Acompanyament emocional i espiritual en processos de final de vida i dol

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Amb el suport de:

 

 

(Obra social “la Caixa”) El Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa” va néixer el 2009 com un programa pioner en l’atenció emocional i espiritual en les cures pal·liatives i els processos de final de vida i de dol, i des d’aleshores ha atès 204.665 pacients i 276.944 familiars d’arreu de l’Estat espanyol.

Atenció emocional i espiritual en temps de pandèmia

Des del 2009, any en què va començar el programa, fins ara, el 2020 ha estat l’any més intens que han viscut els professionals dels 44 EAPS (equips d’atenció psicosocial) que actualment actuen a 132 hospitals de tot Espanya i 133 unitats de suport domiciliari. Els EAPS estan formats per 230 psicòlegs/psicòlogues, treballadors/es socials, infermers/res, metges, agents pastorals, i més de 1.000 persones voluntàries. A Catalunya, el programa l’implementen 11 EAPS que actuen en 39 hospitals i centres sociosanitaris i en 42 equips d’atenció domiciliaria.

L’atenció al final de la vida i al dol en circumstàncies extremes com les que s’han produït arran de la pandèmia ha estat també objecte de treball dels professionals del programa, que han hagut d’augmentar intensament els seus esforços per mantenir la seva tasca assistencial en unes condicions tan complicades com les que s’han generat en l’àmbit hospitalari. En aquestes circumstàncies els EAPS han vist com s’incrementava la seva tasca d’acompanyament, no tan sols a persones que estaven en situació de final de vida, sinó també a persones afectades greument pel virus de la COVID-19, els seus familiars i els professionals que les atenien.  

Els durs mesos de pandèmia han provocat que un tema tabú com la mort fos més visible per al conjunt de la societat. Així ho confirma Montserrat Esquerda, directora de l’Institut Borja de Bioètica i col·laboradora del programa: "La pandèmia ens ha dut moltes morts, morts sense preparar i morts no esperades. Ara podem dir que estem més preparats que abans de la pandèmia per parlar de la mort i de la feina que es fa a les unitats de cures pal·liatives".

Verónica Linares, psicòloga de l’EAPS de Tarragona, aporta la seva visió després del que s’ha viscut durant la crisi: "Una de les coses que hem detectat és la necessitat d’oferir una atenció integral al malalt. S’atén el cos i la salut, i és un repte passar a un paradigma més psicosocial. La COVID-19 ha posat en relleu la importància d’aquest tipus d’atenció i també la necessitat que la figura del psicòleg tingui més presència en el sistema sanitari per poder fer aquest acompanyament psicològic, espiritual i relacional. Fins ara s’ha estat treballant amb el dualisme entre cos i ànima, però ja estem vivint un moment en què podem integrar ambdues parts i tractar-les com un tot".

En aquest sentit, la tasca dels EAPS també ha tingut més visibilitat i valoració en l’àmbit sociosanitari, i ha generat algunes transformacions en les formes d’acompanyament, com per exemple l’ús de formats en línia per atendre en la distància i l’impuls de noves iniciatives per cobrir emergències i noves realitats, i també en el model de col·laboració amb els professionals sanitaris, potenciant la seva integració total en els equips

Acompanyar les persones fins a l’últim instant

El Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, emmarcat en l’Estratègia de Cures Pal·liatives del Sistema Nacional de Salut, proporciona a persones en situació de final de vida i als seus familiars una atenció càlida i personalitzada que complementa la tasca que les unitats de cures pal·liatives duen a terme en hospitals i domicilis. La finalitat és assolir una atenció integral basada en l’atenció a les necessitats emocionals, socials i espirituals de la persona i seu entorn, i donar suport als professionals que l’acompanyen.

L’avaluació científica del programa conclou que l’atenció psicosocial oferta respon a les necessitats i millora en el 90 % els símptomes que provoca la malaltia i que perjudiquen l’estat anímic i psicològic dels malalts atesos. L’estudi estableix que el 92 % de les persones malaltes qualifiquen d’excel·lent o molt bona l’atenció rebuda, i prop del 90 % asseguren que han pogut resoldre temes difícils (la majoria, de comunicació i de relació amb la família i l’entorn) gràcies a aquest suport.

Carles Amengual: “Em vaig aprendre de memòria la vida glossada de Ramon Llull”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Gordi –CR) En Carles Amengual va néixer al poble de Selva, a Mallorca, i és una persona dotada d’una gran curiositat per la muntanya, les llengües i el coneixement. Només cal esmentar que és llicenciat en Medecina, Biologia, Humanitats, Estudis d’Àsia Oriental i en Ciències Religioses. Amb ell hem conversat asseguts en un banc del bosc de can Veire de Gallecs. És una nova entrevista de la col·lecció Natura Sagrada.

Quins són els seus records d’infantesa relacionats amb la natura?

El primer que em ve a la ment és la casa amb el jardí, en el qual vaig passar moltes hores. Cal assenyalar que a les golfes de casa hi ha molt material del meu avi que havia estat apotecari. Per tant, les golfes i el jardí van ésser dos espais per perdre’m i fer petits descobriments. També guardo uns bons records d’anar a caçar amb el meu pare. De més gran vaig pensar: “Per què he de matar els pobres aucells?” I em vaig dedicar a agafar-los vius i tenir-los en gàbies. Vaig arribar a tenir més de dos-cents aucells en el jardí de casa. Un bon dia, em vaig dir: “Per què han d’estar tancats?” I vaig obrir les portes i van marxar.

Imagino que créixer en un poble de l’interior de Mallorca genera que els ritmes del camp siguin molt presents?

I tant! Pensa que anava a peu de casa a l’escola i amb els amics corríem i fèiem les mil i una entre horts, camps, muntanyes i corrals. La relació amb la natura va ésser quotidiana fins els deu anys. A aquesta edat vàrem partir cap a la ciutat, és a dir, cap a Palma. El meu pare era metge neuròleg i va obrir la seva consulta a ciutat. En canvi, cada cap de setmana tornàvem a Selva i era com recuperar la llibertat. Haver de concentrar la meva vivència amb la natura i el món rural en dos dies va fer que ho estimés encara més.

Quin paper va tenir el seu pare en la vivència de la natura com a infant?

Va ésser molt important, sobretot, perquè sempre l’acompanyava quan sortia a caçar. Per la serra de Tramuntana vam caminar-hi molt. Ell em va ensenyar el santuari de Lluc i els seus voltants. Amb el temps he descobert que diferents generacions de la meva família han tingut una estreta relació amb la muntanya.

Per tant, des de petit la muntanya ha estat molt present en la seva vida?

Sí, des de sempre. També em va marcar la lectura del llibre: Escoltisme per nois de Robert Baden-Powell, malgrat que no vaig trobar cap agrupament escolta on inscriure’m. La lectura d’aquest llibre em va portar, a vegades, acompanyat dels meus amics, a experimentar molts dels seus consells. Per a mi, segueix essent un dels millors llibres que he llegit.

Imagino que va adonar-se que Baden Powell vol que s’estableixi un vincle espiritual amb la natura?

Sí. Cal tenir present que ell, abans d’escriure aquest llibre, va fer dues setmanes de supervivència en una illa amb una vintena de nois. D’aquí neix una estructura per a formar els infants a partir de la vivència, l’estima i la contemplació de la natura. Després del mestratge del meu pare i la vivència de la muntanya mallorquina, la lectura d’aquest llibre em va obrir la ment.

Aquest canvi el va viure individualment?

Sí. Però amb els amics anàvem a fer excursions a la muntanya els dissabtes i diumenges. Recordo que una vegada, vam ésser fora cinc dies per poder observar els darrers voltors de Mallorca. Érem tres, el meu germà, un amic i jo. Cal esmentar que aquest amic al cap d’un temps va crear el GOB (Grup d’Ornitologia Balear) i jo com que era menor d’edat no vaig poder signar els primers estatuts.

Va estudiar Medecina per poder ajudar els altres?

Evidentment. També és molt important per mi l’exemple del meu pare. Era un home sempre preocupat per la salut dels seus malalts i el recordo visitant els pacients i llegint quan era a casa. Ell sempre llegia i estudiava. També em va influenciar el seu tracte amb els malalts. Ell em deia que l’objecte més important del metge és la cadira, on seurà el pacient per explicar-te com es troba i tu has de saber escoltar.

Un altre element que ha marcat la seva vida és la crida per l’Orient?

