Dissabte Sant. El Sant Sudari o Sant Drap

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Joan Arimany –CR) Catalunya encara compta amb ric un patrimoni material i immaterial, propi de la religiositat popular, que mereix ser valorat a apreciat. Aquests breus textos del Tridu Pasqual d’enguany de Catalunya Religió són un petit exemple. 

“Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part.” (Jn 20, 6-7)

A Catalunya han estat venerades peces de tela i teixit que s’atribueixen al fet que formaven part de les poques pertinences de Jesucrist o que van ser utilitzades en la Passió. Més enllà de reproduccions de prestigioses relíquies tèxtils conservades en diferents indrets de la cristiandat, com el Sant Sudari de Torí, aquest país també ha disposat d’elements semblant propis de la pietat popular.

De Sant Sudari, malgrat les diverses versions de cadascun que es poden veure, se’n poden destacar dos de diferents: el llençol que va cobrir el cos de Jesús a la tomba i aquell que tapava el cap i la cara en el davallament de la creu. A Catalunya, es va utilitzar el nom de Sant Drap per fer-ne esment.

L’església parroquial de Sant Vicenç de Tossa de Mar (Selva) ha acollit l’anomenat Sant Drap. Segons la tradició, explicada en els goigs que li van ser dedicats, la duia un frare que havia pelegrinat a Jerusalem. En el viatge de tornada, per mar, el vaixell es va trobar en gran perill. La prometença de frare, que va manifestar fer donació de la relíquia que portava al primer port on poguessin desembarcar. Aquest port va ser el de Tossa.

Una estrofa dels goigs esmentats diu: “[...] pot dirse que es cosa certa / que ha tocat lo Fill de Déu / quan baixantlo de la Creu / va cobrir lo Redemptor [...]”

Amb la mateixa denominació de Sant Drap, a l’ermita de Sant Elm es venerava una relíquia. Aquest petit edifici religiós, situat damunt un promontori del mateix nom al municipi de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Els goigs dedicats a aquesta relíquia conté un relat gairebé idèntic als dedicat al Sant Drap de Tossa de Mar. Igualment, s’identifiquen les restes com les d’un sudari. Tot fa pensar en un doblament de devoció afavorit per la proximitat dels dos llocs.

A l’església de Sant Mateu de Montnegre, a Quart (Gironès),  també es venerava un Sant Drap. L’oració final esmenta la “Santa Mortalla, en la que fou embolcallat vostre Cos Santíssim quan per Joseph [d’Arimatea] foreu baixat de la Creu.”

A l’ església parroquial sant Martí l’Aleixar (Baix Camp) s’hi ha venerat l’anomenada Santa Fímbria. Segons el Diccionari català-valencià-balear una fímbria és: ‘La vora més baixa d'un vestit’. Sembla ser, per tant, que es considerava un fragment de túnica que hauria portat Jesús. La tradició esmentava que un soldat, de retorn de les croades, va caure malalt a l’Aleixar i va prometre deixar-hi la relíquia si es guaria. Les primeres referències documentals, però, no són més antigues de 1730.

Francesc visita per sorpresa els sense llar que es vacunen al Vaticà

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Vatican News) Les vacunacions de persones sense llar continuen al Vaticà i aquest Divendres Sant al matí el papa Francesc ha visitat l'atri de l’Aula Pau VI, mentre s’administraven les vacunes. El papa ha saludat els metges i les infermeres, ha vist el procediment per preparar les dosis de vacuna i ha parlat amb les persones que esperaven la vacunació. Fins ara, s’ha vacunat aproximadament 800 de les 1.200 persones que s’espera fer-ho aquesta setmana.

La vacunació del nombrós grup de persones en dificultat es fa aquesta Setmana Santa per iniciativa de l’Almoineria Apostòlica, gràcies a les dosis de vacuna Pfizer-Biontech comprades per la Santa Seu i ofertes per l’hospital Lazzaro Spallanzani de Roma. Amb aquest gest, volen donar resposta a les diverses apel·lacions del papa Francesc perquè ningú quedi exclòs de la campanya de vacunació contra Covid-19: "per compartir el miracle de la caritat envers els germans més vulnerables i donar-los la possibilitat d'accedir a aquest dret".  Els metges, treballadors sanitaris i voluntaris de la clínica Madre di Misericordia, situada sota la columnata de Bernini a la plaça de Sant Pere, administren les vacunes a l’Aula Pau VI.

Divendres Sant. Santes Espines i fragments de la Vera Creu

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Galería de imágenes

(Joan Arimany –CR) Les relíquies que millor simbolitzen la Passió i mort de Jesús i que s’han venerat i veneren a Catalunya són les Santes Espines i la Vera Creu. Seguim així el cicle d’articles dedicat a aquests elements de devoció popular que parlen del Tridu Pasqual.

Santes Espines

“[...] i li posaren al cap una corona d'espines que havien trenat, i a la mà dreta una canya. S'agenollaven al seu davant i l'escarnien dient: ‘Salve, rei dels jueus!’” (Mt 27,29)

La tradició explica que el rei Lluís IX de França va obtenir la Corona d’Espines de l’emperador Balduí II per la seva col·laboració en el camp de batalla i que la va traslladar, amb tots els honors, a París.

Des de la ciutat francesa es van escampar, per tota la cristiandat, un bon nombre de les espines que formaven part de la relíquia. En diferents moments de l’edat mitjana i segles posterior, haurien arribat a diferents esglésies catalanes on serien rebudes i conservades amb devoció. A la llista d’aquests temples honorats hi havia la Seu, la capella reial i l’església del Pi de Barcelona, la basílica de Manresa, el monestir de Montserrat i les parròquies de Tàrrega i Santpedor, entre d’altres. Cadascuna va embellir la sacre possessió amb fabuloses llegendes i en va mantenir el culte durant segles amb confraries i administracions exclusives. La presència d’una Santa Espina venerada a la capella reial de Santa Àgata s’atribueix a la donació feta per Martí l’Humà el 1408. De semblant origen haurien sorgit les dues Santes Espines dipositades a l’església barcelonina de Santa Maria del Pi, que la va venerar a la seva cripta construïda expressament.

