Com preparen el sínode sobre els joves les diòcesis catalanes?

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR) Des que al gener el papa Francesc va demanar consultar els joves per preparar el Sínode de bisbes de 2018, a Catalunya les respostes arriben tímidament. El curs escolar s'acaba, molts grups han tancat ja la paradeta i a primers de setembre els bisbats han de lliurar els resultats obtinguts a la Conferència Episcopal Espanyola.

Les diferents delegacions diocesanes de joventut afronten aquest repte de forma desigual. Algunes han mirat d'adequar el llenguatge als principals receptors, respecte al qüestionari original proposat pel Vaticà. I a hores d'ara, els bisbats que han penjat a internet els qüestionaris i n'estan fent difusió a través de les seves plataformes habituals són els de Sant Feliu de Llobregat, Urgell, GironaTarragona i Barcelona. Una mica més de la meitat dels que tenen seu a Catalunya.

La majoria han optat per una doble versió del qüestionari: una per als animadors de grup (amb 18 preguntes) i una per als joves (amb 16 preguntes). En el cas particular de Girona, filtren els destinataris de la pastoral amb un tercer qüestionari, segons si els joves tenen o no tenen relació freqüent amb l'Església.

Les preguntes de la consulta són, en qualsevol cas, “una oportunitat perquè l'Església es plantegi si els joves se senten escoltats”. Així ho ha expressat Bruno Bérchez, coordinador del Secretariat Interdiocesà de Joventut i delegat a Barcelona. Està convençut que “aquest Sínode serà una cosa maca perquè no hi ha un tema polèmic de fons”. I que, en canvi, permet qüestionar els agents de pastoral sobre la qualitat de l'escolta als joves.

L'horitzó de cada delegació diocesana també fluctua. A Barcelona es considera que “no es tracta de tenir milers d'enquestes, sinó que siguin prou representatives”. I per això demanen la resposta al qüestionari a “persones concretes, responsables de grups, de moviments o d'ordes religiosos”. En canvi, des del bisbat de Sant Feliu han expressat que “l'interès rau en tenir el màxim d'opinions perquè el recopilatori esdevingui el més ric possible”.

Jornades específiques

Alguns bisbats han previst espais de treball intensiu destinats a preparar aquest Sínode que porta per títol sobre 'els joves, la fe i el discerniment vocacional'. És el cas de Sant Feliu, que convoca una jornada oberta pel proper 2 de juliol a la Casa de l'Església amb el lema 'Fes-te escoltar!'. També del bisbat d'Urgell, que ha focalitzat la darrera jornada diocesana en aquesta qüestió. Els 350 participants aplegats dissabte a la Seu d'Urgell van rebre una versió abreujada del qüestionari, amb cinc preguntes bàsiques: “Què creieu que demanen els joves avui a l'Església?; Com poden les famílies ajudar els joves a descobrir el seu futur, la seva vocació?; Què haurien d'oferir les parròquies i les famílies als joves?; Com podríem acompanyar els joves i portar-los cap a la fe?; Com fer propostes a partir de les “protestes i crítiques” dels joves?”

Des del SIJ recomanen als agents de pastoral treballar el document preparatori d'aquesta XV Assemblea General Ordinària dels bisbes, que se celebrarà a Roma l'octubre de 2018. La consulta que se'n deriva pretén també recollir un llistat de bones pràctiques. Del conjunt de preguntes formulades, n'hi ha tres que tenen caràcter continental i que responen als reptes dels joves d'acord al territori on viuen. “És interessant veure la voluntat d'adaptar-se a la cultura”, valora Bérchez.

Estudiants de l'Escola Pia de Sarrià creen una web per fer més fàcil la selectivitat

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Escola Pia) Els estudiants de 2n de Batxillerat de Sarrià Pau Alemany, Pol Baladas i Javier Roset han creat la web Seleactivitat.cat amb tots els exàmens de la selectivitat dels últims 16 anys i les seves respostes, per poder ajudar els que ara la preparen. Tal i com expliquen a La Vanguardia "el 13 de juny vinent a les 14 hores toca Química a les proves d’accés a la universitat (PAU). El dia 15, a primera hora del matí i de la tarda, els exàmens de Física i Biologia. Aquests dies, els estudiants repassen els apunts i proven els seus coneixements amb els exàmens que van servir per avaluar els batxillers en els darrers anys. Els hi donen els seus professors o hi accedeixen directament a través del web de la Generalitat, Universitats.gencat.cat, o bé Selecat.cat. Hi són totes les proves de les 25 assignatures dels últims 16 anys en format de PDF, juny i setembre. Amb el solucionari.

L’acció de Càritas Sant Feliu de Llobregat ha beneficiat 39.770 persones

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Càritas) En la proximitat del dia de Corpus, que se celebra el proper dijous 15 de juny, Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat fa pública la seva memòria social, que recull l’acció de les diferents Càritas de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat (Alt Penedès, Baix Llobregat, Garraf i part de l’Anoia).

Gràcies a la tasca dels 900 voluntaris amb què compta l’entitat, donants, socis i col·laboradors,  Càritas continua donant recolzament a les persones en situació de pobresa i lluitant per la dignitat i els seus drets.

Durant el 2016, 39.770 persones s’han beneficiat de l’atenció que ha desenvolupat Càritas a la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. Acompanyar les persones en els seus processos d’inclusió, ha centrat els esforços de l’entitat. La cronificació de les situacions de pobresa que pateixen les famílies i la nostra societat, cada cop més desigual, exigeixen una major intensitat i un període de temps més prolongat, ens els acompanyaments realitzats a les persones.

El 40,3% dels beneficiaris que s’han atès tenen entre 26 i 45 anys  i són els infants i adolescents el segon grup més nombrós amb un 28%. Persones en edat laboral sense feina o amb feines precàries, que no poden cobrir les seves necessitats de subsistència. Són les famílies amb menors les que esdevenen un dels col·lectius més vulnerables, perquè aquests infants reben indirectament els efectes d’aquesta situació de precarietat, que juntament amb unes polítiques basades en la immediatesa, ens posen davant d’un escenari de  risc de transmissió intergeneracional de la pobresa. És a dir, els infants que han viscut en famílies en situació d’exclusió tenen un risc més elevat de viure una situació similar quan siguin adults. És per aquest motiu que des de Càritas seguim donant recolzament a les famílies per cobrir les seves necessitats de subsistència, i fem una aposta per afavorir el desenvolupament integral dels infants i adolescents amb els diferents projectes del programa d’infància.

La manca de feina, o la precarietat laboral, són una de les principals dificultats amb què es troben les persones que s’apropen a Càritas. Tenir feina no és sinònim d’una situació d’inclusió. Per aquest motiu Càritas acompanya a les persones en els seus processos d’inserció laboral i fa una aposta per l’Economia solidària i durant aquest any 2017 posarà  en marxa una nova empresa d’inserció.  L’objectiu no és cap altre que impulsar la promoció sociolaboral de les persones en situació d’exclusió, donant major rellevància a la rendibilitat social que no a la rendibilitat econòmica, com és habitual.

Es constata, que la major part, gairebé el 55% de les persones ateses, són autòctones o comunitàries. Però Càritas segueix reivindicant unes polítiques migratòries que garanteixin els drets i la dignitat de les persones, que vagin més enllà del simple control de fluxos migratoris i que posin a la persona en el centre. La Mobilitat humana, és una altra de les preocupacions de l’entitat, no es pot fer cap diferenciació entre persones refugiades i immigrants, ja que en ambdós casos es tracta de persones que s’han vist obligades a abandonar els seus països buscant un futur més digne. Cal actuar sobre les causes que forcen a les persones a deixar les seves llars, però també cal garantir el ple accés a exercir els seus drets i la seva dignitat, un cop són als països d’acollida.

Finalment, des de Càritas es reclama un sistema de polítiques redistributives i socials que aconsegueixi reduir les desigualtats, una major inversió en educació, un sistema de prestacions universals per donar suport real a les famílies i unes polítiques d’habitatge que en garanteixin l’accés i donin estabilitat a les famílies.

Càritas Diocesana de Terrassa va atendre més de 46.000 persones el 2016

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Càritas) El dilluns dia 12 de juny Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa, ha presidit l’acte de presentació de la Memòria anual de Càritas Diocesana, amb motiu de la proximitat de la celebració del Corpus Christi, que coincideix amb el Dia de la Caritat. L’acte ha tingut lloc a les 12h a la Seu de Càritas Diocesana, a la ciutat de Sabadell, i ha estat acompanyat per Salvador Obiols, Director General de Càritas Diocesana, i per Cora Mazo, Responsable d’Acció Social.

Obiols i Mazo han presentat les dades de la Memòria i les actuacions que s’han realitzat des de Càritas. Càritas Diocesana de Terrassa va atendre 46.064 persones l’any 2016; a un total de 14.174 famílies. L’any anterior eren 15.478 famílies. Tot i que la xifra de llars que s’han beneficiat dels serveis de Càritas van baixar, les respostes que dóna l’entitat es van doblar en un any; van passar de 31.838 el 2015 a 64.499 durant el 2016. La pobresa s’està convertint en crònica i dos de cada tres persones que van rebre serveis de Càritas ja ho havien fet en els anys anteriors.

La millora econòmica no arriba a totes les llars

En un 64,82% de les llars ateses hi havia nens i un 22% d’aquestes famílies eren monoparentals, amb una mare sola. El 2015 només un 16% de les llars amb nens a càrrec eren famílies monoparentals. Un 67,71% de les persones ateses eren dones. Si ens fixem en les edats, el col·lectiu més gran el formen els adults, un 66,25%. Un 27,92% eren menors.

“Estem creant una societat grisa i fosca. Hem perdut molts drets i les famílies cauen en un pou on la sortida és molt difícil. Amb una classe mitjana pobra i baixa no es genera riquesa”, ha comentat Salvador Obiols. Cora Mazo, d’altra banda, ha explicat que “la pobresa té nom i rostre de dona” i en la mateixa línia que el director ha afirmat que des de Càritas es constata que “la millora econòmica no arriba a totes les llars i s’ha de construir la vida sobre una base molt inestable i precària. El PIB creix, però també la pobresa i la desigualtat”.

