I giovani (e gli incidenti per l’arresto di Pablo Hasél)

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri) Sabato (20 febbraio), per circostanze non casuali, mi sono trovato in piazza Lesseps a Barcellona tra quanti stavano montando barricate, dopo aver distrutto i negozi di Passeig de Gracia, e la linea dei Mossos (polizia della Catalogna, ndt) pronti a intervenire. Da lontano ho visto anche un sacerdote della parrocchia di Lesseps che discuteva con quelli che accatastavano barriere e cassonetti in mezzo alla strada, nel tentativo di convincerli a non farlo. Confesso di aver avuto poco spirito giornalistico (e pacifista) e che l’unica cosa di cui mi sono preoccupato in quel momento è stata quella di capire come uscire da quella situazione con entrambi gli occhi nello stesso posto in cui stavano quando ci ero entrato (il riferimento è alla ragazza che nei giorni precedenti aveva perso un occhio durante gli incidenti che si stanno verificando dopo l’arresto del rapper Pablo Hasel, ndt).

L’unica cosa che ho potuto chiaramente osservare è che tutti erano giovani. Molto giovani. Un fatto evidente che tutti hanno sottolineato. Eppure non mi è così chiaro che quelli che erano là fossero “i giovani”.

Prima di tutto è una questione puramente numerica. Duemila, tremila, diecimila… i giovani che hanno manifestato in questi giorni? Cento, duecento, trecento… quelli che hanno bruciato cassonetti? Trenta, quaranta, cinquanta… quelli che hanno rotto vetrine e saccheggiato negozi? Non so quanti fossero però non credo che si possa costruire tutta una teoria sulla mancanza di aspettative dei giovani a partire dai fatti di questi giorni.

In questo stesso fine settimana, circa centomila giovani catalani sono andati a messa o hanno partecipato al culto della propria confessione (tra questi, circa seimila giovani che si preparano alla Confermazione). In questo stesso fine settimana, se non ci fosse stato il confinamento, circa diecimila giovani catalani avrebbero mobilitato migliaia di bambini, come supervisori di attività educative ricreative. E attualmente ci sono duecentomila giovani universitari catalani che stanno aspettando che riaprano le aule.

Evidenzio queste tre cifre solo come esempio del fatto che sicuramente non possiamo fare troppe riflessioni su “i giovani” e le loro aspettative e motivazioni solo per le immagini che abbiamo visto in questi giorni o per quello che io stesso ho visto in piazza Lesseps.

Un’altra questione è quali sono i mali sistemici che spingono alcuni giovani a bruciare cassonetti. Con tutto quello che succede, anche a me molte volte viene voglia di appiccare il fuoco. E questo può contribuire a fornire argomenti che spieghino o giustifichino tali azioni. Soprattutto quando altre strade si sono dimostrate sterili.

Però qui c’è anche un altro modo di misurare che di solito risulta efficiente. Come considereremmo la stessa azione se gli autori non fossero “dei nostri”? O per una causa che considereremmo sbagliata? E ancora di più in questo caso concreto, visto che Pablo Hasel, il personaggio al centro di tutti questi avvenimenti, non mi sembra un modello di riferimento per una generazione. Forse il dibattito sulla libertà di espressione sarebbe più interessante aprirlo da un’altra parte.

In conclusione: non stiamo costruendo una società con sufficiente libertà, con sufficienti aspettative, con sufficiente uguaglianza. Però questo andrebbe corretto ogni giorno. Non perché alcuni giovani escono a bruciare cassonetti ma ascoltando di più le migliaia di giovani che non fanno notizia.

L’economia en l’època postcovid, segons Xavier Ferrer

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Cristianisme al segle XXI) Per afrontar el món després del coronavirus, el passat dissabte dia 20 de febrer, “Cristianisme al segle XXI” organitzà una xerrada telemàtica a les 11 del matí amb el títol “L’economia enfront d’una nova època”, a càrrec de Xavier Ferrer, doctor en Economia i President del Consell Català del Moviment Europeu. Presentat per Lluís Busquets i Grabulosa, com és costum, després de llegir i comentar l’Evangeli del diumenge, el ponent començà exposant el sumari de la seva intervenció.

