Els bisbes parlen de la vida cristiana en temps de Quaresma

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’una Església acollidora, de Jesús, el motor de la nostra pregària, d’acompanyar Jesús i els germans que pateixen, de l’avui de Déu, de la fe posada a prova, de Jesús, el Fill de Déu, de sant Josep, de creure de tot cor, de la transfiguració del Senyor i de ’40 dies per la vida’.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que des de fa unes setmanes que glossa el document publicat el mes passat pels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Diu que hi constaten com «l’acolliment ha de ser una de les notes característiques de l’Església i dels seus pastors» i que “convé que l’Església es distingeixi per la seva capacitat d’acollida de tota persona, especialment si es troba en dificultats”. Afirma que “acolliment vol dir rebre algú que es presenta, especialment admetre’l a la nostra companyia”, que “es tracta d’una actitud humana, no pas exclusiva dels cristians, però que per a nosaltres té unes motivacions profundes” i que “l’acollida no ha de limitar-se a un tret que sigui merament de la comunitat”, sinó que “és cada una de les persones, les pedres vives que edifiquen la comunitat, que han de ser acollidores”. Recorda que els bisbes afirmen en el seu document que «tothom qui s’acosti o entri a les nostres parròquies i comunitats ha de poder sentir l’escalf del Bon Pastor, que comprèn i coneix les persones que troba o que el venen a trobar», així com que a tots “ha d’arribar l’acolliment de l’Església, mare de misericòrdia”. Expressa diverses necessitats d’acollida, com ara “proporcionar espais destinats a trobades de joves per al diàleg i la pregària”, “l’acollida d’immigrants promovent la seva integració a la societat”, “la cordialitat que ha de mostrar la persona que obre la porta, atén el despatx i el telèfon d’una casa de l’Església” o “l’adopció d’un infant disminuït”. Finalment, diu que “amb aquests gestos i accions ens manifestem fills del Pare del cel, perquè, com diu el Salm, «el Senyor escolta el pobre que l’invoca, i el salva de tots els perills» (34,7)”.