Sí. Pensa que només acabar la llicenciatura vaig marxar cap a la Xina. Tingues present que mentre estudiava ja tenia curiositat per conèixer altres tradicions mèdiques. No he pensat mai que siguem els millors. Per aquest motiu vaig estar tres anys estudiant medicina xinesa a la Xina, també vaig estudiar medecina tibetana i medecina homeopàtica. El desitjable és fer la millor medecina. Ara bé, un pot preguntar-se quina és la millor medecina? Simplement, la més adequada per un pacient en un moment concret.

Què el va fascinar d’Orient?

Vaig acabar medecina l’any 1979 i en aquell moment el Tibet estava tancat per l’ocupació xinesa. Per fortuna vaig trobar un curs d’acupuntura i medecina xinesa de tres mesos per metges occidentals en una universitat xinesa. Però els tres mesos es van transformar en tres anys.

I a nivell interior?

Jo hi anava per estudiar medecina, però un cop allà vaig conèixer un monjo budista, metge i mestre d’arts marcials, que vivia a la muntanya. Ell em va acollir un any en el seu eremitori. Per tant, vaig estar dos anys a la universitat i un a la muntanya.

Com era la seva vida amb aquest monjo?

Doncs vivia al mig del bosc amb ell. A vegades l’acompanyava a visitar malalts. Però la major part del temps era fer vida d’ermità, és a dir, llevar-se molt aviat, a les tres de la nit, pregar, anar a recollir plantes al bosc, parlar a l’hora de dinar, llegir, entrenar, sopar i a dormir a les vuit del vespre. Ell em deia que podia marxar quan volgués si aquella vida no m’agradava. Ara bé, el seu mestratge em va fer superar la duresa del dia a dia. Malgrat que el meu interès inicial era la medecina i les arts marcials, allà vaig descobrir l’espiritualitat. Ell, al cap de mesos, em va fer sentir l’energia que transmetia i utilitzava per curar. Per tant, no practicava l’acupuntura. Allà em vaig adonar que som matèria, energia i espiritualitat.

Què va sentir?

Una enorme gratitud. Pensa que jo venia d’una família religiosa, havia estat escolà a la parròquia del meu poble... i guardo un bon record de l’Església. Després vaig estudiar Ciències religioses a la Facultat de Teologia de Barcelona.

Quan torna de la Xina, què fa?

Als dinou anys, quan era a la facultat, ja tenia clar que volia estudiar homeopatia, medecina xinesa i medicina tibetana. Quan torno em resta per acabar el meu programa formatiu, estudiar plantes medicinals i homeopatia. Conec que a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Pisa puc estudiar plantes medicinals. Després de la meva estada a Pisa –tot d’una després de tornar de la Xina–, amb vint-i-sis anys i ja casat, només em restà estudiar homeopatia i vaig marxar a Mèxic. Per tant, vaig estar més de dotze anys formant-me com a metge.

Quan acaba aquest periple, què fa?

Doncs obrir una consulta a Palma on encara treballo, ara fa trenta-cinc anys.

Imagino que tot el seu bagatge formatiu és present en la teva tasca professional?

Sí. Però sobretot, em dedico a la medecina homeopàtica. Per a mi, els principis de la medecina homeopàtica són fascinants. Un vuitanta per cent dels meus pacients són infants, ja que l’homeopatia és molt més ràpida i efectiva amb els nens. Pensa que els glòbuls són com confits impregnats de medicament. Per tant, són molt fàcils d’administrar als infants.

Sempre ha tingut una gran vinculació amb el santuari de Lluc?

Sí. La meva família ha viscut des de sempre molt a prop del santuari. Vaig conèixer la meva dona a Lluc. La meva tercera filla es diu Maria de Lluc. D’altra part, la paraula Lluc significa bosc sagrat. I, actualment, vaig dues vegades per setmana tocant la gaita o xirimia des del meu poble fins al santuari.

Des de fa uns anys és el director d’unes colònies per nens al santuari?

Sí, des de fa tres anys. Són uns camps que tenen una durada d’una setmana, en la qual es treballa l’anglès i és una immersió en la natura que envolta el santuari: conèixer els aucells, les plantes, les històries… Cal reconèixer que aquest interès per formar infants a la natura prové de la lectura del llibre de Baden-Powell.

També em consta que és un gran devot de Ramon Llull?

Moltíssim. A casa teníem una edició del segle XVII del llibre Blanquerna de Ramon Llull –i encara ho tinc– i aquest va ser el meu primer contacte amb ell. D’altra part, vaig estudiar als franciscans de Palma, on hi ha la tomba de Ramon Llull. També el puig de Randa, la muntanya dels tres santuaris, Miramar… eren espais coneguts. L’any 2006 va caure a les meves mans una vida glossada de Ramon Llull del pare franciscà Sebastià Rosselló. Quan es va commemorar el setè centenari de la mort de Ramon Llull, el 2016, em vaig aprendre de memòria la vida glossada de Ramon Llull que dura uns vint-i-cinc minuts. Un dia vaig saber que el pare franciscà que l’havia escrit estava retirat amb noranta-dos anys i vaig decidir fer-li una visita. Era un 5 de gener. Després de presentar-nos, vaig dir-li que m’havia memoritzat la seva glossa i l’hi vaig proposar si volia escoltar-la. En acabar, me vaig adonar que estava plorant i em va dir: És el millor regal de reis que m’han fet mai!

Carai!

Al cap d’uns anys vaig conèixer un professor de la Universitat de Barcelona que és un especialista en Ramon Llull –n’Albert Soler–, i ens vam fer amics. Ell ha participat amb els seus alumnes en itineraris lul·lians per Mallorca.

També voldria parlar de la seva experiència fent el camí de Sant Jaume. On va començar?

Al port de Barcelona i d’allà em vaig dirigir al monestir de Montserrat, on em trobo amb el pare Ramon Ribera Mariné, del qual ja havia llegit el seu llibre sobre la seva experiència del camí de sant Jaume. El motiu d’anar-lo a trobar és que havia decidit seguir les seves etapes, les quals eren molt llargues. Recordo que vaig arribar al monestir de Montserrat a les tres de la matinada, ja que m’havia perdut per la zona de Rubí. A les vuit del matí va arribar el pare Ramon Ribera que em va acompanyar dues hores de la següent etapa, que anava de Montserrat a Igualada. Vam caminar plegats, vam parlar... va ésser un moment d’una gran felicitat.

El camí el va fer sol?

Sí. El motiu va ésser fer una pregària a Déu per aconseguir que un projecte que tenia entre mans es fes realitat.

Quin record guarda de l’experiència de fer el camí en solitari?

Una gran alegria. Al cap de quatre anys el vaig tornar a fer per donar gràcies a la vida i va ésser un camí molt especial, ja que el vaig fer sense portar un duro a la butxaca. Com ho vaig aconseguir? Doncs ajudant als peregrins com a metge i tocant la xirimia als pobles. Això em permetia guanyar-me el pa de cada dia i el que em sobrava ho deixava a l’església del lloc. Per tant, cada dia començava de zero.

La natura és sagrada?

La creació i la vida són sagrades. La natura és part de la creació. Nosaltres som part de la creació. Per tant, el que cal és respectar-nos i estimar la natura.

Gerard Giménez: “Sense el bon acompanyament no hagués descobert la meva passió”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Escola Pia) El Gerard Giménez és fill de Caldes de Montbui, on va estudiar a l’Escola Pia des de P3 fins a 2n de Batxillerat. Alumne amb notes excel·lents (va treure de les millors notes a la Selectivitat!) va començar Biotecnologia i, després de repensar-s’ho va graduar-se en ADE. Ara estudia un màster d’Estadística i s’ha pres la pandèmia com una oportunitat d’aprenentatge i creixement: ha après a programar i és l’autor d’un blog d’anàlisi de dades sobre la COVID-19 i altres temes. Ha provat moltes coses i això li ha fet perdre la por a equivocar-se i a defensar fermament l’autoformació. 

Quin record tens del teu pas per l’Escola Pia? Què et va deixar petjada?

Tinc molts bons records de la meva etapa a l’Escola Pia de Caldes. Hi vaig fer tota la meva etapa formativa i la veritat és que considero que vaig tenir molta, molta sort. Recordo, més que les assignatures, els valors que treballàvem a les tutories o les reflexions que fèiem al matí. Crec que començar el dia amb aquest tipus de reflexions és una dinàmica molt bona i recordo molt aquests moments. 

Diria que em vaig endur una manera de mirar el món. El contingut de les assignatures és molt important però també les reflexions al voltant de les coses que passen al món, i crec que això l’Escola Pia ho fa molt bé.