La cobles esmenten que, per verificar l’autenticitat de les relíquies, aquestes van ser passades per la prova de foc. Aquesta pràctica, utilitzada en diverses ocasions durant l’edat mitjana, interpretava que les restes sagrades eren invulnerables a la flama. S’interpretava que la voluntat divina les protegia i, així, certificava la seva legitimitat.

La Vera Creu

“Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús [...]”  (Lc 23,33)

La destacada presència de les veracreus en l’àmbit territorial cristià, segons la tradició, es va iniciar gràcies a Santa Helena, mare de l’emperador Constantí I el Gran, qui va anar a Jerusalem, cap a l’any 326, per localitzar la creu on va morir Jesús. Helena va decidir partir les peces de la creu. En va deixar la major part a Jerusalem, se’n va endur un bon bocí a Roma i temps més tard també en va enviar a Constantinoble.

Diverses veracreus eren presents a Catalunya des de l’edat mitjana i amb cert prestigi. Des d’abans de l’any 1000 ja se n’esmenten fragments utilitzats per consagrar altars d’esglésies. 

El 1017, el comte Bernat Tallaferro de Besalú en va obtenir un bon bocí quan va anar a Roma per instaurar el que fou, efímer, bisbat de Besalú. Aquesta relíquia, venerada a l’església de Santa Maria i després a la parroquial de Sant Vicenç va ser robada el 1899. El 1923, la família Cambó va obsequiar amb un magnífic reliquiari nou on s’hi van dipositar noves estelles que el cardenal Francesc d’A. Vidal i Barraquer va dur de Roma.

L’abat-bisbe Oliba en va enviar al noble Arnau Mir de Tost per consagrar l'església de Sant Martí de Tost; les havia obtingut a la ciutat de Lodi, a la Llombardia i se’n va fer un modest reliquiari que actualment es pot veure al Museu Episcopal de Vic.

D’altres veracreu, artísticament embolcallades, es poden veure a Anglesola i a Bagà, d’èpoques i orígens diferents. L’imaginari col·lectiu es va encarregar d’embellir la seva història amb relats que s’han incorporat a les celebracions anuals. Aquest és el cas, per exemple, del Santíssim Misteri de Cervera.

A l’època barroca, cada parròquia procurava posseir una veracreu. Des de la mentalitat pietosa del moment, s’havia establert el ritual de dur-les al comunidor quan s’apropava tempesta per impedir els seus efectes sobre els camps. Moltes d’aquestes han arribat a l’actualitat i formen part dels petits tresors parroquials.

Convoquen el 13è Concurs de relats escrits per gent gran

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Obra social “la Caixa”) La Fundació ”la Caixa” ha obert la convocatòria de la 13a edició del Concurs de Relats Escrits per Gent Gran, organitzat en col·laboració amb Radio Nacional de España (RNE) i La Vanguardia. Fins al 29 de juliol, les persones més grans de 60 anys poden presentar al certamen els seus relats i microrelats sota el lema “Aquest és el principi d’una gran història i tu n’ets el protagonista”.

La participació en aquest Concurs de Relats no ha deixat d’augmentar des que es va posar en marxa el 2009, convocatòria en la qual van entrar en competició 375 relats. L’any passat, tot i la pandèmia derivada de la COVID-19, es va assolir un nou rècord de participació, amb 2.029 relats i 929 microrelats escrits per gent gran procedent de tot el territori espanyol durant els gairebé quatre mesos de convocatòria.

Els guanyadors del concurs reben com a premi l’adaptació i l’emissió radiofònica del seu relat en el programa Juntos paso a paso de RNE, i també la seva il·lustració i publicació a La Vanguardia i als webs de la Fundació ”la Caixa” i de RNE. A més, els guanyadors de totes dues categories podran formar part del jurat de la pròxima edició del concurs.

D’altra banda, tots els relats finalistes s’inclouen en un llibre biennal que dona suport a la dinamització dels tallers literaris de Grans Lectors que es fan tant als centres propis de la Fundació ”la Caixa” com als centres amb els quals s’ha establert un conveni amb administracions de tot Espanya. El 2020, a conseqüència del tancament dels centres per l’estat d’alarma sanitària i amb la finalitat de poder continuar acompanyant la gent gran durant el confinament, es van adoptar solucions digitals dinamitzades per professionals i voluntaris. La participació assolida, tot i la pandèmia de la COVID-19, va ser gairebé de 8.600 persones.

Mitjançant aquest certamen es vol impulsar la participació i el paper actiu de la gent gran en la societat fomentant l’hàbit de la lectura, la creativitat i la possibilitat d’assumir nous reptes al llarg de la vida, com és el d’escriure un relat per primera vegada. Els relats escrits per gent gran representen el reflex d’un coneixement acumulat al llarg dels anys i a través de les experiències viscudes. Suposen un testimoni sobre com observen la nostra història, el nostre temps i la seva pròpia vida.

Les persones interessades poden consultar les bases del concurs a: https://fundacionlacaixa.org/ca/gent-gran-concurs-relats

Aquest any, conformen el jurat els escriptors Soledad Puértolas i Fernando Schwartz; els periodistes Ana Vega Toscano, especialista en cultura de RNE, i Miquel Molina, director adjunt de La Vanguardia; els guanyadors de l’edició 2020, José Manuel Casado i Luis Gerardo Vacas, i Jesús N. Arroyo, director corporatiu de Comunicació de la Fundació ”la Caixa”.

