Viasona incorpora una nova secció amb Goigs a figures religioses

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Viasona) El portal de música en català Viasona ha anunciat que incorpora una nova secció de Goigs a diverses figures religioses i temàtiques.

La nova secció de Goigs té per objetciu aplegar, mostrar, i posar a l’abast de tothom un ric camp musical en el temps de gran valor patrimonial, en un espai dirigit a un públic ampli, d’edat i espectre social i formatiu, que reforça la memòria popular.

Ara per ara, l’espai disposa de més 500 lloances amb un cercador general que permet la cerca predictiva i l’accés a les lletres, així com als vídeos i àudios associats. Alhora disposa d’un llistat de goigs ordenats alfabèticament per figura religiosa o temàtica i també permet la cerca segmentada per Bisbat, tant del Principat com de País Valencià i Illes Balears. Tanmateix, cada lloança conté referències com l’autor de la lletra, la música, la data de composició i altres informacions destacables com el dia de celebració o de la pròpia figura religiosa.

En els darrers mesos Viasona ha dut a terme una cerca activa entre les fonts originals com arxius episcopals i biblioteques públiques, però també entre col·leccionistes particulars i d’altres continguts existents a la xarxa. La idea és seguir ampliant el catàleg al llarg del temps en base a la informació disponible.

El projecte Viasona

Viasona va néixer el mes de setembre de 2010 amb l’objectiu de recopilar, ordenar i catalogar tota la música en català a partir de les seves lletres. Un patrimoni immens en el temps i l’espai, mai catalogat de manera tan precisa com fins ara. Actualment compta amb prop d’un milió de pàgines vistes al mes segons dades recents de l’OJD.

Imma Bonada: “L’escola Cintra em fa viure renovada i amb sentit”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(URC) L’Imma Bonada és carmelita vedruna i treballa a l’Escola Cintra, que acull joves en perill d’exclusió social. Allà viu el dia a dia amb els membres del professorat i comparteix les vivències dels alumnes. Des de la seva posició, es mostra orgullosa i feliç de poder ajudar i acompanyar aquests nois i noies que, tot i les dificultats que els envolten, troben confort en aquesta escola on tenen l’oportunitat de créixer i formar-se.

Col·laboració com a suport

L’Escola Cintra és el clar exemple de la col·laboració intercongregacional i dels fruits que pot donar. De fet el seu origen sorgeix d’una iniciativa que van tenir diverses congregacions  “motivada pel descobriment d’unes mancances educatives als barris de Ciutat Vella de Barcelona”. A partir d’aquí, es va crear aquest centre específic en l’Educació Secundària Obligatòria destinat a joves en situacions d’exclusió. L’Imma explica que l’aspecte intercongregacional és clau com a suport per sentir-se motivat en aquest projecte comú que segueix la Paraula de Déu atenent el més vulnerables.

Els fruits de servir l’altre

Imma Bonada destaca com “en situacions de crisi com l’actual hi ha famílies que encara en surten més perjudicades i palpem amb impotència com es va obrint cada vegada més la bretxa de la vulnerabilitat”. Per això assegura que “és en moments com aquest que ens resulta fonamental renovar el sentit i mantenir-nos en l’esperança que la nostra tasca diària donarà fruit”.

La carmelita vedruna viu aquest missatge de vida i esperança, i es mostra agraïda per la reciprocitat que en treu servint en el centre tot i el context. Tal com explica, de vegades, “veient la realitat que ens envolta, tant a la vida religiosa com a la societat, podem caure en un desencís o perdre la il·lusió”. Tot i això, res és superior als fruits que n’obté de la seva dedicació a Cintra. “Estar en aquest projecte educatiu, pensat per a joves i adolescents amb un alt risc d’exclusió social em dóna tot el sentit”.

Treball d’equip, exemple de fraternitat

El projecte inclou els alumnes i tot un equip de professors, religiosos/es i treballadors socials que s’uneixen en aquest projecte que a la llarga va creant històries i vivències com una família. En el dia a dia, va entrellaçant els vincles i esdevé un exemple de fraternitat. Tal com exposa l’Imma, “conèixer i acompanyar aquestes històries de vida tan complicades i compartir-les les amb tot l’equip educatiu em fa descobrir les llavors del regne”.

