L'Escola Pia acull un debat sobre el paper actual del mestre

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Escola Pia) Com cada any l'Escola Pia de Catalunya ha organitzat una Jornada Pedagògica per a totes les persones que treballen i/o col·laboren a les seves Institucions Educatives. Aquest 2017 s’ha decidit un tema monogràfic, “Som educadores?

"Per molts": la cultura de l'adhesiu sobre els missals

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Bernabé Dalmau) Ara que ja han transcorregut unes dies des de la introducció de les paraules "per molts" sobre el vi en el relat de la institució de l'eucaristia, és bo de retre homenatge a l'equip de monjos de Montserrat, la majoria ja traspassats, que la tardor de 1964 publicaren un "Missal català-llatí" pulcrament editat a Andorra per l'Editorial Casal i Vall. Fou un bell complement de l'edició d'uns volums de la Bíblia que, començant pel mític "Nou Testament" de 1961, oferien ara, en un llenguatge igualment correcte i senzill, el Missal.

El moment en què aparegué i la qualitat de les versions motivaren que el seu contingut fos reprès en fascicles de format de llibre d'altar per a ús de la litúrgia en català a partir del març de 1965 durant una colla d'anys. El mèrit és dels bisbes Pont i Gol, Masnou i Jubany, que es van moure per tal que la litúrgia a Catalunya se celebrés en català, cosa que no era evident per a la resta de la Conferència Episcopal Espanyola acabada de crear. El fet és que els nostres prelats no sols autoritzaren oficialment la versió de Montserrat sinó que procuraren que fins a finals del segle XX la llengua catalana tingués plena autonomia en matèria litúrgica i s'hi editessin puntualment tots els llibres per al culte.

Aquell missalet ja pogué incorporar la versió oficial de l'Ordinari de la Missa, elaborada bàsicament pels pares Pacià Garriga i Jordi Pinell. D'aquest darrer és l'elegant versió del Cànon Romà, que no es pogué proclamar en llengua vernacla fins la tardor de 1967. Fou aleshores que la nova versió optà, en les paraules sobre el vi, pels mots "per tots els homes" que hem emprat fins ara, fórmula evidentment poc catalana (nosaltres diem, senzillament, "per tothom" i, de retop, estalviem la qüestió de "tots els homes i totes les dones").

"Per una gran multitud"

El missal de Montserrat donava la versió "per una gran multitud". És clar que el "gran" era un afegit ampul·lós, però deixava oberta la correcta interpretació bíblica d'universalitat. Una interpretació que, a fi de comptes, és la que ara vol significar l'expressió "per molts"; en la seva literalitat, a través del grec i del llatí, ens ha arribat del pensament semític. Aquells anys que les instàncies romanes respectaven més el geni de cada llengua, si la traducció de les paraules consecratòries del missalet s'hagués mantingut potser no tindríem el desconcert catequètic motivat pel canvi del "per molts" des del passat Diumenge de Rams

Desconcert que ja es preveia des que el 2006 el papa Benet volgué que en el futur les noves edicions incorporessin aquesta literalitat calcada del llatí. Ell mateix n'hagué de donar raonaments detallats en una carta als bisbes alemanys; aquests mesos han hagut d'aparèixer explicacions en subsidis intencionalment aclaridors, però, de fet, recargolats. Ha passat més d'una dècada des d'aquella decisió papal i encara tardarem anys a tenir una nova edició catalana del missal d'altar. ¿Per què la pressa a homologar la nostra litúrgia al moment de la publicació de l'edició castellana? ¿No havíem sentit més d'una vegada, durant el Concili Provincial de 1995, que la Tarraconense actuava de fet com una autèntica conferència episcopal? ¿Hem d'anar sempre a remolc del centre de la Península i, aquests dies, practicar la cultura de l'adhesiu sobre els missals?

Traducció desafortunada

Amb tants anys de marge, ¿no hauria estat oportú consultar el nostre Institut d'Estudis Catalans abans d'implantar una fórmula discutible, consulta que va fer al seu temps la generació precedent en el cas de l'"entregat per vosaltres"? Essent les coses així, no és estranya la declaració contundent del filòleg i acadèmic, i ara president de l'Associació Bíblica de Catalunya, Joan Ferrer i Costa: "El problema no és pas el que vol dir en grec i llatí, sinó la solució que s'ha imposat per al català... És desafortunada perquè en català no se sap què vol dir (per raó que no hi ha cap antecedent en el context que permeti determinar-ne el sentit)".