Quin paper creus que va tenir l’escola en la descoberta de la teva vocació i de les teves habilitats? Creus que et van ajudar a pensar qui i com volies ser de gran? No només em refereixo a la professió, …

I tant. Per mi va ser important saber que l’escola era un espai d’aprenentatge constant. Evidentment que durant l’adolescència a vegades és difícil reconèixer qui ets o qui vols ser, però això forma part d’una etapa biològica de la persona, i quan ets adult veus les coses més clarament. Crec que l’ambient era molt propens a l’aprenentatge i que la qualitat docent era molt bona. Em considero molt afortunat i, de fet, encara recordo algunes classes de l’ESO i el Batxillerat… Penso que va ser gràcies a tenir docents molt implicats que em vaig decantar cap a l’àmbit científic. A l’escola no estudies totes les branques científiques, i a la que em dedicaré ara, l’estadística, la vaig tocar poc, però sense el bon acompanyament potser hagués anat cap a un altre camí i no hagués descobert aquesta passió. 

Has fet un munt de coses, Gerard: la Universitat, diferents àmbits laborals, autoformació… Des de que vas sortir del Batxillerat (-ara farà deu anys!-), el món ha canviat molt. Si no m’equivoco, en aquella època tot just començàvem a fer servir smartphones. L’escola s’ha anat adaptant a aquests canvis. Què creus que és el que s’ha d’ensenyar a l’escola del 2021? 

Buf, 10 anys! Penso que l’educació, avui, s’ha de focalitzar, sobretot, en la resolució de problemes. M’explico. La teoria és important, clar, però penso que el més important és la pràctica.. Segurament molta gent creu que jo domino la teoria, per exemple. Però no és fins que resolc un problema que ho veig clar, que entenc la teoria que l’explica. 

A més, avui que tothom té un mòbil a prop i, per tant, accés a una font d’informació inesgotable i molt fiable penso que podem encaminar-nos cap a l’aplicació dels coneixements. És clar que els mòbils són un repte per a l’educació, però ens permeten focalitzar-nos en aprenentatges reals i deixar de memoritzar llistes d’informació. El meu pare sempre explica que ell va haver d’aprendre el nom de tots els reis visigots, i ara això no té sentit ni valor. Penso que cal fer menys èmfasi en la memorització per donar importància a l’aprenentatge d’habilitats: oratòria, programació, redacció,… 

Has viscut la COVID com una oportunitat d’aprenentatge, no només com a persona i ciutadà, si no professionalment. Ens ho expliques una mica? 

Feia un temps que estava treballant en una empresa però no acabava de sentir-me còmode, volia re enfocar la meva carrera. Havia trobat un màster que m’encaixava molt i havia decidit deixar la feina i preparar-me bé per començar a estudiar de nou. Aquest moment va coincidir amb el confinament i vaig començar a tenir molt temps lliure, que vaig decidir invertir en aprendre a programar pel meu compte, una eina que m’ajudaria molt de cara al nou curs. Aquest cúmul de circumstàncies em van portar a trobar una altra feina, al Servei de Vigilància Epidemiològica del Vallès, on hi he estat uns cinc mesos. És una feina que he sapigut fer gràcies als aprenentatges que vaig fer a l’inici del confinament, en els mesos que em vaig dedicar a aprendre a programar. Això també m’ha fet valorar el munt de recursos als que tenim accés des d’Internet. I la feinada que comporta saber escollir! Actualment estic treballant amb un grup de recerca de la Universitat de Girona, feina que també m’ha sorgit a partir del treball amb les dades de la COVID-19.

Ets un ferm defensor de les dades obertes i la transparència.

Sí, importantíssim! Sense les dades obertes de la COVID, per exemple, no hagués pogut fer totes les representacions gràfiques de l’evolució de la pandèmia… A més, la ciutadania té el dret d’estar informada, i més quan es prenen decisions que retallen la nostra llibertat, com en aquest cas. Sense les dades hagués sigut molt difícil que la gent acceptés les mesures. 

El mon està en constant canvi. Amb una pandèmia pel mig, l’inici de la dècada dels anys vint ens ho està remoguent tot. Què et preocupa del futur immediat? A banda de les dades de la COVID, hi ha alguna altra dada que t’interessi sobre especialment?

Bàsicament cal veure l’impacte sobre les persones i les seves condicions de vida. És evident que les desigualtats han crescut. Hem de tenir en compte que el confinament no ha afectat a tots els sectors econòmics per igual i, per tant, hi ha gent que ho ha passat molt malament i gent que s’ha enriquit. El confinament ha afectat més durament les professions que requereixen menys qualificació, el que els americans anomenen blue collar workers, perquè són les més accessibles. En canvi, els white collar workers estan estalviant! 

A nivell purament econòmic serà interessant d’estudiar el context post pandèmia Caldrà veure l’impacte de les polítiques que es vagin aplicant. Els estats ja s’estan endeutant moltíssim, però és que és el cal fer ara. L’objectiu ha de ser que la gent pugui tenir una vida digna tot i estar confinats, amb el que això comporta, clar. Fa vèrtic pensar en les conseqüències a nivell mundial. Tot i que és veritat que a Àfrica la pandèmia està afectant menys, perquè l’esperança de vida és molt menor respecte a Europa i per tant tenen una població molt més jove. Caldrà veure com avança. 

Tot i això sóc optimista. Penso que la pandèmia ja té data de caducitat. Espero que de cara a l’estiu que ve a Espanya haguem vacunat personal sanitari i gent gran. Amb això el problema es reduirà al 10%. 

Covid i escoles ha sigut un tema que s’ha parlat molt. Què en penses tu?

Penso que s’ha polititzat massa. M’hagués agradat que s’haguessin ensenyat les dades, perquè el Departament d’Educació no les ha fet mai públiques, i que les mesures s’haguessin pres en funció de l’evolució d’aquestes. És veritat que la millor manera per frenar la pandèmia és el confinament estricte, i ja hem vist que això és insostenible a molts nivells. Ara l’evidència ens demostra que el risc de contagi als nivells d’Infantil i Primària és baixíssim, així que aquestes escoles cal mantenir-les obertes al màxim. A Secundària i nivells postobligatoris tampoc es pot actuar indiscriminadament, cal tenir en compte els recursos, l’entorn, etc. És un problema amb moltes dimensions. 

Què diries a l’alumnat que s’enfronta a 2n de batxillerat o finalitza estudis de FP aquest curs tan estrany? 

Els diria que explorin, que no tinguin por a equivocar-se i que, sobretot, provin moltes coses. Quan esculls els estudis et sembla que és una decisió que hauràs de mantenir per sempre i després descobreixes que no és així. Els animo a que treballin durant les vacances, a que provin coses diferents. Aquestes petites feines, pràctiques… et permeten anar descobrint què t’agrada i poder anar-te especialitzant i trobant el teu camí. Cal tenir paciència i ser molt constant, no parar de fer coses sempre que es pugui. 

El que li diria al Gerard de fa deu anys és que “no t’obsessionis amb els títols”. Tenim molta titulitis! I la vida dona moltes voltes. Per exemple, al màster d’Estadística coincideixo amb gent que ve de molts àmbits del coneixement i això és fantàstic, és molt enriquidor. És molt important que no vivim els estudis superiors com una cosa limitant. Ah! I animo a tothom a estudiar allò que li apassiona, sigui quan sigui. Sóc un defensor de l’autoformació. 

Et podem seguir a…? 

A twitter sóc @gmnzgerard. Si algú busca anàlisis amb més profunditat, al blog Un dia millor hi vaig penjant l’actualització de les dades de la COVID-19 i ja he començat a treballar amb dades sobre altres temes, com el canvi climàtic.

Anton Vilarrubias: “Per tenir els peus a terra necessito tenir els evangelis a mà”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Claretians) El claretià Anton Maria Vilarrubias envia setmanalment el comentari de l’Evangeli. Des del confinament, també hi aporta una il·lustració a l’escrit. Ara, i fins a la Quaresma, també se’l podrà escoltar al programa de ràdio del bisbat de Girona, Església Viva.

La Bíblia, afirma Vilarrubias, a més a més de concretar en paraules el projecte diví en nosaltres, “és el llibre més complert que mai s’ha escrit d’antropologia i psicologia. És, per al claretià, l’experiència viscuda per un grup humà al llarg de 1200 anys, i en què els Evangelis “en són la culminació”.

Els Evangelis, tot i ser escrits en grec, són de pensament i pedagogia semítics. Vilarrubias reconeix que “cal ficar-s’hi a fons per trobar la intenció dels redactors en cada escena”, ja que fent-ho, un se n’adona que qualsevol fragment de la nostra premsa diària trobaria paral·lel, ressò i resposta en l’Evangeli, “i no diguem ja en la bíblia sencera”, puntualitza.