Així mateix, afegeix que, “de la mateixa manera que una “Cintra” en termes d’arquitectura és una armadura que sosté un arc fins que es posa la pedra central, l’equip educatiu de Cintra vol ser aquesta armadura que ajudi a consolidar l’arc interior de cada alumne, perquè no es tracta de construir res nou sinó de recuperar el que ja habita en l’interior de cada adolescent; aquesta és la nostra tasca esperançada”.

L’amenaça del nacionalisme cristià

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Xavier Memba –CR) En el tram final de la seva estada com a inquilí de la Casa Blanca, Donald Trump va trepitjar, perillosament, el llindar entre la mera gesticulació retòrica i la incitació explícita a la violència. La qual cosa li ha merescut el deshonor de ser el primer president en la història dels Estats Units en afrontar dos processos judicials de destitució.

Des de la seva arribada al poder, la figura de Trump sempre s’ha vist envoltada de rumors, conxorxes i conspiracions que el relacionen amb grups i moviments de l’extrema dreta americana, com ara el moviment neofeixista de la Dreta Alternativa (Alt-right) i els Proud Boys. Encara que la vinculació més clara i evident sempre ha estat amb la tradicional dreta cristiana, una coalició formada, principalment, per diferents grups protestants i sectors conservadors de l’Església catòlica, que compta també amb algun suport entre jueus i mormons.

En mig del caos i la bogeria que el passat 6 de gener es va desfermar dins de l’edifici més emblemàtic de les institucions americanes, la premsa no va trigar gaire a destacar la nombrosa simbologia cristiana entre els assaltants, barrejada amb elements bèl·lics i obertament racistes. La pregunta inevitable que molts han començat a fer-se —però que sempre ha planat sobre la candidatura, elecció i presidència de Donald Trump— és, quina relació possible hi ha entre el cristianisme i el nacionalisme supremacista de l’extrema dreta americana?

Expectatives de poder

Com és sabut, el món evangèlic conservador forma part dels més de 74 milions de votants que han donat suport incondicional a Donald Trump en aquestes darreres eleccions. De fet, segons Paul D. Miller (politòleg i expert en relacions internacionals i seguretat nacional), des del primer moment que Trump es va presentar com a presidenciable el 2016, va construir la seva campanya articulant un discurs per captar expressament el vot evangèlic.

El mateix Miller explica en una entrevista a Christianity Today que el gener de 2016 Donald Trump va assegurar que amb ell com a president, els cristians tindrien poder. Per a Miller, aquesta mena de discurs traspassa la línia clàssica del conservadorisme cristià i apel·la de manera explícita al nacionalisme cristià. Fins a l’aparició de Donald Trump a l’escena política, cap altre candidat mai no havia sigut tan contundent. Perquè, si bé és cert que al llarg de la història americana molts altres candidats han defensat sempre la justícia, com a principi cristià, no va ser fins a l’arribada de Trump que un candidat va dir explícitament que donaria més quotes de poder al cristianisme. I, segons Miller, va ser  amb aquest discurs que Trump va aconseguir tocar la fibra sensible en el més profund del típic votant blanc, anglosaxó i protestant.

L’any 2018, tres sociòlegs americans van publicar un article acadèmic a Sociology of Religion on estudiaven les causes que van portar a Donald Trump a la presidència. La conclusió de l’estudi fou que per a molts nord-americans, votar a favor de Trump era una manera simbòlica de defensar el que ells perceben com l’herència cristiana dels Estats Units. De fet, aquest factor religiós sembla ser més determinant que els que normalment solen rebre més atenció mediàtica, com ara la insatisfacció econòmica, el sexisme, el racisme, la islamofòbia i la xenofòbia. Això, però, no vol dir que el cristianisme evangèlic nord-americà estigui lliure d’aquests prejudicis, al contrari. Com assenyalava recentment en el seu compte de Twitter Robert P. Jones —CEO i fundador de PRRI i autor del llibre White Too Long: The Legacy of White Supremacy in American Christianity: “Els evangèlics blancs no estan a favor de Donald Trump malgrat la seva retòrica en contra dels immigrants, els musulmans i els negres. Aquests sentiments són part d’una mateixa visió del món que uneix als evangèlics blancs i a Donald Trump”.