Introduí la xerrada amb el propòsit de fer-nos conscients de la situació econòmica actual sorgida a partir dels acords de Bretton Woods de 1944 per reconstruir el món després de la devastació de la segona guerra mundial. Repassà com el pacte de sis estats del 1957 progressà el 1973, 1986, 1992 i 2020 fins a la Unió Europea (UE) actual de 27 estats que abraça uns 500 milions de ciutadans i un mercat únic que permet la mobilitat de persones, mercaderies i productes financers, ha creat una moneda única enfront d’altres de tradicionals (el dracma tenia 2000 anys d’història) i ha resolt els conflictes amb consens, cosa que ens ha dut a l’estat del benestar i a una setantena d’anys sense guerres.

Tot seguit, plantejà la qüestió central: com ha reaccionat Europa en l’escenari actual de pandèmia a causa del Covid-19? Partint de la complexitat de la crisi sanitària i econòmica sense precedents, anul·lades la majoria de les interaccions econòmiques per culpa dels confinaments, l’economista acceptà que la crisi havia agafat de diversa manera els estats de la UE: alguns, com Itàlia i Espanya, amb un deute extern de més del 100% del PIB i amb comptes públics complexos, molt diferents d’altres com Alemanya o Països Baixos, amb un deute inferior del 50% o 60%, cosa que els permeté ajudar més i millor els seus ciutadans. Era acord comú que calia ajudar la ciutadania amb diners (com va fer EUA), encara que calgués endeutar-se més enllà del 100% del PIB. (ja es pagaria quan es pogués), de manera que Espanya ha arribat al 120% de deute extern. Per això la política d’ERTOs. De fet ningú no sabia gaire com afrontar la situació.

Europa, tanmateix, decidí ajudar els Estats i les persones a partir de tres actuacions gegantines: 1) El Banc Central Europeu posà a disposició dels Estats 1,3 bilions d’€ i, el març del 2020, 540.000 M d’€ més, 200.000 M a través dels Mecanismes Europeus d’Estabilitat (MEDE); 2) en els pressupostos del sexenni 2021-2027, amplià ajuts fins a 1,073 bilions d’€; i, finalment, 3), amb l’acord Next generation UE, posà a disposició de tot l’àmbit de la UE 750.000 M d’€, per finançar els quals per primera vegada emetria deute públic i s’ampliaria el termini de retorn des del 2027 al 2050. És a dir, en total, la UE posava damunt al taula 1,8 bilions d’€.

Dels 750 mil milions de l’acord darrer, a Espanya li’n tocaven 140.000 M d’€, la meitat dels quals en ajudes de fons perdut i els altres 70.000 M d’€, a retornar amb interessos tous. Són molts diners. El conferenciant volgué entretenir-se a explicar els mecanismes de repartiment. Europa vol que els diners serveixin als estats per fer canvis estructurals (sistema de pensions, sanitat, món laboral...). Cada Estat ha de presentar els seus projectes abans de l’abril, amb unes determinades condicions per millorar-lo (el 37% han de ser projectes encarats a la sostenibilitat del planeta, més del 20% per la digitalització de les comunicacions, etc.), els quals seran avaluats per la Comissió Europea en el moment d’entrada (podrien no ser acceptats) i controlats en la seva execució, cosa que fins ara no passava. Òbviament, cada Estat s’ho ha muntat com ha volgut, amb més o menys participació de la ciutadania. A la pell de brau s’ha debatut la participació de les Comunitats Autònomes i dels Ajuntaments i el govern s’ha posat a la boca el mot màgic de la cogovernança, tot i que sembla ser que les propostes, que han de ser estatals, seran sedassejades des dels ministeris. Val a dir, per allò que toca al nostre àmbit particular, que la Generalitat de Catalunya ha preparat 27 projectes estratègics amb el cost de 47.000 M d’€, (corresponent al 14% de la contribució També es pretén una reforma estructural, amb un objectiu: facilitar l’entrada al món laboral dels joves, perquè, actualment, el talent format i finançat aquí, emigra i és aprofitat per d’altres països.