I què ha après Vilarrubias després de tant treball comentant els Evangelis? Una gran exigència, explica. “La fondària del missatge revelat i del cor humà són inabastables”. El claretià reconeix que ha vist la necessitat d’ampliar coneixements en ciències humanes complementàries, com són la història, la geografia, les cultures i els costums.

I és que, recorda, “per tenir els peus ben posats a terra, necessito tenir la Bíblia, els evangelis a mà”.

Resolució judicial sobre la represa de visites a interns del CIE de la Zona Franca

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fundació Migra Studium) El passat 5 d’octubre es reactivava​ l’internament de persones al CIE de la Zona Franca, malgrat la continuació alarmant de la situació de pandèmia global. Al mateix temps, la direcció del CIE notificava que quedaven suspeses les visites als interns per​ part de familiars i persones properes, així com de les voluntàries d’ONG que, com la Fundació Migra Studium, han estat visitant als interns ininterrompudament des de 2012. Des del 5 d’octubre fins al dia d’avui, més de 100 persones​ ja han estat internades.​             

La suspensió de visites era incompatible​ amb la garantia i el respecte pels drets dels interns a comunicar-se amb l’exterior, a tenir contacte directe amb la família i a rebre l’acompanyament d’entitats de defensa dels drets de les persones migrants. A més, als CIE de Madrid o d’Algesires sí que estan permeses les visites. Per això, la Fundaci​ó Migra Studium i el Centr​e de Defensa dels Drets Humans - Irídia han activat els recursos legals i judicials per obtenir la tutela d’aquests drets. Concretament, han presentat escrits processals els dies 9, 14 i 16 d’octubre, 4 i 13 de novembre. La resolució judicial definitiva no ha arribat fins el dia d’ahir.

Malauradament, han hagut de passar més de 3 mesos des de la primera demanda i gairebé 10 mesos des de la declaració de la pandèmia al nostre país, per rebre una resolució judicial. El 13 de gener, el Jutjat d’Instrucció núm. 1 de Barcelona ha notificat a les dues entitats la​ seva decisió d’exigir a la direcció del CIE que prengui les mesures necessàries perquè les famílies puguin entrar al CIE a visitar els seus parents privats de llibertat, i les ONG puguin reprendre les visites d’acompanyament.

Enmig de l’actual tercera onada de pandèmia no deu ser fàcil l’internament en especials condicions d’aïllament i manca de relació amb les persones estimades. I, tot i ser una​ bona notícia que reconeix els drets dels interns, arriba tard.​

Finalment, i arran dels contagis i positius per la COVID19 del mes d’octubre, les dues entitats, amb el suport de Tanquem els CIE i Sos Racisme Catalunya, demanaven a l’autoritat judicial l​a clausura del CIE​. El jutjat d’instrucció es declara incompetent per prendre aquesta mesura. Les entitats segueixen defensant que la tutela dels drets i la salvaguarda de la vida, la salut i la integritat de les persones internades i de les treballadores al CIE, és un encàrrec expressament donat per la llei al jutjat d’instrucció, inclús si això implica tancar el CIE. Altres òrgans judicials, com ara a Múrcia o a les illes Canàries, al contrari que el jutjat barcelonès, han entès que tancar el CIE en pandèmia amb persones contagiades a dins, sí que era de la seva incumbència judicial.

La Fundació Migra Studium ha anunciat que per setè any consecutiu impulsa una vetlla de pregària davant del CIE de Barcelona per reclamar que “viure sense CIE és possible”. L’entitat ha convocat l’acte pel dissabte 30 de gener a les 18 hores, al Carrer E de la Zona Franca. Amb aquest acte volen “donar veu a les persones internades al CIE i reclamar els seus drets vulnerats”.

Per 7è any consecutiu promovem la VETLLA DE PREGÀRIA davant el CIE de Barcelona per dir ben fort que VIURE SENSE CIE ÉS POSSIBLE. Volem donar veu a les persones internades al CIE i reclamar els seus drets vulnerats #CIEsno
Diss 30 gener a les 18h
Carrer E Zona Franca 40 pic.twitter.com/vCxaEXbFcH

— Migra Studium (@MigraStudium) January 14, 2021

Els bisbes parlen de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Del 18 al 25 de gener, entre les festivitats de la confessió de sant Pere i la conversió de sant Pau, l’Església celebra, a l’hemisferi nord, la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, que aquest any té com a lema “Manteniu-vos en el meu amor i donareu molt de fruit” (Jn 15,5-9), unes paraules de Jesús als seus deixebles en el discurs de comiat.

D’altra banda, el proper dijous 21 de gener, festa de Sant Fructuós, tindrà lloc, a les   18 h, a la catedral de Tarragona, la cloenda del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense, amb una Eucaristia concelebrada per tots els bisbes de Catalunya. En finalitzar l’eucaristia, els bisbes de Catalunya faran públic un document que porta per títol «Esperit, cap on guies les nostres esglésies? Als vint-i-cinc anys del Concili Provincial Tarraconense del 1995», una orientació pastoral que es mou entre el Concili Vaticà II, els ensenyaments del papa Francesc —sobretot l’Exhortació pastoral Evangelii gaudium— i les resolucions del Concili Provincial Tarraconense de 1995. La celebració, complint estrictament les mesures sanitàries del moment, tindrà l’aforament limitat. Per aquest motiu també es podrà seguir en directe a través del lloc web de l’Arquebisbat de Tarragona, del seu canal de Youtube i la resta de xarxes socials.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians i de la cloenda del 25è aniversari del Concili Provincial Tarraconense, així com de la llei de l’eutanàsia, de l’humanisme cristià actiu, de saber acollir i de la Jornada Mundial de la Pau.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “estem molt habituats a parlar de l’Església com «un sol cos»”, però que “reflexionem menys sobre els efectes personals i eclesials que implica aquesta expressió”. Recorda que aquesta setmana iniciem l’octavari de pregària per la unitat dels cristians i que, a més, el proper dijous, tindrà lloc a la catedral la clausura de la celebració del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense de 1995, dos fets que “ens poden ajudar a comprendre més adequadament el que comporta ser «un sol cos»”. Recorda que “Sant Pau, a qui devem la imatge de l’Església com a «Cos de Crist», dedica el capítol 12 de la Primera Carta als Corintis a parlar de com es viu al dedins de l’Església, en tant que comunió dins la diversitat de dons”. Afirma que “en l’eclesialitat mai ningú està en condicions de menysprear ni judicar ningú altre” i que una altra temptació del cos eclesial és que “un membre vulgui ocupar el lloc d’un altre”. Manifesta que “Pau indica que és Déu qui ha disposat cada membre en el seu lloc adequat i és des d’aquest espai, i no un altre, que li dona les forces i la saviesa per servir la salut i l’equilibri del cos sencer” i que el projecte comú “foragita tota possibilitat d’enveja i rivalitat, i fa del cos un jardí multicolor on mostrar la bellesa de Déu”. Expressa que superar aquestes dificultats té un únic objectiu: “«perquè en el cos no hi hagi divisions»—afirma sant Pau (1Co 12,25)—, «sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres»”. Finalment, recorda que “ja el Concili Tarraconense urgia «els fidels a prendre part activa en la comunitat cristiana, […] amb un autèntic esperit de comunió, i ser acollidors de totes i cadascuna de les persones, en la seva peculiar situació, perquè hi puguin trobar el seu lloc i desenvolupar-hi la seva activitat o servei» (CPT 121)”.