El mite d’una nació cristiana

És evident que, en parlar de nacionalisme cristià, ens estem referint a un fenomen nord-americà. Encara que es poden trobar paral·lelismes a altres països i regions del món on també es dona o s'ha donat, històricament, una associació semblant entre el cristianisme i el poder polític. En el seu moment, com explica Míriam Díez Bosch, la teòloga alemanya Dorothee Sölle va fer servir per primer cop el terme “cristofeixisme” per denunciar l’apropiació i mal ús que els totalitarismes fan del cristianisme; com fou el cas del nacionalsocialisme a Alemanya o del nacionalcatolicisme de la dictadura franquista a l'estat espanyol. Un mal ús que, segons denuncia en els mateixos termes Pepa Torres, continuen fent en l'actualitat alguns dirigents polítics com Trump, Bolsonaro, Salvini o Abascal. Tots ells acaben posant la religió al servei dels seus interessos polítics. La particularitat del nacionalisme cristià nord-americà segons Miller, però, és la creença que els Estats Units és una nació cristiana i que el govern hauria de ser proactiu en prendre mesures perquè això continuï sent així.

En el seu darrer article a Christianity Today, Miller diu que quan els nacionalistes cristians afirmen que els Estats Units és i ha de continuar sent una nació cristiana, ho fan sobre el desig de preservar l’hegemonia que la població blanca, anglosaxona i protestant ha exercit al llarg dels 244 anys d’història del país. Si no es preserva aquesta hegemonia, argumenten defensors d’aquesta ideologia —com en el seu dia va suggerir Samuel Phillip Huntington— els Estats Units perdrà la seva identitat i llibertat com a nació.

El nacionalisme cristià pretén que el seu específic marc cultural és l’únic vàlid i representatiu de la cultural oficial del país. Des de les seves files, es fa campanya perquè el govern restitueixi la pregària en les escoles públiques o canviï el currículum escolar per a introduir una interpretació de la història nord-americana on es presenta els Estats Units com una nació escollida per dur a terme els propòsits de Déu en la història. D’altra banda, aquesta ideologia fa una defensa desacomplexada a favor de les restriccions d’immigració per evitar un canvi en la demografia religiosa i ètnica que, inevitablement acabaria canviant la cultura nord-americana.

En l’imaginari del nacionalisme cristià tenen especial preeminència les paraules “una nació sota Déu” —del jurament de lleialtat a la bandera— la frase “En Déu confiem” —lema oficial dels Estats Units que apareix en la seva moneda— i l’al·locució “Déu beneeixi Amèrica” amb la qual acaben tots els discursos presidencials. Tot plegat, reforçant el mite de la nació cristiana concebuda sobre uns documents fundacionals (la constitució i la declaració d’independència) que es tracten com si fossin d’inspiració quasi divina per l’ús que fan d’un llenguatge que —tot i ser religiós— en realitat respon més al deisme dels pares fundadors que no pas a unes suposades profundes conviccions cristianes.

Una qüestió de lleialtats

Seguint de prop la recerca dels sociòlegs Samuel L. Perry, Andrew L. Whitehead i Joshua T. David (que podeu trobar resumides aquí), Miller conclou que el nacionalisme cristià és una ideologia política que posa en el centre la identitat nacional dels Estats Units, fent servir el nom de Crist per a una agenda política i afirmant que el seu programa és l'únic possible pel veritable votant creient. Ser americà, en termes del nacionalisme cristià, és sinònim de ser blanc, anglosaxó i protestant; cosa que es veu de forma clara en l'aclaparadora majoria de cristians de raça blanca que sostenen o simpatitzen amb aquesta ideologia. Encara que alguns sectors conservadors del catolicisme i, fins i tot, del judaisme també troben el seu espai en aquesta ideologia; com també ho fa una gran majoria no religiosa, però socialment molt conservadora en la seva concepció de la nació com a hereva i guardiana de la tradició jueu-cristiana d’Occident.