Precarietat laboral i atur, una xacra que afecta les persones ateses per Càritas

Un 55% de les persones ateses en edat laboral estava a l’atur i un 43,38% eren treballadors pobres, amb feines i sous precaris. Per això des de Càritas s’aposta per l’economia solidària i el treball decent, per un mercat laboral inclusiu que posi la persona al centre de l’activitat econòmica. “Hem de rescatar les persones i no els bancs”, ha afirmat Obiols.

Pel que fa a la nacionalitat de les persones ateses, un 46% eren espanyols, com l’any anterior. El col·lectiu més nombrós però, en el cas de la diòcesi de Terrassa, va ser el de persones extracomunitàries, un 52,30%.

Gairebé un 10% de les llars ateses per Càritas són habitatges ocupats

Altres dades a remarcar són que un 11,55% no tenia permís de residència i un 24,08% de les persones vivien soles, sense una xarxa de suport ni persones que els puguin ajudar. I gairebé un 10% les famílies vivien en llars ocupades. Salvador Obiols ha denunciat que “els preus del lloguer i el subministres cars són una nova forma de desnonar”.

Per programes, el de cobertura de les necessitats bàsiques va ser el que acaparava la majoria de les respostes donades per l’entitat, un 82,78%. El 2015 era un 63,39%.

El Vallès Oriental, el territori de la diòcesi amb més persones ateses

Per territoris, on hi va haver més persones ateses va ser al Vallès Oriental. 17.309 persones es van beneficiar dels serveis de Càritas. Si ens fixem en les llars ateses, eren 4.854 i 6.564 l’any 2015. No obstant això, les respostes donades van passar de 10.540 a 23.131.

A la zona de Collserola es van atendre 8.989 persones, 3.334 llars per les 2.827 del 2015. Pel que fa a respostes es va passar de 8.201 a 13.514. A Sabadell es van atendre 11.756 persones, a 3.396 famílies per les 3.679 del 2015. Les respostes van passar de 5.609 a 16.182. I a Terrassa es van beneficiar 8.010 persones, 2.590 famílies per les 2.408 del 2015. Les respostes van passar de 3.929 a 11.672.

“Estem cridats a ser comunitat”

Després de la presentació de l’acció de Càritas en l’any 2016, ha pres la paraula Josep Àngel Saiz Meneses, tot comentant el lema de la campanya de Corpus d’enguany: ‘Atrapats en la precarietat’. Ha recordat que Càritas forma part essencial de la vida de l’Església, com la celebració de la fe i l’anunci de la Bona Nova. "Hem de ser comunitat. La dimensió comunitària forma part de la nostra vida i el nostre ésser. Estem cridats a ser comunitat i hem de fugir de dues temptacions per ser comunitat: de l'individualisme, que genera egoisme, i també del conformisme", ha afirmat.

En aquest sentit, ha assegurat que "no hi ha sortida de la pobresa si no es fa des de la solidaritat. S'ha de compartir la feina i el benefici. Vivim en un món globalitzat i hem de ser solidaris i lluitar pel bé comú. Tots som responsables, els uns dels altres”. “La persona que truca a la nostra porta no és un estrany necessitat. És un germà. No l'ajudem per tranquil·litzar la consciència", ha assenyalat.

Ha agraït finalment la tasca que es realitza des de Càritas, i que compta amb una xarxa molt important de col·laboradors i voluntaris, 1.5661 a tot el territori diocesà, a més dels professionals que s’hi dediquen. 

Lídia Pujol: “Hem d’explicar que l’amor no és mercadeig, és gratuïtat”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Lídia Pujol ha presentat el llibre-disc Iter Luminis que tanca set anys d’un itinerari, en el qual la música li ha servit per a donar-se com a fangadora i poeta, compartir treballs d’amor que no són garantia de fruit i expressar un desig de plenitud que no sap on acaba.

Li hem demanat que ens expliqui la seva evolució, i a fe de Déu que hi ha posat l’ànima, desfent-se en hiperbòliques lloances per a qui li ha ensenyat a estimar i anorreant qui traeix aquesta alta aspiració. 

Conversa amb Joan Gómez i Segalà.

Som a la Segarra.
Des de fa cinc anys, visc en una casa que vaig llogar de jove per fer festes amb els col·legues. És aquí on m’han acabat ensenyant a viure en contacte amb la terra, amb la gent, amb mi mateixa. Hi ha una necessitat de solitud i de relació. Amb la mateixa intensitat. Si me’n faltés una o altra, emmalaltiria.

Què hi has trobat?
Viure la natura. Ara que és la primavera, els rossinyols canten nit i dia i aquests camps que avui semblen la Toscana catalana, fa quatre dies eren plens de neu i boira. Aquí es viuen molt les estacions i això em convida a viure la vida tal com és, constantment canviant, hi ha moments preciosos, plens i vitals, i n’hi ha d’altres que són gestants, obscurs, de trànsit, de dol, de sembrar de nou.

Parles tant de tu com de l’entorn. 
De la mateixa manera, treballar l’hort m’ajuda a pensar i acceptar la vida tal com és. La feinada que suposa no és cap garantia de fruit però el que està clar és que si no la fas, de ben segur que no hi haurà fruit. La tierra que no es labrada llevará abrojos y espinos aunque sea fértil, así es el entendimiento del hombre. Deia Teresa de Jesús.
El meu amic Fermí Manteca, el capellà d’aquí, m’explica una història semblant: Temps era temps, que al sortir del poble hi havia un tros abandonat, ple d’esbarzers i males herbes: però n’hi hagué una dona que s’arremangà, ho netejà, hi sembrà, i al cap d’un temps tenia un verger preciós, esplendorós. Amb aquestes que passa el capellà, i li digué: “Ja estaràs contenta i donaràs gràcies a Déu d’aquest hort que t’ha donat!” I la dona li respongué: “I tant que sí! Ara bé, si ho haguessis vist quan ho portava ell tot sol!” 
Que facis tota la feina no és garantia de fruit, perquè cal aquesta sort que no sempre és favorable, perquè pot venir una gelada o una pedrada. Tot el que porto fent aquí té a veure amb això, amb aquesta humilitat del pagès que persevera davant la vida tal com és.

Tu no eres una nena de camp. 
Vaig tenir una infantesa que, com la de tothom, marca la resta dels nostres dies. Hi ha coses que t’afecten que són visibles i d’altres que t’afecten tant o més però no les veus , el visible i l’invisible són indissociables, com ho és el poeta del fangador o els treballs i plaers d’amor. Quan la paraula i els fets es contradiuen, ja sigui a casa, a l’escola, al parlament o l’església, no podem construir-nos en relació a la infinita necessitat d’estimar i ser estimats que som. Per començar, els referents del que és i no és amor estan relacionats amb la possessió i el mercadeig del t’estimo si fas el que vull i sinó no t’estimo. Aquí comencem a deixar de ser qui som i podríem ser. I si com diu Teresa de Jesús, l’amor és el que dóna valor a totes les coses, com és que dels jocs de poder i la manipulació en diuen amor? Quina mena de valor és aquest? Per altra banda, per aprendre l’amor o la bondat cal trobar referents que exemplifiquin la relació entre les paraules i els fets. Mentre aquests referents no hi van ser, jo vaig ser una noia rebel, que donava problemes, que desemmascarava.

No et deixaves imposar.
De petita aprens a estimar segons els teus pares, sense capacitat de discerniment i ells dels seus i així fins a Eva. D’aquesta manera interpreto jo el pecat original. La infantesa ens marca la resta dels nostres dies tant si volem com si no. Un dia, en una de les classes amb la Teresa Forcades al monestir de Sant Benet, una mare va descriure així l’amor per la seva filla: “L’estimaré sempre, incondicionalment, faci el que faci. Això no vol dir que, si comet un delicte, potser sigui jo mateixa qui la denunciï. A la presó, però, l’estimaré encara més”.
El gran regal que ens poden fer el pare i la mare, no és fer-nos sentir que som una perllongació d’ells, sinó reconèixer que som únics i diferents. Aquest regal és el que ens permet aixecar el vol i aprendre d’assumir les conseqüències dels nostres errors.

I com vas aixecar el vol?
Per mi la música ha estat el gran vehicle per fugir de la incomprensió i la ràbia que em produïa l’aparença buida de contingut, la mentida, el decalatge entre paraules i fets. Una gran sort, perquè qui no troba la manera de canalitzar l’energia creativament, acaba com el rosari de l’aurora. Jo vaig trobar la música, la poesia, el teatre, la filosofia, la teologia.... Primer, però, la música com a abstracció, però a Ser Persona no se n’aprèn en abstracte. Cal buscar Persones que ho siguin per poder-ne aprendre. Afortunadament jo les he trobat.

Troba l’amic un home que moria sense amor i pregunta a aquell home perquè moria sense amor i aquell home respongué que ningú li havia donat coneixença de l’amor, ni l’havia instruït a ser amador. Deia Llull.

No suportaves la hipocresia 
Jo he estat una dona molt rebel en l’adolescència i en la joventut, però, malgrat la meva ràbia, he anat trobant persones que m’estimaven perquè sí, no pel que esperaven de mi. I així, el vincle amb una expressió d’amor que, en lloc d’aïllar-me, m’eixamplava, va anar diluint les ganes d’aixecar les estores i assenyalar les merdes de tothom. He trobat persones que m’han estimat gratuïtament, i m’han fer caure del cavall dels meus prejudicis. 
També jo cosificava les persones amb genèrics. Anava totalment contra l’Església com qui va contra dels catalans o els musulmans... Encara sé de memòria de dalt a baix un disc que es diu Salve Regina de la Polla Records:

A cuenta de prometer, 
el reino de los cielos, 
algunos vivillos lo que están haciendo, 
es su propio cielo particular en la Tierra. 
Compre un pedazo de cielo, 
pagando su cuota mensual.