Una mirada cap al futur

El Programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa”, amb més de cent anys d’història, té com a objectiu estratègic abordar els nous reptes que es presenten en la vellesa. La seva aposta actual passa per generar models basats en el “ser” i no tant en el “fer”, de manera que el focus se centra en el desenvolupament d’un projecte personal. Així, vol facilitar una nova etapa en la vellesa que mereixi la pena de ser viscuda amb realisme i responsabilitat, gaudint i aportant. Per això, destaca la necessitat de revertir l’aïllament i la soledat mitjançant les relacions de suport i de cura tant de nosaltres mateixos com de les persones que ens envolten.

Juntos paso a paso, a RNE

Juntos paso a paso és un programa de servei públic especialitzat en informació sobre gent gran i persones amb discapacitat, dos col·lectius de ciutadans amb dificultats per ser escoltats i rebre informació d’utilitat. En aquest sentit, el programa tracta de normalitzar les seves vides i promoure un envelliment actiu i saludable. I assoleix aquest propòsit desplaçant-se fins a residències i centres de gent gran, i obrint els seus micròfons perquè siguin els oients els qui parlin i exposin la seva situació. Els guanyadors o guanyadores d’aquest 13è Concurs de Relats Escrits per Gent Gran tindran un espai en l’esmentat programa, en el qual, a més, s’emetrà l’adaptació radiofònica dels textos.

Francesc Torralba: “È una terribile semplificazione associare il morire dignitosamente all’eutanasia”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Glòria Barrete –CR) Dignità. Una delle parole più polisemiche e “trattate in modo abusivo” nel dibattito sull’eutanasia, secondo il professore e filosofo Francesc Torralba. Il direttore della cattedra di etica dell’Università Ramon Llull e consultore del Pontificio Consiglio della Cultura sottolinea che usiamo spesso il concetto di dignità ma non definiamo altrettanto spesso cosa significa. Quando lo facciamo, “c’è una grande diversità ermeneutica”. È evidente che tutti vogliamo morire con dignità. Quando si approfondisce, però, “non è molto chiaro a cosa ci riferiamo con morire degnamente”. Queste riflessioni sono emerse durante la giornata “Eutanasia, vivere bene, morire bene”, organizzata dall’Ateneo universitario Sant Pacià e dall’Istituto Borgia di bioetica dell’Università Ramon Llull.

Torralba ha messo a confronto due grandi definizioni di dignità. La prima lega la parola all’autonomia. Questa idea afferma che “quando l’autonomia è alterata, la dignità si va perdendo”.

La seconda, con cui Torralba si trova più d’accordo, è quella che ritiene la dignità un concetto intrinseco. “Questa idea presente nella Dichiarazione universale dei diritti dell’uomo, indica che la dignità dipende dall’essere e non dalle facoltà mentali né dalla possibilità di agire”. L’autore moderno che sviluppa questa idea è il filosofo Jacques Maritain. Questa definizione sottolinea che la dignità emana dallo stesso essere, che è indipendente dal suo stato di fragilità e che la persona, aggiunge Torralba, “è meritevole di rispetto e cure indipendentemente dalle situazioni in cui vive o si trova”. È un “intangibile inviolabile”, come affermato, ad esempio, nella Costituzione tedesca.

Torralba ritiene imprescindibile distinguere queste due definizioni per sapere di cosa parliamo quando parliamo di dignità. Ritiene anche che l’altra espressione usata spesso per l’eutanasia, ovvero morire dignitosamente, sia stata “molto strumentalizzata e associata all’eutanasia”. Non corriamo troppo, frena il filosofo, e ricorda che tale espressione ha un significato più ampio.

Cosa significa, dunque, morire dignitosamente? Per Torralba evoca una morte senza soffrire. “Controllo dei sintomi fisici, sociali e spirituali”. Per ora, spiega, quanto di meglio abbiamo a disposizione sono le cure palliative. C’è un secondo elemento da tenere presente per una morte degna. La possibilità del commiato, del rituale, del simbolo. “Il dramma della pandemia è stato l’impossibilità di dirsi addio. Per me morire dignitosamente è potersi accomiatare dagli affetti più cari”.

Un terzo significato di morte dignitosa è morire al momento opportuno, il kairós dei greci. “Questo significa che procrastinare la morte è una prassi negativa. Ma la critica all’accanimento terapeutico non vuol dire eutanasia. E sottolinea anche, per una morte degna, il morire serenamente. “Ha a che fare con l’impressione di aver fatto il necessario. La propria missione nel mondo”. Quando non accade, subentra l’ansia.

Significa anche morire riconciliati, curare le ferite, riallacciare vincoli con coloro con i quali in passato avevamo rotto i rapporti. “Non c’è morte degna e serena se ci sono colpe e angoscia”. Per Torralba morire degnamente vuol dire morire giustamente. “Quando ci sono tante persone che non hanno il minimo, materiale, di farmaci o di attenzione, la morte degna è riservata a pochi”. Mentre se è intrinseca alla persona, dovrebbe essere per tutti. “Abbiamo ipertrofizzato l’autonomia e abbiamo dimenticato la giustizia”. Infine, morire degnamente vuol dire morire con riconoscenza e gratitudine.

Torralba ha voluto mettere in chiaro che gli sembra “una terribile semplificazione associare il morire degnamente all’eutanasia”. Chi muore dignitosamente, sottolinea, con un commiato, sereno, riconciliato, “muore degnamente senza alcuna necessità di praticare l’eutanasia”.

Se il concetto di dignità è complesso, lo è anche quello di morte, in generale. La religiosa del Sacro Cuore Margarita Bofarull, dottore in medicina e in teologia, appena nominata da Papa Francesco membro ordinario della Pontifica accademia per la Vita, sostiene che la morte ci mette davanti al senso stesso della vita. Come medico, spiega, non è stata formata per accompagnare a morire o per accettare il fallimento delle misure terapeutiche. “Abituati alla tecnica e a ottenere tutto, la morte rappresenta il fallimento del nostro potere”.