El cardenal Joan Josep Omella, informa que aquesta propera setmana “clausurem els actes de commemoració del 25è aniversari del Concili Provincial Tarraconense” “amb la voluntat d’insistir en l’aplicació dels seus principis i intuïcions, i reprendre la tradició sinodal tarraconense”. Diu que “la celebració d’aquest aniversari ha coincidit amb uns moments de gran dificultat, pels embats d’una crisi econòmica i social provocada per la pandèmia de la Covid-19”, però que “malgrat tot, ha estat una oportunitat per seguir consolidant, sense por,  els objectius del nostre Concili Provincial Tarraconense i per avançar decididament en la implantació de les mediacions necessàries per passar dels desitjos a la realitat”. Afirma que “el primer objectiu és la renovació del nostre llenguatge teològic, espiritual i pastoral, per tal que sigui entès per la cultura del nostre temps” i que “un segon objectiu que continua vigent és la necessitat de créixer en una corresponsabilitat eclesial autèntica, fent que hi participin tots els membres del Poble de Déu”. Recorda que “el Concili va ser una expressió de sinodalitat, en la qual el papa Francesc persevera avui”, que “aquesta sinodalitat passa per promoure el protagonisme dels laics” i que “la participació del laïcat és bàsica per escrutar els signes dels temps”. Diu que “l’agraïment al passat i el compromís humil amb el present ens conviden a seguir caminant oberts a l’esperança joiosa en el futur de l’Església, per esdevenir «llevat dins la pasta» en la societat del nostre temps”. Finalment, recorda que dilluns 18 “comença la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, que celebrarem fins al 25 de gener amb totes les confessions que integren el moviment ecumènic a la nostra arxidiòcesi” i ens anima a “pregar per aquesta intenció”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, informa que enguany la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians ha estat preparada per la Comunitat Monàstica de Grandchamp (Suïssa) i que el tema escollit “s’inspira en el text de sant Joan 15, 1-17, i reflecteix la vocació a la pregària, a la reconciliació i a la unitat de l’Església i de tota la família humana, que és característica d’aquesta comunitat monàstica”. Afirma que “la unitat de l’Església no és fruit de les nostres planificacions ni dels nostres consens, o dels acords que puguem assolir entre confessions cristianes”, que “perquè aquests compromisos siguin eficaços i produeixin fruit cal que siguin viscuts i assolits pels seus protagonistes com allò que són de veritat, com a obra de l’Esperit Sant” i que “és per això que l’ecumenisme espiritual té tanta importància i ha de ser valorat com a veritable fonament del treball ecumènic que duem a terme els cristians d’unes i altres confessions per a aconseguir la unitat”. Manifesta que “així ho varen entendre i ho van proposar els grans pioners de l’ecumenisme” i que “així ha estat en la comunitat ecumènica de germanes  del monestir suís de Grandchamp, que essent protestants en els seus orígens, actualment compta amb cinquanta germanes de diferents generacions, de diferents tradicions eclesials i de diferents països i continents”. Expressa que “el fruit del treball per la unitat està vinculat a la fe en Crist i a la permanència en ell” i que “la comunió amb Crist exigeix la comunió amb els altres”. Reprodueix un text de Doroteu de Gaza, un monjo de la Palestina del segle VI, que ha trobat en els materials d’enguany, en el qual, entre altres coses, el monjo diu que “és obvi que com més ens separem de Déu, més ens allunyem els uns dels altres, i que com més ens separem els uns dels altres, ens allunyem més de Déu”. Finalment, demana que “aquest exemple ens ajudi a avançar vers la unitat desitjada pel Senyor a partir de la nostra unió amb ell”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que les paraules del Senyor en el discurs de comiat (manteniu-vos en el meu amor i donareu molt de fruit) “inspiraran l’oració de milions de cristians de totes les esglésies i confessions durant l’octavari de pregària per la unitat dels cristians, que cada any celebrem entre els dies 18 i 25 del mes de gener”. Afirma que “al llarg d’aquests dies escoltarem diferents paraules del Senyor que ens centraran en les actituds espirituals que ens permeten créixer en l’amor” i que “si ens mantenim units a Ell creixerà el testimoniatge de l’amor i de la solidaritat amb tots els homes. I això ens portarà a una alegria plena”. Manifesta que “en aquestes paraules se’ns traça un autèntic camí per a l’ecumenisme” i que “és escoltant junts la Paraula i sentint-nos deixebles de Jesucrist, com superarem els prejudicis sorgits després de segles de divisions, i creixerem en coneixement i estima els uns pels altres”. Manifesta que “durant aquests dies estem cridats a reconèixer que, si bé la plena unitat volguda per Crist per a tots els seus deixebles encara no és una realitat, compartim molts dels mitjans volguts pel Senyor perquè la seua salvació arribe a tots els homes, transforme el seu cor i el Regne de Déu es faci present entre nosaltres: la Paraula de Déu; el sagrament del Baptisme; la vocació de servei als més pobres i necessitats del nostre món…”, “realitats que fan possible que els béns de la gràcia i la salvació es troben en cristians de totes les esglésies i confessions”. Finalment, diu que “aquesta setmana és, abans de res, d’oració, perquè la unitat que tots desitgem no és obra humana, sinó un do de Déu”, que “la fe que ens uneix a Jesucrist ens porta a unir-nos també a la seua oració” i que “si a més d’escoltar junts la seua Paraula, compartim els seus sentiments i oració, la unió entre nosaltres es farà més forta”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “la divisió dels cristians és una de les ferides més importants que desfiguren l’únic cos de Crist que hauria de ser l’única Església” i que “cal distingir entre ecumenisme i diàleg interreligiós”, “és a dir, entre la relació i lligam entre els qui professem la mateixa fe en Crist en diverses esglésies, i el diàleg entre els membres de religions diferents”. Recorda que “en la història, a causa d’incomprensions, manca de diàleg, influències polítiques, egoismes i protagonismes personals, s’han produït les ferides de la divisió” i que aquesta divisió “és un obstacle per al testimoniatge de credibilitat de totes les esglésies en la nostra societat”, és “contrària a la voluntat del Senyor”, “és un escàndol per al món” i “dificulta enormement la causa de l’evangelització en el nostre temps”.  Afirma que “cal pregar, però cal també reflexionar sobre el que ha significat la divisió dels cristians, per al moment actual del moviment ecumènic vers la unitat i per evitar, alhora, divisions en la nostra pròpia Església i en les nostres comunitats, tot valorant el do de la unitat”. Destaca que ens cal “una més gran fidelitat a Jesucrist”, que ens cal “insistir a tots en aquesta adhesió a Crist” i que “ens cal alhora la conversió del cor per tal de viure més fidelment segons l’Evangeli, i la pregària en comú, perquè la unitat supera les forces de la nostra capacitat humana”. Expressa que “també cal reconèixer que ja és més el que ens uneix que els que ens separa: la fe en Crist, l’esperança en la salvació i el compromís d’estimar i servir”. Finalment, diu que “a tots, ens cal posar la nostra esperança en la pregària de Crist, en l’amor del Pare i en el poder de l’Esperit Sant”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, ens fa saber “alguns fets que la comunitat diocesana, seguint les indicacions de l’Església, proposa per al bé de tothom”, ens informa de “tres esdeveniments” i ens en demana l’adhesió i, sobretot, oracions. Parla de la festa de sant Antoni abat, que té lloc diumenge 17 de gener amb “molt arrelament popular”, un sant que “ha adquirit al llarg dels segles una intensa i àmplia devoció” i que “a més del seu amor al proïsme, admira i respecta els altres éssers de la creació”. Recorda que “a la nostra diòcesi la festa consisteix en una celebració de l’Eucaristia a l’oratori de la Sang i en una posterior benedicció d’animals a les portes del mateix temple”, però que “enguany només s’hi mantindrà la celebració de la Santa Missa”. Parla també de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, del 18 al 25 de gener, “vuit dies en què les diferents confessions cristianes dediquen celebracions i moments d’oració per demanar a Déu la unitat de tots els que confessen que Jesús és el Fill de Déu”. Finalment, informa també de la celebració dels XXV anys del Concili Provincial Tarraconense (1995) i comunica que “dijous que ve, dia 21, festa de sant Fructuós a Tarragona, els bisbes amb seu a Catalunya signaran un document recordant aquell esdeveniment tan significatiu per a les nostres diòcesis i animant a aprofundir en una vivència autèntica de la fe i en una evangelització, amb més coratge i alegria, de la nostra societat, tot afrontant els consegüents reptes pastorals”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, informa que “La vida és un do, l’eutanàsia un fracàs” és “el títol d’una Nota de l’Episcopat espanyol davant la tramitació i aprovació el 17 de desembre de 2020 de la «Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia» que cal anomenar d’eutanàsia activa” i ens fa avinent “el més fonamental de la Nota dels Bisbes”. Afirma que “la tramitació s’ha realitzat de manera sospitosament accelerada, en temps de pandèmia i estat d’alarma, sense escolta ni diàleg públic” i que “el fet és especialment greu, ja que instaura una ruptura moral”. Recorda que “la Congregació per a la Doctrina de la Fe, amb l’aprovació expressa del Papa Francesc, va publicar la Carta Samaritanus bonus sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida”, un text que “il·lumina la reflexió i el judici moral sobre aquest tipus de legislacions”. Recorda també que “la Conferència, amb el document “Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar en l’etapa final d’aquesta vida”, ofereix unes pautes clarificadores sobre la qüestió”. Manifesta que “la pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures, al mateix temps que indignació pel fet de descartar l’atenció a persones grans”, que “la mort provocada no pot ser una drecera que ens permeti estalviar recursos humans i econòmics en les cures pal·liatives i l’acompanyament integral” i que “cal invertir en les cures i la proximitat que tots necessitem en l’etapa final d’aquesta vida”. Afirma que “l’experiència dels pocs països on s’ha legalitzat (6) ens diu que l’eutanàsia incita a la mort dels més febles” i que “la falta de cures pal·liatives és també una expressió de desigualtat social”. Finalment, diu que “els Bisbes demanen als qui tenen responsabilitat en la presa d’aquestes greus decisions que actuïn en consciència, segons la veritat i la justícia”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, convida a “una reflexió sobre el que podem anomenar “lhumanisme cristià actiu””. Aborda aquest tema per diversos motius: perquè “iniciem el Temps ordinari de l’Any litúrgic” i “la visió de Jesús en el seu Baptisme ens ha fet contemplar allò que considerem “l’ideal de persona humana”, l’ésser humà perfecte”; perquè “cada dia, com a persones humanes i cristians del carrer, ens enfrontem a decisions, que només es poden sostenir en la idea de món, de vida humana, de societat, que es desprèn del nostre referent fonamental, és a dir, de Jesucrist” i perquè “això pertany a la normalitat de la vida, però es fa més apressant quan hem d’optar davant d’alternatives importants”. Afirma que “actualment la nostra vida social, al costat del gran desafiament de la pandèmia, està marcada per grans problemàtiques: la migració, l’ensenyament, noves lleis sobre la vida, economia en crisi, i la configuració de Catalunya en el futur” i es pregunta “on agafar-nos?; en què basar-nos, per a encertar, essent fidels en consciència?”. Manifesta que “la consciència demana ser il·luminada mitjançant un exercici constant de discerniment” i que “el nostre punt de partida podria ser el testimoniatge de molts, que es van deixar il·luminar per la seva fe en el terreny d’allò “humà”, és a dir, tots aquells que descobriren la llum i la força de l’“humanisme cristià””, com per exemple  “Sophi Scholl, que al costat del seu germà, va ser sentenciada a mort per la Gestapo al 1943, com a càstig per les seves accions de resistència i oposició al règim nazi”. Finalment, recorda unes paraules de Sophi Scholl “molt il·luminadores per a entendre el que volem dir amb l’expressió “humanisme cristià actiu”” en les quals “veurem el punt decisiu de contacte entre la fe en l’Encarnació i la vida humana de cada dia”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “el drama dels emigrants que arriben amb embarcacions fràgils a les nostres costes ens colpeix” i que “no podem restar indiferents davant aquests éssers humans que cerquen un futur per a ells i les seves famílies”. Recorda que per als cristians, les paraules de Jesús («Era foraster, i em vau acollir (Mt 25,35)) “tenen també una altra dimensió transcendent: impliquen reconèixer el mateix Crist en cada germà abandonat o exclòs”. Afirma que “no solament hem de demanar que hi hagi polítiques adequades d’acolliment dels emigrants i refugiats, sinó que tothom, i de manera assenyalada els cristians, ha de viure en primera persona aquest acolliment”. Manifesta que hem d’acollir els emigrants i refugiats “com a germans nostres, donant-los suport perquè ells siguin protagonistes de la seva inserció en el món laboral i social” i que “la nostra mirada envers ells ha de ser acollidora i integradora, sabent que poden aportar-nos dons a nosaltres”. Expressa que “les persones vingudes d’altres països, cultures, religions i llengües contribueixen a la nostra cultura i convivència amb els seus dons diferents dels nostres” i que “no hem de veure mai l’altre que és distint com un contratemps, sinó com una oportunitat de creixement i de desenvolupament humà integral de tots”. Finalment, recorda les següents paraules del papa Francesc: «Els immigrants, si hom els ajuda a integrar-se, són una benedicció, una riquesa i un nou do que invita una societat a créixer».