I sí, sempre hi ha qui fa negoci amb l’amor, generant primer por i bàndols. El negoci de les armes necessita genèrics contra els qui descarregar bombes i guanyar diners, però a tot arreu, començant per casa, hi ha qui cerca constantment el millor de si mateix i convida als altres. Finalment, arribo a la conclusió que el que ens fa excloure els altres és la ignorància, la manca de mestres de veritat, com ho van ser Jesús, Gandhi, Martin Luther King o tots aquells que van acabar a la creu perquè van denunciar activament l’abús de poder. Quan en el meu entorn més directe, la Teresa Forcades denunciava el crim de les grans farmacèutiques, em vaig espantar.

I quins eren aquests fils dels que no et podies despendre?
Dels 7 als 10 anys ma germana i jo vàrem estar internes en un col·legi religiós. Curiosament, la figura de Maria m’ha servit per ser crítica amb els referents, per donar-li una interpretació en cada moment. Ningú te l’explica de manera que t’inspiri o almenys a mi no me la van explicar així: la cantarella del rosari diu serventa pobra, esclava del Senyor… Jo havia de salvar Maria de l’esclavatge i la servitud!

Com volies salvar Maria de la imatge submisa?
Vaig conèixer el mite de Lilith, la primera dona de la Creació, feta de fang com Adam, que en la seva primera trobada, quan ella es vol posar sobre seu per a l’acte sexual, ell la força a posar-se al dessota. Aleshores ella es rebel·la, recorda que ha estat creada com ell, s’enfada i se’n va. En la seva absència, en la manca de procés, sorgeix de la costella d’Adam, la dona feta a la mida de l’home. Tenim aleshores dos referents de dona, Eva, la culpable d’haver induït l’home al pecat i Lilith la dona rebel i perillosa que manipula l’home a través de la seva debilitat sexual. Més tard, a Maria, aquella qui ens redimeix del pecat original la denominen l’esclava del Senyor! Els intermediaris que m’oferien l’explicació de la figura de Maria com a referent, no sols no m’inspiraven de cap manera, sinó que augmentaven la meva rebel·lia fent que m’identifiques amb Lilith, la que nega el procés amb l’empipament i el menyspreu.
Finalment, Maria, aquella que diu Sí a l’Amor per estranyes i difícils que siguin les circumstàncies, és per a mi el referent d’una vida nova orientada a la inclusió de la vida tal com és amb totes les seves contradiccions, sense les quals tornaríem a tancar i reduir la mirada excloent la meravella.

I com era la teva música?
Jo vinc de la música rock, americana, d’arrel anglosaxona, músiques d’arreu del món excepte la d’aquí, de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya. No m’interessava la proximitat per rebel·lia: hi estava tancada. Molt investigadora, però de fora del meu context més proper. Això de moment m’ajudava a respirar. I jo vaig començar cantant rock en anglès, i m’emmirallava amb Chrissie Hynde, Patti Smith, Suzanne Vega o Tracy Chapman.

Ídix
De cop i volta, m’arriba de la mà de Maurici Ferrer, director de teatre, un repertori ídix, traduït al català. Em fa una proposta que no té res a veure amb res del que havia fet, amb cap tipus de música que havia escoltat. M’hi poso molt contra mi mateixa. No sabia per què lluitava i plorava, i em poso a cantar en català, quan m’havia semblat fins aleshores una cosa totalment anti-musical. I en castellà pitjor… 
Jo buscava la bellesa i defugia la realitat, sovint no pas gaire bella, de ben segur per no patir. I aquelles cançons em feien ser part de l’altre, a entendre que això va de compartir.

Aquest repertori connecta.
Com que no havia tingut cap referent en la recerca, la meva veu va trobar un segell propi. Em va connectar amb mi, a la meva cultura, llengua i arrels com mai abans. I als concerts tot era emoció. Tant era que fos a Itàlia com a Alemanya, vaig descobrir que la gent s’emocionava sense entendre les paraules perquè era de veritat. L’havia gestat i parit de veritat sense saber que, alhora, em gestava i paria de veritat a mi mateixa.

Però no ho vas gravar.
No vaig enregistrar el repertori ídix perquè no entenia que se’m veiés mediàticament com la successora de la Maria del Mar Bonet o l’esperança de la música catalana. Jo que venia de l’internat, del pop, el rock, el punk, i la música tradicional d’arreu del món, vaig tenir una certa por i em va semblar que s’estaven apropiant de mi, i igualment em va començar a passar amb els jueus.

Quants canvis… el repertori marca els llocs on s’interpreta.
Sorpresa, vaig passar de cantar en pavellons i discoteques a cantar en ermites, petites esglésies, sinagogues, per Itàlia, Anglaterra o Nova York perquè feia un repertori ídix tradicional que parla d’aquelles coses que són comunes a tota la humanitat: el dolor de la pèrdua, l’alegria, la fam, la tendresa… Tots aquests vincles ídix em van vincular a la música tradicional pròpia, a poc a poc.

Quina música tradicional? 
Aleshores em va sentir l’Alfons Encinas d’Els Trobadors. Maria Laffitte, fins aleshores l’altre component fundacional del grup, començava la seva trajectòria en solitari. La seva proposta de música medieval m’encuriosia i alhora em creava rebuig: tots aquells instruments que ni eren guitarra ni piano ni baix ni res del que havia sentit mai, amb afinacions constantment dubtoses i tímbriques diferents amb unes cançons que no tenien ni tan sols estructura de cançó. I me’n vaig anar a viure a Vilert (Girona) sis mesos, perquè allò era tan allunyat de mi que m’hi vaig de ficar de ple. En la meva lluita em preguntava si allò no m’agradava perquè realment no m’agrada o perquè no ho sabia fer. Vaig començar de nou, i altre cop a parir-me. I vinga plorar i cantar. Vaig assumir cançons que no tenien estrofa i tornada, amb melodies complicades, tessitures altes. Molt estrany, molt contra mi i, de sobte, actuava per castells medievals i llocs de pel·lícula.

Però el primer disc és amb la Sílvia Comes
Conèixer la Sílvia Comes va suposar un retorn a les lletres, a les cançons amb estrofes d’Allen Ginsberg, Jack Kerouac, de la generació beat, tot allò m’acostava als meus referents: Lou Reed, Bob Dylan, Patti Smith... Amb la Sílvia Comes anàvem en contra de totes aquelles cançons que diuen coses com: no puedo vivir sin ti, el no soy nada sin tu amor... Entenc que aquestes coses passen com les que més, però són un punt de partença que convida a créixer en dignitat i acceptació de la llibertat de l’altre. En el nostres discs i concerts, cantàvem un amor de parella més intel·lectual amb Cernuda i Gil de Biedma (de qui vaig deixar de cantar les seves lletres quan m’assabento de la seva relació amb criatures, a Filipines).

De manera intel·lectual… i sobretot poc convencional tenint en compte que en alguna cançó acabava passant un tren per sobre…
“El conte dels dos suïcides” és la primera lletra que vaig escriure.

Déu n’hi dó quin debut…
Anaven dos suïcides per la via del tren.
En veure el fum de la locomotora tacar el cel amb mirada de comiat es van besar.
En l'últim moment un d'ells es va penedir i va saltar, va saltar a l'altra banda de la via;
l'altre sense temps ja per res, va morir, amb una última mirada d'incomprensió als ulls, 
perquè el que tenia la SIDA no era ell.

No és una cançó d’amor qualsevol…
Sobretot si el referent d’amor que tenim és el tipus de relació de parella normalitzada. Aquella era una lletra que generava controvèrsia i debat. Quan aprofundies no et quedaves pensant en la història d’amor, sinó en una història de vida, de supervivència. Acompanyar algú altre fins al final no consisteix en anar amb ell per la via del tren, sinó sostenir la pèrdua, sostenir un procés i uns treballs d’amor dificilíssims. I la paradoxa és que justament salti aquell que està malalt, condemnat a mort. Sempre hi hagut en mi una recerca, sempre amb la llibreta, sempre preguntant-me què és i què no és amor.

I aleshores vas tornar a canviar.
Al primer disc en solitari, Iaie, decideixo no cantar més a l’amor de parella. Intuïtivament, els jocs de poder que relaten no em semblaven prou interessants. Més decantats cap a la satisfacció del propi desig que cap a l’agraïment vers al miracle de la reciprocitat o l’acceptació de la frustració. Penso que cal tenir nous referents d’amor de parella vinculats a Ser Persona, a la comunitat, a la cura, a propiciar la plenitud de l’altre com a peça única més que com a objecte del nostre desig. 
És per això que no hi ha històries de parella, sinó posicionaments crítics vers la violència sistèmica, la tutela del poder i les seves estratègies mdiàtiques adormidores i acomodatícies. Aleshores va ser el poeta francès Jacques Prévert qui va donar veu a les meves inquietuds.

Com és Iaie? 
Estava preocupada per trobar un denominador comú que fos trans-idioma, trans-llenguatge, trans-gènere, trans-tot. Fins i tot vaig fer una cançó sense lletra on la melodia era dolguda en l’estrofa i esperançada a la tornada. Emocionalment en comú amb la humanitat però sense recórrer a la paraula. Què ho agermana tot? Havia cantat en català, en castellà, en francès, en anglès, en italià, volia ser trans-paraules… I aquest disc és eclèctic per no casar-me amb ningú i alhora casar-me amb tot.

Lilith torna a ser un canvi.
El segon disc se centra en un altre denominador comú de la humanitat: la foscor. Vaig tenir la necessitat de posar sobre la taula tota la misèria que som i que aparentem no ser, a veure si veient-ho algú decidia canviar-ho. Els amants de Lilith reuneix cançons catalanes que tracten de dones maltractades, d’abusos, violència de gènere, incest, necrofília… un festival d’horrors dintre de la cançó tradicional catalana. Vaig descobrir unes lletres terribles.

