nostre cor (cf. núm 91)” i que “«els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi ha raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat» (272)”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.

Mor Jesús Tarragona, puntal del Museu de Lleida

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Lleida) Mor als 95 anys el prevere Jesús Tarragona Muray. Fill de Josep i de Maria, va néixer a Torrelameu el 17 de maig de 1925. Va ser batejat una setmana després a la parròquia del seu poble natal, i confirmat a la mateixa.

Tarragona va estudiar al seminari de Lleida entre els anys 1935-36 i 1938-48, i el 25 de maig de 1948 va ser ordenat pel bisbe Aurelio del Pino i Gómez.

Va exercir el seu ministeri a les parròquies de Tamarite de Litera (1948-49), Tragó de Noguera, Boix i Blancaflort (1949-52), Bell-lloc i els Alamús (1952-62), Binefar (1962-64).

Entre 1964-1982 va ser Ecònom de la parròquia de la Sagrada Família de Lleida. Des de 1962 fins a aquest any exercí com a capellà del Cementiri Municipal de Lleida. Al 1982 va ser nomenat ecònom de la parròquia de Sant Llorenç de Lleida, càrrec que realitzar fins al 2002. Entre 1972 i 1975 va ser arxiprest de l’Arxiprestat Lleida-Eixample.

 Al 2002 va ser nomenat Canonge de la Catedral de Lleida i adscrit a les parròquies de Sant Andreu, Sant Llorenç i Sant Martí de Lleida.

Entre els anys 1967 i 1985 va ser Director Diocesà de l’Apostolat Gitano. Al 1964 va ser nomenat Examinador Prosinodal fins al 1965.

Des d’una altra vessant, va dedicar la seva vida a la conservació de l’art sacre de la Diòcesi, essent nomenat Delegat de la Comissió Diocesana de Litúrgia i Art Sacre entre els anys 1965 i 1967, membre de la Secció de Patrimoni Immobiliari del Consell Diocesà el 1980, i Delegat Diocesà del Patrimoni Artístic entre 1986 i 2009; al 2001 va ser nomenat membre diocesà del Secretariat interdiocesà de custòdia i promoció de l’art sagrat de Catalunya (SICPAS), i Director del Departament diocesà de Patrimoni Artístic i Cultural entre 2004 i 2009. Finalment fou nomenat Director Honorari i Vitalici del Departament de Patrimoni Artístic i Cultural de la Diòcesi de Lleida (2009) i Vocal de la Comissió Assessora de Patrimoni moble i immoble del Bisbat de Lleida (2014).

A l’any 2010 rebé el títol honorífic de Prelat de Sa Santedat.

Jesús Tarragona Muray va morir el dia 12 de novembre de 2020, als 95 anys d’edat i 72 de sacerdoci, residint a la Casa Sacerdotal de Lleida.

“El repte de Magis és fer comunitat en la distància”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) La pandèmia de la Covid-19 ha desbaratat seguretats, rutines i plans establerts a nivell global i local. Si assumir els canvis és sovint difícil, en una etapa com la de la joventut, en què es fa imprescindible la socialització i la relació entre iguals, aquests canvis sobtats es fan en alguns moments inevitables, frustrants i tot un repte. 

Magis, la proposta pastoral dels Jesuïtes adreçada a joves d’entre 18 i 30 anys, coneix bé la realitat que viuen els joves en plena pandèmia. Han vist com l’acompanyament dels grups, les propostes pastorals i les accions preparades se n’anaven en orris d’un dia per a l’altre. Malgrat les dificultats, han continuat treballant, acompanyant i proposant noves maneres per continuar "construint comunitat malgrat la distància física". 

Reinventant la proposta pastoral

Lucía Ortín, vicepresidenta del Patronat del Casal Loiola, afirma que la presencialitat és clau a la pastoral, perquè l’acostament a Jesús “és més fàcil en el compartir la vida amb els companys, fent-se present, fent escolta profunda i amb una dosi de silenci”, que sovint en la distància no s’aconsegueix. 