El cardenal Joan Josep Omella, diu que “la Quaresma és un temps privilegiat per caminar cap a Aquell que és font de tot amor”, que “si ens deixem acompanyar per Déu, experimentarem que Ell és sempre al nostre costat”, però que “no podem accedir directament al Pare si no és a través de Jesucrist”, “el mediador i el model de la nostra pregària”. Recorda que “el Senyor va aprendre a resar com els jueus del seu temps”, que “el seu cor estava amarat de la Sagrada Escriptura” i que “sovint sent la necessitat d’anar a un lloc apartat a pregar”. Afirma que “la pregària és el motor de la vida de Crist”, que “abans de prendre una decisió important, Jesús la consultava amb el seu Pare”, que “el Senyor prega també quan descobreix amb alegria que Déu estima entranyablement els més pobres” i que “Jesús prega davant les situacions difícils, en els moments de dubte i incertesa”. Afirma també que “quan sent al cor una tristesa profunda, Crist demana ajuda al seu Pare” i que “fins i tot, les darreres paraules de Jesús abans de morir són paraules dels salms”. Expressa que “pregar és posar-se en les mans de Déu amb tota confiança, com els nens en braços dels seus pares”. Finalment, implora que “en aquests dies de Quaresma sapiguem demanar al Senyor: ensenya’m a pregar” i diu que “a partir de llavors Jesús es convertirà, com per als seus primers deixebles, en el nostre mestre de pregària”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “viure la Quaresma en dies de pandèmia reclama acompanyar espiritualment el Senyor en els seus sofriments, ja que els està patint en els seus germans, que hem d’acollir nosaltres, com a germans nostres” i que “hem de ser sensibles als patiments sanitaris i materials, psicològics, espirituals i socials que infligeix ​​la pandèmia a la humanitat”. Demana que “acompanyem Jesús en els seus sofriments”, “Ell “que es va fer no res, fins a prendre la condició d’esclau… s’abaixà, i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu“”. Recorda que “Jesús va patir de moltes maneres i al llarg de tota la seva vida”, que “va viure les dificultats d’un pobre que “no té on reposar el cap“”, que “va patir les temptacions i els dubtes humans”, que “va aprendre amb sofriments a obeir” i que “va patir la soledat, la incomunicació i la incomprensió dels que l’envoltaven”. Recorda també que Jesús “va ser mal vist per les autoritats”, que “el van trair per diners” i que “va ser injustament condemnat, torturat i clavat a la Creu”. Es pregunta “com va viure el sofriment Jesús, perquè l’imitem” i respon que “amb interioritat i pau”, “amb una única i gran intimitat amb el Pare”, “amb silenci actiu” i “amb solidaritat cap als qui pateixen i els pecadors”. Manifesta que Jesús “pateix amb sentit, ja que dóna valor redemptor al sofriment i la creu” i que “està salvant el món”, sobretot, “amb un gran amor”. Finalment, diu que “podem assumir els nostres propis sofriments i viure’ls com un sacrifici que podem oferir, en els quals podem “gloriar-nos””, que podem “acompanyar amb amor els qui pateixen a prop nostre” i que podem “acompanyar el Senyor, aprenent de la mà de la Mare de Déu, Mare dolorosa, forta i silenciosa al peu de la Creu, perseverant, plena de fe i de confiança en la Resurrecció”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, demana que visquem la Quaresma “molt conscients de la gran crisi humana de la pandèmia”. Afirma que “ens hi ajudarà oportunament un missatge que trobem a la Carta als Hebreus”, una carta que “s’adreça a cristians que es veuen exposats a una prova difícil” i en la qual “l’autor, els cita el salm 94(95): “Per això, com diu l’Esperit Sant a l’Escriptura: ‘Avui, quan escolteu la seva veu,  no enduriu els cors com en el temps de la rebel·lió, el dia de la prova en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren; tot i haver vist les meves obres’”. Manifesta que “l’autor del Salm 94(95) recorda la crisi del poble en ple desert, allí on Déu els havia posat, camí de la llibertat” i que “l’autor de la Carta als Hebreus, segle I, identifica una crisi semblant en els seus interlocutors, quan estan temptats de queixar-se i protestar davant de persecucions i sofriments”. Expressa que “la humanitat va canviant d’ànim, de voluntat, d’idees i de projectes, mentre que Déu roman” i que “aquest és el fonament últim del gran missatge: “escoltar AVUI la seva veu””. Destaca que això vol dir que Déu “continua parlant i cridant, sigui com sigui la situació que vivim”, que “parla en la situació concreta, en la història, en el moment que vivim, sobretot en el moment de crisi” i que “Ell fa sentir la seva veu esperant-ne resposta”. Finalment, afirma que l’avui de Déu “ha estat un continu creixement d’amor fins a l’extrem”, que les seves obres d’amor són “en l’Èxode l’alliberament de l’esclavitud” i “en temps de la Carta als Hebreus, la seva obra definitiva: el Misteri Pasqual, la vida, mort i resurrecció de Jesucrist” i que “al nostre temps aquest mateix esdeveniment brilla il·luminant el gran “avui” de l’Esperit, per tal que escoltem la seva veu en plena crisi i hi sapiguem respondre”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que “anem avançant pel camí de la quaresma, bo i fent experiència de les restriccions i limitacions en el diversos àmbits del nostre dia a dia des de fa més d’un any”, que “comprovem com es fan presents les dificultats, els sofriments i les proves en la nostra vida d’éssers humans i de creients” i que “experimentem que la nostra fe és posada a prova de diferents maneres”. Recorda que “Déu va posar a prova la fe d’Abraham d’una manera més inesperada”: “Li demana que sacrifiqui Isaac, el seu fill únic, el fill de les promeses”. Recorda també que “Abraham confia en Déu, i fins i tot està disposat a sacrificar el seu propi fill i, amb ell, el seu futur, perquè sense aquest fill les promeses de Déu no servirien de res, tot acabaria en un no res” i que “quan arriba el moment, una ordre vinguda de dalt el deté, perquè Déu no vol la mort sinó la vida”. Manifesta que “Déu vol que l’home estigui disposat als sacrificis més grans i no es reservi res quan és ell qui li ho demana” i que “l’amistat amb Déu no cerca els sacrificis humans, sinó que li oferim el millor que tenim: la capacitat d’estimar i de construir un espai d’amor, guiats pel senyor, Déu misericordiós”. Reconeix que “al llarg de la nostra vida ens trobem amb proves, foscors, sofriments, contradiccions”, que “Abraham ens dona exemple d’una confiança total en Déu” i que “el secret es troba en l’abandó total a la providència del Senyor, que, enmig de les vicissituds del món present, no ens abandona, sinó que es manté al costat nostre”. Finalment, diu que també nosaltres “en aquest temps de quaresma, som convidats a fer confiança quan la nostra fe sigui posada a prova”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “la qüestió sobre qui és Jesús és de màxima importància per als cristians”, que “de la seva divinitat depenen la veritat i la profunditat de la seva paraula i de les seves accions” i que “si ens restés solament com un personatge de la història, si la nostra relació amb ell fos només amb un home que ens ha deixat unes bones frases i uns bons exemples, certament que això seria bo per a nosaltres, però ens quedaríem tot just a la perifèria de qui és Jesucrist”. Afirma que “la fe cristiana ens diu que Jesús de Natzaret és el Fill de Déu”, que “Ell és la segona persona de la santíssima Trinitat que es va fer home en el si virginal de Maria” i que “és veritable Déu i veritable home”. Manifesta que “llegint