Això no era tocar fons?
Si Els amants de Lilith recollia tots els abusos, hi havia unes altres cançons que es troben a totes les cultures, que ens vinculen a l’amor i a la cura de l’altre i són pre-llenguatge! Són les cançons de bressol. Aquestes cançons em permetien cantar en àrab, napolità, grec, català, castellà, representar aquest “seràs creat sense tu, però no seràs salvat sense tu” que ens diu Sant Agustí. En aquest sedàs vaig pensar que l’espiritualitat de la meva vida és la cristiana, és aquella que m’ha estat traumàtica.

Per què aquesta necessitat a retornar a la pròpia tradició?
Quan fas aquest camí, pots fer un tomb pel budisme i l’hinduisme, que és molt guai i mola molt, però aquestes tradicions espirituals no estan carregades dels meus traumes personals, culturals, històrics... La feina de gestar-me a mi mateixa, de donar a llum la a Llum de la meva consciència, perquè sigui real, ha de passar per tots els meus costats foscos. Si jo treballo la meva transformació des de tradicions orientals, no trobo aquests fems que em conviden a ser reconeguts, compostats, passant per l’angoixa, pel desert. Fer-me cada dia més conscient que sóc en relació a la qualitat del vincle personal amb els altres i el planeta, és per a mi l’orientació d’aquest camí.

I per on tornes a la nostra tradició?
A través dels Trobadors vaig conèixer el Llibre Vermell de Montserrat, en el qual hi ha una cançó, Mariam Matrem, que em va enamorar. Però he trigat quinze anys a cantar-la sota la meva responsabilitat. Ho he fet convidant el Mohamed Soulimane i el Mohamed Ayoub, qui sobre l’harmonia de la tornada fa una crida a la pregària. Dins d’un mateix context musical, a l’interior de Santa Maria del Mar, tots dos invocàvem a l’Amor. 
El llibre i els discs que hem fet, parlen abstracte i concretament, amb música i paraula, d’aquest itinerari.

Defineixes Iter Luminis com la construcció d’una consciència en tres etapes.
Vinc del bagatge que s’ha de canalitzar. Un veí, en Josep de Cal Miramunt s’acomiada dient “Sort i amor!”. Cal tenir sort, perquè la collita no depèn de tu. I cal tenir amor per quan no tinguis sort et quedi el vincle que no es pot comprar, que és gratuïtat. No et serviran de res tots els béns que posseeixis, però tampoc aquell que vol compartir la via del tren amb tu com una expressió d’amor, només la mà que t’acompanya fins l’últim moment, aquella que camina al teu costat o resta assegut a la vora del llit. Totes dues coses som vulnerabilitat i transcendència. Jacint Verdaguer ho expressa així:

Poeta i fangador sóc
I en tot faig la feina tan neta 
que fango com un poeta 
i escric com un fangador.

Tenim tendència a posar-nos o funcionals o amorosos, poetes o fangadors. Hi ha una dissociació, que afavoreix la jerarquia i fa que quan sortim de casa anem a caçar o a protegir-nos dels caçadors. Dissociem l’indissociable, i així podem jutjar i cometre abusos normalitzadament. Separem el cor del cap per culpar i executar. És el gran mètode del poder, buidar-nos de dignitat i crucificar qui els destorba sense ningú que s’hi oposi amb prou força. Cal parlar dels altres com a coses, com a monstres, per poder-les matar millor, extorsionar-les millor. Escampar mediàticament conceptes generals que permetin despersonalitzar, fer desaparèixer el vincle humà, la mirada profunda.

De nou et rebel·les contra la hipocresia.
M’agrada de Jesús que acull tothom a la seva taula. Tothom menys els fariseus, els hipòcrites que fingeixen una moral, uns sentiments, o unes creences religioses que no tenen. Crec que les persones que tenen càrrecs rellevants, quan cometen delictes, haurien de tenir càstigs proporcionals a la responsabilitat i l’honorabilitat del càrrec que representen. Cal lluitar perquè així sigui.

I doncs?
No diràs el nom de Déu en va. De petita no entenia què volia dir, i amb el temps he après que és una de les grans estratègies del poder. Fer mal a l’altre i dir que ho fas en nom de Déu, des del càrrec de màxima responsabilitat d’una congregació religiosa, o en nom del país o de la democràcia. Abús de confiança en nom de l’amor, de l’honor, la llibertat, la justícia, la identitat... no ho puc suportar. Ni això ni l’abús als infants.

La innocència de Déu i la innocència dels infants.
Com la princesa que ha treballat tota la vida en bancs, i quan l’enxampen robant resulta que no sap què ha firmat, oi? Ho vaig signar per amor. Déu és Amor i no diràs el nom de Déu en va és el manament més transgredit per la humanitat, aquell que jo de petita no n’entenia el significat.

Per què et sembla tan greu? 
Quan Jesús penjava d’una creu, tenia un lladre a cada costat en representació de la humanitat. L’un que es penedia del mal fet, l’altre l’escarnia. Jo no crec en bons i dolents, crec en el dubte i el perdó, els processos i la responsabilitat. Necessitem referents que expliquin amb fets que l’amor no és mercadeig sinó gratuïtat. No t’estimo pel que em dónes, t’estimo perquè sí, perquè ets tu.
No pots fer l’amor a una propietat. Pots exposar-te, convidar i esperar la lliure resposta de l’altre, i ja sigui feliç o frustrant, totes dues són de la mateixa qualitat. Tant si gaudim del plaer de la reciprocitat o com si fem els treballs d’amor d’acceptar la frustració. És a dir, no es tracta del reduccionisme de guanyar o perdre, es tracta de la qualitat humana que basa la seva vàlua en la dignitat, l’honor de respectar i celebrar la llibertat de l’altre.
I això com ho expliquem als nens, quan vivim en un món basat en la competitivitat i l’exclusió? Quan les escoles de negocis basen els seus ensenyaments considerant l’home, el més gran depredador de l’home? Com podem donar coneixença de l’amor i instruir a ser amadors (Llull)? Per començar, tenint un criteri actiu contra tot allò que evidentíssimament no procura el bé comú sinó el personal.
Reitero amb contundència que acceptar un càrrec públic, cal que tingui un càstig proporcional a la mala pedagogia que donen com a referents de la societat. M’agradaria que seguíssim l’exemple de Jesús foragitant falsos honorables i mares superiores del temple. Són aquells mateixos fariseus els qui li carregaren la creu.

I com lliga aquesta consciència amb el teu treball?
La tria de prioritzar el que som vers el que semblem i tenim, la vulnerabilitat i la força, la novetat i la perseverança, compartir i competir...
Després d’aquests dos discos de reciclatge personal, Teresa de Jesús em diu: No solo digo que no digamos mentira, sino que andemos en verdad delante de Dios y de las gentes de cuantas maneras pudiéremos, en especial no queriendo que nos tengan por mejores de lo que somos. La humildad es andar en verdad.

Uneixes música, veu i experiència. 
Iter Luminis respon a aquesta experiència vital i de relació amb els altres, d’observar i experienciar la vida tal com és, relacionar-te amb els altres de manera més autèntica i profunda. Iter Luminis és l’expressió artística en el patrimoni d’aquest intent constant de ser Persona, precisament per la implicació de la gent. No hi ha prou diners per fer les coses sense passar pel vincle personal. Justament això és el que ens estalvien els diners: qui paga mana. En canvi, quan vas a un lloc on no tenen diners per programar, depens de la implicació de la gent i s’activen processos veritables entre les persones.

La primera etapa és la Cerimònia de la Llum
Apareix el primer espectacle, que és com una primera convidada a la consciència, a la llum. Espectacle gran, amb onze músics, gran pressupost, en grans monestirs i basíliques, i jo estava allà fins que m’arriba una davallada, una crisi, un abús de confiança i cal començar de nou. Decideixo tornar a començar, aquí, a la Segarra, fent-ho tot a la meva mida. Tot allò que depenia de tants intermediaris (mànagers, persones honorables i poderoses, etc.) possibiliten quelcom que d’entrada sembla el més adequat, fan que qui canta se centri en crear i cantar, i que la resta manegui la producció i els diners. Cal tenir en compte, però, que l’ésser humà s’humanitza si vol i s’hi posa, com en aquell conte del verger i les bardisses. Hi ha qui des del càrrec de confiança de mare superiora només mira pels missals dels de casa. 
Mentrestant, uns pensen i manen i els altres executen sense pensar, com si fóssim criatures. Així mateix entenc el procés d’independència: si la Constitució no la fem entre tots i la deixem en mans dels “entesos” la faran a mida dels seus interessos.

I pot ser d’una altra manera?
Jo també creia que no podia prendre’m seriosament el meu desig d’enregistrar a l’ermita de Sant Salvador, perquè no creia que pogués treballar sense un estudi on editar, afinar, regravar. Però quan vaig venir a viure a la Segarra, van començar a passar miracles de nou. Vaig començar a conèixer gent i a convidar-los a cantar, vaig enregistrar el disc a l’ermita sense poder retocar res, tot de dalt a baix, portant-hi un generador perquè no hi ha ni llum, amb l’ajut dels veïns i quinze persones del territori que van venir a cantar amb una base de guitarra, veu i contrabaix.

Comencen a implicar-se col·laboradors d’economia social, artesans, empreses inclusives, que cuiden persones i el territori.
El projecte tot i que amb un lideratge, passa a ser col·lectiu. Els concerts són possibles gràcies a que cadascú aporta el que pot i sap, i això fa que cada esdeveniment sigui únic. M’acompanya la Laura Rubio, com a fonament de tota aquesta aventura de viure, i uns músics fantàstics que, a més de ser molt bons, comparteixen aquest desig d’aprofundiment. A més de la música, també hi ha les relíquies de l’amor, cada any un record diferent vinculat a la terra que ens acull: tela xopada amb aroma natural de romaní amb el segell de cada lloc on actuava, una peça única de fusta de ginebró segellada a foc amb la de la imatge Torre de Vallferosa feta pel Jordi Vilar, una espiral de cera pura d’abella Vita Levis, una llàntia d’oli feta al monestir de Sant Benet de Montserrat, dintre de les bossetes cosides per dones de les presons a través de la Fundació Ared, que treballa en reinserció la laboral de les presoneres.