Malgrat no poder comptar amb els espais físics com la capella o l’església, Magis ha reinventat la proposta i ha traspassat tota la pastoral a mode online. “Busquem recursos abans oblidats”, explica Ortín. Una nova modalitat que ha ajudat, creu, a revaloritzar la importància de la trobada i la celebració comunitària. 

Eduard Escudero, membre de Magis, reconeix que al principi va ser un cop dur veure com tot el que estava previst no es podia fer. Tot i la fustració inicial, creu que la creativitat ha fet que puguin adaptar, ajustar i innovar en la pastoral juvenil. “Hem reformulat els grups a mode online, i hem fet experiències que abans no havíem fet com la introducció als Exercicis, amb un grup de vint-i-cinc joves a Manresa amb totes les mesures de seguretat”. 

Una situació fora del nostre control

Una altra adaptació que ha hagut de fer Magis és acompanyar la incertesa. En un moment vital, el de la joventut, en què hi ha mil projectes, es fa voluntariat o es comença la universitat de sobte cal quedar-se i fer-ho tot des de casa. “El canvi és brutal”, recorda Escudero. Des de Magis han vist la necessitat d’adaptar-se a una situació “fora del nostre control, fora de tota expectativa i sense pla de futur”, explica Ortín. Una nova situació que implica readaptar-se tot el temps i que pot provocar “cansament i desmotivació en alguns casos”.

Per a Jordi Balsells, jove participant del Casal Loiola, el pas de la pastoral a online ha suposat també la pèrdua d’algunes coses. “El contacte visual i físic, la llum de l’espelma en el centre, el silenci en comunitat o compartir el cançoner amb la persona del costat”, són algunes d’elles. 

La Maria, que també participa al Casal Loiola, creu que és important poder tenir un grup amb qui parlar. “Et passes molt temps a casa i el grup et permet compartir vivències de la fe, o personals, parlar del que sigui”.

L’Albert, jove del Casal Loiola, creu que són importants les trobades Magis, tot i fer-les ara en format online. Reconeix, però, que “les pantalles són fredes”. El mateix li passa a la Núria, una altra jove del Casal Loiola, a qui tantes hores davant la pantalla diàriament fa que perdi una mica aquest punt d’inflexió que eren per a ella les trobades Magis durant la setmana. 

I és que Lucía Ortín creu que la sobresaturació de contingut online actualment també contribueix “a la dispersió i al fet que la proposta pastoral sigui una més de les moltes que reben al llarg del dia”. Cal, explica, eines per destriar allò que ajuda d’allò que no, i poder fomentar així un espai de qualitat a la pastoral. “La digitalització de la pastoral ens obliga a usar el llenguatge digital, el llenguatge dels símbols, les fotos, la música, i oferir-ho a través d’altres canals perquè el mitjà no sigui un obstacle sinó una via d’accés”.

La digitalització també comporta perills. Per a Eduard Escudero d’una banda existeix el perill “de traduir l’Evangeli en eslògans, frases boniques que es perden en l’scroll de la pantalla”, el que ell anomena “traduir la radicalitat de l’Evangeli a un element de consum més”. D’altra banda, Escudero no perd de vista que les xarxes socials són també avui plataformes d’informació en les quals els joves hi són presents. “Cal trobar el to, el temps i la manera de comunicar i proposar la pastoral des de les xarxes”. 

"El soroll extern necessita silenci profund"

Al Jordi Balsells participar online del Magis l’ajuda “a mantenir-se en pau, amb la mirada en Déu i amb sentiment de comunitat i ajuda mútua”. Un moment, afirma la Maria, “per veure més enllà del bombardeig de notícies negatives”, un espai que analitza interiorment les petites coses del dia a dia, i que t’ajuda “a tirar endavant”.

Des de Magis creuen que indubtablement és missió “acompanyar en moments d’incertesa, inestabilitat i quan tot missatge crida a la desesperança”. Ortín afirma que ara “és un temps on el soroll extern necessita silenci profund, habitat i compartit”. Una oportunitat per poder apropar l’espiritualitat ignasiana als joves “per llegir el pas de Déu en la nostra vida, ara, davant aquesta situació, destriant i triant sense que la societat decideixi per nosaltres”. 