Per Bofarull pensare alla morte “ci fa pensare alla vita”. Vita e morte si tengono per mano e la buona morte, sottolinea, “viene da un finale pacificato e riconciliato”. La vita è un processo ma la cultura immediata in cui viviamo non aiuta. “Come un frutto il cui guscio si rompe troppo presto ed è amaro. Ci sono vite inutili se indossiamo gli occhiali della redditività”.

Il fine vita, spiega, “è paradossalmente tempo di essere e non tempo di fare”. Ogni vita umana ha la stessa dignità e, spesso, banalizzare la morte ci porta a “banalizzare la vita”. Bisogna affrontare il senso della vita e il senso della morte in maniera comunitaria, dice Bofarull, e ricorda che il discorso su vita e morte deve essere “solidale e non solitario”. Con-viviamo e con-moriamo: “La vita umana è un bene personale ma anche comunitario e ci sono morti che accusano tutta l’umanità”.

El viatge del Papa Francesc a l'Iraq. Frontera, diàleg i esperança

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fundació Joan Maragall) En aquesta píndola reflexiva, Josep M. Carbonell fa una anàlisi del viatge del Papa Francesc a l'Iraq. El qualifica de difícil, arriscat i simbòlic i assenyala quatre aspectes que —a parer seu— conformen el sentit de la seva visita

Boni Martínez, nou director de Càritas Diocesana de Mallorca

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Càritas Mallorca) El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha nomenat aquest dimecres a Boni Martínez nou director de Càritas Diocesana de Mallorca en un acte celebrat al pati de la Casa de l’Església amb la presència de representants del bisbat de Mallorca i de Càritas.

El nou responsable de Càritas Diocesana de Mallorca, Boni Martínez, ha agraït el suport i la confiança que s’ha dipositat en la seva persona i ha reconegut que està il·lusionat en aquest nou projecte. Se sent amb la responsabilitat de donar continuïtat a la feina que es desenvolupa per part dels diferents equips i ha reconegut que el llistó és molt alt, però espera complir totes les expectatives amb el suport de les persones de Càritas.

Per la seva banda el bisbe Taltavull li ha donat la benvinguda i li ha desitjat molts encerts en aquesta etapa al capdavant de la direcció de Càritas Mallorca, uns desitjos que també han traslladat els membres de la junta gestora. Destacar també l’agraïment del bisbe a la Junta gestora pel treballar desenvolupat en aquest darrer any.

El nou director de Càritas Mallorca té 49 anys i és pare de família nombrosa. Ha desenvolupat la seva carrera professional com a directiu d’entitats d’iniciativa social, amb 17 anys d’experiència en la direcció i assessorament d’entitats socials d’Església. És llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i llicenciat en Estudis Eclesiàstics. Ha participat de la primera promoció d’emprenedoria social a l’IESE de Barcelona.

Ha estat voluntari de diverses organitzacions sense ànim de lucre i, junt amb la seva dona, cooperant internacional al Sud global. Des del seu compromís laical ha col·laborat amb diverses parròquies i delegacions de les diòcesis de Mallorca i Barcelona.

“Les mentories trenquen amb la idea que a la universitat es fa la teoria i a les escoles, la pràctica”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Blanquerna) Entrevista a Marc Casanova, professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport. Fa tres anys els responsables del graus d’Educació Blanquerna-URL van posar en marxa una experiència única a Catalunya: un programa que vincula els tutors de pràctiques de la universitat, els mentors dels estudiants de pràctiques de les escoles, i els estudiants que fan aquestes pràctiques. El professor Marc Casanova, coordinador de pràctiques dels graus d’Educació, ha participat en aquest programa, que permet posar en valor la feina de tots, connectar l’escola amb la universitat, i aconseguir millorar el perfil dels nous mestres. Marc Casanova va ser mestre de primària durant més de vint anys a l’escola Jesuïtes Sant Ignasi, on va aprendre que “l’educació es basa en una relació de confiança i de proximitat entre el professor i l’estudiant” i que el primer dia de classe “és l’inici d’una aventura plena d’expectatives i d’il·lusió. Aquell dia tot és possible i això és esperançador per naturalesa”. Des de fa dotze anys exerceix la docència i la gestió a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport (FPCEE) Blanquerna-URL.

Per què s’inicia el programa de mentories, quin és el motiu?

S’inicia en el marc d’un programa més extens, més ampli: el programa de Transició Blanquerna-Escola, amb la col·laboració entre la FPCEE Blanquerna-URL i un conjunt d’institucions educatives com són les escoles FEDAC, la Fundació Vedruna Educació, la Fundació Jesuïtes Educació i la Fundació Escola Cristiana de Catalunya. Aquestes institucions, que comparteixen els valors de l’humanisme cristià com a fonament de la seva manera de fer, reforcen la seva aliança a partir d’aquest programa. I en el marc d’aquest programa es va pensar d'organitzar unes sessions de formació per als mentors de les escoles, és a dir, per als mestres de les escoles que acullen estudiants en pràctiques. Són mestres amb voluntat d’acompanyar aquest procés formatiu dels estudiants però que necessitaven també una sèrie d’eines i estratègies compartides amb els tutors de les universitats per tal que aquesta mentoria fos més eficient.

En aquesta edició s’ha anat més enllà i ofereixen una formació compartida als tutors, mentors i estudiants.

Sí, ens trobem quatre cops a l’any en sessions de formació i de reflexió compartida; ens ajuntem tutors, mentors i estudiants, el triangle pedagògic, perquè creiem que la millor manera de formar-nos és formar-nos junts. Si hem de parlar, per exemple, de quines són les competències del mestre, fem-ho junts, des de la universitat, les escoles i amb els futurs mestres. Això ha estat un aspecte que ha anat canviant i s’ha anat potenciant i n’estem molt contents.

Per què sorgeix aquesta necessitat justament en l’educació?