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, informa que amb el títol “La cultura de la cura com a camí de pau” “el papa Francesc ens presenta el seu missatge per a la Jornada Mundial de la Pau d’aquest any 2021”. Diu que “el Sant Pare ens recorda la importància de la creació i també de la fraternitat entre tots nosaltres” i que “hem de tenir cura els uns dels altres i així fomentar relacions on no existeixin ni la indiferència ni el rebuig”. Recorda que “aquest any 2020 ha estat un any en què realment s’ha notat més fraternitat entre tots nosaltres”, però que “els cristians hem de fer un pas més, hem de veure a Déu Pare creador del món com aquell que té cura dels seus fills, de totes les seves criatures” i “no només hem de creure i donar gràcies a Déu per tenir cura de nosaltres sinó que hem de fer el mateix per als nostres germans”, servint els altres amb “obres de misericòrdia corporals i espirituals”. Afirma que “el papa Francesc en el seu missatge convida els responsables de les organitzacions internacionals i dels governs, del sector econòmic i del científic, de la comunicació social i de les institucions educatives a fer alguna cosa per tal de canviar el rumb de la nostra societat”. Manifesta que “el Sant Pare també insisteix en el malbaratament que fem dels recursos i que es podrien utilitzar per a coses més prioritàries com ara la lluita contra la pobresa i la sanitat, sobretot en aquests moments de crisi”. Es pregunta “com podem educar les persones en la cultura de la cura” i diu que ho hem de fer primer “dins el nucli familiar i també a l’escola”, però que també “l’Església ha de fomentar i donar exemple”, així com “tots els governants i persones compromeses al servei del poble”. Finalment, ens recomana que llegim sencer aquest missatge del Sant Pare en la Jornada Mundial de la Pau 2021.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.

Mar Griera: “Hem de parlar de budismes i d'identitats religioses més híbrides”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Lucía Montobbio –CR) Dins del cicle Diàlegs que ofereix el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, es proposa reflexionar sobre la popularitat occidental del budisme. “La qüestió és que el budisme, que alguns defineixen com a una religió sense Déu, que d’altres s’estimen més dir que és una filosofia de vida inspirada en el buda històric, i que en tot cas és una tradició que neix a l’Índia i s’estén per l’Àsia, en arribar a casa nostra cada vegada ha tingut més adeptes, i aquest creixement succeeix en el moment, segurament, més intens de secularització del món occidental”, ha introduït a l’acte celebrat aquest dijous, Mar Rosàs, filosofa directora d’aquests diàlegs i coordinadora de recerca de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull.

Per parlar d’aquest fenomen han estat convidades Raquel Bouso, professora del Departament d’Humanitats de la UPF, especialista en filosofia japonesa i budisme, presidenta de la European Network of Japanese Philosophy (ENOJP), i Mar Griera, professora de sociologia, vicedegana de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB i directora del grup de recerca ISOR, especialitzat en sociologia de la religió.

Què és el budisme?

Per a Bouso el budisme és una tradició molt antiga, que neix al voltant del s.IV i V a.C, i al nord-est del continent indi, el seu origen es pot demarcar en temps i espai de forma específica. “Així i tot es va estendre ràpidament per Àsia, i als territoris que va arribar es va arrelar, per tant, fixant-nos en aquest exemple, podríem respondre que el budisme sembla no ser una moda.”

Abans de continuar desenvolupant aquesta idea es fan dues consideracions. La primera és la dificultat per definir què és el budisme, es parla de tradició, però què és: una tradició cultural?, religiosa?, filosòfica?, és una forma de vida? són tècniques meditatives? de pràctiques psicofísiques? és una forma d’espiritualitat?  “A mi, m’agrada la resposta que dona Ramon Prats, ell respon que el budisme és tot això alhora, i és que la qüestió és més complexa del que pensem i segons com la responguem ens aproximarem d’una manera o altra.”

El budisme no es defineix com a religió universal fins arribar al s.XIX amb l’inici dels estudis de les Ciències de la Religió  a Occident per definir el fet religiós. “El budisme però difícilment podia encabir-se en una definició que contemplés només la relació de la persona amb un Déu, o més d’un déu, o éssers sobrenaturals, així que poc a poc, es van obrir definicions més àmplies; a més cal advertir que les denominacions en els llocs d’origen eren ben diverses, i quan arriben les definicions del món occidental als llocs d’origen naixeran problemes hermenèutics, sobretot perquè no hi haurà consciència d’una comunitat única –unificada– d’aquí que molts estudiosos prefereixin parlar de budismes i no de budisme.”

La segona consideració que Bouso llença és que tot i la diversitat de pràctiques, creences, idees, que hi ha en el món budista, sí que es poden identificar uns trets comuns. “Podríem arribar a dir, simplificant, que un budista és aquella persona que pren refugi en el buda, el dharma i la comunitat, i aquests trets són els que ens permetrien identificar o anomenar aquesta realitat heterogènia com a quelcom identificable.”

Com arriba a casa nostra, el budisme?

El budisme no és recent a occident, sinó que fa més de dos segles que va arribar a occident, i que això és el que duu a Bouso a reflexionar sobre el títol de la conferència mateixa. El budisme és una moda, o no?