El doctor Ferrer, tanmateix, va voler donar unes pinzellades d’optimisme a la seva aportació. Per a ell, la gestió de les vacunes (comprades per la UE, sense el galimaties que hauria pogut suposar que cada Estat hagués anat pel seu compte), si el setembre s’ha aconseguit un 70% de vacunacions i una certa immunitat de grup, es podrà recuperar força l’economia (es parla d’un creixement del PIB en un 5,5% el 2021 i un 6% o més el 2022).

De cara a la situació post-covid, cal tenir en compte que partim d’una situació no sòlida de la nostra economia, molt basada en el sector serveis. El conferenciant es mostrà convençut que podem créixer amb altres línies com ara les empreses tecnològiques. Caldrà evitar les desigualtats econòmiques tant des del punt de vista dels estats com de les persones. Per a ell, cal una societat més justa, perquè la classe mitjana, que rondava entorn del 80% de gent que se sentia bé en el seu status, s’està erosionant a marxes forçades, cosa que pot portar a problemes de cohesió social. Caldrà regular el fet que actualment existeixin deu empreses (sobretot les tecnològiques i els gegants digitals) amb possessió de dades i més poder que alguns estats i encara cerquin les clivelles legals per evadir impostos.

Es preguntà, finalment, quin món ens queda després del coronavirus, i es mostrà convençut que amb el canvi de líder als EUA i amb la política de Biden de tornar a la multilateralitat i a la cooperació mundial, tots hi sortiríem guanyant, sobretot amb canvis estructurals dels estats, en la política de treball juvenil, en el concepte de garantir millor la privacitat, en la sostenibilitat del planeta, en la salut i en la política de migracions, lligada a la gestió demogràfica. (L’any 1900 érem 1.500 M de persones; el 1950, 3000 M; el 2000, 6000M; ara 7500 i es calcula un límit de 9000 M. Això suposa que la despesa anual de recursos del planeta s’exhaureixi a la tardor i que fins al cap d’any gastem més del que tenim, d’acord amb els estudiosos de la petjada ecològica.) Entre el parell de centenars d’estats en el món (i haurem de posar atenció a la Xina, l’Índia i la capacitat energètica de Rússia), caldrà tenir en compte que n’hi ha de petits sense la capacitat econòmica d’algunes empreses i ciutats i d’altres massa grans incapaços de gestionar la ciutadania per manca de proximitat, cosa que també demana solucions.

El ponent va concloure que, si a Espanya els 140.000 M d’€ es reparteixen bé, amb eficàcia, eficiència i òptima distribució, sense repetir errors anteriors com el del clientelisme polític, comptant amb les vacunes i la modernització del país, es podrà sortir de la crisi de manera positiva.

Amb una xerrada com aquesta, no cal dir que la vuitantena llarga de connectats van construir un debat del tot feraç. Es parlà de desconfiances en la cogovernança i en la distribució dels ajuts europeus, de superar amb una economia ecològica l’antiga economia, de quines possibilitats tenia l’estat espanyol de canvi a tots nivells, fins i tot en els sistemes judicials, amb el llast històric que arrossega... El Dr. Ferrer explicà algunes de les prioritats proposades per a la Comissió Europea (sostenibilitat, obertura a la societat civil per millorar la qualitat democràtica, cosa que es pensa portar a terme a partir mes de maig i durant 2 anys, etc.. Encara se li demanà què oferir a la joventut desesperada aquest temps que, amb motiu de l’empresonament del raper Hasél provoca aldarulls i crema de contenidors a diverses ciutats espanyoles, com regular els gegants digitals i les seves trampes legals, de quina manera superar els projectes que les grans empreses de l’Íbex puguin oferir a la UE, què dir del Brexit (ho considerà una mala notícia per a tots)... Una de les darreres qüestions, ja en el límit de temps, fou què calia fer a nivell personal. Resposta: “No quedar-se a casa. I ho dic no pas en el sentit de fer aldarulls sinó d’estar a l’aguait, amb tota la capacitat de crítica constructiva, de com es faran funcionar les coses en els dies que vindran”.

L'Escolania de Montserrat prepara unes portes obertes personalitzades

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Abadia de Montserrat) L’Escolania ha convertit enguany la tradicional jornada de portes obertes en unes “Portes obertes permanents”. Les famílies que ho desitgin podran conèixer de manera presencial el projecte educatiu de l’Escolania, i també les seves instal·lacions, tot concertant dia i hora per tal de fer una visita personalitzada.