els evangelis i els altres llibres del Nou Testament apareix amb claredat la filiació divina de Jesús”, ja que “la seva relació amb el Pare es fa palesa en molts moments: en la seva concepció virginal, en l’episodi del Nen perdut i retrobat al temple, en el baptisme al Jordà, en la seva manera de parlar del Regne de Déu, en el seus miracles, en la seva relació amb Déu, única i confiada”. Demana que ens adonem bé del que diem: “«Jesús», «el Fill»” i que “són inseparables la humanitat i la divinitat”. Finalment, remarca que necessitem Jesús “tal com és, ja que així és per a nosaltres, com ell mateix va dir, el camí, la veritat i la vida (Jn 14,6)”, que “en la seva humanitat (el camí), s’ha fet present la plenitud de la divinitat (la veritat), perquè en ell nosaltres tinguem la salvació (la vida)” i que “en ell, el Fill, nosaltres som fills de Déu”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “el passat 8 de desembre, solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, el papa Francesc anunciava la celebració d’un any dedicat a sant Josep, recordant que fa 150 anys el beat Pius IX el va declarar Patró de l’Església Catòlica”. Comunica que aquests diumenges, desglossarà la seva figura. Diu que els textos evangèlics l’esmenten en poques ocasions, però que “ens ofereixen suficients dades per a comprendre la grandesa de la seua fe i la importància de la seua missió en la Història de la Salvació”. Afirma que “la seua figura resulta propera a la majoria dels cristians que viuen la fe d’una manera discreta, sense cap afany de protagonisme, sense fer coses externament cridaneres i que passen desapercebuts”, però que “el fet d’estar en un segon pla, no significa que la seua tasca fóra secundària als ulls de Déu, que havia pensat en ell per a una missió única, complementària i en certa manera semblant a la que havia de realitzar Maria: ser l’espòs de la Mare del Senyor i assumir la responsabilitat de ser el seu pare humà”. Recorda que “quan Déu escull algú per a una missió especial mai l’obliga, sinó que demana el consentiment, posant així a prova la seua fe” i que “a Josep se li demana un acte de fe: en el moment de major desconcert de la seua vida, Déu li demana que aculla a Maria i al xiquet que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant”. Finalment, diu que “Josep va viure una fe plena perquè tota la seua vida va ser una obediència de Déu” i demana que “aprenguem d’ell que la grandesa de la fe no es mesura per les aparences externes, sinó per l’autenticitat de l’obediència a la voluntat de Déu en la vida de cada dia”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “constantment parlem de les qüestions importants de l’ésser humà” i que “en converses de cafè, escoltant una conferència o llegint un llibre afloren les preguntes vitals de cada persona”. Afirma que “posem sovint a debat els plantejaments sobre la fe, la religió, l’Església o la coherència de la vida cristiana” i que “això, als creients, ens obliga a donar raó del que sustenta la nostra vida, a purificar les nostres motivacions, a repensar o demanar disculpes per les nostres limitacions o incoherències i a tractar d’anunciar amb goig la nostra fe”. Manifesta que “per a molta gent que coneixem o que ens trobem pel carrer la fe és una qüestió fonamental” i que “se la prenen molt seriosament, s’esforcen per adherir-se a Jesucrist, es lamenten de les seves pròpies incorreccions i els agrada ser tractats sense cap mena de discriminació”, així com que “la fe els ha enriquit la seva vida, que es concreta en un gran servei als altres, sobretot als qui més sofreixen i tenen necessitat d’atenció”. Expressa que “creure és un acte autènticament humà”, que “no és contrari ni a la llibertat ni a la intel·ligència de la persona posar la confiança en Déu i adherir-se a les veritats revelades per Ell” i que “creure és també un acte eclesial”. Diu que “volem manifestar la nostra joia per aquest suport fonamental que ens impulsa a ser solidaris amb els qui més sofreixen i que trobem al llarg de la nostra vida. Finalment, diu que la fe “no és una característica de persones febles o incultes”, que “no està reservada només per a determinades èpoques o moments de la nostra vida” i que “ens acompanya sempre, ens fa viure alegres i esperançats i augmenta la nostra caritat”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “de la preocupació a la transfiguració” “va ser l’experiència de tres deixebles de Jesús” i “pot esdevenir també la nostra pròpia experiència en la vida”. Afirma que “el fet de la transfiguració, que significa «més enllà de la figura», s’esdevé en un moment de gran preocupació per a aquells deixebles del mestre”, ja que “Jesús els comunica que al final haurà de sofrir molt, que serà rebutjat pels líders religiosos del seu poble, que morirà i que ressuscitarà”. Recorda que “tot seguit, en companyia dels apòstols més íntims, Jesús puja a una muntanya alta i allà es produeix la transfiguració” i que “per uns moments apareix amb tota claredat i lluminositat tota la veritat sobre Jesús, en companyia de Moisès i d’Elies” i “s’anticipa la glòria de la Pasqua en l’inici del camí cap a la creu”. Manifesta que “nosaltres seguim Jesús, l’hem d’escoltar, però també necessitem viure i descobrir en qui creiem en el camí fosc i dur de la vida cristiana” i que “tenim necessitat de moments de transfiguració”. Expressa que “ara vivim moments de goig i dolors, de pors”, que “portem a sobre els problemes, i el camí cristià sovint també se’ns fa difícil” i que “també tenim Jesús, que se’ns fa present per mitjà de signes humans, l’Església –la parròquia–, els sagraments, la pregària, les persones…” i que “precisament per això necessitem moments de transfiguració”, moments com “la pregària personal i de tots junts”, “l’Eucaristia”, “una conversa a fons amb algú que ens escolta i ens ajuda a veure-hi més clar”, “fer-se proper per acompanyar, servir, sostenir en situacions doloroses”… Finalment, diu que “per això la veu del Pare ens indica com podem viure ja la glòria de la salvació en la duresa del camí, escoltant Jesús i fent-n’hi cas”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que mai ha deixat de denunciar “el genocidi més greu i terrible de la nostra humanitat: l’avortament”, que ha mirat de no quedar-se inactiu i ha  promogut petites iniciatives per “ajudar les embarassades pressionades per la família, els metges o les circumstàncies socioeconòmiques a avortar”, que ha maldat per “facilitar la guarició de les que han comès aquest gravíssim pecat perquè Déu té poder per restaurar la destrucció interior que provoca l’avortament i que maliciosament la nostra societat silencia” i que també va impulsar “un signe a favor de les famílies generoses amb la vida”. Afirma que “sempre hem de pregar per les embarassades”, però que la iniciativa ““40 dies per la vida” ens mostra que quan és tot un poble el que prega i dejuna i els seus joves ho fan davant dels centres sanitaris on es practiquen avortaments, succeeixen miracles”. Expressa que ““40 dies per la vida” s’inspira en els nombrosos exemples bíblics en què Déu s’ha valgut de quarantenes de conversió per transformar la història”. Finalment, diu que “aquesta quaresma tota la nostra diòcesi ha de pregar per la vida dels nonats” i que “hem de pregar perquè els nostres joves creixin en l’amor veritable, siguin responsables dels seus actes, també quan s’equivoquen” i demana que “preguem i dejunem amb fervor per la fi de l’avortament al nostre país”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.