Eduard Escudero opina que és un deure acompanyar des de la Pastoral aquest moment vital dels joves. “Tot el que passa a l’ésser humà no és aliè a l’espiritualitat i a la possible trobada amb Déu”. Escudero creu que aquestes circumstàncies que vivim ens rementen a tots a preguntes importants sobre la vida, la mort, la malaltia, el futur o les esperances. “Seguint l’exemple de Jesús, tot l’humà cal poder acompanyar-ho des de l’amor i el suport”. 

(Eloi Aran) De acuerdo, según Jordi Cabré Trias "la iglesia de la Sagrada Familia de Igualada es una blasfemia por sí misma y con pecado fue concebida".

L’Escolania participa en el disc de La Marató 2020

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Abadia de Montserrat) L’Escolania de Montserrat torna a participar enguany en el disc de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio.

Després de la seva primera col·laboració, l’any 2011, amb Sergio Dalma i el tema "Em dones força", que es va fer molt popular, en el disc de 2020 el cor montserratí canta amb Rozalén, una artista molt compromesa amb entitats solidàries i del món d’Església. L’oportunitat d’aquesta participació, la cantant d’Albacete la viu "com un regal".

La cançó es diu 'Jo em rebel·lo', i és una adaptació del tema que va interpretar amb èxit a començaments dels anys 70 la cantant Jeannette. La lletra de la cançó lliga molt bé amb el lema de La Marató d’aquest any: la investigació per la Covid-19. I és que tots ens hem de rebel·lar una mica contra aquesta pandèmia. La direcció del disc ha decidit que el tema principal sigui el que interpreten l’Escolania i Rozalén. Tenen el precedent de la primera col·laboració de l’Escolania, que va ser tot un èxit, i en una edició com aquesta no podia fallar el suport de Montserrat.

El disc de La Marató 2020, dedicada a la investigació del Covid-19, es podrà adquirir amb els diaris catalans del diumenge 29 de novembre o bé comprar-lo a través de Spotify.

Desprès del Concili Vaticà II, mentre era bisbe de Barcelona el cardenal Narcís Jubany, a moltes parròquies i llocs de culte s’administrava el sagrament de la Penitència amb el ritual que permet fer una celebració comunitària de preparació i desprès els fidels  reben el sagrament amb la imposició de mans del prevere, mentre fan una expressió de penediment sense el detall de les faltes. 

El obispado de Lleida responde al de Barbastro-Monzón sobre el litigio de las obras de arte

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Escándalo, humillación y ultraje. Son algunos de los términos con que el obispo de Barbastro-Monzón Ángel Pérez Pueyo se expresaba en un comunicado este miércoles. En el texto, titulado 'La iglesia, una Institución Libre y abierta', dice que su diócesis está “quemada” por las alegaciones que ha presentado a instancias judiciales el obispado de Lleida ante la sentencia que les requería el retorno de 111 obras de arte a las parroquias de la Franja. Y este jueves el obispado de Lleida ha respondido con una nota.

“El lenguaje y los sentimientos de unos y de otros deben partir siempre de los textos evangélicos”, apuntan desde el obispado de Lleida. También afirman que el obispo Salvador Giménez “nunca ha recibido coacciones ni presiones de ninguna autoridad”. Y recuerda “derecho que le ampara a defenderse ante los tribunales a través de los recursos que ofrece a cualquier ciudadano nuestro ordenamiento legal”.

Pueden leer las dos notas a continuación:

Nota del obispado de Lleida sobre el litigio de las obras de arte

Ante el comunicado de la diócesis de Barbastro-Monzón, publicado ayer con el título “La iglesia, una institución libre y abierta” referido al litigio sobre unas obras de arte en disputa desde la segregación de parte del territorio de la diócesis de Lleida (el formado por las parroquias de la provincia de Huesca), parece lógico que ésta ofrezca también las siguientes aclaraciones con objeto de equilibrar las dimensiones divergentes del problema.