Hem d’acabar amb la idea que a la universitat es fa la teoria i a les escoles, la pràctica, com si fossin dos camins paral·lels. Això no és així: és una única obra de teatre amb diferents escenaris. I per això hem de millorar la coordinació, la complicitat i el treball en equip. Les escoles són les que han de contractar els nostres estudiants i han de poder dir-nos què esperen dels nostres estudiants perquè podem construir plegats aquest guió de formació. Ja no és només establir canals de comunicació entre el triangle pedagògic, sinó també enfortir el vincle entre universitat i escola en general, perquè ens necessitem els uns als altres. Segurament, des de la Facultat d’Educació era lògic que això passés, però estic convençut que això es traslladarà a altres estudis de grau.

Com han viscut les escoles aquesta experiència?

Amb molt interès; fan molt bones valoracions d’aquestes sessions de formació. A més a més, com que cada any els mentors que hi participen són diferents, anem fent taca d’oli i aquesta formació es va expandint.

Imagino que una de les dificultats és avaluar les pràctiques, que és una de les tasques dels mentors de les escoles.

Tot i que la responsabilitat és del tutor, és una tasca compartida amb el mentor. De fet, com avaluar és un dels temes de la formació. Volem entendre l’avaluació més enllà de la qualificació. La finalitat és aprendre i per aprendre necessitem l’avaluació: saber què hem fet bé i què hem de millorar, com ho podrem aconseguir i prendre les decisions adequades. Per això necessitem que l’avaluació no sigui un resultat final, sinó que tingui cabuda al llarg de tot el procés d’aprenentatge. Volem una avaluació compartida on tots, estudiants, mentors i tutors, puguem prendre les decisions adequades per seguir aprenent. Després, per descomptat, això acabarà en una qualificació, perquè a la universitat cal acreditar finalment si s’han assolit els objectius, però això només és el producte final, no la finalitat, que és aprendre.

El Departament d’Educació ha posat ara en marxa aquest procés. Entenc, doncs, que és una necessitat compartida a la pública i a la privada.

A la universitat pública han iniciat ara aquest procés amb el professorat de secundària ja que la formació pedagògica d’un professor de secundària no té les mateixes característiques que la d’un mestre d’Infantil o de Primària, que es formen durant quatre anys.

Com defineix educar?

Educar és una relació de confiança i de proximitat entre el professor i l’estudiant. El mestre o professor ha de confiar en el fet que l’alumne pot aprendre i aquest ha de confiar que el professor el podrà ajudar. Si no és així no s’avançarà. Educar és un acompanyament personal en el qual estudiant i professor aprenen plegats.

La definició és magnífica, però com s’aconsegueix? Requereix només vocació?

No sé si es pot separar vocació de professió. Un bon educador és un professional que s’ha format, té coneixements, recursos i estratègies per fer aquest acompanyament. Però, alhora, perquè sigui exitós, ha de creure-hi. Ha de tenir un sentit transformador. La professionalitat i la vocació són dues cares d’una mateixa moneda.

Com s’aprèn? Perquè la professionalització és aprenentatge, però també experiència.

L’experiència, per si sola, no provoca aprenentatge. Aquest ve, necessàriament, de la reflexió sobre l’experiència. L’aprenent ha de treure suc de l’experiència, preguntar-se què li ha aportat, com ho ha aconseguit, com ha vençut les dificultats... És un diàleg intern, el que consolida l’aprenentatge. En tots els processos d’ensenyament, fins i tot a la universitat, calen aquests moments i espais de reflexió. Això és el que fa prendre noves decisions. Això és l’aprenentatge.

Estem parlant dels professors que formen els futurs mestres però també dels estudiants que volen ser educadors.

Exactament. És important que afavorim l’autoavaluació dels alumnes, perquè reflexionin sobre què els ha servit de tot el que han fet per aprendre.

En quin moment un professor deixa de ser un bon professor?

Segurament quan deixa de confiar que cada un dels seus alumnes és capaç d’aprendre. Cal entrar a classe pensant que entre tots es construirà una cosa nova, per als estudiants i per al professor. Perquè, com a professor, també aprens coses dels alumnes i això és molt gratificant.

Enyora les classes a primària?

Tot i que m’apassiona la formació de futurs mestres, el dia que comença el curs escolar sempre penso com era quan jo hi era. Sempre tinc un record especial pels primers dies de curs. També és veritat que no he perdut el contacte amb les escoles, ara com a tutor de pràctiques, com a assessor en altres casos; sempre he volgut mantenir-hi un contacte estret.

Per què és especial el primer dia?

És l’inici d’una aventura plena d’expectatives i d’il·lusió. Aquell dia tot és possible i això és esperançador per naturalesa. És un dia d’un cert nerviosisme, però que no paralitza sinó que estimula. Els mestres necessitem aquestes dosis d’emoció

El primer dia es marquen les regles del joc i aquesta confiança que deia. Es determinen les relacions.

Sí. I per això els seminaris de Blanquerna són tan importants, perquè, en tractar-se d’un grup reduït, és més fàcil conèixer l’estudiant, fins i tot el nom, que és el punt de partida per establir aquesta relació de confiança. També és un espai òptim per a aquesta reflexió compartida, bàsica per a l’aprenentatge.

I d’exigència, que segueix sent vital.

De fet, si tens una relació de confiança, l’exigència és molt més fàcil, perquè l’estudiant sap que el que li demanes és perquè el coneixes i saps que pots demanar-l’hi. La relació personal basada en la confiança mútua fa que l’exigència sigui ben rebuda. És evident que hem de ser exigents i rigorosos, perquè els estudiants s’ho mereixen.