Reprendre les colònies escolars, un reconeixement al lleure en el procés educatiu

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fundació Pere Tarrés) La Fundació Pere Tarrés ha valorat positivament l’aprovació avui per part del Procicat de l’autorització per realitzar colònies escolars amb pernoctacions, sempre que sigui amb el grup bombolla de classe. Des de la Fundació celebrem aquesta represa, que significa un reconeixement a la importància d’aquestes activitats de lleure en el procés educatiu dels infants i també un reconeixement a la bona feina realitzada per les escoles i la comunitat educativa en general en aquest curs tant complicat.

>Des de la Fundació Pere Tarrés recordem que les activitats de lleure educatiu, i de manera molt significativa les colònies, són essencials per al desenvolupament i la socialització dels infants i joves, especialment dels que es troben en situacions més vulnerables, i sobretot tenint en compte les condicions complicades que molts d'ells han hagut de viure durant aquest any. Les activitats de lleure, com les colònies, les extraescolars o les activitats dels esplais són, a més, generadores d'igualtat i d'oportunitats socials i un dels drets reconeguts en la Declaració Universal dels Drets dels Infants.

Colònies segures i adaptades a les normatives sanitàries

En segon lloc, també volem manifestar un cop més que les colònies són segures, com s’ha evidenciat al llarg de l’estiu passat, en què només es va registrar un percentatge ínfim de contagis de Covid-19 entre els participants en activitats de lleure a l’estiu: en les colònies i casals de la Fundació Pere Tarrés, 10 casos, 5 dels quals adults, entre els més de 21.000 nens i nenes participants. Cal recordar que la totalitat de les instal·lacions segueixen les diferents normatives higièniques i sanitàries establertes per les autoritats sanitàries. Per tant, tot i que el lleure continuarà sent el gran protagonista, les colònies escolars d’aquest any primaran la seguretat de les activitats i per això la Fundació Pere Tarrés ha adaptat totes les seves activitats i cases de colònies als protocols i normatives decretats per les autoritats sanitàries per prevenir el Covid-19: mascaretes, distància física entre els infants, higiene recurrent de mans, presa de temperatura, etc.

Les entitats de lleure, doncs, estem preparades per acollir els infants. Volem remarcar la necessitat que té el sector per reprendre d’una vegada l’activitat després de mesos de restriccions. Cal recordar que el sector de les colònies ocupa centenars de persones i està extès i plenament implantat arreu del territori català. Alhora, des de la Fundació Pere Tarrés percebem la il·lusió dels infants i de les seves families davant la possibilitat de reprendre aquesta activitat amb tanta tradició i presència al nostre país. La reobertura d’avui és una bona notícia i fem una crida a les escoles i a les famílies a que confiïn en la seguretat de les activitats de nostra entitat i permetin que els seus alumnes i fills i filles gaudeixin, un any més, d’experiències inoblidables en el marc de les colònies que els faran gaudir i créixer com a persones.

Les mesures aprovades avui suposen un pas més en la represa progressiva de les activitats de lleure, que ja s’ha iniciat aquesta setmana amb la reobertura de les activitats extraescolars i els centres d’esplai, tot i que des de la Fundació es manifesta també la preocupació pel fet que es continuï deixant fora del lleure als adolescents i joves. Des de la Fundació Pere Tarrés demanem al Govern català que mantingui i ampliï la confiança en el sector i remarquem la necessitat que tenim les entitats de lleure de comptar amb uns criteris estables que ens permetin treballar pel benestar dels infants.

La Salle Comtal promou la consciència mediambiental

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(La Salle) El projecte d'Aprenentatge i Servei (APS) dels alumnes de 4t d’ESO de La Salle Comtal ja comença a agafar forma: es dedicaran a la creació i gestió d’un Hort Urbà a l’escola.

“Sigues valenta” és el final d’una carta que Leone Ginzburg va enviar a la seva dona Natàlia des de la presó. Rob Riemen es pregunta què vol dir ser valent en el seu llibre Para combatir esta era,  després de llegir aquesta carta. Leone Ginzburg va morir als 35 anys en mans dels nazis. Jueu nascut a Rússia, havia viscut tota la seva vida a Itàlia.

Quando il digiuno è molto più che non mangiare

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) Digiuno. Forma di penitenza relativa a cibo e bevande, comune a molte religioni. Questa è la definizione del dizionario catalano. Ma il digiuno è e può essere molto più che privarsi volontariamente dell’assunzione di alimenti, perciò il Consiglio Evangelico di Catalogna ha proclamato il 2021 come anno di preghiera e digiuno per i giovani.