1. El tema referido en dicho comunicado está situado ahora en el ámbito jurídico, sin menoscabo del cultural e histórico; no se trata, como hace el texto, de entrar en valoraciones sobre personas e intenciones (escándalo, despropósito, humillación, ultraje…) o en impresiones que puedan causar malestar en algunas personas, (sorpresa, pesadumbre, desconcertado, dolido, muy quemada…). No hace al caso tampoco la sospecha o la acusación personal para provocar una respuesta. Nadie es verdugo de nadie, menos en nuestro caso de diócesis vecinas que comparten personas y finalidades comunes. Además, el lenguaje y los sentimientos de unos y de otros deben partir siempre de los textos evangélicos.

2. Creemos que no se puede olvidar que el mencionado litigio tiene dos partes. La primera, se desarrolló en el ámbito eclesiástico y se cerró con indicaciones expresas a la diócesis de Lleida por parte de las autoridades y tribunales de la Iglesia para que las piezas en cuestión fueran retornadas a sus parroquias de origen, hecho aceptado explícitamente por los tres últimos obispos y, por supuesto, por el actual. Por motivos ya sabidos y explicados en distintas instancias eclesiales, no fue posible satisfacer los requerimientos. La segunda es la que se está desarrollando en los tribunales civiles ante los que la diócesis de Barbastro-Monzón ha denunciado al obispado de Lleida. Esta es una fase que, desde el punto de vista legal, no ha terminado su recorrido sino que se encuentra todavía abierto y con posibilidad de presentar los correspondientes recursos.

3. La diócesis de Lleida, con su obispo al frente, comparte el gozo de sentir y vivir como indica la diócesis de Barbastro-Monzón en su comunicado, en una Iglesia siempre libre y abierta. Por eso nunca ha manifestado ningún tipo de reticencia ante el hecho de que aquel obispado haya ejercido la libertad de recurrir a los tribunales civiles y, con seguridad, el mismo reconocerá idéntica libertad a esta diócesispara exponer razonadamentesus argumentos ante el juez que los requiera. Es más el obispo de Lleida afirma que nunca ha recibido coacciones ni presiones de ninguna autoridad; se ha respetado su libertad fundada en su responsabilidad pastoral aun lamentando las acusaciones vertidas por algunos medios de comunicación contra su persona y su ministerio.

4. Esta diócesis comparte la convicción, expresada siempre en las diferentes informaciones del obispado de Barbastro-Monzón, del respeto a la ley y a los procedimientos legales que ella misma articula. Por eso no resulta extraño que quien es acusado ante un tribunal, como lo ha sido el obispado de Lleida, quiera y pueda acogerse a lo que la ley tiene previsto. En consecuencia no dudamos que se le reconocerá y respetará el derecho que le ampara a defenderse ante los tribunales a través de los recursos que ofrece a cualquier ciudadano nuestro ordenamiento legal.

5. La justicia ha hablado en primera instancia pero, como todo el mundo sabe, puede hablar de nuevo en otras instancias.

6. En los desencuentros hay sufrimiento por ambas partes. Esta diócesis no pretende causar más dolor a nadie, sólo presentar sus argumentos y defender, según su criterio, las propias razones.

Lleida, 12 de noviembre de 2020.

 

 

La iglesia, una institución libre y abierta

Tras el recurso de apelación presentado por el Obispado de Lérida a la sentencia del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción n.º 1 de Barbastro del juicio ordinario 42/2018, y ante las consultas de los medios recibidas, así como por la inquietud generada en los fieles de esta diócesis, el obispo de Barbastro-Monzón, Ángel Pérez Pueyo, comunica:

Con sorpresa y pesadumbre he conocido las alegaciones del Obispado de Lérida a la sentencia del Juzgado de Barbastro que ordenó, el 10 de diciembre de 2019, la inmediata devolución de 111 obras de arte a las 43 parroquias aragonesas que son sus legítimas propietarias.