“Les relacions amb la Índia i amb Àsia en general han estat permanents, des de l’antiguitat, tenim relats, cultura material, objectes que provenen de mans de viatgers, missioners, comerciants, diplomàtics… amb tot, l’estudi sistemàtic del budisme no comença fins el s.XIX, els budòlegs llavors van tenir una certa tendència a buscar la forma més pura del budisme, i van posar l’accent en allò més diferent o cridaner en contrast amb Occident, es van centrar en els aspectes més filosòfics o en les tècniques meditatives, això va atreure molt a cercles intel·lectuals i artístics.”

Aquest interès ha evolucionat fins el dia d’avui “ara, en canvi, els estudiosos esmercen més els esforços en mostrar la complexitat, amb el coneixement més profund que hi ha actualment, el que han anat visualitzant més són els aspectes més devocionals, rituals, religiosos…en contrast a la imatge més filosòfica, agnòstica, o únicament centrada en la meditació que apareix al s.XIX i que és la que, de fet, s’ha popularitzat en la nostra societat secularitzada.”

El contrast entre la definició desenvolupada al s.XIX, i la que ara s’està donant, suma confusió sobre què és el budisme, la seva essència o com apropar-se a ell. “Per exemple, a l’Àsia, l’arrelament del budisme no l’expliquen per aquest desig d’erradicar el patiment o alliberar-se del dolor, que justament és l’explicació que ha triomfat a occident, sinó que la veuen com una tradició que té eficàcia en el poder dels rituals dirigits a erradicar el mal i potenciar el bé, en aquesta vida i en les altres vides, accent en les creences populars centrades en la reencarnació”.

La implantació del budisme a Europa és complexa, són processos d’inculturació que tenen a veure amb la identitat religiosa que a Occident sovint es defineix de manera exclusiva i excloent; i en canvi a l’Àsia s’accepten maneres híbrides, canviants, el budisme pot anar acompanyat d’altres elements, d’altres religions.

De què parlem quan diem budisme avui a Occident

Griera reflexiona a partir de dades estadístiques que han recollit “A Catalunya tenim uns més de 70 centres budistes, entre aquests budistes hi ha moltes diferències, però sí que institucionalitzats a través de la Coordinadora d’entitats budistes catalanes. El tant per cent de persones que es considera budista és d’1,3 (2016), amb alguna dada interesant, entre els 35 als 49 anys es considera budista 2,2... això no és banal, és molta gent a Catalunya el 2,2, i aquests són molt diferents en les seves pràctiques i aproximacions també.”

Griera continua “quan parlem de budisme, parlem d’aquest tant per cent de persones organitzades, amb presència institucional;  però també d’un grup més gran que s’identifica amb algun aspecte del budisme, que ha anat de tant en tant a la Índia; i després tot un seguit de gent que es fa difícil d’aplegar, per exemple, a enquestes que s’han fet a Europa, la franja entre els 30-40 anys, situa que hi ha un més d’un 20% de persones que creuen en la reencarnació, és una xifra molt important, i aquesta amalgama de persones no sabem ben bé on agrupar-les... segurament la dificultat ve de la rigidesa que hi ha a Occident amb les categories i classificacions.”

A Occident la religió es entesa com un espai on xoques amb l’altre, un espai de frontera amb l’altre, “tu ets el que jo no soc, com apuntàvem abans, i aquesta frontera, políticament és molt utilitzada, el cristià i el musulmà per exemple, a Orient tenen una manera de viure la religiositat més híbrida, porosa, on els salts són possibles, on tot és més reversible, per tant hem de parlar de budismes, i en general hem de començar a pensar en identitats religioses més híbrides, estem en un altre escenari.”

Context social i polític on s’ubica l’experiència religiosa

Per explicar els elements que definirien aquest escenari actual, Griera recupera el testimoni de diferents sociòlegs. Entre ells Peter Berger que ens diu que la característica de la modernitat tardana no és tant la secularització com el pluralisme. “És una situació en què ens veiem avocats a definir qui som, hem de fer la tria de qui som, i ens veiem obligats a justificar-nos per l’exigència de la societat que té la societat; això ha canviat, si li preguntes a la meva àvia perquè és catòlica, respondrà amb naturalitat perquè sí i que quina mena de pregunta és aquella.”

El segon element es recupera del sociòleg Charles Taylor qui apunta que malgrat la secularització de la societat, hi ha la necessitat d’una recerca de transcendència. Cercar alguna cosa que va més enllà, i que va combinat amb el que explica Eva Illouz, sociòloga israeliana, que diu que vivim en un moment de capitalisme emocional on el nostre jo necessita ser narrat, “Explicar qui som, què fem, la cultura de l’Instagram ... aquesta cerca constant del jo genera afinitat de la meditació, amb la idea de que hi ha alguna cosa que existeix dins nostre... la nostra societat reclama un jo perquè t’obliguen a tenir-lo, el budisme pot donar eines per trobar-te a tu mateix.”

Finalment, a través del filòsof alemany Harmut Rosa es descriuria el tercer element d’aquest escenari, ell parla de l’acceleració del temps en la modernitat. “Aquesta sensació de no tenir temps, de no arribar a tot allò que voldríem, requereix la cerca d’un cert oasis de pau, que va unida a l’aturar el temps a través de retirs espirituals, meditacions... aquestes experiències poden ser trampolins per poder seguir corrent, o oportunitats per aprendre a dominar el temps d’una altra manera.”

Cerca de transcendència i espiritual

Griera continua la reflexió afirmant que hi ha una autentificació de la fe i l’espiritualitat a partir del propi cos. “Ja no creus a través d’estudis filosòfics, va més per experiències que tens amb el cos, el sentir, i això passa a ser una font d’autentificació, si jo ho sento és que és veritat, l’important és que has de sentir”.

Una altra característica és que el jo és el que passa a ser el darrer dipositari de la veritat. Aquest em diu això, l’altre allò, i jo decideixo. “Això també és nou, abans si era el que deien les escriptures, era el que deien les escriptures, ara soc jo que pren la decisió de què creure”.

La sociòloga també subratlla la discontinuïtat o continuïtat fragmentada de la pràctica, “hi ha pics d’experiències que després potser ja no es repeteixen durant l’any, potser fas un recés, un viatge a la Índia, i després res més, ens trobem amb trajectòries creients més efímeres, volàtils, fragmentades.” I, per últim apunta la idea també del cos i la teràpia “hi ha molts que s’aproximen al budisme per la necessitat de respondre a un malestar físic i emocional, present també en la nostra societat occidental.”

En conclusió, per a Griera, l’èxit del budisme o budismes ve donat perquè té elements afins amb aquestes demandes que té la societat avui dia. “I això, més que una moda o no, és important tenir-ho en compte perquè el que la gent pensa o creu té conseqüències en la vida: en com perceps als altres, en les decisions que prens, en com t’organitzes, pot tenir un impacte rellevant, pot tenir conseqüències futures”.

Moren dos capellans per Covid-19 en un dia a Solsona

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Solsona) Aquest dijous han mort els capellans diocesans Jaume Ballarà Alsina, de 90 anys, i Joan Camps Tomàs, de 77 anys. Tots dos estaven a l’Hospital Pere Màrtir Colomés i eren positius de covid-19. El funeral, sense cos present, tindrà lloc divendres 15 de gener a les 10 h del matí a la missa capitular de la catedral de Solsona, presidida pel bisbe Xavier Novell. No hi haurà tanatori per cap dels dos.

Des del bisbat de Solsona han agraït el ministeri sacerdotal d’aquests religiosos “que ens han deixat enmig d’aquesta pandèmia víctimes del Covid-19”. I han demanat que “des del cel, i al costat del Pare, visquin eternament i intercedeixin pels qui encara som a la terra”.

Jaume Ballarà va néixer el dia 8 de gener de 1931 a Sorba i va entrar al seminari de Solsona l’any 1945. Va ser ordenat prevere el dia 21 de juliol de 1957. Des d’aleshores va servir pastoralment les parròquies d’Avià, Santasusagna, Clariana, Santcliments, Madrona (Santes Creus, sufragània), Pinell, Montmajor, Correà i Montclar. Des de l’any 2006 estava jubilat i residia al seminari de Solsona fins fa poc que va passar a la residència Hospital Pere Màrtir Colomés.

