Hans Küng: una conflictiva fidelitat eclesial

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Pere Codina –CR) A l’edat de 93 anys ha mort Hans Küng. Havia nascut a Sursee, en el cantó suïs de Lucerna l’any 1928 i ha mort a Tubinga, ciutat alemanya  on vivia des de feia moltes dècades i amb la qual se sentia molt vinculat. Encara que va viure tota la seva vida docent a la Universitat de Tubinga, per tant a Alemanya, sempre va ser conegut com “el teòleg suïs”, el tercer, al costat de dos altres “teòlegs suïssos”, Karl Barth i Urs Von Balthasar.

Una tesi doctoral amb impacte

El jove Hans Küng va centrar la seva tesi doctoral sobre el pensament del teòleg evangèlic suïs Karl Barth. Des d’una perspectiva catòlica va estudiar la doctrina barthiana de la justificació (La justificación. Doctrina de Karl Barth y una interpretación católica, Editorial Estela, Barcelona, 1967). El mateix Barth va lloar la fidelitat amb què Küng havia interpretat el seu pensament: “Vostè em fa dir el que jo dic i jo penso com vostè em fa parlar”, va escriure en una carta personal a l’autor a finals de gener de 1957. Küng, que aleshores tenia 28 anys, intentava demostrar que en els seus punts fonamentals hi havia una clara coincidència entre la doctrina de la justificació de Barth i la catòlica. Aquest estudi va marcar una fita ja abans del Concili Ecumènic i va representar un pas a favor de la declaració conjunta que, més endavant (1999), catòlics i protestants farien sobre la justificació.

Küng, cridat com a expert al concili

Küng va exposar el seu projecte ecumènic en un petit llibret (“Konzil und Wiedervere­inigung” [Concili i reunificació], 1960), que li va merèixer de ser convidat per Joan XXIII al concili Vaticà II a tall de “perit”. Allí va coincidir amb un altre perit, un any més gran que ell, i que es deia Joseph Ratzinger, i amb el qual van formar el tàndem dels joves teòlegs alemanys. Ratzinger era aleshores professor de teologia fonamental a la Universitat de Bonn.

La bona entesa que hi havia aleshores entre els dos joves teòlegs, la demostraria el fet que Küng va fer tot el possible perquè Ratzinger acceptés una càtedra de teologia dogmàtica a Tübingen. Allí van començar a col·laborar en una reforma estructural de l’Església... fins que la revolta dels estudiants a la universitat de Tubinga (1968), viscuda de forma diferent per un i altre teòleg, va fer que se separessin i anessin cada un per camins diferents en endavant.

“Infal·lible? Una pregunta” (1970): comencen els problemes

En les aigües ja no gaire tranquil·les del pensament teològic del primer post-concili, aquest llibre va provocar una (primera) tempesta i va fer que tant Roma (i la majora dels teòlegs catòlics del moment), com la Conferència Episcopal Alemanya fessin els oportuns tocs d’atenció. Hi va haver un torcebraç entre l’autor del llibre i la teologia establerta. Küng no va afluixar i va mantenir les seves tesis.

Mentrestant va anar publicant altres llibres, cada un dels quals va ser un èxit editorial i va ser traduït, editat i reeditat en les principals llengües: primer “Christ sein [Ser cristià]” (1974), que és un assaig de cristologia, i després “Existiert Gott? [Hi ha Déu?]” (1978), que és un intent de resposta afirmativa a la pregunta de l’existència de Déu davant la crítica a la religió de la modernitat.

Aquests llibres, en grau diferent, –i tenint en compte el precedent sobre la infal·libitat–  van fer que Roma li retirés la llicència canònica per ensenyar la teologia catòlica. Va ser el 18 de desembre de 1979. Una data que va marcar un abans i un després a la vida de Hans Küng.

El diàleg interreligiós i ètica mundial

A partir de 1980, amb el talent i la constància de sempre Hans Küng s’obre a altres horitzons fora de l’àmbit de l’estricta teologia catòlica. Un d’ells va ser l’àmbit del diàleg entre les religions. S’ha fet cèlebre la seva rotunda formulació: “No hi haurà pau entre les nacions sense pau entre les religions. No hi haurà pau entre les religions sense diàleg entre les religions. No hi haurà diàleg entre les religions sense criteris ètics globals. No és possible un nou ordre mundial sense una ètica mundial assumida conjuntament per creients i no creients.”

L’any 1990 publica el seu Projecte d’una ètica mundial sota el títol de Global Responsabi­lity [Resposabilitat global], quan gairebé ningú no parlava encara de globalització. Küng insistia a destacar que aquest projecte no era pròpiament un projecte religiós, sinó ètic, i que pot ser assumit tant per persones religioses com no religioses, i que també es pot fonamentar tant des d’una pespectiva filosòfica com teològica.

En aquesta línia, l’any 1993 va crear la Fundació Weltethos (Ètica Mundial) amb l’objectiu de promoure la cooperació entre religions mitjançant el reconeixement de valors compartits. Aquell mateix any, va parlar en el Parlament de les Religions de Chicago (1993) i també a l’Assemblea Genral de les Nacions Unides (2001). Però nosaltres hem de recordar la conferència que va fer a Barcelona (11 de novembre de 2003) davant més de 600 persones, al paraninf de la Universitat de Barcelona. “Cada vegada m’he anat fent més conscient que aquest diàleg interreligios i intercultural inclou un aspecte altament polític”, que va resumir en els seus eslògans: “no hi haurà pau entre les nacions sense pau entre les religions” i “no hi haurà pau entre les religions sense diàleg entre les religions”.