Les mateixes setmanes d'aquestes declaracions, dos cristians d'ideologia gairebé oposada, Antoni Puigverd i Josep Miró i Ardèvol, han coincidit a pronunciar-se sobre el catolicisme a casa nostra, l'un en una cèlebre conferència als Caputxins de Pompeia i l'altre en el diari més conegut de Barcelona. Vénen a dir, entre moltes coses, que Catalunya és el país més laïcitzat del món, perquè l'Església que en un altre moment empenyia els canvis polítics i culturals, no els liderava, feia de comparsa i ara ens trobem on ens trobem.

No voldria entrar en aquest debat, en el qual els autors matisen molt. Però esmento el fet perquè la minúcia o no tan minúcia litúrgica que he anat comentant és una mostra d'una certa tendència a ghetto autosuficient que ja ara impedeix que la nostra Església catalana tingui la incidència en la societat civil que hom n'espera.

Bernabé Dalmau és litúrgista i monjo de Montserrat

“La pau i el diàleg interreligiós són les dues riqueses de Burkina Faso”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Alba Sabaté - CR) Han passat 18 anys des que la Morissa Cañigueral va marxar a Burkina Faso. La gironina en tenia 24. Ara en té 42 i visita Catalunya un parell de vegades l’any. L’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura va aprofitar, el passat divendres 5 de maig, un d’aquests viatges i va organitzar un esmorzar amb la Morissa a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. L’objectiu, conèixer Burkina Faso en primera persona i des de la visió d’una catalana que, malgrat tot, es considera encara “una immigrant a l’Àfrica”.

Durant la trobada, celebrada amb l’objectiu d’apropar el públic i els estudiants al país africà, Cañigueral va presentar el seu país adoptiu; primer amb dades, després amb històries. Al final, amb vivències personals molt significatives. A Burkina Faso la va dur l’enamorament.

“Vaig prendre la decisió i em vaig casar amb el meu marit; jo catòlica i ell musulmà”, explica.

18 anys i molts canvis

“He vist canviar molt les coses a Burkina Faso en 18 anys”. La més destacada, el derrocament del poder establert des de feia 27 anys –del president Blaise Compaoré–, l’octubre del 2014, segons la Morissa “per una gran insatisfacció econòmica”. Malgrat tot, afirma que “hi va haver molt poca violència”. Va ser un aixecament que va sortir del poble, “dels joves que es comunicaven per les xarxes socials”, subratlla.

La comunicació i els avanços tecnològics, de fet, tenen un paper molt rellevant en l’evolució del país en els darrers anys. Segons Cañigueral, ha estat tant política i econòmica com tecnològic. “Molta gent pot no tenir aigua ni electricitat però té dos telèfons”.  Aquesta realitat es dóna en un país en què els índexs d’analfabetisme són molt elevats, al voltant del 70%. Tot i així, la tecnologia ha servit per impulsar la millora de serveis. Hi ha per exemple, un espanyol que ha facilitat l’arribada de coneixement perquè hi ha instal·lat una biblioteca al nord del país amb la seva corresponent versió digital.  

Les principals fonts d’ingressos a Burkina Faso són les mines d’or, l’exportació de cotó, de karité, de mango i de mongeta verda, també es comercia amb cuir. “Sobretot és agricultura i ramaderia, no hi ha industria, tot s’importa”, remarca.

Contrast cultural, però societat unida

Segons Cañigueral, quant a la religió, el país africà és un exemple de diàleg interreligiós. Hi predominen el catolicisme i l’islam, tot i que també l’animisme. Hi ha, a més, evangèlics. “Tots celebrem les festes de tots”, explica la Morissa referint-se a les 14 festes oficials del país, deu de les quals són religioses, 5 catòliques i 5 musulmanes. “A Nadal, per exemple, sempre passen molts convidats per casa i van també a altres cases, hi ha molta vida de comunitat”, assegura.

De fet, en la religió hi ha influït també bastant l’aparició del mòbil, “molts, tant catòlics com musulmans, utilitzen apps per pregar” i hi arriben mitjans religiosos, com Ràdio Maria i tres canals de televisió evangèlics.

Per a la Morissa, el contrast cultural més destacat es dóna en aspectes com la vigència de la poligàmia al país, símbol de poder econòmic dels homes; la desigualtat encara vigent entre gèneres ja que “la dona es considera un ésser inferior”. A més, fa pocs anys que s’hi ha prohibit l’ablació.

Tot i això, segons la gironina, Burkina Faso creix amb una cohesió social indiscutible i aquesta cohesió “serà la que impedirà que les dificultats s’apoderin del país”. “Penseu que l’endemà de la revolució, les dones i homes de la capital van sortir al carrer a escombrar i netejar els carrers”, detalla.

L'Església necessita un canvi d’estratègia mediàtica?