Paral·lelament, el proper dilluns 8 de març, a les 18.30h, els responsables de l’Escolania faran una videoconferència informativa amb les famílies interessades, per tal d’explicar-los què és l’Escolania i poder-los respondre totes les preguntes que formulin al respecte.

Les famílies que vulguin tenir un primer contacte podran descobrir l’educació integral que ofereix l’Escolania, que va més enllà de la música. I és que durant l’estada al centre l’alumne aprèn molta música, i també un ensenyament general humà de qualitat. Durant els cinc anys que roman el noi a Montserrat, a més de formar part d’una escola que té grups molt reduïts, també aprèn molt a través de la convivència amb els altres i de les moltes experiències que suposa anar a cantar amb el Cor arreu del país i a l’estranger.

L’estada al centre es planteja com un guany per a tothom: per al noi, per a la família i per a l’Escolania. Per a formar-ne part només cal que l’alumne tingui aptitud per a la música i bona veu, sense que la part econòmica hagi de ser cap impediment. Si és necessari, l’Escolania ofereix beques a les famílies que ho demanin; l’objectiu és que qualsevol noi que tingui aptituds per a la música pugui ser escolà. L’Escolania està formada per alumnes que cursen entre 4t de Primària i 2n d’ESO. L’entrada és a 4t de Primària, però també es pot fer a 5è, si aquell curs ha quedat alguna plaça lliure.

Me van a perdonar que haga un poco de sociología de tertulia. Este sábado, por circunstancias que no vienen al caso, me encontré en la plaza Lesseps entre los que estaban montando unas barricadas tras destrozar las tiendas del Paseo de Gracia y la línea de los Mossos a punto de intervenir. De lejos vi también a un sacerdote de la parroquia de Lesseps discutiendo con los que apilaban vallas de obra y contenedores en plena calle para intentar convencerles que no lo hicieran.

Ja em perdonaran que faci una mica de sociologia de tertúlia. Dissabte, per circumstàncies que no vénen al cas, em vaig trobar a la plaça Lesseps entre els que estaven muntant unes barricades després de destrossar les botigues del Passeig de Gràcia i la línia dels Mossos a punt d’intervenir. De lluny vaig veure també un mossèn de la parròquia de Lesseps discutint amb els qui apilaven tanques d’obra i contenidors al mig del carrer per intentar-los convèncer que no ho fessin.

Antonio Spadaro presenta l’edició italiana del "Dizionario Bergoglio" de Francesc Torralba

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) L'edició italiana del llibre de Francesc Torralba "Dizionario Bergoglio - Le parole chiave di un pontificato" es va presentar a Itàlia en un acte virtual organitzat per Edizioni Terra Santa. La trobada va estar presentada per Roberta Russo, editora de l'editorial que ha publicat el volum, i moderada per la vaticanista de Tg3 Vania De Luca, amb la participació del pare Antonio Spadaro, jesuïta, director de La Civiltà Cattolica, autor del pròleg, i el mateix autor del llibre, professor de filosofia contemporània a la Universitat Ramón Llull de Barcelona, ​​des del 2011 president del Consell per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat de Catalunya i consultor del Pontifici Consell de Cultura. [VÍDEO]

"El subtítol les defineix com a 'paraules clau', però després d'una mirada més detallada veiem que no es tracta de paraules individuals sinó de fórmules -va explicar De Luca- sobretot en tres àmbits: diàleg, fragilitat i perdó". A més, hi ha els neologismes, propis de l’argot del Papa, paraules com balconear, martalismo, primear. I frases que ara han entrat en el llenguatge habitual: des de “l'Alzheimer espiritual" fins a la "globalització de la indiferència", des de la "colonització ideològica" fins a la "cultura de la provisionalitat". “Una fórmula que s’obre al món –va dir De Luca–, però a més de les paraules, hem de mirar els gestos, les opcions i la qüestió física com un element de comunicació. Fins i tot en silenci, com per exemple a Auschwitz”.