Segons Andrew Whitehead —autor de Taking America Back to God: Christian Nationalism in the United States— les protestes liderades per militants cristians després de la derrota electoral de Donald Trump son una prova del perill real que el nacionalisme cristià representa per a la societat democràtica. Es tracta d’una nova amenaça —nova només en el sentit mediàtic— que, com abans esmentat, podria ser l’equivalent americà del nacionalcatolicisme franquista o, fins si tot, del nacionalsocialisme del Tercer Reich que va intentar crear una identitat religiosa ària, de la qual es van desmarcar importants teòlegs del segle passat com Dietriech Bonhoeffer o Karl Barth.

El terme creat per Sölle, cristofeixisme, assenyala l'existència d'un sector de l'església que sucumbeix als postulats del nacional cristianisme. I que diposita la fidelitat no en el Déu del cristianisme, sinó en una idea ambigua i distorsionada, una particular noció de raça, nació o, fins i tot, a una suposada figura política que adquireix dimensions quasi messiàniques. És el cas de l'exaltació i defensa incondicional que molts nord-americans fan de Donald Trump. L'amenaça és real, opina Whitehead. I encara que el nacionalisme cristià sigui un fenomen nord-americà, cal que ens el comencem a prendre molt seriosament des d’aquesta banda de l’Atlàntic.

Jornades Gatzara: l’agermanament de les cultures catalana i àrab

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Fundació Bayt Al-Thaqafa/CR) La Fundació Bayt Al-Thaqafa ha presentat aquest dimecres les primeres Jornades Gatzara, un espai que neix amb l’objectiu de sensibilitzar sobre la interculturalitat, especialment en allò que comparteixen les cultures catalana i àrab.

Daniel Ibarz, director de la Fundació Bayt al-Thaqafa ha remarcat que “avui és un dia important, no només per la Fundació Bayt al-Thaqafa, sinó per la ciutat de Barcelona. Donem el tret de sortida a un esdeveniment anual que serà un punt de trobada i reconeixement entre les diverses cultures àrab musulmanes i la cultura catalana”.

En aquest sentit, s’ha donat a conèixer el marc teòric de les I Jornades Gatzara, plantejat per Dolors Bramon, professora emèrita de la Universitat de Barcelona especialitzada en món àrab. Un text que s’ha publicat al numero 30/31 del desembre de 2020 de la publicació d’àmbit europeu Quaderns de la Mediterrània que edita l’Institut Europeu de la Mediterrània, on Bramon destaca que “a les Jornades Gatzares descobrirem coses tan sorprenents com que els catalans, abans de ser catalans, vam ser musulmans”.

A l’acte hi ha participat també Francesc Torradeflot, director de l’Associació d'Amics de la UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional (AUDIR), qui ha destacat que “les Jornades Gatzara són essencials per generar un punt de trobada entre el teixit social i l’administració pública que ens permeti fer front a un present complex, canviant i en situació de crisi sistèmica”. Per la seva banda, Maria del Carmen de la Fuente, directora de la Fundació Migra Studium ha destacat la rellevància de la xarxa d’entitat socials per acompanyar les persones migrades en la seva arribada “és una acollida on persones es troben amb persones i generen vincles de confiança, per bàsic que sembli és un enxarxat imprescindible per la cohesió social”.

Finalment, Andrés Pérez, conseller del Casc antic, com a representant de l’Ajuntament de Barcelona ha agraït la tasca d’acció i sensibilització de les entitats socials en un context de creixent discurs antimigració i accions de violència envers col·lectius en risc d’exclusió. Les primeres Jornades Gatzara tindran lloc del 16 al 20 de març a Barcelona amb actes presencials retransmesos via streaming. Cal inscriure’s a jornadesgatzara.org

Unes jornades per fer front al discurs antimigració

La interculturalitat forma part de la idiosincràsia de la cultura catalana. Segles de migracions i intercanvis han regalat un pòsit de tradicions, receptes, sons i paraules amb segell arabomusulmà que avui sentim i vivim com a pròpies.

Les Jornades Gatzara són un espai obert a tota la ciutadania, per conèixer i compartir les pràctiques d’arrel arabomusulmana. Un entramat d’iniciatives que tindran lloc en diversos espais de la ciutat permetent acostar-se a la cultura arabomusulmana des de diferents punts de vista.