Joan Camps va néixer el dia 14 de setembre de 1943 a Tàrrega. L’any 1956 va començar els estudis eclesiàstics al seminari de Solsona. Va ser ordenat prevere el dia 9 de juliol de 1967 al santuari de Fàtima de Tàrrega. Va servir pastoralment les parròquies de Verdú, Bellpuig, Sant Antolí, Montlleó, Talavera, Pallerols, Solsona, Santcliments, Madrona i Pinell. Cal destacar que fou durant uns anys secretari particular del bisbe Miquel Moncadas. També fer esment de tots els anys dedicats als mitjans de comunicació, com a sotsdelegat de la delegació de Mitjans de Comunicació Social i després com a membre i vocal. Va participar també amb molts articles de la revista diocesana Solc de la qual també n’era membre de l’equip de redacció.

Urgell celebra la festa de la beata Anna Maria Janer

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat d'Urgell) L’església de la residència de la Sagrada Família d’Urgell, on reposen les restes de la beata Anna Maria Janer, va celebrar aquest dilluns la festa de la beata amb una eucaristía presidida per l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, i concelebrada pel rector de la parròquia, Ignasi Navarri i David Codina. Hi van assistir la superiora general de l’institut, Laura Garione; la consellera general encarregada de la regió “Cervera”, Victòria Bertran, i la superiora de la comunitat de La Seu d’Urgell, M. Carme Gros, així com les religioses de la comunitat de La Seu d’Urgell i un bon grup de fidels.

A la seva homilia l’arquebisbe lloà la figura de la beata Anna Maria Janer com exemple de santedat i d’”epifania concreta d’amor” que va saber viure en el “dia a dia” l’amor senzill i lliurat pel bé dels germans. Vives va destacar com la Janer va saber viure al segle XIX, enmig d’incomprensions i convulsions, l’amor a l'església en la persona dels bisbes i dels més humils. Es va dedicar al servei dels malalts i a l’educació dels infants i no va escriure grans tractats teològics però els seus pensaments i meditacions són un autèntic exemple de vida que recull l’ofici de les hores, pregària oficial de l’església, que en el dia de la seva festa recorda a partir dels seus propis textos i pensaments la vertadera humilitat: "sigueu humils de cor, no només de paraules; ja sabeu que Jesucrist va venir al món per corregir i detestar la supèrbia, ensenyant la humilitat amb els seus actes. No són humils les persones que a cada pas es diuen miserables, pecadores. Sigueu amants de la santa pobresa". Així, la beata Janer, féu realitat amb la seva vida l’Evangeli proclamat en la seva festa, Mateu 25, en obres de misericòrdia i servei, ben concretes que són reflex de l’amor de Déu Pare. L’arquebisbe la proposà com a model per al nostre temps que necessita de persones que cuidin i vetllin els altres, manifestant l’amor i la delicadesa cada dia i lliurant el millor de la seva pròpia vida al servei de Déu i dels germans, especialment els més febles, com els infants i joves i els ancians.

La beata Anna Maria Janer Anglerill, va néixer a Cervera el 18 de desembre de 1800. El 29 de juny de 1859 va fundar a La Seu d’Urgell, l’Institut de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell, dedicat a l’educació cristiana de noies i joves i a l’assistència de malalts i ancians. El nucli del seu carisma va ser el misteri de l’amor de Déu manifestat en la humilitat i la misericòrdia de Jesús en favor dels homes. Va morir a Talarn l’11 de gener de 1885 i va ser beatificada a La Seu d’Urgell el 8 d’octubre de 2011 en una cerimònia que va omplir d’il·lusió i acció de gràcies la família janeriana i la Diòcesi d’Urgell.

Els clubs de futbol amateur prefereixen jugadors autòctons a estrangers

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Amb el suport de:

 

 

(Obra social “la Caixa”) Els clubs de futbol no professionals tenen preferència per admetre jugadors autòctons abans que jugadors de procedència estrangera. És la conclusió d’un estudi publicat per l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”. En concret, a Espanya, la preferència en benefici dels locals és de 13 punts.

L’article "El nom de l’immigrant com a primer factor de discriminació", elaborat per Carlos Gómez-González i Helmut Dietl, de la Universitat de Zuric, i Cornel Nesseler, de la Universitat de Ciència i Tecnologia de Noruega, parteix d’un experiment que consistia a fer-se passar per un jugador aficionat que sol·licitava participar en un entrenament de prova en un equip amateur. Així, es va enviar un missatge de correu electrònic per fer una prova a 1.410 clubs de futbol espanyols. Els jugadors tenien noms clarament identificables com a locals (Alejandro López o David García) o com a estrangers (Youssef Alami o Jack Brown). 

L’experiment a Espanya va revelar que les peticions dels estrangers van rebre menys atenció que les dels autòctons. Els noms autòctons van obtenir una resposta positiva (admissió a prova o consulta addicional) en prop de la meitat dels casos (49,29 %), i, en canvi, els estrangers la van rebre només en un terç del total (36,06 %).

Aquest experiment, finançat per la Fundació Nacional de Ciències de Suïssa (SNSF, de l’anglès Swiss National Science Foundation), es va fer en primer lloc al país centreeuropeu, on ja es va detectar discriminació des del nom del jugador. Posteriorment, es va traslladar a 22 països europeus. La diferència a Espanya (13 punts percentuals) és el doble que a Suïssa, i, a més, se situa per damunt de la mitjana europea (10 punts percentuals).

Els autors consideren que el futbol és un "laboratori ideal, ja que és un bon lloc on mesurar la integració social i la discriminació". Segons Carlos Gómez, "trets racials o ètnics no poden condicionar el resultat d’un partit i no haurien de suposar una barrera en l’esport amateur, que, a més, no està regit per interessos econòmics. La discriminació basada en el nom afecta tant individus estrangers com immigrants nacionalitzats (i els seus descendents), ja que els priva d’una interacció social i una xarxa de contactes que posteriorment els poden facilitar l’accés a una feina o a un habitatge".

Ara, els investigadors examinen si hi ha diferències rellevants d’acceptació en funció del país de procedència. A Suïssa, els noms àrabs van rebre clarament menys respostes positives. A Espanya, els primers resultats indiquen que els noms britànics són lleugerament menys discriminats que els àrabs o els romanesos. No obstant això, els autors demanen "prudència" davant un estudi que encara s’està desenvolupant.

L’actitud cap a la immigració millora quan l’equip guanya

L’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa” també ha publicat l’estudi "La presència d’estrangers en els equips de futbol i el seu impacte en les actituds respecte de la immigració", que analitza de quina manera la participació de jugadors immigrats en la Lliga incideix en les opinions que els aficionats al futbol tenen sobre els immigrants. Signat per Ignacio Lago, de la Universitat Pompeu Fabra, i Carlos Lago Peñas, de la Universitat de Vigo, l’estudi revela que les actituds cap al fenomen migratori milloren quan els jugadors estrangers contribueixen a la consecució d’èxits per al club al qual pertanyen. 

Els autors apunten que aquest efecte és més visible com més rellevant és el paper dels estrangers en les victòries i en el rendiment de l’equip. La valoració sobre la immigració tendia a ser més favorable com més jugadors estrangers tenia l’equip campió i com més minuts jugaven. 

Segons la investigació, aquesta millora només és visible a la comunitat en la qual l’equip és referent, i no en d’altres. L’informe esmenta el cas del València CF, que va guanyar les seves dues últimes lligues les temporades 2001-2002 i 20032004 amb la contribució de dotze jugadors estrangers en el primer títol i nou en el segon. La percepció respecte dels immigrants va ser més positiva a la Comunitat Valenciana quan el rendiment va ser positiu que en anys posteriors.

Segons el CIS, prop del 70 % dels enquestats a Espanya diuen que són seguidors o simpatitzants d’algun club de futbol. Com expliquen en Carlos i l’Ignacio Cano, "hi ha molt poques activitats en les quals tants estrangers siguin rellevants com en el futbol i que al mateix temps concitin tanta atenció entre els ciutadans i els mitjans de comunicació. Aquest protagonisme dels immigrants (per raons laborals) i la seva gran rellevància social fan del futbol un aparador extraordinari per mostrar els beneficis de la immigració i la composició heterogènia dels grups humans".

L’estudi explica que han augmentat les migracions futbolístiques per l’absència o ampliació dels límits en el nombre de jugadors estrangers. Així, la presència de jugadors estrangers a les lligues nacionals europees ha augmentat substancialment en les últimes dècades (del 34,7 % el 2008 al 415 % el 2018). A Espanya, la mitjana de jugadors estrangers entre el 2009 i el 2018 va ser del 38,1 %, amb una tendència a l’alça. 

Així mateix, s’observa una clara tendència al descens de jugadors del planter (la temporada 2018-2019, només el 17,8 % dels jugadors de la Lliga s’havien format al club en el qual jugaven vs. mitjana de la dècada, del 23 %).