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) "El cristianisme en els relats mediàtics. Necessita l’Església un canvi d’estratègia?". Aquest és el tema del XIX Simposi de la Fundació Claret que es farà a Barcelona el proper dissabte 27 de maig. El Simposi es planteja  com es perceben des l’Església els relats sobre el cristianisme que generen avui els mitjans de comunicació i quina visió tenen els mitjans del cristianisme. Una reflexió que es proposa ser crítica, autocrítica i, sobretot, obrir perspectives.

En el simposi i intervindran el periodista Rafael de Ribot i el catedràtic d’història del pensament contemporani a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna Miquel Tresserras. També hi haurà una taula rodona amb tres periodistes, Paco Niebla, cap  de la secció de Societat de l'Agència Efe a Catalunya, Pepa Masó, directora adjunta d’informació general a El Punt Avui i  Llúcia Oliva, periodista de televisió, directora del documental “Santuaris de l’antifranquisme”. La taula estarà moderada pel periodista i director d'Animaset Media i Comunicació Jordi Roigé.

Subratllar el més polèmic i escandalós de l’Església

El simposi parteix del que en l’àmbit de la comunicació se sol parlar de “relat” per referir-se a la lògica del discurs que un periodista, un mitjà o un col·lectiu vol comunicar respecte a un fet, una institució, etc. Va més enllà de la mera informació: sol ser una interpretació construïda a partir de la tria d’alguns aspectes de la realitat. La finalitat del “relat” és generar, per la seva eficàcia i credibilitat, una determinada opinió o convicció.

Sobre el cristianisme i l’Església corren diversos relats als mitjans que en transmeten una determinada imatge, amb més o menys intencionalitat. En general solen ser força crítics, ja que tendeixen a subratllar el més polèmic i escandalós de l’Església (més que del cristianisme) i a associar-la amb posicions ètiques i polítiques retrògrades, de dretes o fins integristes.

Fins i tot es poden trobar relats clarament “militants”, que obeeixen a una estratègia d’esborrar l’Església i el cristianisme de l’espai públic…I també “no-relats”, és a dir, silencis clamorosos respecte d’esdeveniments, persones, iniciatives sorgides de la fe cristiana, objectivament importants, que se silencien.

Compromís versus Església

També relats que destaquen  la força de compromís del cristianisme i entitats d’Església, especialment envers els més pobres i desfavorits: Casaldàliga, Òscar Romero, Papa Francesc, Càritas, Justícia i Pau… Però se sol tendir, perquè no sembli que s’està a favor de l’Església, a desvincular aquestes persones i institucions de la mateixa Església o del cristianisme, mostrant-los en contraposició a l’Església oficial o jeràrquica, que els margina o condemna, o silenciant la seva clara identitat i motivació cristiana.

Segons el plantejament dels convocants del Simposi, el problema és que en general els cristians i l’Església no es troben gaire còmodes amb la majoria d’aquests relats, perquè pensem que distorsionen força la realitat.

Relats alternatius

Té raó l’Església en considerar negatius la majoria de relats sobre ella mateixa o en general sobre el cristianisme? Què en pensen els comunicadors que s’ho miren des de fora de l’Església? Quina part de responsabilitat té la mateixa Església en aquesta visió del cristianisme? Es mostra en condicions de crear relats alternatius? Arriben aquests relats a l’opinió pública amb prou credibilitat i eficàcia? Necessita l’Església un canvi d’estratègia?

La Fundació Claret vol ajudar a plantejar i respondre aquestes preguntes amb aquest simposi, afavorint un diàleg entre perspectives diferents, que ajudi a fer crítica i autocrítica i a plantejar noves perspectives.

El Simposi es farà dissabte 27 de maig de 2017 al matí a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret de Barcelona. Cal inscriure's prèviament.

Entre altres temes, els darrers simposis han tractat de religió i política, de l'aplicacio del Concili Tarraconense, del futur d'Europa, de l'aportació dels cristians durant la crisi econòmica, o de la credibilitat del cristianisme.

Dèiem fa uns dies que en el tractament que el nostre ordenament dona a la llibertat d'ensenyament no només se’n contempla l’aspecte formal. Hi ha també un manament inexcusable i explícit als poders públics perquè es comprometin que sigui una realitat efectiva, ajudant a eliminar o disminuir els obstacles, fonamentalment econòmics, que a la pràctica la facin inviable.

El catolicisme dialogant de la Fundació Joan Maragall

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Girona) L’espai audiovisual del Bisbat de Girona Temps d’Església ha entrevistat aquesta setmana el president de la Fundació Joan Maragall, Josep Maria Carbonell, amb motiu de la concessió de la Creu de Sant Jordi a l’entitat per part de la Generalitat de Catalunya.