Per promuovere e diffondere questa iniziativa, il CEC organizza un concorso di video, della durata massima di un minuto, che cerchi di incentivare e informare su questo anno, con un premio per il video vincitore di 200 euro e la diffusione su tutti i canali di comunicazione del Consiglio.

Guillem Correa, segretario generale del CEC, spiega che dal punto di vista storico “il digiuno ha fatto parte della spiritualità cristiana fin dai tempi di Gesù”. Tale digiuno, però, ha avuto diverse manifestazioni lungo la storia. “Ci sono stati momenti in cui è stato più importante come pratica spirituale e altri in cui è stato trascurato” ammette.

Attualmente, “riscontriamo che il digiuno fa parte della pratica cristiana in buona parte della Chiesa ed è vissuto da diverse generazioni di persone”. Preghiera e digiuno, spiega Correa, “sono un’esperienza di spiritualità che non hanno solo una dimensione storica ma sono assolutamente attuali e vengono praticati con regolarità da molte persone”.

Quasi sempre quando si parla di digiuno si pensa alla privazione di alimenti. Correa sostiene la pratica del digiuno integrale che consiste non solo nel privarsi del cibo per un periodo determinato di tempo, ma copre altri aspetti della nostra vita: “Parliamo di digiuno tecnologico, televisivo, di riposo o divertimento”. Infine, si tratta “di sperimentare e vivere un tempo di approfondimento nella nostra relazione intima con Dio” e tutto quello che allontana da questa vicinanza ricercata, conclude, “può essere oggetto di digiuno”.

 

 

Quan el dejuni és molt més que deixar de menjar

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) Dejuni. Forma de penitència quant a menjars i begudes, comuna a moltes tradicions religioses. Aquesta és la definició que fa l’Optimot del mot dejuni. Però el dejuni és i pot ser molt més que privar-se voluntàriament d’ingerir aliments, per això el Consell Evangèlic de Catalunya ha declarat l’any 2021 com a any de pregària i dejuni per a la gent jove. 

Per a promoure i difondre aquesta iniciativa, el CEC organitza un concurs de vídeos, de no més d’un minut de durada, que busqui incentivar i informar sobre l’any declarat, amb un possible premi pel vídeo guanyador de dos-cents euros i difusió a tots els canals de comunicació del Consell Evangèlic de Catalunya. 

Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya, explica que des d’una perspectiva històrica, “el dejuni ha format part de l’espiritualitat cristiana des del temps de Jesús”. Aquest dejuni, però, ha tingut diverses manifestacions en el decurs de la història. “Hi ha hagut moments en què ha estat més important com a pràctica espiritual, i d’altres moments en què ha anat a la baixa”, reconeix. 

Avui dia, afirma, “ens trobem que el dejuni forma part també d’una pràctica cristiana en bona part de l’Església i es viu en diverses generacions de persones”. La pregària i el dejuni, explica Correa, “és una experiència d’espiritualitat que no només té una dimensió històrica, sinó que és absolutament vigent i la practica molta gent amb certa regularitat”. 

Avui dia per a la majoria de persones quan es parla de dejuni li ve al cap la privació d’aliments. Correa advoca per la pràctica del dejuni integral que consisteix no només en deixar de menjar en un període determinat de temps o d’hores sinó que abasta altres aspectes de la nostra vida. “Fins i tot parlem de dejuni tecnològic, de dejuni televisiu, de dejuni d’oci o lleure”. 

Parlen al final “d’experimentar i viure un temps d’aprofundiment en la nostra relació d’intimitat amb Déu”, tot allò que allunya d’aquesta proximitat cercada, explica, “és una qüestió susceptible per dejunar”.

Viasona incorpora una nova secció amb Goigs a figures religioses

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Viasona) El portal de música en català Viasona ha anunciat que incorpora una nova secció de Goigs a diverses figures religioses i temàtiques.

La nova secció de Goigs té per objetciu aplegar, mostrar, i posar a l’abast de tothom un ric camp musical en el temps de gran valor patrimonial, en un espai dirigit a un públic ampli, d’edat i espectre social i formatiu, que reforça la memòria popular.

Ara per ara, l’espai disposa de més 500 lloances amb un cercador general que permet la cerca predictiva i l’accés a les lletres, així com als vídeos i àudios associats. Alhora disposa d’un llistat de goigs ordenats alfabèticament per figura religiosa o temàtica i també permet la cerca segmentada per Bisbat, tant del Principat com de País Valencià i Illes Balears. Tanmateix, cada lloança conté referències com l’autor de la lletra, la música, la data de composició i altres informacions destacables com el dia de celebració o de la pròpia figura religiosa.

En els darrers mesos Viasona ha dut a terme una cerca activa entre les fonts originals com arxius episcopals i biblioteques públiques, però també entre col·leccionistes particulars i d’altres continguts existents a la xarxa. La idea és seguir ampliant el catàleg al llarg del temps en base a la informació disponible.

El projecte Viasona

Viasona va néixer el mes de setembre de 2010 amb l’objectiu de recopilar, ordenar i catalogar tota la música en català a partir de les seves lletres. Un patrimoni immens en el temps i l’espai, mai catalogat de manera tan precisa com fins ara. Actualment compta amb prop d’un milió de pàgines vistes al mes segons dades recents de l’OJD.