Dolors Bramon, professora emèrita de la Universitat de Barcelona especialitzada en món àrab; Pius Alibek, escriptor, gastrònom i lingüista d'origen iraquí i Miriam Hatibi, consultora en comunicació, activista pel reconeixement de la cultura musulmana protagonitzaran l’acte inaugural el dimarts 16 de març a les 19h a l’auditori de l’Institut Europeu de la Mediterrània.

Dimecres 17 de març a la tarda tindrà lloc una ruta de costums i arquitectura àrab pels carrers de Barcelona amb EuroÀrab. Les jornades seguiran dijous 18 de març al matí amb un col·loqui sobre la interculturalitat al món empresarial amb Barcelona Halal Services a l’auditori del Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia i dijous 18 de març a la tarda un taller sobre gastronomia amb entitats dedicades a la inclusió a través de la cuina. Divendres 19 de març al vespre als Cinemes Girona tindrà lloc un cinefòrum de la mà de la Mostra de Cinema àrab de Barcelona i dissabte 20 de març a la tarda, als Jardins del Pou de la Figuera, es duran a terme tallers de sensibilització per a infants i joves, a través del rap, el teatrefòrum, els contes i el joc. Tancarà les I Jornades Gatzara un concert de la Riborquestra, un projecte comunitari d’inclusió a través de la música, el dissabte 20 de març al vespre.

Els serveis de la Fundació Pere Tarrés continuen ben valorats malgrat la pandèmia

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fundació Pere Tarrés) Amb l’arribada de la pandèmia pel Covid-19, els serveis de la Fundació Pere Tarrés van haver d’adaptar-se a un nou context singular i completament desconegut per a l’entitat. D’aquesta manera, es van haver de reformular les activitats de lleure per seguir els protocols higiènics i sanitaris decretats per les autoritats. Per la seva part, les formacions, tant les referents als cursos de lleure com les de classes de graus, màsters i postgraus de la Facultat Pere Tarrés-URL, van haver de redissenyar-se per un nou format virtual. Serveis com el donat a escoles bressol i als menjadors dels centres educatius també s’han vist afectats per l’arribada la pandèmia. Tot i això, els resultats de les enquestes de satisfacció dels serveis de la Fundació Pere Tarrés per 2020 han estat molt positius i, en alguns casos, han revelat un nivell de satisfacció superior al d’anys anteriors.

Les activitats reben molt bones valoracions

Destaca la valoració de les famílies que han gaudit del Servei de Colònies de Vacances de la Fundació Pere Tarrés. Aquí les colònies d’estiu han rebut una valoració molt satisfactòria que ha passat de 8,7, el 2019, a 9,2, en 2020. El primer trimestre de l’Alberg Pere Tarrés –ja que només va mantenir actiu el servei fins març– també ha rebut una molt bona qualificació, augmentant tant la satisfacció individual com de grup i situant el còmput global en 9,1 en 2020, superant els 7,6 de 2019.

Pel que fa a la secció de Programes Educatius i Socials que són els encarregats de gestionar els serveis de menjadors de les escoles, extraescolars i les colònies i casals escolars, les valoracions globals per 2020 han estat molt satisfactòries i similars a les rebudes en 2019. Destaca el servei de Petita Infància, que fa referència a la gestió del projecte pedagògic de les escoles bressol i al servei menjador, que ha rebut una qualificació de 9,6 en 2020, superior als 9,2 de 2019. Pel que fa als casals d’estiu malgrat les limitacions i restriccions per la pandèmia també han estat molt ben valorats.

El segell educatiu de la Fundació Pere Tarrés, garantia de qualitat

En el cas de la Facultat d’Educació Social i Treball Pere Tarrés-URL, ha incrementat la satisfacció dels màsters i postgraus, on la valoració global ha passat de 8,4 a 9,1, o en el Programa Universitari per a Gent Gran (PUGG), que ha rebut una valoració de 9,6, dos punts per sobre de la rebuda el 2019 (9,4). Pel que fa al grau en Educació Social y el grau en Treball Social, en tots dos casos mantenen la seva valoració en 8,1.