Els bisbes parlen de la Pasqua de la Resurrecció

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Dijous Sant comença el Tridu Pasqual, el període comprès des de la tarda del Dijous Sant fins a la matinada del Diumenge de Pasqua, en el qual l’Església celebra els tres grans misteris de la redempció: la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Són dies de fe i d’estimació, de guardar-se alguns moments per a la pregària i la lectura de la Sagrada Escriptura, de participació activa i fecunda en les celebracions litúrgiques de l’Església, de reviure la institució de l’Eucaristia i el manament de l’amor, de silenci i contemplació de la creu, que culminaran amb la festa joiosa de la Pasqua, el dia gran de l’any, la festa de les festes.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Pasqua de la resurrecció del Senyor, així com de la carta apostòlica Patris corde.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “en el document dels bisbes de Catalunya a propòsit del vint-i-cinquè aniversari del Concili Tarraconense afirmem: «Cada any litúrgic celebrem la vinguda del Fill en una terra assedegada de pau i de justícia, ens alegrem del seu naixement gloriós i ens gloriem de la seva mort salvadora, passem de la menjadora al sepulcre i al testimoni de la seva resurrecció.»” i diu que “en aquest cicle anual, centrat en la Pasqua, hi pouem la nostra fe, tot vivint en el dia a dia la joia del Senyor ressuscitat”. Recorda que “en les cartes paulines trobem una exhortació nítida, quasi un mandat adreçat als cristians de tots els temps: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo, viviu contents» (Fl 4,4)” i es pregunta “en aquests moments durs de la història que ens toca viure, com podem seguir parlant d’alegria?” i, alhora, “podem els cristians presentar-nos davant el món amb cares llargues i avorrides?”. Afirma que “ser alegre fa referència a un estat d’ànim profund del qui se sent bé amb Déu, amb els altres i amb un mateix” i que “per arribar-hi, cal un aprenentatge: sortir del propi jo i plantejar-se la realitat des d’una mirada àmplia i generosa”. Afirma també que “l’alegria és una força que es fonamenta en la consciència de ser estimats per Déu”, que “aquesta alegria exigeix testimoniar el seu Regne, edificar una humanitat fraternal” i que “per això, també en aquests moments difícils, i potser més que mai, estem cridats a portar esperança i alegria arreu”. Finalment, reconeix que “els moments de sofriment provocaran tristesa i desànim, però mai no serà aquesta la darrera paraula” perquè «Crist ressuscitat fa de la vida de l’ésser humà una festa continuada.»