Imma Bonada: “L’escola Cintra em fa viure renovada i amb sentit”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(URC) L’Imma Bonada és carmelita vedruna i treballa a l’Escola Cintra, que acull joves en perill d’exclusió social. Allà viu el dia a dia amb els membres del professorat i comparteix les vivències dels alumnes. Des de la seva posició, es mostra orgullosa i feliç de poder ajudar i acompanyar aquests nois i noies que, tot i les dificultats que els envolten, troben confort en aquesta escola on tenen l’oportunitat de créixer i formar-se.

Col·laboració com a suport

L’Escola Cintra és el clar exemple de la col·laboració intercongregacional i dels fruits que pot donar. De fet el seu origen sorgeix d’una iniciativa que van tenir diverses congregacions  “motivada pel descobriment d’unes mancances educatives als barris de Ciutat Vella de Barcelona”. A partir d’aquí, es va crear aquest centre específic en l’Educació Secundària Obligatòria destinat a joves en situacions d’exclusió. L’Imma explica que l’aspecte intercongregacional és clau com a suport per sentir-se motivat en aquest projecte comú que segueix la Paraula de Déu atenent el més vulnerables.

Els fruits de servir l’altre

Imma Bonada destaca com “en situacions de crisi com l’actual hi ha famílies que encara en surten més perjudicades i palpem amb impotència com es va obrint cada vegada més la bretxa de la vulnerabilitat”. Per això assegura que “és en moments com aquest que ens resulta fonamental renovar el sentit i mantenir-nos en l’esperança que la nostra tasca diària donarà fruit”.

La carmelita vedruna viu aquest missatge de vida i esperança, i es mostra agraïda per la reciprocitat que en treu servint en el centre tot i el context. Tal com explica, de vegades, “veient la realitat que ens envolta, tant a la vida religiosa com a la societat, podem caure en un desencís o perdre la il·lusió”. Tot i això, res és superior als fruits que n’obté de la seva dedicació a Cintra. “Estar en aquest projecte educatiu, pensat per a joves i adolescents amb un alt risc d’exclusió social em dóna tot el sentit”.

Treball d’equip, exemple de fraternitat

El projecte inclou els alumnes i tot un equip de professors, religiosos/es i treballadors socials que s’uneixen en aquest projecte que a la llarga va creant històries i vivències com una família. En el dia a dia, va entrellaçant els vincles i esdevé un exemple de fraternitat. Tal com exposa l’Imma, “conèixer i acompanyar aquestes històries de vida tan complicades i compartir-les les amb tot l’equip educatiu em fa descobrir les llavors del regne”.

Així mateix, afegeix que, “de la mateixa manera que una “Cintra” en termes d’arquitectura és una armadura que sosté un arc fins que es posa la pedra central, l’equip educatiu de Cintra vol ser aquesta armadura que ajudi a consolidar l’arc interior de cada alumne, perquè no es tracta de construir res nou sinó de recuperar el que ja habita en l’interior de cada adolescent; aquesta és la nostra tasca esperançada”.

L’amenaça del nacionalisme cristià

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Xavier Memba –CR) En el tram final de la seva estada com a inquilí de la Casa Blanca, Donald Trump va trepitjar, perillosament, el llindar entre la mera gesticulació retòrica i la incitació explícita a la violència. La qual cosa li ha merescut el deshonor de ser el primer president en la història dels Estats Units en afrontar dos processos judicials de destitució.

Des de la seva arribada al poder, la figura de Trump sempre s’ha vist envoltada de rumors, conxorxes i conspiracions que el relacionen amb grups i moviments de l’extrema dreta americana, com ara el moviment neofeixista de la Dreta Alternativa (Alt-right) i els Proud Boys. Encara que la vinculació més clara i evident sempre ha estat amb la tradicional dreta cristiana, una coalició formada, principalment, per diferents grups protestants i sectors conservadors de l’Església catòlica, que compta també amb algun suport entre jueus i mormons.

En mig del caos i la bogeria que el passat 6 de gener es va desfermar dins de l’edifici més emblemàtic de les institucions americanes, la premsa no va trigar gaire a destacar la nombrosa simbologia cristiana entre els assaltants, barrejada amb elements bèl·lics i obertament racistes. La pregunta inevitable que molts han començat a fer-se —però que sempre ha planat sobre la candidatura, elecció i presidència de Donald Trump— és, quina relació possible hi ha entre el cristianisme i el nacionalisme supremacista de l’extrema dreta americana?

Expectatives de poder

Com és sabut, el món evangèlic conservador forma part dels més de 74 milions de votants que han donat suport incondicional a Donald Trump en aquestes darreres eleccions. De fet, segons Paul D. Miller (politòleg i expert en relacions internacionals i seguretat nacional), des del primer moment que Trump es va presentar com a presidenciable el 2016, va construir la seva campanya articulant un discurs per captar expressament el vot evangèlic.

El mateix Miller explica en una entrevista a Christianity Today que el gener de 2016 Donald Trump va assegurar que amb ell com a president, els cristians tindrien poder. Per a Miller, aquesta mena de discurs traspassa la línia clàssica del conservadorisme cristià i apel·la de manera explícita al nacionalisme cristià. Fins a l’aparició de Donald Trump a l’escena política, cap altre candidat mai no havia sigut tan contundent. Perquè, si bé és cert que al llarg de la història americana molts altres candidats han defensat sempre la justícia, com a principi cristià, no va ser fins a l’arribada de Trump que un candidat va dir explícitament que donaria més quotes de poder al cristianisme. I, segons Miller, va ser  amb aquest discurs que Trump va aconseguir tocar la fibra sensible en el més profund del típic votant blanc, anglosaxó i protestant.