Reforma estructural de l’Església

La vida eclesial de Hans Küng ha estat marcada pels enfrontaments amb la jerarquia. I ha mantingut envers l’Església una conflictiva fidelitat, fins al punt que ell mateix recordava que mai no havia estat suspès a divinis, és a dir, que encara que se hagués prohibit ensenyar teologia catòlica, mai no se li ha prohibit celebrar missa i administrar els sagraments. Casaldàliga criticava coses d’Església perquè se l’estimava profundament. Tenim raons per pensar que la crítica de Hans Küng era també fruit d’aquesta estimació que sentia per l’Església. Tenim raons i tenim testimonis. Com, per exemple, el testimoni del cardenal alemany Kasper, que ha recollit aquests dies Vatican News:

“Küng no era només una veu crítica amb l'Església o un rebel. Era una persona que desitjava renovar l'Església i dur a terme la seva reforma. (...) Com va dir Yves Congar, Küng era catòlic, però a la seva manera. Es va sentir cridat com a teòleg a canviar les coses a l'Església i va aconseguir, amb eficàcia, explicar l'Evangeli fins i tot a persones allunyades de la fe. En això va fer bé, però la seva eclesiologia és massa ‘liberal’. (...) No obstant això, estàvem distanciats i hi havia diferències sobre la doctrina de la justificació i sobre els ministeris a l'Església. En qualsevol cas, amb ell es podia parlar. Era un home combatiu: li agradaven els diàlegs de to fort. Continuaven existint diferències entre nosaltres, però mai es va crear una enemistat.”

Pere Codina
Missioner claretià

Escoltar i ser: elemental “lieber mitbruder”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Daniel Palau –CR) Sintetitzar en poques ratlles un plantejament dens i prolífic com el de Hans Küng (1928-2021) és una tasca més que arriscada i delicada. El seu ha estat un pensament que ha abordat qüestions centrals amb visions-personals i afirmacions-límit, les quals han fet de la seva teologia un objecte clarament debatut, fins el punt d’haver rebut la retirada de l’ensenyament públic de la teologia catòlica. És, però, aquesta trajectòria certament qüestionada, suficient per deixar de costat un dels autors més publicats i llegits d’aquest darrer temps postconciliar? Cal deixar en l’oblit aquells que han exercit una influència més que notable en grans sectors de l’Església? Objectivament hauríem de respondre de manera negativa, però al mateix temps, ens preguntem: hem d’alimentar un seguiment acrític de les posicions defensades per Küng? És evident que tampoc. Seria possible fer-ne una lectura serena? Ho voldríem d’ell i de tothom. La teologia no és amiga de les presses ni de les precipitacions, més aviat, del ritme lent i pacificat d’aquell que escolta atentament l’Esperit del Crist ressuscitat present en el món, i presta el seu temps i les seves capacitats per donar-lo a conèixer. Per això ens apropem amb prudència per tal de saber trobar un punt de distància generós i suficient que ens permeti descobrir les llums i les ombres d’aquest prevere catòlic suís, i valorar allò més favorable de la seva aportació, un teòleg que visqué intensament perquè amb intensitat volgué afrontar qüestions delicades per la vida de l’Església i la comprensió del cristianisme en el món. Per fer-ho ens recolzarem en les paraules que el papa Francesc va adreçar a la comissió teològica internacional el passat 29 de novembre del 2019, en el 50è aniversari de la seva existència.

Escoltar l’esperit

Qualsevol que vulgui dir-se teòleg és algú que viu la fe eclesialment, i per tant, algú que es predisposa a seguir de prop l’ensenyament que Jesús va desplegar al llarg de la seva vida i a restar atent a allò que l’Esperit de Déu comunica en cada moment de la història. Això mateix és el que demanava el papa Francesc als teòlegs de la comissió teològica internacional, dient-los “[vosaltres sou els qui] us poseu a l’escolta d’allò que l’Esperit diu avui a les Esglésies en les diverses cultures per treure a la llum aspectes sempre nous del misteri inesgotable de Crist”. En aquest sentit, cal admetre, que Küng fou un protagonista directe del més gran esdeveniment eclesial dels darrers 50 anys, el Concili Vaticà II. Fou nomenat pèrit, i com a tal va poder participar de diverses comissions de treball en la configuració dels textos finals, però també fou estret coneixedor de les posicions teològiques d’altres teòlegs del moment (Rahner, Congar, de Lubac, Ratzinger…). Küng visqué el Concili Vaticà II, i va poder viure l’Església en els seus debats interns, concretament en un moment de màxima fecunditat de l’Esperit per tot allò que el Concili suposà de relacions, d’encontres, de vivències i de perspectives vingudes d’arreu del món. Els textos finals són per a nosaltres un mostra viva d’aquells anys de treballs eclesials valuosíssims, però en cap cas poden condensar tota l’experiència viscuda i compartida entre bisbes, teòlegs i laics que hi foren presents. Els esdeveniments de la història no queden reduïts, per bé que en són un gran testimoni, en uns textos finals, cal reconèixer el treball ocult, els lideratges teològics que es van donar, els esforços silenciats, els compromisos viscuts a favor de consolidar una comunió sempre desitjada i sempre proposada per Déu.

El fet de viure escoltant és la tasca inicial de qualsevol que vulgui dir-se cristià. Déu s’apropa a la història de la humanitat i ho fa per comunicar el seu amor. Restar atents al que Déu proposa no només és una actitud de recepció de certa passivitat, sinó que comporta un compromís de lectura activa del món i de la vida. Küng accepta el repte, com a teòleg, de viure la fe en un procés continu de formació, des dels seus anys d’estudi a Roma, primer filosofia amb Jean Paul Sartre i després teologia amb una qüestió gens fàcil sobre la justificació, en diàleg amb el món protestant de la mà de Karl Barth. Quan el teòleg es predisposa a fer una lectura de la realitat, no ha de distorsionar-la segons allò que li convé, sinó que afronta les qüestions tal com les llegeix i les entén, i ho fa amb valentia fins al punt de poder presentar les pròpies conclusions amb humilitat i amb sinceritat. Küng no només accepta el repte d’afrontar el seu propi treball amb sinceritat, sinó que desitja tractar les qüestions, que al seu parer, són més complexes. La teologia no vol rebutjar les qüestions difícils, perquè no vol ser una repetició del que ja s’ha dit, com diria el papa Joan XXIII, ni tampoc una “disquisició catedràtica sobre la vida, sinó l’encarnació de la fe en la vida”, com sosté el papa Francesc.