 

“Una cosa que no és fàcil”

Torralba ha estat capaç de triar les "paraules claus" entre els diversos discursos del pontífex "cosa que no és fàcil –ha subratllat Spadaro– perquè cal escollir les paraules adequades. El Papa "gira" el llenguatge, fa referències cultes, utilitza neologismes". El director de Civiltà Cattolica es va referir al "text que cito al prefaci, del 1999, quan l'arquebisbe Bergoglio va parlar amb una associació cristiana d'empresaris. La seva preocupació era la manera en la que es buiden les paraules, es deixen sense pes, quan no estan "fetes carn". En aquest procés, Crist ja no és una persona, sinó una idea. El Papa té por que les paraules siguin degradades. No hi ha verbositat en ell, de manera que no hi ha forats en el discurs dogmàtic: per a ell, el llenguatge és vida. Ha arribat a dir que l'homilia és un "context amniòtic" que dona vida. per tant, no un llenguatge que defineixi, sinó un entorn vital que ens faci créixer”. Una altra característica del llenguatge de Bergoglio és la de ser "radicalment pastoral". No és un “llenguatge poètic, format per paraules boniques però sense contacte vital. Té arrels energètiques vitals, amb un vincle molt fort entre el cos i la parla. El Papa retorça físicament el ritme de la paraula. La seva autoritat mai no s’expressa de manera estatuària i el llibre evita que les paraules es mantinguin fixes, estàtiques”.

Un concepte que va reprendre després en resposta a les crítiques dels que acusen el Papa de no ser teològicament precís: "Vaig poder seguir l'evolució del llenguatge de Bergoglio que inicialment, als anys setanta, va ser complexa i que després es va simplificar quan va esdevenir pastor. La precisió que es requereix de Francesc és la de la tomba. Però ell és pastor; compartir fe i vida no vol dir escriure notes de premsa. L’objectiu és crear una trobada amb un llenguatge normal i comprensible". Per aquest motiu, per una banda, "l'ús del gerundi és fonamental, com pel sant Ignasi". D'altra banda, Bergoglio fa del llenguatge "un ús informal però eficaç. Pensem en els neologismes, com quan a Nàpols deia que la corrupció 'spuzza'. No és un professional de la comunicació, però ell mateix i en seu llenguatge expressa la seva experiència. El llibre de Torralba ens ajuda a copsar les arrels profundes del llenguatge de Bergoglio”.

 

“Vaig buscar l’essencial”

Però, com va sorgir la idea d’aquest llibre? "No va ser fàcil de fer", va explicar l'autor. Calia reprendre “els conceptes clau de la construcció del llenguatge, en les audiències, en les encícliques, en les exhortacions. Vaig buscar les essencials. Potser hi ha d’altres paraules que no apareixen al llibre, però les que escollit les he trobat en molts textos amb les mateixes paraules però amb significats diferents". Torralba va quedar impressionat per la claredat: “Utilitza expressions que també senten els meus amics laics. La globalització de la indiferència, per exemple, té un valor no només per a aquells que creuen, sinó també per a aquells que estan fora o al marge de la fe. Em sembla una novetat extraordinària”. Un papa que "surt molt fora de l'Església i això per a mi té un vincle amb sortir d'un mateix". El secret, per tant, és “arribar a la gent amb paraules que no existien. La claustrofòbia existencial o l’esquizofrènia existencial no existeixen en un vocabulari filosòfic, teològic o clínic, però es fan entendre”. Sense oblidar que en el “joc del llenguatge hi ha tres elements: paraules, gestos i silencis. El llibre és un zoom sobre les paraules, però és difícil reflexionar sobre les paraules sense gestos ni silencis. Amb la corporalitat, la comunicació esdevé total”.

Finalment, es va demanar a Torralba que s’expressés sobre aquells que critiquen el missatge social del Papa: "La crítica és millor a la indiferència –va dir–, perquè la indiferència no és escoltar, no veure, no llegir. La crítica correcta sorgeix de la lectura del text sencer, no d’una paraula. I també és important pel context. Un discurs a l'avió o una exhortació o silenci a Auschwitz són diferents. Altres crítiques són apriorisme, només criticar alguna cosa del Papa. De vegades a les meves conferències llegeixo un text del Papa sense dir que és del Papa. Per exemple, en el tema del paradigma tecnocràtic. Tothom hi està d’acord i quan descobreix que l’ha escrit el pontífex queda sorprès: 'No m’ho puc creure, és impossible...' És una posició a priori i cal saber diferenciar-la de les crítiques”.