Pel que fa al servei de formació de la secció de Formació, Consultoria i Estudis, les valoracions globals són molt satisfactòries, amb un 8,7 en el programa d’e-learning, per exemple, i un 8,5 per als cursos de monitors/es i directors/es de lleure. Aquestes xifres són molt similars a les assolides al llarg de 2019. Pel que fa al departament de Consultoria i Estudis, tot i que només s’han avaluat tres projectes al llarg de 2020, la valoració global ha passat de 7 a 9, el que suposa un índex de satisfacció molt elevat.

Els centres socioeducatius, amb un grau de satisfacció molt alt

Per últim, la valoració de la Xarxa de Centres Socioeducatius ha registrat un increment de la valoració global mitjana respecte 2019. A la pregunta concreta de valoració global de la XaCS per part dels centres, la puntuació obtinguda ha estat de 9, mig punt per sobre de 2019, que va ser de 8,5.

La seu de Lafede.cat és ara l’‘Espai Arcadi Oliveres’

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Justícia i Pau) La seu de la Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global, ubicada al carrer Tàpies 1-3 de Barcelona, ha passat aquest dimarts d’anomenar-se “Casa del món” a “Espai Arcadi Oliveres. Casa de la Justícia Global”. Aquest reconeixement a l’Arcadi Oliveres es deu, en gran part, a la seva reconeguda trajectòria com a activista social, però també perquè, durant la seva presidència a Justícia i Pau, va ser un dels fundadors de les tres federacions d’ONG històriques, la de pau, la de cooperació i la de drets humans, i promotor de la seva posterior fusió que donaria lloc a l’actual Lafede.cat.

“Per a nosaltres és un orgull que aquest espai de trobada i de referència en la defensa de la justícia global incorpori el nom del nostre expresident. És per això que volem mostrar el nostre més sincer agraïment a l’actual junta i a totes les persones que han fet possible aquest canvi”, ha expressat l’equip de Justícia i Pau.

En l’acte d’homenatge hi han intervingut l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, el conseller d'Acció Exterior del Govern de la Generalitat de Catalunya, Bernat Solé, l’actual president de Lafede.cat, Luca Gervasioni, i el mateix Arcadi Oliveres, acompanyat de la seva família.

Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global és una xarxa que promou l’acció col·lectiva de les entitats afiliades. Aquesta entitat de tercer nivell treballa activament per aconseguir la justícia global i l’eradicació de les desigualtats a tot arreu, a d’altres llocs del món i a casa nostra, mitjançant la cooperació al desenvolupament, la defensa i promoció dels drets humans i el foment de la pau.

Abans de la creació de Lafede.cat existien tres federacions d’ONG. La Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament-FCONGD, que va néixer l’any 1989 i va arribar a agrupar les 85 principals ONGD catalanes dedicades a la cooperació i l’educació per al desenvolupament. La Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans-FCONGDH va néixer l’any 1994, i a finals de 2013 aplegava 30 entitats dedicades a la defensa i promoció dels drets humans des de diferents perspectives. I l’última a aparèixer va ser la Federació Catalana d’ONG per la Pau-FCONGPAU, que va néixer l’any 1997 i el 2013 aplegava 21 entitats membres centrades en els diferents aspectes relacionats amb la cultura de la pau i la noviolència: la prevenció de la violència i l’eradicació de la cultura de guerra, la deslegitimació del recurs a la violència o la guerra com a forma de resolució de conflictes, el foment d’una cultura de pau basada en la tolerància, la convivència i la solidaritat, la desmilitarització o la resolució pacífica i justa dels conflictes.

El 19 de gener de 2013 les entitats de les tres federacions aproven la fusió sota el nom de Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament, la Pau i els Drets Humans. Més endavant, i després de tot un treball de transició, l’Assemblea de la FCONG aprova per unanimitat la nova missió i visió de la Federació, així com el canvi de nom i de marca. La Federació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament passarà a denominar-se Lafede.cat-Federació d’Organitzacions per a la Justícia Global.