El pensament de Küng tingué, doncs, un impuls molt significatiu en el Concili Vaticà II, i encara més en el temps posterior. La conflictivitat de les seves posicions el van portar a una retirada de l’ensenyament públic l’any 1979, però no pas a una renúncia de la seva inquietud intel·lectual.

Ser teòleg o fer-ne?

No és el mateix “ser” que “fer”. Un pot fer moltes coses, com aquell que gestiona o administra coses. En canvi, un és allò al qual dedica plenament el seu cos i la seva ànima, a temps complet, en temps de dificultats i en temps de bonança. El papa Francesc recordava als membres de la comissió teològica internacional que “La teologia neix i creix de genolls”, i això té un remarcable paral·lelisme amb la retirada de l’ensenyament públic que va viure Küng. El període de foscor, de tensió i confrontació va existir. Amb tot, Küng no va voler mai renunciar ni al sacerdoci ni desvincular-se de la seva pertinença eclesial. La seva dedicació a la recerca teològica va venir a ser un camí d’honestedat amb ell mateix, publicant diverses obres, les quals senyalen les fites de la seva biografia intel·lectual, des dels escrits dedicats a l’eclesiologia, al ministeri papal, passant pels cristològics i els dedicats a la imatge de Déu, fins arribar als de caire ecumènic i interreligiós, i fins i tot als de caire global, amb els que va voler posar de manifest el desig de trobar i potenciar els valors comuns de les grans religions per a una millor governança política i econòmica.

Küng, sense renunciar a les seves posicions teològiques més polèmiques, va desitjar de seguir comunicant la centralitat del kerygma, sense descuidar mai la novetat que aquest comporta, i per tant, descobrint i defensant la seva universalitat. La seva fonamentació filosòfica, la seva extensa formació en tants d’altres camps van fer d’ell i de les seves obres un diàleg constant, i convençut. El teòleg s’arrisca al debat no per ser-ne el centre ni ell ni les seves propostes, sinó per seguir el seu propi camí de recerca, en el qual es van confirmant o desmentint les seves conclusions. A més a més, Küng fa ben clares les paraules del papa Francesc, “el teòleg ha d’anar al davant, ha d’estudiar el que va més enllà; també ha de fer front a les coses que no són clares i arriscar-se a la discussió”, almenys entre els teòlegs.

Un detall més. De la relació del Küng-teòleg amb el poble de Déu, no podem reduir-la simplement a un tracte entre lectors-seguidors i escriptor. El testimoni de vida ha de ser també un signe verificable com a constatació del compromís amb els més pobres, de la coherència de vida, de la vivència de la fe. El fet d’alimentar en un autor els seus parers més polèmics ens treu llum a aquells elements que han estat positius, com el sospir per cercar amb tot i malgrat tot, la veritat, per tal, com diu el papa Francesc, “difondre el bon sabor de l’Evangeli als germans i germanes del nostre temps”.

“Lieber mitbruder”

Un pensament teològic sincer no és mai un sistema absolutament tancat, tampoc obert i sincrètic fins l’infinit, perquè donaria peu a la divagació i a la pèrdua d’orientació. La teologia ha de ser una veritable servei d’ajuda i recolzament a la fe del poble, “un sòlid “aliment” de la fe” com defensa el papa Francesc. Ell mateix fou qui va escriure a Hans Küng una carta encapçalada per aquesta expressió “Lieber Mitbruder”, un signe de pastor que reconeix amb estima el valor d’un treball ingent, així com el desig de cercar honestament respostes a qüestions sempre difícils.

Curiosament allò que ha denunciat tantes vegades el papa Francesc de la teologia era que aquesta s’acabés convertint en una construcció abstracta, allunyada de la gent i de la vida. Quelcom semblant succeïa en Hans Küng quan denunciava el perill de convertir la teologia i les seves afirmacions dogmàtiques en una expressió ideològica. Les ideologies com l’abstracció no ajuden a pensar veritablement el contingut de la nostra fe. Sabem que Küng, potser des de posicions teològiques influïdes per una certa percepció antropològica negativa, provinent del seu estudi sobre Karl Barth, sostenia durant el concili la necessitat de no oblidar mai la condició pecadora dels membres de l’Església, i va insistir en fer present aquesta qüestió en els textos conciliars. Aquesta influència cal entendre-la com una aproximació sincera a la realitat, sempre fràgil i dèbil dels cristians, tant laics com pastors. Aquesta temàtica del pecat, però, no va aterrar d’una manera àmplia durant el Concili, però no per això ha desaparegut ni del debat teològic, ni de la consciència dels papes, o no van ser suficients les mostres i peticions de perdó de sant Joan Pau II durant el jubileu de l’any 2000, o el via crucis de Benet XVI l’any 2005, o l’encontre i sensibilitat del papa Francesc amb víctimes recents de casos d’abús?

Küng fou rebut pel papa alemany a Castelgandolfo (setembre del 2005), i tot i mantenir posicions teològiques diferents l’encontre fou valorat de manera positiva per ambdues parts. En aquella ocasió Küng va regalar a Ratzinger una de les seves darreres obres, El principio de todas las cosas. Ciencia y religión, llibre amb el qual Küng deixava constància de la importància de la imatge de Déu que hem de cultivar, per tal de poder progressar en l’estudi i coneixença de la realitat, acollint doncs, el progrés i el valor positiu de la investigació per part de les ciències. Aquest àmbit de relació de la teologia amb la ciència va ser també especialment indicat com a prioritari en la recepció del Concili Vaticà II, en el discurs de Nadal de Benet XVI a la cúria romana el 22 de desembre d’aquell mateix any.