El cardenal Joan Josep Omella, diu que “la resurrecció de Jesús pertany al nucli de la fe cristiana, com la passió i la creu” i que “així consta en el Credo o Símbol de la fe, que des dels primers temps de l’Església professen els que reben el sagrament del baptis­me”. Recorda que el jesuïta i teòleg francès Bernard Sesboüé va publicar un llibre, titulat Creure: invitació a la fe catòlica per a les dones i els homes del s. XXI, en què, “amb un llenguatge molt assequible, comenta el Credo als homes i les dones del nostre temps” i en què “el prevere francès afirma que «s’ha pogut definir el cristià com aquella persona que creu en Jesucrist ressuscitat d’entre els morts»”. Afirma que el pare Sesboüé “es pregunta en el seu llibre si avui és possible la fe en la resurrecció” i diu que “després d’una anàlisi de les circumstàncies i dels testimonis d’aquest gran esdeveniment, recorre a una sentència molt bonica que va escriure sant Ireneu de Lió al segle II: «La glòria de Déu és que l’home visqui»”. Manifesta que “aquestes paraules es compleixen en la resurrecció de Jesús”, que “la resurrecció de Jesús és promesa de la nostra” i que el pare Bernard Sesboüé “afegeix que aquesta promesa no és «l’opi del poble», sinó que és un do real que mobilitza totes les energies humanes per a la construcció d’una societat justa, lliure i fraterna”. Finalment, s’acomiada “amb la salutació pasqual tradicional que s’intercanvien els cristians a l’Orient: «Crist ha ressuscitat. Realment ha ressuscitat»” i demana que “la serena i profunda alegria de la Pasqua ens acompanyi a tots”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, demana que aquestes paraules de l’Evangeli de la Vetlla Pasqual: “Aneu a dir als deixebles i a Pere que (el Senyor) anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com ell us ho havia dit” (Mc 16,7), “ens donin pau, alegria i esperança”. Afirma que “en temps de confinament i de soledats, de pèrdues i incerteses, de crisi sanitària i social, tornem a escoltar el testimoni de l’àngel a les dones: Va davant nostre! El veurem!”. Exclama que “Crist ha ressuscitat i ens porta la joia de l’amor etern de Déu fet do de vida per l’Esperit Sant que se’ns ha infós en el baptisme”. Manifesta que “la Pasqua és la revelació de l’amor victoriós de Déu”, que “és l’amor el que venç en la Creu, quan tothom abandonaria i es lamentaria en el sofriment”, que “és l’amor el que manté viva l’esperança, en la soledat del sepulcre i en les solituds de la vida” i que “és l’amor el que sap veure i interpretar els signes de la presència real i misteriosa de l’Estimat, que viu per sempre”. Demana que “deixem que Ell vagi davant nostre, obrint-nos el camí” i que “anem a anunciar a tothom que Crist està viu i que la mort no ha vençut ni vencerà la humanitat, perquè Crist ens ha perdonat i ha obert la vida eterna a tots”. Afirma que “si vivim com Ell, si estimem com Ell, viurem de veritat: una vida nova, fidel als manaments, perseverant en l’oració, sempre al servei atent dels qui pateixen i dels pobres, constructora de la civilització de l’amor”. Finalment, demana que “ens renovi la Pau i l’Amor del Crist Ressuscitat” i ens desitja una “Santa Pasqua de Resurrecció 2021!”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “per a molts la sortida pràctica de la crisi representaria un signe de la Resurrecció que celebrem per Pasqua” i que “el sentit cristià de la Pasqua dona la benvinguda a tots els projectes humans que “humanitzen” l’existència”, projectes que “veuen que alguna cosa ha de morir per a donar pas a alguna cosa que ressuscitarà”. Afirma que “el sentit cristià de la Pasqua també desperta el somni que el món canviï en tots sentits”, però que “és molt més radical, total i autèntic”, perquè “neix de la profunditat i serietat de la mort i es recolza en un fet concret”. Remarca que “el seu punt de partida és el més contradictori, la mort absolutament injusta del just, la mort del qui més havia estimat, del qui creiem paradigma de la humanitat”. Manifesta que “per això el cristià respon segur a aquesta pregunta: Què, qui, ressuscita realment?”. Recorda que Sant Sava, “sentint propera la mort, es va acomiadar del seu fill Simeó, segons un vell costum de l’Església d’Orient”: viure un mutu perdó amb familiars, amics i veïns. Expressa que “això és una veritable celebració de la Pasqua: Sant Sava afronta la mort com ja ressuscitat”, ja que “reviu allò autènticament humà: l’amor, que perdona i beneeix”. Destaca que es tracta d’“una resurrecció que no seria possible si Jesucrist no hagués ressuscitat” i que “qui ressuscita és Ell, i amb Ell ressuscita l’amor”. Finalment, diu que “llavors l’amor és possible avui”, que “si aquest amor continua viu, en brollen el perdó i la benedicció, la reconciliació i la vida, la fraternitat i la fecunditat, dues dimensions essencials de l’amor cristià” i que “ja no resultarà estrany que el primer do que el Ressuscitat lliurà als seus deixebles sigui la capacitat de perdonar”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que “l’ésser humà necessita esperar, confiar, lluitar per a aconseguir fites personals, per a canviar la societat, per a millorar les coses” i que “al llarg de la vida donem cabuda a moltes esperances en les relacions amb les persones, en les expectatives i èxits professionals, i també en els canvis socials”. Expressa que “l’ésser humà té necessitat d’una esperança que sigui creïble i duradora” i es pregunta “on trobar-la”. Manifesta que “a vegades els nostres anhels no s’acompleixen”, que “en d’altres ocasions sí, però en veure-les acomplertes, tampoc acaben d’assaciar del tot les nostres expectatives” i diu que “potser és perquè la gran esperança només pot estar en Déu, potser és perquè no es tracta d’una idea, o un valor, o un sentiment, sinó que és una persona viva: Jesucrist”. Destaca que la resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist és “un esdeveniment que pertany a la història i que al mateix temps la transcendeix”, que “és la nostra esperança, ens allibera de la por i fa que en els nostres cors, en les nostres famílies, en els nostres ambients, revifi l’esperança”. Constata que “amb l’esperança i la vida hem d’anunciar que Crist ha ressuscitat i renova totes les coses, que ens crida a construir un món nou i ens dona força per a dur a terme aquesta missió”. Finalment, recorda que “el papa Francesc  fa una crida perquè “somiem junts”, sense por, per a sortir millors d’aquesta crisi, per a construir un món millor, per a viure en fraternitat”, diu que “en Crist ressuscitat trobarem la força per a aconseguir-ho” i ens desitja una “santa Pasqua de Resurrecció”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “en un món on tot sembla fluir com una successió de fets sempre esperats, el matí de Pasqua ens porta una novetat inesperada i sorprenent, que fa néixer en els qui es deixen tocar per la gràcia l’actitud d’admiració”. Diu també que “en el decurs de la història tot es troba amb la realitat de la mort” i que “la Pasqua cristiana duu un anunci que trenca la inexorabilitat de la mort: Jesús ha ressuscitat”. Expressa que “aquesta és la novetat sempre nova de l’anunci de Pasqua: solament si Jesús ha ressuscitat ha succeït quelcom veritablement nou que canvia el món i la situació de l’home”. Afirma que “l’única resposta a les qüestions profundes del cor de tota persona és Jesús mort i ressuscitat”, “no solament el qui viu per sempre, sinó el qui va morir i ara viu per sempre més”. Destaca que “aquesta novetat sempre nova es va obrir camí en aquell matí del primer dia de la setmana, després dels tràgics esdeveniments del divendres de la passió i mort de Jesús”, quan “Crist va esdevenir la nostra Pasqua, fent el seu «pas» de la mort a la vida”. Manifesta que “l’esdeveniment de Crist ressuscitat, des del punt de vista històric, com diu Benet XVI, és poc cridaner, és la llavor més petita de la història”. Finalment, diu que “solament resta el sepulcre buit i el testimoniatge dels qui es van trobar amb el ressuscitat”, però que “des d’aquell matí, no ha deixat de ressonar per a ser acollida per tants i tants cors, perquè no hi ha ningú que pugui ofegar la nova sempre novella: Crist ha ressuscitat!”