L’espectacle relliga la natura i la persona. 
Cal despertar els sentits. A l’últim concert s’hi barrejaven les veus, l’aroma de romaní, la coca, la cervesa artesana de Casa Dalmases, l’oli de Peccatum7, el vi de L’Olivera, el tacte del fang de les llànties d’oli i la seva llum. Agermanats, compartim un camí amb una mateixa orientació, l’autenticitat. I una mateixa lluita contra l’aparença buida d’aquells que considerant que l’home és un llop per l’home, construeixen països amb polítiques basades en la tutela, la jerarquia i la mentida.

Un altre recomençar? 
A Sant Llorenç de Morunys va venir la Teresa Forcades a veure l’espectacle. Vam començar a relacionar-nos a l’Escola d’Amor de Sant Benet de Montserrat, i m’adono que tot allò que jo portava anys intentant entendre, ella hi comença a posar paraules que m’eixamplaven per dintre, em feien respirar tan bé! Això sí que sóc jo! Això sí que m’inspira!

Què explica?
Parlava de l’amor, i parlava de Maria, del seu sí, malgrat l’adversitat i l’horror. I si et desamava el teu amat què faries? I si crucificaven al teu fill a la creu què faries? Pregunten a Llull i Maria: estimaria a fi de no morir per tal que desamor és mort i amor és vida. Sí, faci’s en mi la teva voluntat, i tant que sóc esclava de l’Amor! 
L’anunciació és el convit en cada petjada, a fer-la, elaborar-la personalment enllà de la reacció. Això sí que em ressona i em fa sentir bé. La rancúnia i la venjança també són intents de sentir-nos bé, però equivocats. 
Aleshores vaig començar a entendre la Immaculada Concepció. Gestar i concebre cada acció des de la dignitat. Maria és el referent per a tots nosaltres d’aquella que sempre va dir sí, a l’amor. Segons la meva interpretació va heretar els traumes de sa mare i son pare i tot i així va confiar en l’Amor. Maria és sí, és la realització de l’ésser humà. Sí constant a l’amor, tot i la deshumanització de l’ésser humà. 
I per fi vaig resoldre Maria qui ha esdevingut la meva orientació. Polorum regina.

Et reconcilies amb Maria, doncs.
Aleshores vaig anar a veure Angela Volpini, a Nova Cana, i la seva manera de parlar de Maria és pura inspiració, d’una amplitud en la que hi cap tothom, d’una saviesa, una senzillesa i una tendresa... Allà vaig cantar Maria Matrem. 
Cada cop que en un text trobava la paraula Déu la taxava i la substituïa per Amor. Si no fes un treball de reinterpretació personal del llenguatge teològic cristià no podria acostar-m’hi, tinc massa prejudicis, però ara que ja hi estic familiaritzada, puc anar més enllà dels intermediaris, sense posar la meva vida a les seves mans. L’espiritualitat i la política, el poeta i fangador, han de restablir l’honor i la dignitat d’aquestes dues paraules fonamentals per a la realització de la Persona, com la de tantes altres, la que més Feminisme.

No és curiós que la teva experiència passi per lletres medievals?
Començo l’espectacle amb Ramon Llull:

Durant quaranta-cinc anys he intentat moure l’Església i els prínceps cristians a actuar pel bé públic. Ara sóc vell, ara sóc pobre, però continuo amb el mateix propòsit, i amb el mateix propòsit continuaré fins a la mort.

I de Teresa de Jesús:

Hijas mías, no hagan torres sin fundamento, que el Señor no mira tanto la grandeza de las obras como el amor con que se hacen; y como hagamos lo que pudiéremos, hará Su Majestad que vayamos pudiendo cada día más y más.

És veritat que són textos ben vigents.
Santa Teresa també diu:

Yo siempre he estimado más la virtud que el linaje, tener la única nobleza que importa, la del corazón generoso, ¿o es que creéis que Dios le exige cartas y títulos a sus fieles para entrar en el cielo?”

I a quina conclusió arribes?
Doncs al que ens diu Ramon Llull: qui tingui el talent de la interpretació, que no el malmeti comunicant banalitats, sinó valors. Que prengui la responsabilitat de si mateix i la seva comunitat en relació al que li ha tocat viure.

I com continua el teu itinerari?
S’ha acabat el llibre i tinc clara l’orientació, Maria. Per difícil que sigui, com es pot triar amor en el teu context? Amor, admiració, respecte, posar límits, confrontar activament la injustícia, retre homenatge a la bellesa. Perquè allò que em va traumatitzar la infantesa, la manca de correlat entre els fets i les paraules, es la base estructural de la nostra convivència i la seva normalització ens deshumanitza.

He entès bé que es tracta de començar de nou?
Estic aquí vorejant la cinquantena lluitant com el meu nebot de dinou anys, amb aquesta raresa de sortir de nou al món amb una consciència que fa set anys no tenia. Com quan vaig marxar de casa als 18 anys, que encetes una nova etapa amb por, i veus des d’una nova perspectiva que encara no saps com afrontar. Sort que hi ha una comunitat, que conec gent que estima, que compartim aquest camí d’intentar constantment mirar la vida tal com és i tot i així perseverar en els somnis personals i desig d’un món millor. Que som únics en relació i tota relació comença per un mateix o per no deixar de ser-ne lliurement partícip. De la mateixa manera que vaig decidir que deixava de cantar a l’amor de parella, què toca cantar ara? Ara sé coses que no sabia en començar, i alhora sols sé que no sé res de saber (Javier Bustamante).

La reforma als Països Catalans

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Cristianisme al Segle XXI) El passat dissabte dia 10 de juny, a la sala d’actes del col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp,  «Cristianisme al Segle XXI» va celebrar la darrera sessió del curs d’«Espai Obert» dedicat als 500 de la Reforma protestant  amb una xerrada amb el títol La reforma als Països Catalans, a càrrec de Josep-Lluís Carod-Rovira, Director de la Càtedra UPF sobre la Diversitat Social. Amb una nombrosa  assistència de públic, l’acte començà amb l’habitual lectura  —en aquest cas, un poema de Miquel Martí i Pol— i la presentació del ponent a càrrec de Joel Cortés de la junta de «Cristianisme al Segle XXI» i President de la Comissió Permanent de Església Evangèlica d’Espanya i de Catalunya.

Carod-Rovira volgué fer una conferència tan interessant com amena i dedicà la primera part a la figura de Luter i, la segona, al protestantisme a Catalunya. Per a ell, Luter  —al qual, l’Estat espanyol no ha volgut ni tan sols dedicar un segell commemoratiu com d’altres Estats europeus han fet— és un  dels personatges destacats de la història perquè a la reforma religiosa i afegí una revolució política, cultural i lingüística. El nucli de la seva reforma religiosa consistí a prescindir d’intermediaris entre el creient i Déu, de manera que inventà una mena wifi religiós amb cobertura  total, sense distàncies,  i gratuïta per contactar amb la divinitat. Més seriosament explicà com s’arribà a la concepció del sacerdoci universal i a la celebració del Baptisme i l’Eucaristia, sense sentit sacrificial. El fet que l’única autoritat que Luter acceptés fos la de l’Escriptura l’abocà a no acceptar l’autoritat del papa ni del clergat, cosa que el congracià amb els prínceps alemanys desitjosos d’alliberar-se del jou del papat i del de l’emperador, cosa que el convertí en un veritable heroi per als seus conciutadans (amb pòster i tot: la pintura de Lucas Cranach el Vell). Quant a la revolució cultural i lingüística explicà com les seves traduccions de la Bíblia estandarditzaren l’ortografia i els períodes de les frases  en moltes altres llengües, de manera que Umberto Eco deixà dit que, sense Luter, la llengua alemanya seria tota una altra cosa.

Què hauria fet saltar la xàldiga de la Reforma? Per a Carod-Rovira el clergat catòlic vivia en el luxe, la luxúria  (a Renània, un terç dels clergues vivien en concubinat) i la ostentació. Calia, com ja s’havia temptejat des d’altres moviments, retornar a l’Evangeli pristi. Però també  el culte desmesurat a les relíquies (Frederic de Saxònia, n’arribà a col·leccionar més de 17.000) i el tema de les indulgències, amb les quals redimies penes i asseguraven el cel (Johann Tetzel predicava que només de sentir amb el clinc de la moneda a la bacina les ànimes del purgatori el deixaven.)

La Reforma suposà també  una altra manera d’entendre el culte com a predicació de l’Escriptura, la participació amb càntics i música —Luter, que tocava el violí i el llaüt, canvià la lletra de cançons populars alemanyes—, sense veneració als sants ni a la Verge, tan arrelats a les festes majors de la nostra terra (el 1620 ja s’hauria dit que, a Catalunya, hi havia més marededéus que botifarres!).

En la segona part  de la xerrada passà a resumir-nos part del seu acurat estudi Història del protestantisme als Països Catalans (València: 3 i 4, 2016), fent atenció especial a la penetració del protestantisme a casa nostra. Començant pel bisbe de Tortosa, Adrià d’Utrech, que redacta el pròleg del llibre  de condemna de les tesis luteranes de la Universitat de Lovaina el 1519 i prohibeix la lectura, tinença i venda de llibres luterans (la qual cosa vol dir que ja  circulaven) i seguint pel mallorquí Jaume d’Olesa que tramet a Lleó X Contra errores Martini Lutheri, contrària al pensament luterà i considerada  a Roma com la millor de les que s’havien escrit, s’abocà a les primeres condemnes inquisitorials:el pintor Gondisalvi cremat a Mallorca (1523) i els monjos agustins Henri Voe i Jean van Eschen considerats els primers màrtirs protestants  (Brusel·les pocs mesos després). De 1539 (Luter encara vivia) és el primer acte de fe barceloní, bé que els primers cercles protestants es troben al País Valencià i a la cartoixa de Porta Coeli.