En canvi, Küng no fou rebut pel papa sant Joan Pau II però no per això hem d’ignorar alguns punts coincidents, si bé amb perspectives de fons diferents. Permetem que parlin els fets per ells mateixos, com per exemple, la iniciativa de convocar líders i representants d’esglésies i comunitats cristianes i altres religions per pregar per la pau l’octubre del 1986. Aquest fou un esdeveniment singular, de caràcter exclusivament religiós que posà al punt de mira un dels elements més discutits del Concili Vaticà II, per tal d’afavorir un nou context interreligiós en favor de la pau. Una convocatòria que il·luminà a Küng per promoure el desig de conèixer amb més profunditat els valors comuns de les religions, donant peu a la creació de la fundació “Weltethos” l’any 1995, i defensar la difusió d’una ètica global.

En tot cas, Küng va escriure un llibre clar pel contingut i per la seva composició, Siete papas. Experiencia personal y balance de la época, en el que fa un balanç personal dels diversos estils i moments del papat, per acabar fent esment de la necessitat d’una prioritat de la qüestió pastoral en les accions del papat, acceptant la diversitat interna dins l’Església i fent del programa de vida de Jesús una proposta sempre incloent.

Daniel Palau Valero
Prevere de Sant Feliu de Llobregat

Reelegida la priora de les carmelites de Vilafranca

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Bisbat de Sant Feliu de Llobregat) Hi ha monestirs, entre ells el de la Mare del Déu del Carme, a Vilafranca del Penedès, que cada tres anys han de passar visita canònica i elecció de priora. Per aquest motiu, el bisbe Agustí Cortés va visitar aquest monestir, acompanyat pel delegat per a la Vida Consagrada, Josep M. Henríquez, i pel secretari general, Joan-Pere Pulido, el passat 27 de març.

La visita va començar amb la celebració de l’eucaristia conventual,. A continuació, va estar conversant amb cada monja, per tal de conèixer com estava la comunitat i també cadascuna de les deu monges presents al capítol, ja que altres dues no hi van assistir, per motius de salut. Després, es va procedir, a la mateixa capella del monestir, a l’elecció de priora. Va sortir reelegida per majoria absoluta a la primera elecció la Mare Juliana Kinzaza, per a un segon trienni. La Mare Juliana, d’origen kenyà, va acceptar el càrrec, es va donar gràcies a Déu i el capítol es va concloure amb la foto de família.

Què és el Ramadà?

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(DGAR) Ramadà és el nom del novè mes del calendari lunar islàmic. Comença amb l’aparició de la lluna creixent després de la lluna nova. Cada any, l’inici dels mesos lunars retrocedeix aproximadament uns deu dies respecte al calendari solar, per això el Ramadà va rotant per totes les estacions de l’any. En ser un calendari de la lluna, mai se sap amb certesa fins pocs dies abans quin dia comença; en tot cas sembla que enguany serà des del 13 d’abril al 12 de maig.

Durant el mes de ramadà, un període sagrat pels musulmans, el profeta Muhàmmad va rebre la primera revelació i és durant aquest mes que va néixer l’islam. Els musulmans compleixen el quart pilar de l’islam, amb el dejuni voluntari. L’han de fer les persones adultes i en bon estat de salut. Fan el dejuni d’aliments i líquids i s’abstenen de fumar i de mantenir relacions sexuals durant les jornades diürnes. Així aconsegueixen una aproximació a Déu, purifiquen el cos d’agents externs i recorden la sort que tenen. Presten ajuda als necessitats i als qui no tenen tanta sort.

Els musulmans es lleven abans de la sortida del sol per prendre l’esmorzar (suhûr) i fan el trencament del dejuni diari (iftâr) després de la posta de sol. És una prova de compromís de la fe individual, però també en una forma de reforçar els lligams entre els membres d’aquesta comunitat. Durant les nits, una vegada s’ha fet el primer menjar del dia, les mesquites de Catalunya s’omplen de fidels per tal de pregar i recitar plegats el text de l’Alcorà (tarâwih), que s'ha de completar per parts durant tot el mes. És un període d’efervescència familiar i comunitària.

 

Laylat al-Qadr

 

La nit del 27 al 28 del mes de ramadà se celebra la nit del destí o del poder (Laylat al-Qadr), que commemora l’inici de la revelació de l’Alcorà a Muhàmmad. Els musulmans més pietosos acostumen a passar la nit pregant atesa la rellevància d’aquesta data. Es calcula que serà la nit del 8 de maig

Aïdu l-fitr

El mes de Ramadà finalitza amb l’anomenada festa petita, que s’inicia amb una oració comunitària a primera hora del matí, que obre la jornada festiva on ja no es fa el dejuni. La trobada i pregària d’aquell dia al matí és la més multitudinària. En aquesta jornada també s’acostuma a fer la contribució solidària que s’estableix per atendre els membres més necessitats de la comunitat (zakat). Es calcula que aquest any l'Aïdu l-fitr se celebrarà el 12 de maig.

Els horaris del Ramadà

Durant aquest mes, es van adaptant diàriament els horaris de la primera pregària del dia (fajr) i la última (isha) d'acord amb la sortida i posta del sol. Aquests horaris varien segons les latituds de les poblacions, tot i que la diferència en el cas de Catalunya és de minuts.