L’any 2018, tres sociòlegs americans van publicar un article acadèmic a Sociology of Religion on estudiaven les causes que van portar a Donald Trump a la presidència. La conclusió de l’estudi fou que per a molts nord-americans, votar a favor de Trump era una manera simbòlica de defensar el que ells perceben com l’herència cristiana dels Estats Units. De fet, aquest factor religiós sembla ser més determinant que els que normalment solen rebre més atenció mediàtica, com ara la insatisfacció econòmica, el sexisme, el racisme, la islamofòbia i la xenofòbia. Això, però, no vol dir que el cristianisme evangèlic nord-americà estigui lliure d’aquests prejudicis, al contrari. Com assenyalava recentment en el seu compte de Twitter Robert P. Jones —CEO i fundador de PRRI i autor del llibre White Too Long: The Legacy of White Supremacy in American Christianity: “Els evangèlics blancs no estan a favor de Donald Trump malgrat la seva retòrica en contra dels immigrants, els musulmans i els negres. Aquests sentiments són part d’una mateixa visió del món que uneix als evangèlics blancs i a Donald Trump”.

El mite d’una nació cristiana

És evident que, en parlar de nacionalisme cristià, ens estem referint a un fenomen nord-americà. Encara que es poden trobar paral·lelismes a altres països i regions del món on també es dona o s'ha donat, històricament, una associació semblant entre el cristianisme i el poder polític. En el seu moment, com explica Míriam Díez Bosch, la teòloga alemanya Dorothee Sölle va fer servir per primer cop el terme “cristofeixisme” per denunciar l’apropiació i mal ús que els totalitarismes fan del cristianisme; com fou el cas del nacionalsocialisme a Alemanya o del nacionalcatolicisme de la dictadura franquista a l'estat espanyol. Un mal ús que, segons denuncia en els mateixos termes Pepa Torres, continuen fent en l'actualitat alguns dirigents polítics com Trump, Bolsonaro, Salvini o Abascal. Tots ells acaben posant la religió al servei dels seus interessos polítics. La particularitat del nacionalisme cristià nord-americà segons Miller, però, és la creença que els Estats Units és una nació cristiana i que el govern hauria de ser proactiu en prendre mesures perquè això continuï sent així.

En el seu darrer article a Christianity Today, Miller diu que quan els nacionalistes cristians afirmen que els Estats Units és i ha de continuar sent una nació cristiana, ho fan sobre el desig de preservar l’hegemonia que la població blanca, anglosaxona i protestant ha exercit al llarg dels 244 anys d’història del país. Si no es preserva aquesta hegemonia, argumenten defensors d’aquesta ideologia —com en el seu dia va suggerir Samuel Phillip Huntington— els Estats Units perdrà la seva identitat i llibertat com a nació.

El nacionalisme cristià pretén que el seu específic marc cultural és l’únic vàlid i representatiu de la cultural oficial del país. Des de les seves files, es fa campanya perquè el govern restitueixi la pregària en les escoles públiques o canviï el currículum escolar per a introduir una interpretació de la història nord-americana on es presenta els Estats Units com una nació escollida per dur a terme els propòsits de Déu en la història. D’altra banda, aquesta ideologia fa una defensa desacomplexada a favor de les restriccions d’immigració per evitar un canvi en la demografia religiosa i ètnica que, inevitablement acabaria canviant la cultura nord-americana.

En l’imaginari del nacionalisme cristià tenen especial preeminència les paraules “una nació sota Déu” —del jurament de lleialtat a la bandera— la frase “En Déu confiem” —lema oficial dels Estats Units que apareix en la seva moneda— i l’al·locució “Déu beneeixi Amèrica” amb la qual acaben tots els discursos presidencials. Tot plegat, reforçant el mite de la nació cristiana concebuda sobre uns documents fundacionals (la constitució i la declaració d’independència) que es tracten com si fossin d’inspiració quasi divina per l’ús que fan d’un llenguatge que —tot i ser religiós— en realitat respon més al deisme dels pares fundadors que no pas a unes suposades profundes conviccions cristianes.

Una qüestió de lleialtats

Seguint de prop la recerca dels sociòlegs Samuel L. Perry, Andrew L. Whitehead i Joshua T. David (que podeu trobar resumides aquí), Miller conclou que el nacionalisme cristià és una ideologia política que posa en el centre la identitat nacional dels Estats Units, fent servir el nom de Crist per a una agenda política i afirmant que el seu programa és l'únic possible pel veritable votant creient. Ser americà, en termes del nacionalisme cristià, és sinònim de ser blanc, anglosaxó i protestant; cosa que es veu de forma clara en l'aclaparadora majoria de cristians de raça blanca que sostenen o simpatitzen amb aquesta ideologia. Encara que alguns sectors conservadors del catolicisme i, fins i tot, del judaisme també troben el seu espai en aquesta ideologia; com també ho fa una gran majoria no religiosa, però socialment molt conservadora en la seva concepció de la nació com a hereva i guardiana de la tradició jueu-cristiana d’Occident.