El conferenciant seguí l’expansió del protestantisme històric des del segle XVI fins al XX, aturant-se en noms com ara Pere Galès (1537-1595), professor a Ginebra, figura important del protestantisme català, mort a les presons de la Inquisició. Del segle XVII destacà Joan de Nicolau Sachardes (mort a Londres) i Vicenç Soler. Amb el decret de Nova Planta del XVIII només a Menorca (que pertanyia als anglesos) hi hagué un cert pluralisme cultual.  Amb el segle XIX arriba la represa protestant en terres catalanes. El 1832 apareix la primera traducció a català feta per protestants de Lo Nou Testament. Entre algunes monjoies, destacà l’aparició de El Eco protestante, primera publicació protestant promoguda per A. Vallespinosa el 1869 de les prop de 130 aparegudes fins avui. J. B.Cabrera serà el primer bisbe anglicà autòcton. El primer temple de tot l’Estat  es basteix a Maó, el 1868, gràcies a F. Tudurí dela Torre. El 1869  obren centres de culte les assemblees de germana a Barcelona i els metodistes a Castell (Menorca); seguiran els presbiterians a Barcelona (1870),  i els Baptistes a Alacant (1871).

Quan la República més d’una setentena d’esglésies protestants  s’estenen als Països Catalans, des de Llançà a Santa Pola,però el desenllaç de la guerra (in)civil portà a una greu repressió que el conferenciant detallà fins a exposar el moment actual (per exemple, durant els anys 40, EUA demanava llibertat de culte a cada canvi a ambaixades i consolats). Acabà  exposant la possibilitat d’un país plural enfront d ela monolítica concepció espanyola d’una sola nació, una sola religió,una sola bandera i una sola llengua.

Seguí un col·loqui molt concorregut que permeté al conferenciant esplaiar-se sobre les escoles protestants  (a Barcelona sol comptaren amb 20.000 alumes a finals del segle XIX), la fundació de l’Hospital Evangèlic, el naixement de l’editorial Clie i d’altres qüestions que interessaren al públic fins a l’hora d’acabar. Carod-Rovira anuncià, amés, una futura mostra a Caixafòrum i una nova traducció de la Bíblia que ja és en premsa. En definitiva, un curs d’“Espai Obert” que les enquestes han valorat molt positivament. L’acte s’acabà  anunciant el tema del cicle  del curs vinent, “Els fonamentalismes (religiosos, polítics, econòmics, cultural i científics): increment i amenaces”, la primera sessió dels quals està programada per al 28 d’octubre. També es recordà que el X Congrés, que seguirà amb el tema 500 de la Reforma Protestant, tindrà lloc de la tarda del 17 al matí del 19 de novembre  a la Casa d’Espiritualitat Nena Casas

Divendres es va rebre una consulta a la FECC. Els pares d’un futur alumne de P3 van indicar en la seva sol·licitud de preinscripció fins a tres escoles, totes elles concertades i cristianes, d’un concret municipi de Catalunya. La setmana passada la mare s’acostà a l’escola triada en primer lloc per interessar-se per la situació de la seva petició, i l’informaren que no havia obtingut plaça, però que a les llistes publicades de l’alumnat admès el nen figurava a “una escola pública de la zona, de nom ....”

50 anys dels Maristes a Les Corts i a Rubí

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Maristes) El col·legi Maristes Sants-Les Corts està d'aniversari. Durant aquests dies hi ha programats diversos esdeveniments per commemorar els 50 anys de la presència marista al barri de les Corts de Barcelona, coincidint, a més, amb el bicentenari de la fundació de l'Institut marista. El divendres 9 de juny va tenir lloc una celebració eucarística a l'església del Remei, a la plaça de la Concòrdia, presidida per Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona i molt aviat cardenal. Hi van assistir pares i mares d’alumnes, professores i professors, germans maristes, alumnes, antics alumnes, gent simpatitzant i vinculada a l’esperit marista.

Joan Josep Omella va centrar la seva intervenció a l’homilia en tres mirades: una mirada al passat des de l’agraïment. Va remarcar la importància de donar gràcies: “Es de bien nacidos el ser agradecidos”. Un passat que ens porta ara fa 200 anys a la persona de Marcel·lí Champagnat que, a l’edat de 27 anys, sensible a les mancances de la seva època, es lliura a favor dels infants pobres i dels joves. Una mirada al present, tot intentant que la figura del Crist arribi al cor dels nens i dels joves. Atents a proporcionar un ensenyament de qualitat, però sense caure en la dicotomia fe-cultura. Champagnat avança amb la seva proposta la connexió amb el núm. 22 del document conciliar Gaudium et Spes: la persona de Crist i el seu missatge. Una capacitat evangelitzadora amb força i joia. Les dificultats, les persecucions... tot serveix per a la nostra conversió. La mirada al futur: obrir-se a l’esperança. A voltes les foscors del futur menen a la gent a tirar la tovallola. Però la pregunta fonamental és: “Creiem o no creiem en Jesucrist?”

Entre els concelebrants, cal remarcar la presència de Màxim Muñoz, claretià, president de la Unió de Religiosos de Catalunya, Enric Puig, jesuïta, secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, i Pere Montagut, rector de la parròquia. La direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya tampoc no va voler faltar a la cita. El proper 17 de juny, tindrà lloc l’acte central de la celebració del 50 aniversari en un matí ple d’al·licients i d’activitats al col·legi marista del carrer Vallespir.

50 anys a Rubí amb una festa amb alumnes i exalumnes 

L’escola Maristes Rubí està d’aniversari. El dijous 8 de juny va oficialitzar-ho amb una festa al nou pavelló de l’escola. Amb la presència de les autoritats locals i els responsables d’educació de la Generalitat, la cerimònia va tenir com a protagonistes alumnes de diferents promocions.

L’acte, durant el qual es va crear un pastís de 50 aniversari amb el mateix nombre d’espelmes-missatge, el van presentar els exalumnes Aitor López –estudiant de medicina i millor nota de les PAU 2011– i Rubén Cabús, periodista a Rubi.tv i ambientòleg. Durant la celebració, els assistents van poder escoltar els records de la primera promoció, conèixer la història del centre de la mà del també exprofessor Eduard Puigventós, o veure els cinc darrers directors de l’escola, Valentí Alarcón, el germà Manel Martín, Francisco Martínez, el germà Fèlix Rodríguez i el germà Gabriel Villa-Real.

El moment cabdal de la festa, que va servir per al retrobament d’estudiants de diferents promocions i professors, va ser el discurs del G. provincial de L'Hermitage, Pere Farré, que va destacar els valors de la missió marista. Tot plegat, amenitzat amb les actuacions musicals dels exestudiants Roger Margarit i Aleix Mercadal, que van posar el toc artístic a la festa.

Galàxia Gaudí (I). Les obres

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Eloi Aran/CR) Qui no coneix una institució que porti el nom d'Antoni Gaudí? La fama universal de l'arquitecte ha generat una constel·lació infinitat d'entitats i espais vinculats a Gaudí. Val pena posar-hi orde.

Hem aplegat aquestes constel·lacions en tres galàxies: les institucions vinculades a les obres de l'arquitecte, les entitats centrades en les diverses vessants de la figura, i els grups de seguidors de l'obra de Gaudí.

En la primera entrega que publiquem avui recollim la immensa xarxa relacionada amb la figura d'Antoni Gaudí a partir del seu patrimoni edificat. Qui hi ha al darrera de la gestió de les obres d'Antoni Gaudí? Han seguit sent els propietaris originals? Quina mena d'institucions n'han pres la responsabilitat? Una de les coses que crida l'atenció és la dispersió i diversitat d'institucions que avui gestionen la seva obra.

El més conegut i visible és La Basílica de la Sagrada Família. L'actual Junta Constructora, una fundació canònica que depèn en darrera instància de l'Arquebisbat de Barcelona, és la continuadora de l'Associació de Devots de Sant Josep que va iniciar l'obra. De fet, en pocs casos la titularitat original -el qui van encarregar l'obra a Gaudí- ha mantingut la seva continuïtat, com és el cas de la Torre de Bellesguard o l'Escola Teresiana.

En d'altres casos han estat les entitats bancàries qui s'han fet amb el llegat gaudinià, com ara Catalunya Caixa - BBVA en el cas de La Pedrera, o més recentment el cas de l'andorrana Mora Banc amb la Casa Vicenç. Les obres vinculades a la família Güell han tingut sorts diverses, tot i que majoritàriament són gestionades per organismes públics, des de l'Ajuntament de Barcelona a la Diputació de Barcelona o la Universitat de Barcelona. En d'altres, ha estat la iniciativa privada la que ha agafat el repte de posar en valor el patrimoni de Gaudí, com és el cas de la Casa Batlló o el Restaurant Gaudí Garraf.

Semblantment a les diferents tipologies exposades passa amb les obres de Gaudí fora de Catalunya: La Casa Botines és gestionada per la Fundación España-Duero, El Palau Episcopal d'Astorga és gestionat per la diòcesi corresponent i, finalment, El Capricho de Comillas és promogut per una empresa privada que du el mateix nom.

En el gràfic de la primera Galàxia Gaudí podeu veure i consultar de qui depenen avui les principals obres arquitectòniques d'Antoni Gaudí.

ÒRBITA "ZERO": El Consell Gaudí.

Creat el 2014 pel Govern de la Generalitat de Catalunya, el Consell Gaudí és un consell consultiu per al foment i la difusió de l’obra de Gaudí. El Consell està presidit pel conseller de Cultura, i en formen part els propietaris de les obres de Gaudí de titularitat privada, representants de les obres de titularitat pública, experts amb un coneixement reconegut en la obra de Gaudí i responsables del Govern de la Generalitat.