 

 

Què ha aportat l’Església a la sardana?

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(Roger Vilaclara/Sabadell –CR) Més de seixanta religiosos, especialment capellans, han escrit sardanes. Una xifra que ha desencadenat en l’organització del concert ‘Sacerdots Sardanistes’, que oferirà una tria d’aquestes obres. El concert tindrà lloc aquest diumenge a la tarda al Santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona, regit pels Carmelites Descalços al bell mig de la Diagonal.

El president de l’associació de Músics per la Cobla, Josep Maria Serracant, ha estat l’encarregat de fer l’assessorament musical. En aquesta entrevista en vídeo, des de l’arxiu de l’associació, a Sabadell, explica la tria per al concert. Per una banda, presenten tres autors de sardanes vinculats al món religiós que estan vius: Valentí Miserachs, Frederic Pujol i Joaquim Mesalles. Però també s’han inclòs religiosos difunts com el pare Robert de la Riba o Albert Taulé, entre d’altres.

Tots ells conformen una tria simbòlica de 10 religiosos per al repertori de l’acte. Serracant n’assenyala un tret particular. La majoria d’aquests autors “han esmerçat molts mesos de la seva vida a estudiar música a Roma o a Montserrat”. La influència d’haver treballat música coral i per orgue es reflecteix en unes partitures “que respiren polifonia”, apunta.

La iniciativa forma part de la campanya per impulsar la candidatura de la sardana per esdevenir Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’acte s’ha organitzat des de la Confederació Sardanista de Catalunya i posa de relleu la riquesa de la sardana fent visible l’aportació dels religiosos al món de la sardana. La Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, sota la direcció de Marcel Sabaté, serà l’encarregada de donar vida al repertori final amb la presentació d’Imma Pujol.

Per què els capellans van començar a compondre sardanes?

La sardana ha estat sempre molt lligada a l’ambient religiós catòlic. Miserachs explica que en els anys de la postguerra es va conrear aquest tipus de peces musicals a les parròquies. En un moment on moltes activitats i formes d’expressió estaven prohibides, els grups de teatre, esbart o clubs de jovent lligats a parròquies eren dels únics espais socials que no estaven prohibits.

Va ser en aquests espais on la sardana va proliferar i, per aquest motiu, trobem aquest gruix d’autors vinculats al món religiós. ‘La Santa Espina’ és un exemple d’aquestes prohibicions: no es podia cantar, però sí que es podia tocar. A més, Valentí Miserachs descriu la sardana com “un gènere que eleva l’esperit i fomenta l’agermanament perquè és una dansa oberta a tothom”.

Deu sardanes de deu religiosos diferents

Pel que fa al repertori del concert, en Víctor Rodríguez, un dels impulsors de la iniciativa, explica que “s’ha fet una tria representativa d’autors que englobin diferents estils: hi ha música més popular i d’altre més simfònica”.

Al concert s’hi podran escoltar sardanes tan populars com ‘Corpus a Berga’ del capellà Marià Miró. Una sardana escrita sobre diferents tonades típiques de la Patum i que es toca cada any després d’aquesta gran festa a la capital del Berguedà.

‘Les onze gràcies’ de Joaquim Mesalles, en canvi, és una sardana escrita per un encàrrec d’una família nombrosa: “Vaig intentar que la peça respongués a un diàleg on cada instrument representés un membre de la família”.

Una altra de les sardanes que s’hi interpretaran és ‘Princesa del Collsacabra’ de Frederic Pujol, actual mestre de capella de la Catedral de Girona. Una peça que es va compondre per a l’Aplec del Santuari de la Mare de Déu del Far.

Valentí Miserachs, que viu actualment a Roma, és una de les figures més destacades del repertori, segons Serracant. ‘El nostre Gerard’, la sardana escrita per Miserachs, és una sardana elegíaca que va escriure en record a un familiar i amic que va morir de forma inesperada.