Un taller familiar per reviure Gaudí amb el trencadís

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Sagrada Família) La Casa Museu Gaudí obre les seves portes per acollir, del 13 de maig al 18 de juny, una activitat organitzada per la Sagrada Família on els més petits descobriran un dels llegats més importants de Gaudí: el trencadís. A través d’un joc i d’un taller pràctic, els nens i nenes d’entre 6 i 12 anys descobriran la tècnica del trencadís i, juntament amb les seves famílies, s’endinsaran en l’imaginari gaudinià. 

Aquest taller permetrà que els més petits posin en pràctica la tècnica que Antoni Gaudí va popularitzar. Amb ceràmica de qualitat, els infants crearan la seva petita obra i projectaran el seu jo més creatiu. Mentrestant, els pares coneixeran el Gaudí més quotidià en una visita guiada a la Casa Museu Gaudí, la residència de l’arquitecte durant els últims anys de la seva vida. 

 

 

La Salle a Montserrat: una experiència de fe i de servei

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Laura Mor –CR/Montserrat) La muntanya de Montserrat s'ha tacat aquest dissabte de mocadors grocs. Els pelegrins de La Salle hi han arribat en compta-gotes. Caminaven des de Mollerussa, Gallifa, Barcelona, Hostalets de Balenyà, la Llacuna, Manresa, Collbató i Monistrol. A la plaça de Santa Maria, jocs infantils, sacs de dormir i peus descalços amb butllofes. N'hi ha que canten i també amics que es retroben. La família lasal·liana ha celebrat la quarantena edició de la pujada a peu de Montserrat. És la Papam 2017 i ha aplegat un miler i mig de caminants. En aquest vídeo en recollim els millors moments.

"Aquesta trobada té com a valors fonamentals l'esforç, la fe, la fraternitat i, especialment, el servei" ha recordat el germà Javi Núñez, responsable de Pastoral de La Salle Catalunya. El prior de Montserrtat, Ignasi M. Fossas, ha explicat als pelegrins com el fet de caminar fa que cos, ànima i esperit vagin junts. I s'ha acomiadat amb una referència a la Moreneta: “Deixeu que l'experiència espiritual de santa maria entri en la vostra vida”. Podeu sentir la seva intervenció en aquest vídeo:

Les Voluntàries de Don Bosco: testimonis silencioses de Déu

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Salesians) Les Voluntaries de Don Bosco compleixen 100 anys d'haver estat fundades i tenen un futur prometedor. Felipe Rinaldi va iniciar el primer grup de laiques consagrades el 1917. El català Joan Lluís Playà, Assistent Central de les Voluntàries de Don Bosco presenta la figura fascinant de les VDB, dones que sense un signe extern porten a Déu en la seva vida i són testimoni d'un amor diví amb estil salesià.

Qui són les Voluntàries de Don Bosco?

Un Institut Secular pertanyent a la Família Salesiana, fundat pel Beat Felip Rinaldi fa 100 anys. Són dones consagrades "per" i "per a" Déu, que viuen la seva missió en el món, en les condicions normals de la vida laïcal amb una espiritualitat típicament salesiana.

Quin sentit té una vocació com la de les VDB, avui?

Responc amb les paraules d'unes joves VDB: som conscients que es tracta d'una vocació profètica i que no tots entenen el seu valor. L'important en aquest món és l'aparença. El que no apareix no existeix. Però quin sentit té el que el món entén com a important sense espiritualitat? La nostra vocació es fa profecia.

Què porten de l'Espiritualitat Salesiana a les seves vides?

Tot. Experiència de Déu, vida evangèlica, docilitat a l'Esperit, sentit d'Església, vivència mariana, pregària, espiritualitat del sistema preventiu en la quotidianitat, caritat pastoral, predilecció pels joves pobres, esperit de família, optimisme, alegria, treball, temprança, iniciativa , comunió amb els altres grups de la Família Salesiana ...

Quin és el balanç en números de les VDB al món?

Conformen l'Institut 1.200 dones, presents en 46 països dels cinc continents. Unes 140 a Àsia, 410 a Amèrica, 610 a Europa i 40 a l'Àfrica. Aquest tipus de vocació creix en les joves d'ambients cristians, espiritualment vius i acompanyats, allà on s'explicita la pregunta per un "algo més" o per "anar més a fons". Les vocacions emergeixen en ambients compromesos que compten amb acompanyants que obren horitzons i faciliten la recerca de l'estimar de Déu. Un repte i una responsabilitat per quants formem part de la Família Salesiana, que ens demanen conèixer més a fons la vocació a la secularitat consagrada a la vida salesiana i disposar, com Don Rinaldi, a ser mediadors de la crida de Déu.

REGINA COELI

Plaça Sant Pere
Diumenge, 7 de maig 2017

Estimats germans i germanes, bon dia!