 

ÒRBITA 1: Obres de Gaudí a Catalunya

Basílica de la Sagrada Família. Gaudí hi comença a treballar a finals de 1883, substituint a Francesc de Paula Villar, per encàrrec de Josep Maria Bocabella, fundador de l'Associació Espiritual de Devots de Sant Josep (1866) que era l'entitat promotora del temple. A partir del 1915 Gaudí s'hi dedicà de forma exclusiva fins a la seva mort el 1926. L'Associació de devots de sant Josep passà a convertir-se en la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, una fundació eclesiàstica de l'any 1895. Aquesta junta sempre ha estat presidida pels sucessius bisbes de Barcelona, actualment Joan Josep Omella. La Basilíca va ser consagrada el 2010 pel papa Benet XVI convidat per l'arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Des de l'any 2011, el president delegat és Esteve Camps, en substitució de qui va ser president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol. El 2001 la Junta Constructora va rebre la Creu de Sant Jordi. Des del 2012, l'arquitecte coordinador i director de l'obra és Jordi Faulí, prenent el relleu de Jordi Bonet i Armengol, que va dirigir les obres del temple durant vint-i-cinc anys. A la cripta del mateix recente i hi ha l'Església de la Parròquia de la Sagrada Família, el rector de la qual és Lluís Bonet i Armengol.

Casa Milà - La Pedrera. Construïda entre els anys 1906 -1912, va ser un encàrrec de Pere Milà, un burgés adinerat casat amb Rosario Segimon, una jove i rica vídua de Reus. Consta de dos blocs d'habitatges d'accessos independents organitzats en dos patis interiors comunicats entre sí. Havia de servir de peanya per a una imatge de la Mare de Déu que no es va arribar a col·locar mai arran dels fets de la Setmana Tràgica. Actualment la obra és gestionada per la Fundació Catalunya-La Pedrera, creada el 2013 per adaptar la Caixa d’Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa a la Llei de caixes d'estalvis de Catalunya (2012). El President de la Fundació és el Germán Ramón-Cortés i la Directora General, Marta Lacambra Puig. Dins la composició del patronat hi ha representació de les diputacions de Barcelona i Girona; i representació d'entitats com Jesuïtes Educació,el Futbol Club Barcelona o la Fundació Carulla. La Fundació Catalunya-La Pedrera també gestiona equipaments culturals i mediambientals com Món Sant Benet, Món Natura Pirineus o Món Natura Delta. El 2016 va quedar fusionada amb el banc BBVA.

Casa Batlló. Reformada integralment per Gaudí entre el 1904 i el 1906 per encàrrec de la família Batlló, emparentada amb els Godó de La Vanguardia. És coneguda pel seu disseny funcional i fantasiós, especialment per la al·legoria a la llegenda de sant Jordi a la seva façana principal. El 1954 la va comprar Seguros Iberia. Adquirida el 1993 pels actuals propietaris, la Bernat Family Office SL, ex-propietaria de la famosa marca de llaminadures Chupa-Chups. Oberta a les visites des del 2002 arran de l'any internacional Gaudí, la marca "Casa Batlló Gaudí Barcelona" ha anat emprenent diverses reformes i activitats culturals.

Park Güell. Construït entre el 1900 i el 1914 com un projecte de ciutat-jardí "a l'anglesa" destinat a la burgesia barcelonina. Constava de seixanta parcel·les, de les quals Gaudí n'adquirí una, però s'abandonà el 1914 degut al poc èxit del negoci immobiliari. El comte i empresari Eusebi Güell va morir el 1918 i els hereus van desprendre's de la finca, que va ser adquirida per l'Ajuntament de Barcelona el 1922 i la va reconvertir en un parc públic integrat dins del parc urbà de "Els tres turons". Actualment està gestionat per la marca "Park Güell", entitat municipal, la qual, degut a la gentrificació, s'ha vist obligada a regular la visita a la zona més vulnerable del parc, on hi ha els pavellons d'accés, la sala hipòstila i la coneguda salamandra de trencadís.

Palau Güell. Finca residencial d'Eusebi Güell concebuda també com espai de relació de la burgesia de Barcelona. Construïda entre 1886 i 1890, Gaudí hi va assajar solucions espacials i lumíniques novedoses com ara la cúpula parabòlica, els arcs catenaris d'accés o el terrat fantasiós. Durant la Guerra Civil va servir de comissaria i el 1944 va estar a punt de ser adquirit per un milionari nord-americà, que volia dur-lo al seu país pedra per pedra. Finalment, Mercè Güell, la filla petita d’Eusebi Güell, el va donar a la Diputació de Barcelona a canvi d’una pensió vitalícia i amb la condició que es preservés l’edifici i que tingués un ús cultural. L’any 1952 s’hi va instal·lar l’Associació d’Amics de Gaudí i, des de finals de la dècada dels cinquanta fins al 1996, va ser la seu de l’Institut del Teatre. Actualment segueix sent gestionat per la Diputació de Barcelona amb la marca "Palau Güell Antoni Gaudí".

Cripta de la Colònia Güell. La Colònia Güell es va començar a construir el 1890 a la finca de Can Soler de la Torre, al municipi de Santa Coloma de Cervelló. Comptava amb un conjunt d'equipaments per als treballadors i a Gaudí se li encarregà l'església, que va servir com a banc de proves per a la Basílica de la Sagrada Família. S'inicià la seva construcció el 1908 però només es va fer la cripta perquè el 1914 la família Güell decideix parar les obres. El 1915 es fa una coberta provisional i un campanar per tal de poder-la obrir al culte. Passada la guerra civil espanyola, la fàbrica va canviar de propietaris. L'any 1973 la fàbrica tèxtil va cessar la seva activitat i durant els anys següents la propietat es va anant venent: la fàbrica en fraccions a empreses diverses, les cases als seus habitants, i els equipaments i terrenys de l'entorn a institucions públiques. Des del 1993 el conjunt dels equipaments és gestionat per l'entitat pública del Consorci de la Colònia Güell, integrada pel Consell Comarcal del Baix Llobregat, l’Institut Català del Sòl de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló.

Pavellons de la Finca Güell. Primer encàrrec d'Eusebi Güell a Gaudí. Construïts entre el 1884 i el 1887, els pavellons eren l'accés a la finca d'estiueig del mecenes que aquest havia adquirit el 1862 i que havia encarregat a un dels mestres de Gaudí, Joan Martorell i Montells, que va ser qui el recomanà per dirigir les obres del temple de la Sagrada Família. Alhora, Gaudí també va dissenyar la Font d'Hèrcules i altres elements de jardineria pel Palau de Pedralbes, un edifici reformat a finals del segle XIX i regalat pel comte Eusebi Güell a la Corona espanyola l’any 1918 en agraïment pel seu títol nobiliari, que es va reconvertir en palau reial entre el 1919 i el 1931 i que en l’actualitat funciona com a Secretaria General de la Unió pel Mediterrani. L’any 1958, una part important dels terrenys propers al Palau Reial van ser comprats per construir-hi la nova Ciutat Universitària. En passar a mans de la Universitat de Barcelona, els pavellons es van readaptar; mentre un va acondicionar-se com a habitatge del personal de la universitat, a partir de 1977 les cavallerisses van acollir la seu de la Càtedra Gaudí (UPC), en virtut d’una cessió verbal del rector al professor Joan Bassegoda. Actualment l’ús del pavelló de les cavallerisses ha revertit a la UB, ambdós edificis estan desocupats i en procés de ser restaurats.

Cellers Güell. El 1871 Eusebi Güell adquireix la Masia del Garraf amb la intenció de fer-hi un pavelló de cacera que no s'arribà a fer, tot i que existeix el projecte de Gaudí de 1882, però posteriorment encarregà un celler amb habitatge i capella. Sembla que és una obra conjunta entre Francesc Berenguer Mestres i Antoni Gaudí  i que probablement dataria entre 1888 i 1910. El comte Güell produïa a Garraf un vi denominat dels Cellers Güell, que se servia en els vaixells de la Companyia Transatlàntica i s'exportava a Cuba; en no tenir gaire èxit, l'any 1936 va deixar de produir-se. Des de l’any 1977 el conjunt pertany a la família Granada, que el va comprar a qui aleshores era el comte Güell. L’edifici construït per Gaudí va ser utilitzat com a casa particular i la resta de l’espai va seguir sent un viver de xampinyons, tasca que s’estava duent a terme des de feia anys. L’any 1994 la mateixa família va reconvertir els espais en el Restaurant Gaudí Garraf.

Torre de Bellesguard. Maria de Sagués, vídua de l'amic de Gaudí, Jaume Figueras, li encarregà la restauració de les restes de l'antic palau reial de Martí I l'Humà, on va residir els seus darrers dos anys de vida (1408-1410), la creació de la finca familiar i la construcció d'un viaducte, que serà premonitori del pòrtic de la Bugadera del Park Güell. La tasca de Gaudí va tenir lloc entre els anys 1900 i 1909. Durant la Guerra Civil Espanyola va servir d'orfenat fins que el 1945 la torre va passar a mans de Lluís Guilera Molas, fent-ne una clínica de ginecologia i obstetrícia per, més tard, als anys setanta, traslladar-hi la seva pròpia residència mentre l'Institut Guilera es traslladava a la Clínica Delfos. El 2008 va ser completament restaurada i el 2013 la va obrir al públic associant-se amb  l'empresa de gestió turística Advanced Leisure Services amb la marca "Bellesguard Gaudí".