Camí de la UNESCO

Durant l’acte de diumenge serà el mateix Miserachs, vingut des de Roma, qui dirigirà aquesta peça. El concert acabarà amb la interpretació de la sardana ‘Camí de la UNESCO’ d’Anna Abad, la sardana unitària de la candidatura.

El camí cap a la UNESCO és llarg. La candidatura ha fet un primer pas important que és complimentar el dossier i presentar la sol·licitud a l’estat espanyol, després de ser aprovada per la Generalitat. Actualment es treballa perquè la candidatura es presenti conjuntament amb Andorra i França, on també trobem sardanes. “Presentar la sardana de forma internacional permetrà accelerar la candidatura i dotar-la de més solidesa”, explica Josep Maria Clavé, membre de la Confederació Sardanista.

L’entrada al concert és gratuït amb invitació i amb format de taquilla inversa. Els diners recaptats al final del concert es destinaran a cobrir les despeses d’organització i de la candidatura de la sardana com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Sònia Sapena, eremita: “El desert ens situa en una dimensió de fe, esperança i amor”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Arquebisbat de Tarragona) En l’inici del temps de Quaresma, l’equip diocesà de Joventut de la diòcesi de Tarragona ha organitzat una nova edició del Set de Déu (7d10), un espai de formació i testimoni adreçat a joves majors de 17 anys que, a causa de la situació sanitària, s’ha fet de manera telemàtica. En aquesta ocasió, divendres, es va convidar a la germana Sònia Sapena, eremita des de fa més de deu anys l’Ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Gratallops, al Priorat, un dels primers indrets de l’arxidiòcesi en acollir aquest carisma eclesial.

Després de la presentació a càrrec de Joan Àguila, delegat diocesà de Joventut, i de la germana Isabel Górriz, delegada diocesana per a la vida consagrada, la germana Sònia va compartir amb els participants la descoberta de la seva vocació, la seva experiència de desert i pregària, i com ho està vivint després de l’esfondrament de part de la teulada de l’eremitori on residia fins al moment.

Responent a la pregunta que encapçalava l’activitat ‘Ser eremita en ple segle XXI?’, la germana Sònia va manifestar que ser eremita a dia d’avui té sentit perquè “tota vocació és per als altres i nosaltres ens sentim en comunió amb la creació, amb les persones i amb l’Església”. “Entrar en el desert”, va afegir, “és una crida de l’Esperit. És absurd retirar-se sol o sola en un indret sinó hi ha una dimensió de presència de Déu. És l’Esperit que condueix l’eremita a endinsar-se en aquest desert que no és un espai físic sinó l’àmbit propici de trobada amb el Senyor i d’escolta de la seva Paraula”.

L’eremita també va compartir com s’estructura el seu dia a dia. “En el meu dia a dia hi té molta importància la dimensió litúrgica i la pregària del cor i del silenci feta en l’adoració eucarística que és on visc la presència real del Crist. Aquesta vessant de pregària la combino amb el treball intel·lectual i manual”, va explicar. El seu testimoni va anar acompanyat d’una breu estona per a compartir en grups.

L’Església pel Treball Decent assenyala que “ara més que mai” és moment de crear ocupació digna i sostenible

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Càritas Catalunya) Amb el lema ‘Ara més que mai, treball decent’, les entitats promotores de la iniciativa eclesial pel treball decent centraran els seus esforços, aquest any 2021, a assenyalar que ha arribat el moment d’adoptar polítiques i compromisos en favor de llocs de treball dignes, sostenibles i inclusius.

La pandèmia ha agreujat la ja difícil situació del món de la feina i ha revelat els límits de la feina mercantilitzada. El model de relacions laborals actual no assegura a milers de treballadors i de treballadores accedir a una feina decent que permeti atendre necessitats bàsiques com arribar a final de mes, conciliar la vida laboral i familiar, l’accés a l’habitatge, la seguretat i salut laboral o el confort energètic, la participació social, etc.

Drama laboral

Més de sis-centes mil persones van perdre la feina el 2020. Un drama que afecta 3,7 milions de persones. Amb més intensitat entre les dones i els joves. La taxa d’atur femenina és del 18,3%, davant el 14,2% de la masculina, mentre que tres de cada quatre llocs de treball a temps parcial són ocupats per dones (74,4%). La desocupació juvenil a menors de 25 anys a Espanya ja és del 39,6%, mentre que la mitjana de la Unió Europea se situa al voltant del 15,7% (EPA 2020).