El primer dia, l'oració de l’isha comença a les a les 22.00 hores. Les pregàries de les tarâwih (pregàries nocturnes d'aproximadament una hora) comencen just després de finalitzar l’oració de l’isha, a les 22.15 hores. L’oració del fajr, la primera del matí, és a les 5.35 hores el primer dia del Ramadà. El darrer dia del Ramadà l’oració de l’isha es calcula que serà a les 22.46 hores i la del fajr serà a les 4.42 hores de la matinada.

Papa Francisco: “Necesitamos una vacuna solidaria y financiada justamente”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Con motivo de la celebración de las Reuniones de Primavera 2021, que organizan las Juntas de Gobernadores del Grupo Banco Mundial (GBM) y del Fondo Monetario Internacional (FMI), el Papa Francisco ha enviado una carta a todos los participantes en la cual expresa sus preocupaciones y ha puesto en evidencia que es urgente la creación de un plan global que permita avanzar en el desarrollo humano integral de todos los pueblos.

En la carta, el Papa ha subrayado que tiene la esperanza que el trabajo conjunto de las dos organizaciones pueda contribuir a la creación de un modelo de “recuperación” capaz de generar nuevas soluciones, más inclusivas y sostenibles que ayuden a la economía real, a las personas y a las comunidades a conseguir sus aspiraciones y el bien común universal. Para conseguirlo, el pontífice ha expresado la importancia del espíritu de solidaridad mundial: “Liberar la carga de la deuda de tantos paises y comunidades, hoy en día es un gesto profundamente humano que puede ayudar a las personas a desarrollarse, a tener acceso a las vacunas, a la educación y a los lugares de trabajo”.

“La ley del mercado no puede tener prioridad sobre la ley del amor y la salud de todos”

Por otra parte, Francisco también ha aprovechado esta ocasión para hacer una llamada a los líderes de los gobiernos, las empresas y organizaciones internacionales para que trabajen conjuntamente para que todo el mundo tenga acceso a las vacunas, especialmente los grupos más vulnerables, como ya hizo en el mensaje Urbi et Orbe del dia de Navidad de 2020: “Necesitamos una vacuna solidaria y financiada justamente, ya que no podemos permitir que la ley del mercado tenga prioridad sobre la ley del amor y la salud de todos”.

En este sentido, Francisco ha recordado que los mercados tienen que tener el “soporte de leyes y regulaciones que aseguren que trabajan por el bien común, garantizando que las finanzas -en vez de ser meramente especulativas o financiarse a sí mismas- trabajen para los objetivos sociales tan necesarios en el contexto de la actual emergencia sanitaria mundial”.

Papa Francesc: “Necessitem una vacuna solidària i finançada justament”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Amb motiu de la celebració de les Reunions de Primavera 2021, que organitzen les Juntes de Governadors del Grup Banc Mundial (GBM) i del Fons Monetari Internacional (FMI), el Papa Francesc ha enviat aquest dijous una carta a tots els seus participants en la qual expressa les seves preocupacions i ha posat en evidència que és urgent la creació d’un pla global que permeti avançar en el desenvolupament humà integral de tots els pobles.

A la carta, el Papa ha subrallat que té l’esperança que el treball conjunt de les dues organitzacions pugui contribuir a la creació d’un model de “recuperació” capaç de generar noves solucions, més inclusives i sostenibles que ajudin a l’economia real, a les persones i a les comunitats a aconseguir les seves aspiracions i el bé comú universal. Per aconseguir-ho, el pontífex ha expressat la importància de l’esperit de solidaritat mundial: “Alliberar la càrrega del deute de tants països i comunitats, avui en dia és un gest profundament humà que pot ajudar les persones a desenvolupar-se, a tenir accés a les vacunes, educació i llocs de treball”.

“La llei del mercat no pot tenir prioritat sobre la llei de l’amor i la salut de tots”

D’altra banda, Francesc també ha aprofitat aquesta ocasió per fer una crida als líders governamentals, les empreses i organitzacions internacionals a què treballin conjuntament perquè tothom tingui accés a les vacunes, especialment els grups més vulnerables, com ja va fer al missatge Urbi et Orbi del dia de Nadal de 2020: “Necessitem una vacuna solidària i finançada justament, ja que no podem permetre que la llei del mercat tingui prioritat sobre la llei de l’amor i la salut de tothom”.

En aquest sentit, Francesc ha recordat que els mercats han de tenir el “suport de lleis i regulacions que assegurin que treballen pel bé comú, garantint que les finances -en lloc de ser merament especulatives o finançar-se a sí mateixes- treballin pels objectius socials tan necessaris en el context de l’actual emergència sanitària mundial”.

“El lloc que tenim les dones a l’Església sovint és limitat, limitant i molt depenent”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR) “Com es fa per estar molts anys en una institució on sents que no pots desplegar tot el que podries fer i donar? D’on beveu per mantenir-vos amb aquesta energia i creure en un canvi?” Així ha interpel·lat la més jove de la taula rodona a la resta de participants del diàleg ‘Dones en l’Església’. Convocat per la delegació catalana del Col·loqui Europeu de Parròquies ha tingut lloc aquest dijous per internet i ha comptat amb la veu de quatre dones compromeses en diferents serveis eclesials.

La directora de Migra Studium Maria del Carmen de la Fuente, des de les parròquies de Gornal i Bellvitge a l’Hospitalet, és qui ha plantejat la pregunta sobre la capacitat de resistència davant de les dinàmiques d’exclusió que experimenten per raó de gènere dins l’Església. Junt amb ella, han compartit experiència eclesial la mestra Conxita López, vinculada a la parròquia de Sant Antoni Maria Claret de Lleida, la directora de Càritas Diocesana de Girona M. Dolors Puigdevall, de la parròquia de Fornells de la Selva i la teòloga Roser Solé, de la parròquia Crist Rei a la Sagrera de Barcelona.