En el següent enllaç podeu veure tot l’acte:

Doctor Padrós: “Si no es fan arribar les vacunes als països pobres, no ens en sortirem”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri –CR) La necessitat de sortir-ne tots junts ha estat la idea central que ha obert el congrés sobre les conseqüències de la Covid-19 que organitza aquesta setmana l’Ateneu Universitari Sant Pacià. El congrés ‘La crisi global del coronavirus: ferides i esperances’ ha convidat vuit experts en l’àmbit sanitari, econòmic, geopolític, social, antropològic, mediambiental, tecnològic i educatiu.  La segona part es farà a l’octubre centrant-se en la resposta teològica a aquests reptes multidisciplinars.

Aquest dimarts el doctor Jaume Pedrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, ha fet la primera intervenció del congrés i ha posat l’accent en la necessitat d’una resposta col·lectiva. Com a exemple més clar sobre l’esperança que han obert les vacunes ha afirmat que “si els països rics acaparen les vacunes i no arriben als països pobres no ens en sortirem”. Per això ha explicat que no és sostenible una situació com la d’Israel on la vacunació avança ràpidament, però que no està arribant a la població dels territoris palestins.

Padrós ha remarcat que, en la pandèmia, “hi hem entrat col·lectivament i n’hem de sortir col·lectivament”. És un exemple clar de que “el que passa a deu mil quilòmetres també ens afecta”. Tot això porta a la constatació de la necessitat d’un nou model en què “la salut ja no és individual, és global”. Haver constatat que “no hi ha economia productiva sense la salut homogènia de la població” ens porta a “la gran oportunitat de situar-nos en la fraternitat humana”.

 

L’esgotament pandèmic

En la seva intervenció ha explicat com la pandèmia “ha posat al descobert la fragilitat del nostre sistema sanitari” amb un dèficit d’inversió i recerca i la necessitat d’una estructura més àgil. Una situació, però, que ha posat a tota la societat “davant de la nostra fragilitat” i que “s’ha salvat pel compromís ètic dels sanitaris”.

Però per Padrós “la pitjor malaltia quan passi aquesta pandèmia serà la pobresa; aquest és el patiment que ens hauria de preocupar més”. Això sense oblidar les conseqüències de “l’esgotament pandèmic”. Ja es veuen en els efectes de l’aïllament, de la incertesa i del que ha suposat el canvi de rutines per a la gent gran: “ja estem detectant patologies psíquiques i orgàniques que estan passant factura”.

El president del Col·legi de Metges també ha demanat evitar “debats estèrils” i “l’anatema del privat” sobre una sanitat amb finançament públic però amb titularitats diverses: “A Europa no es discuteix la titularitat, sinó el servei sanitari i el que costa aquest servei a la ciutadania”.  El que cal és un replantejament general d’un sistema sanitari que “ha quedat obsolet”. I que les lliçons que ens deixa la pandèmia porti a fonamentar-lo en “valors com la justícia i l’equitat, posant la persona al centre”.

 

“Tots en una mateixa barca”

Les sessions del congrés de l’Ateneu Universitari Sant Pacia s'estan fent en format virtual i les ha obert el bisbe auxiliar de Barcelona Javier Vilanova en nom del cardenal Omella. Ha destacat el missatge del papa Francesc durant aquest mesos reiterant que “estem tots en una mateixa barca” i que “només ens en sortirem tots junts”. Vilanova també ha demanat que es doni un missatge útil pels joves, que els mostri “la bellesa de la vida i de dignitat de tota persona”.

Armand Puig, rector de l’Ateneu, ha posat el congrés en el context les mateixes paraules del papa Francesc i en una pandèmia que una vegada més ha posat de manifest que no és possible “una globalització sense ànima”. Un context en el que “la teologia hi ha de fer una aportació substancial”.

S’obre la convocatòria del segon Premi Abat Marcet, al llibre religiós en català

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(CR) La Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat ha anunciat la convocatòria del segon Premi Abat Marcet al llibre en català de temàtica religiosa.

L’any 2019 el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, va ser rebre de mans de la consellera de cultura Mariàngela Vilallonga, el primer Premi Abat Marcet pel seu llibre “Brots de vida”. Després d’un any de pandèmia que ha interromput molts actes i premis arreus del territori, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat ha tornat a impulsar aquest premi que té per objecte reconèixer l’obra publicada més rellevant des del punt de vista del seu interès temàtic i de la qualitat del text.

Poden optar al Premi llibres originals en llengua catalana o traduïts al català, publicats en primera edició des del 27 d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any 2019 fins al 27 d’abril de l’any en curs.