En la Iglesia he encontrado siempre una institución libre y abierta, por eso me causa una enorme tristeza que la diócesis de Lérida, tras haber reconocido en varias ocasiones la propiedad aragonesa de los bienes, alegue ahora falta de libertad.

El pueblo de Dios que peregrina en esta humilde diócesis de Barbastro-Monzón está desconcertado y dolido con este tema. La gente no concibe este despropósito y me lo hace llegar constantemente. Está muy quemada, pues son 25 años de espera, en los que tanto la justicia eclesiástica como la civil ha dictaminado que esos bienes deben volver a las parroquias aragonesas. 

Yo, como pastor, trato de apaciguar para que reine la comunión, pues todos somos Iglesia, y mi único deseo, como tantas veces he dicho, es tender puentes también con nuestros vecinos y hermanos. Pero cada vez resulta más difícil. Es tan grande y creciente el “escándalo”, en palabras de muchos católicos, que la situación se torna insostenible.

La Justicia ha hablado, una vez más. Solo espero que la otra parte recapacite, con respeto, y cierre este doloroso capítulo, para no seguir ahondando en la humillación y ultraje de quienes solo están reclamando lo que es suyo. Es cuestión de dignidad y justicia.

Barbastro-Monzón, 11 de de noviembre de 2020

Cristians per l’Abolició de la Tortura, premi Memorial Cassià Just 2020

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Departament de Justícia) La Direcció General d’Afers Religiosos ha atorgat el 8è Memorial Cassià Just a la Federació Internacional de l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (FIACAT), que treballa per l’abolició de la tortura i la pena de mort i per la defensa de la llibertat religiosa i de consciència al món.

FIACAT es va fundar a França l’any 1974 per les protestants Hélène Engel i Edith du Tertre. És una entitat present en una trentena de països i en formen part catòlics, protestants, ortodoxos, anglicans i quàquers.

L’ACAT (Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura) és l’entitat a Catalunya adherida a FIACAT i té la seva seu al Monestir de Sant Pere de les Puel·les (Barcelona).

Denúncia de la pena de mort i la tortura

En el veredicte el jurat ha valorat especialment la seva tasca de denúncia de la pena de mort i la tortura –especialment quan són perpetrades per reprimir el dret de la llibertat religiosa i de consciència–, la defensa dels drets humans –especialment la dignitat de les dones– i el caràcter ecumènic de l’entitat, que agrupa confessions cristianes de quatre continents.

El jurat, presidit per la consellera de Justícia, Ester Capella, està integrat per la subdirectora general d’Afers Religiosos, Isabel Escandell; el president del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, Francesc Torralba; l’abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Maria del Mar Albajar; i Joan-Andreu Rocha, que és membre del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa.

Memorial Cassià Just

L’any 2010 el Govern de la Generalitat de Catalunya va crear el Memorial Cassià Just amb la voluntat de reconèixer persones o institucions que s’han significat per les seves aportacions a la construcció d’un espai comú de convivència de la pluralitat d’opcions religioses.

El guardó del Memorial Cassià Just consisteix enguany en una obra d’art original d’Albert Asensio.

L’acte, previst per al 17 de novembre al Palau de la Generalitat, queda ajornat sense data, a l’espera que les restriccions per la pandèmia ho permetin.

Guardonats d’edicions anteriors

En edicions anteriors, el Memorial Cassià Just ha guardonat el pareCarlo M. Martini pel seu treball en l’intercanvi de persones de diverses sensibilitats, la germana Teresa Losada per la seva tasca social en favor de les persones immigrades, la Comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes (Barcelona) per la seva aportació a la pedagogia i a l’espiritualitat; la Comunitat de Taizé pel seu treball amb els joves a favor de la reconciliació amb perspectiva ecumènica, l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós per la promoció de les entitats locals a través de la Xarxa Catalana d'Entitats de Diàleg Interreligiós i Jean Jacques Pérennès pel foment del diàleg entre les tradicions cristiana i islàmica en territoris i ambients poc proclius.