Totes han contestat l’interrogant en un sentit similar. Constaten un biaix en la seva representació dins de la institució. Reconeixen un dèficit en termes de participació col·legiada entre homes i dones. Però se senten responsables del present i futur de l’Església. I troben l’aliment per continuar en la pregària, l’eucaristia, la comunitat i el servei que fan a les persones més vulnerables.

Sentir-se Església i fer-se’n responsable

“Estem aguantant una organització d’una societat que fa molts anys era clerical, però que ara ja no ho és”, ha dit Dolors Puigdevall des de Girona. “No farem res ordenant persones si no hi entra al mateix temps la dinàmica del ‘nosaltres’”. I ha reivindicat la participació, la coresponsabilitat i el treball en equip.

“Com a dona laica sempre he viscut la fe tenint en compte que l’Església la formem els batejats, homes i dones, amb diversitat de carismes i perfils”, ha apuntat Dolors Puigdevall. Ha recordat que l’experiència de joventut –amb la catequesi, l’esplai i el casal d’estiu i les colònies– van ser “una etapa d’immensa joia que va posar les bases, un regal que em va ajudar a continuar com a jove creient”.

Puigdevall ha insistit que com a cristiana s’ha sentit cridada a participar dins del poble, “en el bategar de la societat”. Amb l’entrada de la democràcia, com a parròquia, van contribuir a desplegar l’acció cultural i política del poble. Alhora que sempre s’ha sentit “responsable del que passava a l’acció eclesial, als espais de trobada, formació i servei”.

Roser Solé s’ha definit com a “animal de parròquia”. Primer a Sant Josep Oriol, després Santa Eulàlia de Vilapiscina i ara a Crist Rei, sempre a la Sagrera a Barcelona. “Sempre he comprès la parròquia com el lloc que celebra l’eucaristia que fa comunitat”.

Ha descrit el temps de després del Concili Vaticà II com un temps d’esperança: “Ens pensàvem que ens menjaríem tot el món; vam començar a llegir i a donar la comunió”. I ha dit que “poc podíem pensar en els retrocessos que viuríem”.

Dinàmiques patriarcals i clericals

Per a Maria del Carmen de la Fuente “les parròquies han estat el lloc on descobrir Jesús i l’evangeli”. En fa una valoració positiva i reconeix que se sent “vinculada amorosament a l’Església”. Amb tot, ha reconegut: “Com a dona, avui, no puc negar una certa desafecció davant de determinades dinàmiques parroquials, perquè les visc com a patriarcals i clericals”.

“El lloc que tenim les dones a l’Església moltes vegades és limitat, és limitant i és molt depenent”, ha afirmat. Depenent de què? “De l’aprovació, del consentiment, de l’aprovació, del vistiplau d’un home que ocupa un determinat lloc a la institució, llocs als quals les dones no podem accedir”, ha lamentat.

Manteniment o creativitat?

De la Fuente reconeix que “aquesta situació genera desgast, frustració, especialment quan sents que tens alguna cosa a aportar”. I interpreta com si, a l’Església, “la participació i presència de les dones fos la de subjectes passius amb dret a servir, però sense veu”.

Considera que “és especialment dolorós quan veus que amb aquestes dinàmiques s’ha optat pel manteniment davant del que podria ser espai de creativitat i possibilitat”. Per a ella, en canvi, “l’estil de Jesús té més a veure amb la creativitat que amb el manteniment.”

“És un capellà que deixa fer moltes coses”

Solé ha assenyalat “el pes que el capellà exerceix a les parròquies” i com influeix en el tarannà de la parròquia. Ha reconegut que es posa nerviosa quan sent expressions com ara “és un capellà que deixa fer moltes coses”, “és un capellà molt obert” o també “tot això que estàs fent aquí, no ho podries fer en una altra parròquia”. I s’ha mostrat autocrítica: “No hem sabut ser el suficientment àgils per trobar uns camins de treball i de llibertat”.

Com a contrapunt, Conxita López assegura que és “una més” dins de la parròquia: “El rector em condiciona amb què pugui treballar més a gust o més a disgust, però jo seguiré sempre membre de l’Església i d’una parròquia”.

Fa quaranta anys, com a responsable de catequesi, va treballar “sense consiliari ni supervisió”. “Això no vol dir que actués al marge de la parròquia, sinó que es van fiar de mi”, ha dit. I ha valorat en positiu “no haver de demanar permís al rector per poder actuar”. Sentir-se responsable d’una activitat concreta la va fer créixer. Així com també el temps que va viure com a missionera laica a Veneçuela i la participació dels laics en la diòcesi que va conèixer al costat de Casaldàliga al Brasil.

Puigdevall ha defensat els consells pastorals no només com a “espai de consulta” sinó de “participació”. Un lloc on treballar “les grans línies d’actuació”. També ha demanat que els laics sentin sobre les espatlles “el pes de la responsabilitat de la parròquia” i que no només la tingui “una persona ordenada”.

Com a anècdota per il·lustrar-ho ha explicat que “un capellà va dir amb molt bona fe ‘gràcies per ajudar-me a celebrar la setmana santa’”. I ha defensat: “Som tots els que la celebrem, és clar”.

Sobre el Motu proprio del papa Francesc

A partir del Motu proprio del papa Francesc, amb què va obrir a les dones el ministeri del lectorat i de l’acolitat, Puigdevall ha identificat “un llarg camí a recórrer per construir comunitats vives, participatives, d’homes i dones junts”.

Roser Solé ha valorat que “amb aquest gest el papa ha tocat un botó, i si es toca aquest botó, es pot tocar el del costat”, ha dit en al·lusió a l’ordenació sacerdotal de les dones. Reconeixent la dinàmica de renovació eclesial del papa Francesc, Puigdevall també pensa que darrera d’aquest gest, “hi ha un transfons”.