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “la mort de Crist va posar en crisi la fe dels deixebles” i que “decebuts i desil·lusionats, alguns van sortir de Jerusalem, mentre que altres estaven en una casa amb les portes tancades per por dels jueus”. Expressa que “humanament parlant, se sentirien fracassats perquè les seues expectatives no s’havien fet realitat”, la crucifixió de Crist “els havia retornat a la dura realitat del món”. Recorda, però, que “en el matí del dia de Pasqua tot canvia”, ja que “les dones troben el sepulcre buit i veuen al Senyor ressuscitat, que les envia a anunciar-ho als deixebles”. Recorda també que “la primera reacció dels deixebles és de resistència a creure”, ja que “el que les dones anuncien els sembla inversemblant” i afirma que “serà el Senyor mateix qui els vaja recuperant per a la fe i vencent els seus dubtes”, així com que “estaven vivint un autèntic esdeveniment de gràcia que els omplia d’una alegria tan gran que no s’ho podien creure”. Manifesta que “per això va ser també una experiència d’autèntica llibertat”, ja que “Crist ressuscitat va transformar el seu dolor en alegria; es van sentir lliures de la por que els portava a estar tancats en una casa i van començar a anunciar que Crist havia ressuscitat, que havia estat constituït Senyor, i que només en Ell trobem la salvació”. Finalment, diu que “la gràcia d’haver conegut a Crist Ressuscitat és font de l’autèntica llibertat cristiana, d’eixa llibertat de la qual naix el vertader testimoniatge de la fe, que no consisteix a fer patir als altres per la veritat, sinó estar disposats a patir per ella; i a no imposar la fe per la força del poder, sinó donar raó de la nostra esperança a tots els qui ens la demanen amb delicadesa i respecte”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “aquesta gran festa de la Pasqua de la Resurrecció de Jesucrist ens omple a tots els cristians d’alegria i de felicitat”, que vol que consti des d’aquí la seva felicitació per a tots i que ho fa “enguany amb unes frases d’un autor del segle II, Melitó de Sardes”. Afirma que al mateix temps que participem de l’alegria d’aquesta gran festa, vol llançar-nos una petició. Amb insistència i amb reiteració apel·la a la nostra responsabilitat familiar i eclesial i demana que “tots ens obstinem en el gran assumpte de la transmissió de la fe”. Manifesta que “en aquests moments tan complicats que vivim en ocasió de la pandèmia no podem oblidar la nostra responsabilitat de proposar amb més convicció i coherència el missatge, l’obra i la persona de Jesucrist” i que “aquesta petició es converteix en una crida especial per als pares i família en general”. Demana als pares “la vostra col·laboració amb els catequistes i sacerdots de les vostres parròquies” per tal que “cap nen es quedi sense conèixer a Jesucrist” i els demana també que siguin “testimoniatges autèntics de la fe davant els vostres fills”, que els acompanyin i enforteixin “les virtuts i els valors de l’evangeli”. Expressa que “els pares catòlics han d’exigir-se, per a ells i per a tota la seva família, l’educació espiritual” i que han de sentir-se cridats a “mirar a Crist, a viure coherentment les seves indicacions i a explicar-les amb afecte als vostres”. Finalment, diu que “aquest compromís és una clara resposta agraïda a la gràcia que hem rebut del mateix Senyor” i que “és molt apropiat en aquest dia tan assenyalat”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “avui, tant en els moments personals com eclesials i socials, cal que ressoni amb tota la força l’anunci de Pasqua: no tingueu por perquè Jesús ha ressuscitat!”. Afirma que “les dones que acompanyaven Jesús anaren tan aviat com va ser possible a veure el sepulcre, a lamentar-se per ell, a somniar el que hauria pogut ser i no havia estat” i que “a semblança d’aquelles dones, també nosaltres ens lamentem i anem enterrant il·lusions i esperances”, “ens contemplem a nosaltres, mirem el món amb tot el seu mal i sofriment… recordant Jesús, però com mort, com absent d’aquest món i d’aquesta història”. Manifesta que “la Bona Nova de Jesús, la causa per la qual va viure i va morir, sembla el somni d’uns il·lusos que, cansats dels fracassos, retornem a plorar al sepulcre de Jesús, i sembla com si se’ns convidés a tancar-nos a les sagristies, perquè aparentment no tenim cap força per canviar les persones i, per mitjà d’elles, el món”. Exclama que “és clar que fem el camí de la creu cada dia, però sembla tan difícil tenir experiència de la resurrecció!” i reconeix que “d’aquí que la primera actitud de la Pasqua és deixar-se interpel·lar per l’anunci: «Busqueu el crucificat, ha ressuscitat»”, que “aquest és el gran anunci, és la Pasqua” i que “és el fonament de tota esperança”. Destaca que “afirmar i creure que ha ressuscitat és la convicció que Jesús tenia i té tota la raó amb el que va dir, fer i viure”, que “Ell és la Vida”, que “la mort i tots els seus amics han estat vençuts radicalment” i que “Jesús és ben viu, i el seu Evangeli de salvació és vigent”. Finalment, diu que “el desig de salvació, la causa de la dignitat de tota persona, estan més assegurats que mai” i ens desitja una “santa i joiosa Pasqua de Resurrecció”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que “tots recordem, tancats a casa, la Setmana Santa i la Pasqua de l’any passat” i que “enguany, ens podem moure, però només amb la pròpia bombolla de convivència”. Afirma que “com que ens recomanen que no ens barregem, ens toca: anar als oficis en família; visitar algun santuari o anar d’excursió només amb els de casa” i ens proposa “una Pasqua per reaprendre a ser pares”. Expressa que “ser pares és una urgència perquè, com diu el Papa, “en la societat del nostre temps, els infants sovint sembla que no tinguin pare”” i que “el Papa ens diu que “també l’Església d’avui necessita pares” referint-se al rol paternal que han d’exercir els pastors i les comunitats a favor de tanta gent que ha de reconstruir les seves vides”. Diu que “comencem coneixent i estimant el mestre en paternitat que ens proposa l’Església, en aquest Any de Sant Josep”, que ho fem “en l’inici també de l’any Amoris Laetitia” i que “aprenguem a ser pares, a ser família, de la mà de l’exemple del patriarca de l’Església”. Demana que “coneguem Josep”, que “llegim els evangelis de la infància (Mt 1-2; Lc 1,5 – 2,52)”, així com “la bonica síntesi que en fa el Papa al proemi de la Patris corde”. Demana també que “cultivem l’estima a sant Josep”, que “visitem en família el santuari de Sant Josep de la Muntanya, la imatge del qual fou coronada canònicament fa cent anys” i que “aneu a Josep–ite ad Joseph-, confiant a la seva intercessió les vostres necessitats més difícils”. Finalment, recorda que “la carta que ens pot guiar –Amb cor de Pare-, la que he començat a comentar en aquesta Setmana Santa, la trobareu a la pàgina web del bisbat”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.

Audiència General 31 de març 2021

Estimats germans i germanes, bon dia!