Es poden proposar obres candidates que reuneixin els requisits esmentats. La recepció de candidatures externes finalitzarà el 30 d’abril del 2021 i el jurat farà públic el seu veredicte el 30 de setembre d’enguany, festivitat de Sant Jeroni, patró dels llibreters, biblistes i traductors.

El Museu Bíblic i Càritas de Salou, distingits pel Consell Comarcal del Tarragonès

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Arquebisbat de Tarragona) El Consell Comarcal del Tarragonès ha donat a conèixer, després d’haver estat aprovat en plenari, el nom de les persones i entitats a les que ha concedit el

Beate Gilles, primera dona secretària general de la Conferència Episcopal Alemanya

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Per primera vegada en la història de la Conferència Episcopal Alemanya, una dona ha estat escollida en el càrrec de secretària general. Tot i que no hi ha cap impediment legal perquè una dona assumeixi aquesta responsabilitat, fins ara no s’havia donat el cas. La teòloga Beate Gilles és la nova secretària general de la Conferència Episcopal Alemanya, la DBK, i directora general de l'Associació de Diòcesis d'Alemanya (VDD). Ha estat escollida aquest dimarts en l’assemblea general de bisbes i prendrà possessió del càrrec l’1 de juliol. Agafa així el relleu al pare jesuïta Hans Langendörfer, que es va retirar a principis de gener de 2021 després de 24 anys.

“Alguna cosa nova ha començat amb el camí sinodal”, ha dit Gilles després de la seva elecció. La teòloga, de 50 anys, assumeix l’encàrrec amb respecte i ha parlat en roda de premsa d'un “moment molt emotiu per a l’Església catòlica d’Alemany”. Gilles ha dit que vol “defensar el futur de l'Església”. Considera que afronta “un gran repte” en un moment en què “la confiança en l’Església catòlica s’està reduint”. I ha conclòs que “es pot sentir clarament que hi ha un desig de canvi”.

La secretaria general, un lloc clau

Un canvi que ja s’ha produit abans en altres conferències episcopals, com la d’Escandinava o la de Sudàfrica. En aquest cas, el president de la Conferència Episcopal Alemanya, el bisbe Georg Bätzing, ha valorat així la novetat que implica el vot positiu de l’assemblea general a favor de Gilles. “Veig això com un fort signe que els bisbes compleixen la seva promesa de promoure les dones en posicions de lideratge”, ha dit. Bätzing considera Gilles “una teòloga profunda, fortament connectada a les diverses estructures de l’Església catòlica i dotada de les millors habilitats organitzatives”.

La secretaria general és un càrrec de coordinació dins de l'estructura de les conferències episcopals que escullen per votació els bisbes que en formen part. Habitualment està ocupada per un bisbe o per un sacerdot. La secretaria general és un lloc clau en la organització d'una conferència episcopal i dirigeix el dia a dia dels diversos organisme que la conformen. En alguns casos, també exerceix de portaveu de l'episcopat.

Beate Gilles va néixer a Hückeswagen el 1970. Del 1989 al 1995 va cursar estudis religiosos catòlics i alemany a la Universitat de Bonn. El 2000 es va doctorar amb una tesi sobre estudis litúrgics sobre Albert Gerhards. Gilles ja era ponent independent en educació teològica i religiosa per a adults i treballadora independent per a la televisió catòlica a ZDF. Del 1995 al 1999 va treballar científicament com a membre del seminari de ciències litúrgiques de la Universitat de Bonn. Del 2000 al 2010 va ser directora general del Katholisches Bildungswerk Stuttgart. Des del 2010 és la cap de departament d’infants, joves i família de la diòcesi de Limburg. El departament inclou el treball per a joves, adults joves, associacions juvenils, famílies i generacions, guarderies infantils i centres de conferències interns a la diòcesi de Limburg. També ha estat des de 2020 la presidenta federal honorífica d’IN VIA Germany, l’associació catòlica de treball social per a nenes i dones, de la qual va ser vicepresidenta del 2012 al 2019. Des d’aquest any també és la representant de les diòcesis de Hessian al Broadcasting Council de la Hessian Broadcasting Corporation.