El total d’ingressos de les persones assalariades ha caigut un 12,7% (1r semestre 2020), a causa de la reducció de les hores treballades i les pèrdues d’ocupació. Crida l’atenció que el 16% dels treballadors rebi una remuneració per sota el salari mínim (OIT).

Especialment intenses són les conseqüències per a la població més vulnerable, que té vuit vegades més atur que la resta, presentant un índex d’atur del 73% i un accés a la feina precària i discontinu. Hi ha 7,8 milions de persones (el 16% de les famílies) en llars on el sustentador principal no té un mínim d’estabilitat en l’ocupació, sense oblidar que 615.000 persones han de conformar-se a viure de l’economia informal (FOESSA).

Ara més que mai, treball decent

Per això, la iniciativa Església pel Treball Decent (ETD) considera que és urgent abordar aquesta situació en què ens trobem, especialment entre les dones i els joves. Aquesta serà la principal prioritat en la reflexió i en l’acció de la iniciativa durant 2021 i que tindran la seva màxima expressió en la convocatòria del Primer de Maig i de la Jornada Mundial pel Treball Decent, del 7 d’octubre, dies claus en el seu quefer per a la promoció de la dignitat de la feina.

Amb el ministeri pastoral

A més, ETD actualitzarà els seus materials de sensibilització i informació per seguir promovent l’adhesió de parròquies, col·lectius i institucions a la iniciativa. En aquest sentit, pretén avançar en el diàleg amb els membres de la Conferència Episcopal Espanyola, particularment amb el bisbe de la Pastoral del Treball, per compartir mirades, preocupacions i estratègies que segueixin animant la prioritat de la feina decent enmig de l’acció pastoral de tota l’Església.

Montserrat Martínez: “Per a mi La Salle és com estar a casa meva”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(La Salle) Parlem amb la Montserrat Martínez, Administrativa de La Salle Santa Coloma de Farners. La Montserrat fa 16 anys que forma part de La Salle.

Quina és la teva funció a La Salle?

Podríem dir que soc la porta d’entrada a l’escola tant per a les famílies com per qualsevol persona que arribi al nostre centre. Tant telefònicament com presencialment, dono tota mena d’informació. Els facilito una mica la tasca d’omplir papers o de vegades només volen que els escoltis. Aquesta seria la tasca més propera i després la més feixuga, la que és purament administrativa, paperassa i més paperassa. Entrar alumnes a les diferents plataformes o arxivar documentació tant d’alumnes com del personal de l’escola, preparar papers que em demana el secretari o contestar algun email demanant informació. En període de preinscripció m’encarrego de tots els tràmits. Faig els tiquets del menjador i també vaig a buscar nens i nenes que venen a buscar o acompanyo els més petits si arriben després de l’hora d’entrada perquè han anat al metge o fer algun tràmit.

El teu dia a dia al centre s’ha vist afectat per la pandèmia? Com?

Sí, molt. Quan vam estar confinats va ser pitjor perquè tot, absolutament tot, era via email o telèfon. Hi ha coses que millor es fan cara a cara, però he de dir que totes les famílies es van adaptar molt bé a fer telemàticament totes les consultes i omplir papers i enviar-los per correu electrònic. Ara que ja tenim l’escola oberta és millor, encara que no puguin accedir al centre els podem atendre a la porta. Hem posat una taula ben gran que ens fa una mica de barrera i de taulell.

Explica’ns una anècdota que no oblidaràs mai.

Anècdotes hi ha moltes, de bones i de dolentes. Això és el que passa quan estàs de cara al públic i com li passa a tothom tenim dies més bons que d’altres. Potser el dia que va aterrar un helicòpter del SEM al pati de l’escola per atendre un alumne va ser molt impactant, per sort no ha hagut de venir cap dia més.

Continua la frase: “Per a mi La Salle és….” Com estar a casa meva, m’hi trobo a gust i sé on està quasi tot…si està guardat on toca (riu).