Segons Andrew Whitehead —autor de Taking America Back to God: Christian Nationalism in the United States— les protestes liderades per militants cristians després de la derrota electoral de Donald Trump son una prova del perill real que el nacionalisme cristià representa per a la societat democràtica. Es tracta d’una nova amenaça —nova només en el sentit mediàtic— que, com abans esmentat, podria ser l’equivalent americà del nacionalcatolicisme franquista o, fins si tot, del nacionalsocialisme del Tercer Reich que va intentar crear una identitat religiosa ària, de la qual es van desmarcar importants teòlegs del segle passat com Dietriech Bonhoeffer o Karl Barth.

El terme creat per Sölle, cristofeixisme, assenyala l'existència d'un sector de l'església que sucumbeix als postulats del nacional cristianisme. I que diposita la fidelitat no en el Déu del cristianisme, sinó en una idea ambigua i distorsionada, una particular noció de raça, nació o, fins i tot, a una suposada figura política que adquireix dimensions quasi messiàniques. És el cas de l'exaltació i defensa incondicional que molts nord-americans fan de Donald Trump. L'amenaça és real, opina Whitehead. I encara que el nacionalisme cristià sigui un fenomen nord-americà, cal que ens el comencem a prendre molt seriosament des d’aquesta banda de l’Atlàntic.

Jornades Gatzara: l’agermanament de les cultures catalana i àrab

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Fundació Bayt Al-Thaqafa/CR) La Fundació Bayt Al-Thaqafa ha presentat aquest dimecres les primeres Jornades Gatzara, un espai que neix amb l’objectiu de sensibilitzar sobre la interculturalitat, especialment en allò que comparteixen les cultures catalana i àrab.

Daniel Ibarz, director de la Fundació Bayt al-Thaqafa ha remarcat que “avui és un dia important, no només per la Fundació Bayt al-Thaqafa, sinó per la ciutat de Barcelona. Donem el tret de sortida a un esdeveniment anual que serà un punt de trobada i reconeixement entre les diverses cultures àrab musulmanes i la cultura catalana”.

En aquest sentit, s’ha donat a conèixer el marc teòric de les I Jornades Gatzara, plantejat per Dolors Bramon, professora emèrita de la Universitat de Barcelona especialitzada en món àrab. Un text que s’ha publicat al numero 30/31 del desembre de 2020 de la publicació d’àmbit europeu Quaderns de la Mediterrània que edita l’Institut Europeu de la Mediterrània, on Bramon destaca que “a les Jornades Gatzares descobrirem coses tan sorprenents com que els catalans, abans de ser catalans, vam ser musulmans”.

A l’acte hi ha participat també Francesc Torradeflot, director de l’Associació d'Amics de la UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional (AUDIR), qui ha destacat que “les Jornades Gatzara són essencials per generar un punt de trobada entre el teixit social i l’administració pública que ens permeti fer front a un present complex, canviant i en situació de crisi sistèmica”. Per la seva banda, Maria del Carmen de la Fuente, directora de la Fundació Migra Studium ha destacat la rellevància de la xarxa d’entitat socials per acompanyar les persones migrades en la seva arribada “és una acollida on persones es troben amb persones i generen vincles de confiança, per bàsic que sembli és un enxarxat imprescindible per la cohesió social”.

Finalment, Andrés Pérez, conseller del Casc antic, com a representant de l’Ajuntament de Barcelona ha agraït la tasca d’acció i sensibilització de les entitats socials en un context de creixent discurs antimigració i accions de violència envers col·lectius en risc d’exclusió. Les primeres Jornades Gatzara tindran lloc del 16 al 20 de març a Barcelona amb actes presencials retransmesos via streaming. Cal inscriure’s a jornadesgatzara.org

Unes jornades per fer front al discurs antimigració

La interculturalitat forma part de la idiosincràsia de la cultura catalana. Segles de migracions i intercanvis han regalat un pòsit de tradicions, receptes, sons i paraules amb segell arabomusulmà que avui sentim i vivim com a pròpies.

Les Jornades Gatzara són un espai obert a tota la ciutadania, per conèixer i compartir les pràctiques d’arrel arabomusulmana. Un entramat d’iniciatives que tindran lloc en diversos espais de la ciutat permetent acostar-se a la cultura arabomusulmana des de diferents punts de vista.

Dolors Bramon, professora emèrita de la Universitat de Barcelona especialitzada en món àrab; Pius Alibek, escriptor, gastrònom i lingüista d'origen iraquí i Miriam Hatibi, consultora en comunicació, activista pel reconeixement de la cultura musulmana protagonitzaran l’acte inaugural el dimarts 16 de març a les 19h a l’auditori de l’Institut Europeu de la Mediterrània.

Dimecres 17 de març a la tarda tindrà lloc una ruta de costums i arquitectura àrab pels carrers de Barcelona amb EuroÀrab. Les jornades seguiran dijous 18 de març al matí amb un col·loqui sobre la interculturalitat al món empresarial amb Barcelona Halal Services a l’auditori del Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia i dijous 18 de març a la tarda un taller sobre gastronomia amb entitats dedicades a la inclusió a través de la cuina. Divendres 19 de març al vespre als Cinemes Girona tindrà lloc un cinefòrum de la mà de la Mostra de Cinema àrab de Barcelona i dissabte 20 de març a la tarda, als Jardins del Pou de la Figuera, es duran a terme tallers de sensibilització per a infants i joves, a través del rap, el teatrefòrum, els contes i el joc. Tancarà les I Jornades Gatzara un concert de la Riborquestra, un projecte comunitari d’inclusió a través de la música, el dissabte 20 de març al vespre.