En canvi, Conxita López considera “ridícul i fora de lloc que amb els temps que estem s’hagin autoritzat el lectorat i l’acolitat”. En una línia similar s’ha expressat Maria del Carmen de la Fuente: “No vaig entendre l’objectiu d’aquest canvi”, ha reconegut. Amb tot creu que “pot ser un signe positiu pensar que les coses que es fan per la via pràctica arriba un moment que poden ser autoritzades”.

“Caldria fer discriminacions positives”

Puigdevall ha defensat que “caldria fer discriminacions positives, revisar rols que adjudiquem per inèrcia i buscar espais oberts per poder compartir”. Ha narrat l’experiència de participar al Concili Provincial Tarraconense, fa 25 anys. Hi va participar com a membre del Consell Diocesà Pastoral perquè, veient el còmput de persones de Girona, es va demanar explícitament que hi anessin dues dones. “Vaig viure una discriminació positiva; poques vegades ho fem i potser caldria fer-ne d’altres”.

En canvi, des de Lleida, López, que també hi va participar com a delegada de missions amb el mateix argument. Tot i que valora la paritat, diu que no pot ser “una norma rígida”. En el seu cas, recorda, es va descartar la participació d’un capellà, Carles Giol, que va ser missioner durant 25 anys a Ruanda. “La seva experiència missionera era global i molt més extensa que la meva, i la van deixar perdre en favor de la paritat.

Decisions obertes a tota la comunitat

Des de Girona, Puigdevall s’ha plantejat que “alguna cosa falla” quan és l’única dona en reunions d’organització i coordinació de Càritas. “Hauríem de revisar rols que de vegades adjudiquem per inèrcia”. I ha assenyalat una dada significativa: “Soc l’única dona directora de Càritas a Catalunya de les deu diòcesis. Això també m’ha interrogat”.

També ha defensat el Consell de Laics com a eina de participació i formació que convindria recuperar. “L’Església ha de reflexionar que l’organització no només l’haurien de portar persones ordenades”. I hi ha afegit que “El poble de Déu és divers i tots els llocs on es prenen decisions haurien d’estar oberts perquè aquest poble de Déu hi pogués participar”.

Assegura que l’actual organització eclesial “produeix biaixos”, malgrat que també ha trobat dins de Càritas “molts espais on es prenen decisions col·legiades” entre sacerdots i laics, homes i dones.

Per la Solé el problema està en determinar què vol dir “direcció col·legiada”. Ha dit que implica “comunió, però també que hi ha un cap”, com en el cas dels col·legis episcopals. I ha criticat que “encara hi ha bisbes que no accepten el resultat del Concili”, així com també “avui hi ha rectors que no volen les dones a l’altar”.

Un repte d’Església, no només de les dones

En aquest camp, De la Fuente ha plantejat l’interrogant de “si els reptes són de les dones o són de l’Església”. En la quotidianitat, ha assegurat, la presència de la dona és molt elevada. Un fet que contrasta amb “la presència pública i institucional de l’Església”.

Com a exemple concret, Puigdevall ha assenyalat que hi ha moltes dones en els espais de catequesi. “La pregunta és: lideren la catequesi?”. També a Càritas hi troba “moltes dones voluntàries i tenaces que estiren del carro.” Pensant en l’estructura eclesial, ha reconegut: “Sentim que estem apuntalant una cosa que s’està esfondrant”.

En el mateix sentit s’ha expressat De la Fuente. Creu que “si l’Església continua en la seva dinàmica patriarcal, masclista i clerical, continuarà perdent espais i continuarà afeblint la seva veu a la societat”. I per això ha demanat “aprofitar el context d’una societat que, tot i ser patriarcal, comença a fer canvis i comença a no tolerar situacions d’injustícia cap a les dones”.

Confiança, veu i vot

Conxita López ha defensat que de fons hi ha una “visió de l’Església”. I que “si el bisbe o el rector de torn està convençut del valor dels laics, i de les dones laiques, s’avançarà”. Com a delegada de missions del bisbat de Solsona, ha recordat que els mesos d’octubre feia animació missionera i predicava l’homilia a la missa dominical: “No és que el capellà em deixés parlar, sinó que justificava la meva presència per fer l’homilia”. A més, hi ha afegit: “Mai se’m va demanar de supervisar l’homilia prèviament”.

En canvi, en reunions de delegats de missions de la resta d’Espanya, va descobrir moltes dones que portaven realment les delegacions, però no tenien nomenament. “Eren secretàries, encarregades, ajudants i, a l’hora de prendre decisions, o d’efectuar alguna votació, eren espectadores, mentre que jo tenia veu i vot, tenia poder de decisió”.

La incidència del feminisme a l’Església

Solé, que és membre del Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat, de la coordinadora de dones creients Alcem la Veu i de l’Associació de Teòlogues Espanyoles ha explicat que aquests moviments busquen visibilitzar les dones i crear consciència. Però considera que encara tenen poca incidència: “Mireu els llibres de teologia. Mireu la bibliografia. Quantes dones se citen als llibres de teologia? Una, màxim dues”, ha lamentat.

Ha reconegut que “l’autoritat del rector i de l’episcopat pesa” i que “el tarannà de la parròquia canvia quan canvia el capellà”. Què passa després? “El poble rondina, però no gosa contestar i molts han deixat l’Església.”

Amb tot ha reivindicat la necessitat de formació perquè es pugui comptar amb les dones: “Als laics ens falta formació i el capellà es troba en la necessitat de formular-ho tot, i no pot ser”, ha dit Solé.

Una vaga per la paritat a l’Església?

De la Fuente ha proposat “generar canvis, ser proactives” i ha fet una crida a promoure estratègies de transformació per a forçar la transformació de l’actual desigualtat i infrarepresentació. “Només cal posar-s’hi”. Entre el públic s’ha plantejat “una vaga econòmica”, de manera que les parròquies no facin “cap aportació als bisbats fins que no hi hagi paritat”. Així com també han apuntat una possible “vaga de braços caiguts”.