Nau Gaudí. És la primera obra de Gaudí, realitzada entre el 1878 i el 1883, i és l'únic testimoni que resta de la Sociedad Cooperativa Obrera Mataronense. Es tractava de la nau de blanqueig de cotó de la cooperativa i és on Gaudí empra per primer cop els arcs parabòlics com elements estructurals. L’edifici va ser restaurat l’any 2008 i, des del 2010, acull la seu del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, conegut amb la marca "Nau Gaudí", format per l’Ajuntament de Mataró i per la Fundació Privada Carmen i Lluís Bassat, amb la finalitat de difondre i exhibir la Col·lecció Bassat, així com contribuir a la conservació, l’estudi, l’exposició i l’adquisició d’obres d’art contemporani, amb una atenció especial per l’obra d’artistes catalans o relacionats amb la ciutat de Mataró i la comarca del Maresme.

Col·legi de les Teresianes. Per mediació del bisbe Joan Baptista Grau i Vallespinós, que acabava de rebre el projecte de Gaudí pel seu Palau episcopal d'Astorga, el pare Enric d'Ossó, fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, encarregà a Gaudí la reforma del projecte ja iniciat en els seus fonaments del convent i col·legi de la congregació religiosa per part de l'arquitecte Joan Pons i Trabal. Gaudí acceptà l'encàrrec tot i la manca de recursos de la congregació i treballà especialment la secció de l'edifici a partir de l'espiritualitat teresiana. Actualment segueix sent propietat de la mateixa congregació religiosa, que aplega les seves escoles en la Fundació Escola Teresiana.

Casa Vicens. Primera obra residencial de Gaudí encarregada com casa d'estiueig per Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa. Les obres es van realitzar entre el 1883 i el 1888. L'any 1925, l'arquitecte Joan Baptista Serra va realitzar una ampliació de l'edifici a imatge del que havia fet Gaudí, reduint notablement el jardí. El 2014 va ser adquirida per l'entitat andorrana MoraBanc Grup, que l'ha restaurat i obert al públic sota la marca "Casa Vicens Gaudí".

Jardins Artigas. A principis del segle XX Eusebi Güell va fundar, al Clot del Moro, la primera fàbrica de ciment Pòrtland de Catalunya, coneguda amb el nom d'Asland. Per això li va encarregar a Gaudí la projecció del Xalet del Catllaràs com a habitatge pels treballadors i enginyers de les mines. Durant la seva estada a la Vall de Lillet, Gaudí es va allotjar a casa dels Artigas. En agraïment a l'hospitalitat rebuda, Gaudí els va regalar el disseny d'un jardí en un terreny que la família tenia just davant la seva casa i fàbrica tèxtil. Actualment, la gestió dels jardins la du a terme l'Ajuntament de la Pobla de Lillet.

Misteri de Montserrat. Projecte de Gaudí pel Rosari Monumental de Montserrat, situat en el camí cap a la Santa Cova. Va dissenyar el primer Misteri de Glòria, integrat en una cova excavada a la roca, amb escultures de Josep Llimona. La obra es va realitzar entre 1903 i 1907. La seva gestió és portada per l'Abadia de Montserrat.

Casa Calvet. Encàrrec de l'industrial tèxtil Pere Màrtir Calvet a Gaudí, per tal de situar el negoci en plant abaixa i la vivenda en planta principal. La obra es va realitzar entre el 1898 i el 1900. No està obert al públic ni es gestiona com un ens cultural.

 

ÒRBITA 2: Obres de Gaudí fora de Catalunya

Casa Botines. Encàrrec a Gaudí del prestamista català resident a Lleó, Joan Homs i Botinàs, cognom del qual derivà l'actual denominació de l'immoble. Realitzada entre el 1891 i el 1894.  L'any 1931 l'edifici és adquirit per la caixa d'estalvis i mont pietat de Lleó, qui va restaurar l'edifici. L'edifici va ser propietat de Caixa León fins que aquesta va absorbir a 1990 a altres quatre caixes d'estalvis, convertint-se a partir d'aquest moment a Caja España, entitat que finalment i sis anys després emprendria novament obres de restauració a l'edifici per tornar al seu estat original. Després d'aquestes obres l'edifici Botines va esdevenir la seu de la caixa d'estalvis. Aquest 2017 s'ha obert al públic sota la gestió de la Fundación España Duero, resultant de la fusió l'any 2010 de Caja España de Inversiones, Caja de Ahorros y Monte de Piedad (Caja España) i la Caja de Ahorros de Salamanca y Soria (Caja Duero).

Palacio Episcopal de Astorga. Encàrrec del bisbe català Joan Baptista Grau a Gaudí arran de l'incendi del palau Episcopal anterior. Client i arquitecte eren de Reus i es coneixien a resultes de l'encàrrec d'un altar que aquest havia fet a Gaudí per l'església de Jesús-Maria a Tarragona. La construcció es dugué a terme entre 1889 i 1915. El 1893, després de la mort del bisbe Grau, Gaudí dimití per desavinences amb el Cabildo, restant les obres aturades durant diversos anys. Finalment, fou enllestit entre 1907 i 1915 per l'arquitecte Ricardo García Guereta. Actualment, el palau és seu del Museo de los Caminos, dedicat al Camí de Santiago i gestionat per la mateixa Diòcesi d'Astorga.

El Capricho de Comillas. Encàrrec de l'indià Máximo Díaz de Quijano, emparentat com Eusebi Güell amb el Marqués de Comillas. Gaudí havia estat ajudant de Joan Martorell en el palau de Sobrellano del marquès de Comillas, on havia projectat el mobiliari de la capella de palau. Construït entre el 1883 i el 1885. Adquirit l'any 1976 per Antonio Díez WoIrath a Pilar Güell i Martos, comtessa de Montagut. Transformat en restaurant de luxe pels seus fills l'any 1989, va ser adquirit pel grup japonès Milo Development el 1991, el qual gestiona actualment l'immoble amb la marca "El Capricho de Gaudí".

Església Nostra Senyora dels Àngels. Fins fa ben poc, els tres immobles anteriors eren les úniques obres construïdes de Gaudí fora de Catalunya. Ben aviat, però, tindrem una obra de Gaudí a Amèrica, l'Església de Nostra Senyora dels Àngels a Rancagua, Xile. De fet, es tracta de la mateixa Capella de  la Mare de Déu de l'Assumpció que Gaudí havia dissenyat com capella oberta en el complex de la Basílica de la Sagrada Família, darrera l'absis, i que l'arquitecte havia cedit a mode de porciúncula o capella de reconciliació per la petició del franciscà Angélico Aranda el 1922. Per a tal efecte es va constituir "Corporación Gaudí de Triana".

 

ÒRBITA 3: Obres no realitzades

Hotel Attraction, Nova York. Projecte realitzat el 1908 per a dos empresaris dels Estats Units d'Amèrica del qual es desconeixen els noms. El projecte romangué oblidat fins al 1956, quan fou divulgat per l'escultor i col·laborador de Gaudí Joan Matamala i Flotats.

Missions Catòliques Franciscanes de Tànger. Encàrrec del franciscà P. José María Lerchundi i projectat per Gaudí entre el 1892 i el 1893. Consistia en un conjunt compost per església, convent, hospital i escola, per a l'Orde Franciscà a la ciutat de Tànger, al Marroc, aleshores una colònia espanyola. El projecte comptava amb la col·laboració dels marquesos de Comillas, tot i que finalment no es va dur a terme, a causa de motius polítics i econòmics.

 

La URL es consolida com la primera universitat privada catalana

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Universitat Ramon Llull) La Universitat Ramon Llull és la primera universitat privada catalana de l’Estat, segons l’última edició de l’U-Ranking, que enguany ha avaluat 61 universitats de l’Estat espanyol, 48 públiques i 13 privades, a partir de l’anàlisi de 25 indicadors. D’aquesta manera, la URL consolida el seu posicionament i repeteix aquest resultat des del 2015, l’any en què es van començar a ranquejar les universitats privades.

A nivell estatal, la URL apareix al grup d’universitats amb el sisè millor rendiment del país, i es situa per sobre de la mitjana del sistema. Aquesta classificació global de l’U-Ranking, s’ha fet en funció del rendiment de les universitats, corregint els efectes de la seva mida.

L’U-Ranking, una iniciativa de la Fundación BBVA i l’Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (IVIE), és un sistema d’indicadors sintètics que ranqueja les universitats estatals en funció del seu rendiment (U-Ranking, corregint l’efecte de la seva mida) i també del seu volum de resultats (U-Ranking Volumen). D’aquesta manera, segons Francisco Pérez, director de Recerca de l’IVIE, es pot reconèixer l’heterogeneïtat i diversitat del sistema universitari espanyol.

Pel que fa al U-Ranking Volumen, que no pren en consideració la mida de la institució, el rànquing destaca que la Universitat Ramon Llull i la Universitat de Navarra són les dues universitats privades millor posicionades entre les institucions d’aquesta titularitat.

Rànquings per dimensions

Així mateix, el projecte també presenta els resultats desagregats per les dimensions de Docència, Recerca i Innovació i Desenvolupament tecnològic, i ofereix rànquings específics per a cadascuna d’elles.

Segons l’estudi, les universitat privades destaquen una vegada més en el rànquing de Docència, superant en un 11% la mitjana del sistema universitari. És precisament en aquest rànquing, que la Universitat Ramon Llull se situa novament en el grup de les segones universitats de l’Estat amb una major rendiment.

La URL destaca en el nou indicador d’ocupabilitat dels graduats

Enguany, l’U-Ranking ha presentat el nou Indicador Homogeni d’Ocupabilitat que estudia el grau d’inserció laboral dels graduats universitaris. Els resultats mostren que la URL se situa com la novena universitat de l’Estat en què els seus graduats tenen major facilitat de trobar feina un cop acaben els seus estudis.

En general, l’estudi assenyala que les institucions que ofereixen majors possibilitats d’inserció laboral, tant per la seva qualitat i reputació com per les millors oportunitat de treball, estan situades en les grans àrees metropolitanes.  

Així mateix, també destaca que “els resultats mostren que les universitats privades tenen, de mitjana, un Indicador Homogeni d’Ocupabilitat superior en quatre punts percentuals al de les universitats públiques” i afegeix que Catalunya és la Comunitat Autònoma amb millors resultats d’ocupabilitat.