Des de l’Hospitalet, Maria del Carmen de la Fuente ha dit que sí que veuria una vaga de dones a l’Església: “La idea m’anima. Crec que les vagues sempre es poden organitzar bé, sense cap deixar que ninguna persona quedi desatesa, i seria un gest que en aquest moment remogués la realitat”.

Puigdevall no ho descarta, tot i que a priori apostaria més per “la vaga dels japonesos”, treballant al costat de les persones que ho necessiten. “La motivació, cada vegada que veig una persona en situació de vulnerabilitat, m’empeny a ser-hi més”.

El sociòleg Joaquim Cervera ha moderat el diàleg. La sessió forma part d’un marc de debat més ampli, dedicat al futur de l’Església, que organitza la delegació catalana del Col·loqui Europeu de Parròquies. Per tancar l’acte, Iluminada Merino, co-delegada del CEP català, ha recordat les paraules de l’activista Arcadi Oliveres, que ha mort aquesta setmana: “L’Arcadi deia que la seva força és ser coherent i no tenir por”. I així ha animat a les dones d’Església a continuar lluitant per la seva dignitat.

Travessa cap al 2022 comença amb una neteja a l’entorn de la Seu de Manresa

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Inspiració 2022) Aquest dissabte al matí comencen els actes de Travessa cap al 2022: un any de reflexió ciutadana amb una de les neteges perimetrals, en aquest cas a l'entorn de la Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa. Aquest acte, emmarcat en l'eix acció, té la voluntat de teixir nous vincles entre la ciutat i el seu entorn, especialment als llocs sagrats que es situen a la perifèria manresana. Consisteix en una neteja d’espais naturals realitzada amb consciència plena i una disposició espiritual.

L'activitat s'inicia a les 10 del matí al Parc de la Seu, que coincideix amb el portal est de la ciutat o de Galceran Andreu. La neteja es portarà a terme a l'entorn del Puigcardener i el camí dels corrals. L'acte finalitzarà a la 1 del migdia aproximadament al Parc de la Seu. Per portar a terme aquesta activitat cal portar guants, roba còmode i calçat adequat, així com també aigua per hidratar-se i quelcom per protegir-se del sol.

Travessa cap al 2022 és organitzat per l'Associació Inspiració 2022 amb la col·laboració de l'Ajuntament de Manresa, Manresa 2022 i Umanresa-FUB i proposa un any de reflexió ciutadana amb una sèrie d’actes i xerrades, oberts a tots els públics i entitats, que permetin inspirar i ajudar a fer aportacions concretes en diferents àmbits de la vida personal, ciutadana i social. Per consultar la programació i inscriure's a aquesta i a la resta d'actes es pot fer a través de la pàgina web www.travessa2022.cat.

La propera activitat de Travessa cap al 2022, emmarcada en l'àmbit de silenci, serà una caminada conscient. Aquesta primera caminada tindrà lloc el dimecres 28 d'abril. Se sortirà a les 7 de la tarda de la plaça Major i acabarà a l'entrada del Museu de Geologia Valentí Masachs, que està ubicat a la UPC-EPSEM (Av. de les Bases de Manresa, 61).

Inspiració 2022 és un grup ampli i divers de persones que volen vetllar pel que pensen que és el nucli fonamental i essencial de Manresa 2022: la commemoració d'una transformació espiritual viscuda per Ignasi de Loiola fa cinc-cents anys a la ciutat. En aquest sentit, el grup pretén que la commemoració de Manresa 2022 possibiliti l’aprofundiment del que suposa la transformació espiritual en els diversos àmbits de la vida personal, ciutadana i social.

La Comunitat Islàmica de Montornès del Vallès ofereix un iftar solidari

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Islamcat) Quan falten pocs dies pel començament del mes del Ramadà, la Mesquita de Montornès Nord organitza una iniciativa per trencar el dejú durant aquests dies sagrats. Menjar i beguda seran repartits durant una hora abans de la oració del Maghreb. Aquesta iniciativa té com a objectiu facilitar l’esmorzar al domicili de cada beneficiari, per tal de preservar les mesures de seguretat contra la Covid-19. Es demana també, des de la organització que porta la distribució dels aliments, que tot aquell que pugui contribuir amb el projecte, es posi en contacte amb la comissió directiva de la mesquita per tal de coordinar l’ajut. També s'han habilitat caixes per fer donacions en tres carnisseries Halal i un bar de la localitat.

El Ramadà és el novè mes del calendari musulmà, sent el més sagrat de tot l’any. El calendari musulmà es diferent al gregorià: va començar l’any 622 de l’era cristiana (raó per la qual aquest any 2021 correspon a l’any 1442 en el calendari musulmà),  i segueix un cicle lunar de 30 dies. Durant aquests dies sagrats es practicarà el dejú, la reflexió i la oració, tot això en comunitat. El dejuni és obligatori per tot adult que no pateixi cap malaltia que posi en risc la seva integritat, menys per aquelles dones que estiguin embarassades, de menstruació o en època de lactància. Durant una jornada de dejuni cal destacar dos moments importants: el suhur i el iftar, sent el primer el menjar abans de la sortida del Sol (i del adan del Subh) i el segon el menjar de la posta de Sol (corresponent al adan del Maghreb).

 

Fent ordre a la biblioteca de casa, em va caure a les mans un llibre que havia estat regalat a la meva àvia feia 70 anys. La meva àvia es deia Magdalena i aquest llibre es titula “La pequeña crònica de Ana Magdalena Bach”.  Li va regalar el grup de dones de l’església protestant de Sant Pau al carrer Aragó, en motiu de la seva marxa a viure durant uns anys a Mèxic. Hi havia una dedicatòria recordant les alegres hores viscudes juntes, i una cita de Luter escrita en castellà que transcric literalment: