Divendres Sant. Cicle A

Barcelona, 14 d’abril de 2017

El primer que crida l’atenció és que el més significatiu que ens va deixar Jesús al final de la seva vida no se’ns presenta en forma d’una reflexió teològica, sinó com un relat històric.

Què és el decisiu en la vida?

El decisiu en la vida – la de Jesús i la nostra – no són les idees, sinó els fets.

Art per viure el Divendres Sant

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Eloi Aran. CR) El que proposem per aquests dies del tridu pasqual és poder atansar-nos als misteris que celebra el cristianisme acompanyats per diverses obres d'art localitzades a Catalunya, tot intentant arribar a "admirar la seva santedat", tal com proposava sant Bernat. Per aquesta finalitat es presenten tres obres per cada dia, de diferents èpoques i localitzacions, que ens ajuden a tornar a fer present alguna de les escenes de la setmana santa. Cadascuna d'aquestes obres es descriu molt breument, la intenció principal no és la fruïció artística, per tal de donar peu a uns punts de meditació personal. 

Pots consultar tambe la llista d'obres del Dijous Sant

Ecce homo

Descripció: Obra del 2013 del pintor tarragoní Jaume Queralt a l'ermita de Puigcerver. Situada en un dels angles de la nau central de la capella. Actualment també ha pintat el via crucis del nou temple parroquial de Bonavista, a Tarragona. (més info). 

Meditació: L'afirmació llatina "Ecce homo", que equival a "heus aquí l'home", l'associem a la figura de Crist sofrent, després de les humiliacions patides a mans dels soldats romans. Ara bé, en el fons, també representa allò que és la pròpia condició sofrent de la humanitat, tots som un "ecce homo" i, més encara, com seguidors del Crist, sabem del cert que caldrà dur amb nosaltres la nostra pròpia creu. La pintura es centra en el rostre del Crist, que mira cap amunt, com qui interroga pel sentit de tot plegat. En Crist, Déu no dóna explicacions del mal, seria un intent de justificar-lo, de raonar-lo, però sí sabem del cert que ens acompanya en el nostre camí de dolor.
 

Crist en creu

Descripció: La imatge del Sant Crist que es venera avui és una còpia delicada de la imatge que fou destruïda l’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil. És obra de l’escultor Joaquim Ros, i conserva el peu de la imatge original cremada. Diu la bella tradició que la imatge del Sant Crist de Balaguer fou la primera que es va fer al món. L’autor fou Nicodem, que encara tenia la imatge de Crist guardada dins seu. La imatge inicià un llarg periple des de Jerusalem cap al mediterrani, fins que pujà pel Segre fins aturar-se davant el convent de les Clarisses d’Almatà. (més info de cataloniasacra)

Meditació: La llegenda de la veritable imatge del Crist en Creu que trobem aplicada al Crist de Balaguer ens desvetlla un sentiment molt profund i arrelat en el cristianisme: poder retornar als peus de la creu, davant del Crist, i preguntar-se allò dels exercicis espirituals "Què he fet per Crist, què faig per Crist, què he de fer per Crist?" o bé, com canta l'espiritual afroamericà "Hi eres tu quan el duien a la creu?". La creu ens mostra un amor lliurat fins a les darreres conseqüències, fins i tot en la nit fosca de l'abandonament, on la divinitat s'amaga. Un altre cantant contemporani, allunyat de la religió institucional, com és en Joaquin Sabina ho recorda en una de les seves cançons: "Que no te vendan amor sin espinas".
 

La pietat

Descripció: Obra de Bartolomé Bermejo, del 1490, que trobem a la sala capitular del Museu de la Catedral de Barcelona. El tema central d'aquesta obra és La Pietat o Pietà, és a dir, la representació de Maria, la Mare de Jesús, amb el seu fill mort damunt la seva falda, després de la crucifixió. A la dreta del grup principal s'hi troba el retrat del donant, Lluís Desplà (1444-1524), que apareix agenollat. A l'esquerra hi ha representat Sant Jeroni vestit amb hàbits cardenalicis i amb un lleó adormit als seus peus. El pintor ha situat l'escena en un paisatge a cel obert representat amb tota mena de detalls. En primer terme s'observen flors i plantes silvestres i petits animalons com papallones, marietes, un llargandaix, una cadernera, un escurçó, etc. Al fons s'hi veu la creu del Calvari i la ciutat de Jerusalem. El cel està parcialment ennuvolat i mostra les llums violàcies del capvespre. Mesura 164 x 178 cm. (més info)

Meditació: Estem davant una pintura d'un autor hispànic amb les propietats de la devotio moderna flamenca, és a dir, està pensada per endinsar-nos en l'escena i perdre'ns-hi. Fixem-nos en Sant Jeroni, l'autor de la Vulgata (traducció al llatí de les Escriptures): Ell ens convida a penetrar en el dolor de la Passió i de la Mare de Déu a través de les Escriptures. Què fem aquests dies sinó això?. Fixem-nos també en l'altra figura al costat de la Mare de Déu, en Lluís Desplà: està retratat sense afaitar, pèl a pèl. No hi ha intenció de "posar-lo maco", que és el que fem sovint nosaltres mateixos en la pregària, "posar-nos macos davant de Déu", sinó que ens indica com entrar en relació amb l'escena de la Pietat, amb recolliment i devoció, mirant que puguem "tocar" lleugerament el peu del Crist davallat i mort. Finalment podem perdre la nostra mirada en els infinits detalls del quadre. Per exemple, mirem com hi ha una cua de serp que s'amaga darrera una escletxa: el mal, representat com un rèptil, fuig de l'acció de la gràcia com també podem veure en les gàrgoles de l'absis de la Basílica de la Sagrada Família. 

El Club Vaixell, 50 anys amb els discapacitats

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Arquebisbat de Tarragona) El Club Vaixell, entitat de la Fundació Sant Joaquim i Santa Anna de l’arquebisbat Tarragona celebra els 50 anys. El Club Vaixell està format per nois i noies amb discapacitat psíquica, famílies i voluntaris. A través de diverses experiències de lleure els participants enforteixen habilitats socials i desenvolupen la seva autonomia.

Amb motiu d’aquesta efemèride l'arquebisbe Jaume Pujol va presidir una eucaristia, concelebrada per Josep Masdéu i Jordi Rosell, a l’església parroquial de Sant Fructuós de Tarragona el passat dissabte dia 8 d’abril. A l’acte també hi va assistir l’alcalde la ciutat, Josep-Fèlix Ballesteros.

«Dono gràcies a Déu per tot el bé que ha fet el Club durant tots aquests anys i el que continuarà fent en els propers», va dir l'arquebisbe Jaume Pujol. «Com ja sabeu l’eucaristia és una acció de gràcies i avui heu de donar gràcies a molta gent, primer a mossèn Tomàs que amb el seu impuls, esforç i pregària va fer possible el Club Vaixell i també a totes les persones que han col·laborat i col·laboren», va expressar. Adreçant-se als nois i noies va dir: «I com no podia ser d’una altra manera gràcies als qui hi participeu, sense vosaltres no tindria sentit, estaria buit, no tindria la joia i l’alegria que aporteu». 

Art per viure el Dijous Sant

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Eloi Aran. CR) Deia sant Bernat de Claravall que "Els fidels es queden esbalaïts per l'art, però se'n van sense admirar la seva santedat" (apologia a Guillem). Potser avui podem compartir la mateixa opinió de sant Bernat quan veiem la "gentrificació" artística dels quals són objectes passius els actius artístics i patrimonials eclesials: els turistes i visitants converteixen amb la captura fotogràfica un objecte de culte en un de consum, perdent pel camí el missatge i el sentit al qual volen assenyalar com el dit del savi que apunta a la lluna, per usar la coneguda dita oriental.

El que proposem per aquests dies del tridu pasqual és poder atansar-nos als misteris que celebra el cristianisme acompanyats per diverses obres d'art localitzades a Catalunya, tot intentant arribar a "admirar la seva santedat", tal com proposava sant Bernat. Per aquesta finalitat es presenten tres obres per cada dia, de diferents èpoques i localitzacions, que ens ajuden a tornar a fer present alguna de les escenes de la setmana santa. Cadascuna d'aquestes obres es descriu molt breument, la intenció principal no és la fruïció artística, per tal de donar peu a uns punts de meditació personal.

El Sant Sopar

Descripció: Obra escultòrica a la façana de la passió de la Basílica de la Sagrada Família, de Josep Maria Subirachs, que va rebre l'encàrrec el 1896. És l'escena des d'on parteix el relat de la passió d'aquesta façana, en el nivell més baix, i que finalitza amb el vel esquinçat del temple, al capdamunt de la composició.

Meditació: Sobta el canvi compositiu del típic "sant sopar" ja que Jesucrist no està al centre, envoltat dels apòstols al seu costat, i mirant cap a l'espectador. Jesucrist està d'esquenes, mostrant-nos fins i tot la seva columna vertebral descarnada, amb les mans obertes cap al temple, tot amagant de l'espectador suposadament les dues espècies eucarístiques. A voltes a Déu només li podem veure les esquenes, bé perquè no podríem suportar la contemplació de la seva faç, o bé perquè - com sol passar - trobem el sentit darrer de la vida "a toro pasado" (Ex 33,18-32). Per altra banda, en la institució de l'Eucaristia Jesucrist no només ofereix un lloc de trobada entre Déu i l'home, sinó que constitueix la comunitat i la continuïtat del seu cos en l'Església; per això, amb aquest conjunt escultural es convida a relacionar el mateix temple de la Sagrada Família amb la seva pròpia finalitat, com si digués: "em trobareu a dintre, em trobareu en l'assemblea". Potser ens pot ajudar veure avui la pel·lícula "El festí de Babette".
 

Lavatori de peus

Descripció: Quadre de grans dimensions del s. XVIII que presideix la Capella del Santíssim de la Basílica de Santa Maria del Mar. L'escena central del quadre, més il·luminada que la resta, representa quan Jesucrist, agenollat, renta els peus a Pere. No sabem si Pere està protestant o bé, amb els braços oberts, està acceptant l'acció del lavatori. La resta dels deixebles té posicionaments diversos. Alguns es predisposen a ser rentats mentre que d'altres sembla que ho discuteixen. Podem identificar clarament a sant Joan, sense barba i reclinat, i Judes arraconat al fons amb la bossa i les monedes del pagament de la seva traïció.

Meditació: Sobta que en l'evangeli de sant Joan i hagi un bescanvi del sant sopar pel relat del lavatori dels peus, un fet que només apareix en el darrer dels evangelis. Sembla que l'autor identifica el memorial del Senyor amb una manera de viure, un "way of life" en diríem avui, el vector força de la qual és l'amor expressat en el servei. El fet d'un Déu que es posa un davantal i s'agenolla és certament escandalós, i l'actitud de Pere així ho demostra, però enllaça a la perfecció amb la dinàmica "kenòtica" (d'abaixament) que trobem en altres relats neotestamentaris com el pròleg del mateix evangeli joànic o l'himne de Filipencs. La creu serà la culminació, coherent i previsible, d'aquest dinamisme. No es tracta tanmateix d'un masoquisme espiritualista, l'abaixament i l'anorreament com a valors per ells mateixos, sinó la constatació quotidiana del que significa estimar.
 

Pregària a l'hort de Getsemaní

Descripció: Conjunt escultòric medieval de fusta policromada al Monestir de Sant Miquel de Cuixà que representa la pregària de l'hort de les oliveres. Aproximadament del segle XVIII. Escena basada en el text bíblic de Mc 14,32-42 on podem veure Jesús pregant, l'àngel que li ofereix el calze de la passió i els tres deixebles més propers (Pere, Jaume i Joan) que dormen.

Meditació: La senzillesa de la disposició del conjunt, que té un cert toc naïf "avant la lettre", ens pot remetre a la figura del just sofrent, especialment dels justos per excel·lència, els infants. Basta recordar el diàleg entre Ivan i Aliosha Karamàzov sobre el tema a la coneguda obra de l'escriptor rus Dostoievsky, on es presenta un cas de maltractament infantil nocturn. Si en volem una actualització, podem visionar el documental "Los niños de la estación de Leningradsky". En tot cas, fer costat a Jesucrist a l'hort de Getsemaní és permetre embolcallar-nos de la nit fosca i escoltar els gemecs de tanta gent que no pot dormir i es pregunta el perquè de la seva situació. Mentre el món dorm, abatut com els tres apòstols, algú demana de la nostra pregària que, en el fons, els diu "no esteu sols". 

Com podem fer ressorgir les comunitats cristianes o les congregacions religioses que, en el món occidental, sembla que s’esllangueixen a marxes forçades? L’esplendor del passat és un mer record. La grandesa d’una època perd la mida al mirall retrovisor. Els cants i el llorer del Diumenge de Rams redueixen el seu ressò en els replecs de la memòria. El futur, després de fases de passió i mort, és la tomba buida. Davant d’ella, brota el vertigen del no-res. Els lideratges es desdibuixen. Els deixebles es dispersen.

Setmana Santa, ¿sabrem aportar brins de veritat?

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Joan-Enric Vives) Aquest diumenge dels Rams, o de la Passió, ha començat la setmana que culminarà amb la Pasqua florida de la Resurrecció. Són els diumenges clau de la gran setmana dels cristians. Aquests dies que per a molts seran de semivacances, potser tindrem un major contacte amb la família i els nostres pobles d’origen, o viatjarem, o podrem gaudir de la primavera... però caldria també no defugir un temps per preguntar-nos sobre la veritat, i fer lloc a la vivència d’aquestes festes que s’apropen amb un sentit religiós reflexiu i contemplatiu. Ens caldria tant retrobar la nostra personal arrel d’humanitat, sigui a través de les antigues tradicions religioses i litúrgiques, o a través de formes culturals elaborades per grans creadors, que tant omplen l’esperit, com són la “Passió segons Sant Mateu” de J.S. Bach, o la “Passió segons Sant Lluc” de K. Penderecki, o l’esplèndid film de P.P. Pasolini, “L’Evangeli segons Sant Mateu”... A través de Jesús i la seva Passió, Déu s’acosta novament a cadascun de nosaltres i a tota la humanitat, que estimà fins a l’extrem de prendre sobre seu tot el sofriment del món, per omplir-lo de llum i de sentit: des de Jesús, patir amb amor, és vèncer; i donar la pròpia vida per amor, és regnar, és viure-la de debò.

Potser aquestes veritats xoquen amb la manera de veure les coses que bastants tenen, nàufrags en la nova mentalitat de la postveritat, on compten poc les persones i molt en canvi el tenir i l’individualisme. ¿Sabrem reaccionar i aportar brins de veritat? ¿tindrem el coratge de la fe humil testimoniada, vivint sense eclipsar Déu ni els pobres, que són germans nostres? No podem viure sense la recerca àrdua de la veritat. Com impacta Salvador Espriu, inspirant-se en l’Evangeli de Marc i Joan, amb la seva “Setmana Santa” (XXIV):

“Què és la veritat? La solitud de l’home i el seu secret esglai:
només, potser, aquest home, el teu amagatall.
El poder sentencia un reu lligat de mans.
Lluny, a la nit de fora, sentim com canten galls.
S’estén remor de falsos, els llums són apagats.”

La figura de Jesucrist continua interpel·lant un any i un altre any, contra totes les dissimulacions, denunciant qualsevol pretesa autoritat, posant a la llum els nostres refugis barats i acomodaticis. La seva passió ens porta a indagar sobre la veritat de “l’home que tinc al meu davant” (“Setmana Santa”, XXV).      

El Diumenge dels Rams, amb els infants i els humils de la terra, continuem fent processó/manifestació amb palmes i rams d’olivera. Lloem el Rei dels màrtirs, el que dóna la vida en rescat de tots els homes i dones del món. També els dies sants de Dijous i de Divendres, amb el silenciós Dissabte, som atrets, de nou, cap a una gran lliçó: la de l’amor fins a l’extrem, la de l’amor que no pot morir. Amor que culmina en la Vetlla pasqual de la Vida nova que tot ho transforma. Una lliçó que només s’aprèn i es va entenent, en la mesura que es va practicant. Ningú com Jesucrist no ens ha estimat mai tant, sense condicions, refent-nos de les nostres ferides i pecats, obrint per a nosaltres el camí de l’esperança i de la vida. La Setmana Santa ens sigui sendera d’autenticitat i camí vers la veritat!

Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell

 

Aquests dies de processons a casa nostra, una de les preguntes que podríem fer-nos és com és que aquest fenomen compta amb la participació de tants joves. Sí, en alguns passos més que en altres, potser, i cal comptar amb les vinculacions familiars i grupals, i lúdiques, abans de pensar que es tracta d’un retorn en massa de la joventut a la religió. Però sobta, precisament, perquè l’adscripció, la participació o el simple coneixement de tot el religiós són els grans absents a les vides de la immensa majoria dels joves, almenys a Catalunya.

Dijous Sant. Cicle A

Barcelona, 13 d’abril de 2017

Què és l’Eucaristia?

L’Eucaristia és la taula a la que poden asseure’s tots els homes i dones del món sencer.

És una taula ampla, amplíssima, en la que, per voluntat de Déu, tots hi tenim cabuda.

Justament, per això, no tenim cap dret a celebrar l’Eucaristia

-si som excloents i elitistes

-si fem distinció i accepció de les persones

-si som racistes

-si excloem els que no pensen o no parlen com nosaltres o no són del color de la nostra pell.

L’atur juvenil, un fenomen estructural

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(Obra Social "la Caixa") Un estudi de l’Observatori Social de ”la Caixa” evidencia que la desocupació entre els joves amb baixa qualificació és un fenomen estructural. La relació entre baixa formació i desocupació dels joves és un cercle viciós difícil de trencar. Es tracta d’una de les conclusions dels estudis que protagonitzen el segon dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa”: Atur juvenil i pobresa: un problema estructural?

El primer informe contingut al dossier, Baix nivell educatiu, baixa participació laboral, elaborat per la professora titular d’economia aplicada de la Universitat d’Oviedo, Begoña Cueto, analitza el fenomen de l’atur juvenil a Espanya, el país de la Unió Europea en el qual hi ha hagut una reducció més important de l’ocupació en aquest col·lectiu, concretament de 22 punts entre el 2007 (quan la taxa d’ocupació assolia el 55,7 %) i el 2015 (33,7 %).

Tanmateix, els factors estudiats, gràcies a l’explotació de les microdades de l’Enquesta de Població Activa, detallen que l’efecte de la destrucció d’ocupació és molt diferent segons el nivell d’estudis, ja que els joves amb un dèficit de formació tenen un problema tant de desocupació com d’inactivitat, és a dir, no participen en el mercat de treball.

La influència de la formació en la desocupació juvenil

L’autora de Baix nivell educatiu, baixa participació laboral manifesta que l’atur juvenil s’ha tractat erròniament com un fenomen homogeni. L’estudi revela que la situació de partida de cada jove pel que fa al seu nivell d’estudis influeix directament en el seu èxit laboral i, en conseqüència, en el seu futur, en la seva probabilitat de risc de pobresa i exclusió social.

A El repte de la Garantia Juvenil, de la professora titular de Sociologia de la Universitat de Valladolid, Almudena Moreno, insisteix en la idea de l’arrelament de la desocupació dels menys qualificats. La professora sosté que, com menys edat i menys formació, més alta és la taxa de desocupació, cosa que, a més, s’ha accentuat amb la crisi.

Durant la recessió, la taxa d’ocupació dels menors de 30 anys s’ha reduït entre 25 i 30 punts en la població que disposa d’estudis primaris, 20 punts entre els que tenen l’ESO i 10 punts entre els que tenen estudis superiors.

A banda dels joves, segons mostra l’informe de Cueto, tant en els moments d’expansió com en els de crisi, la taxa d’ocupació entre les persones amb qualificació baixa no arriba al 60 % en els moments centrals de les seves vides, mentre que la de les persones que tenen estudis superiors assoleix el 90 %. Per tant, es tracta d’un fenomen molt arrelat, fins al punt que, des de mitjan anys 80, l’ocupació dels homes amb baixa qualificació ha descendit 20 punts.

La crisi va empènyer els joves a la inactivitat i a continuar estudiant

L’informe de Cueto vol també desmuntar el mite dels «ni-nis», que categoritza negativament els joves que ni estudien ni treballen. De fet, l’autora explica que el percentatge d’estudiants és molt similar al d’ocupats (36,7 % i 37 %, respectivament).

Pel que fa als joves inactius que no participen en el mercat de treball (no treballen ni estan enregistrats a les llistes d'atur), aquests casos han augmentat considerablement amb la crisi. El 2008, eren inactius el 32,5 % dels menors de 30 anys, una xifra que el 2016 va assolir el 44,5 %.

N’és la causa principal que molts joves han continuat els seus estudis, especialment els que tenen nivells mitjans. De fet, entre els que van completar l’ESO el 2006 eren inactius el 36 %, el 23,5 % perquè cursaven estudis; el 2016, en canvi, eren inactius el 51,8 % dels joves que tenien educació secundària, el 43,9 % dels quals perquè seguien estudiant.

Tot i això, hi ha altres raons per no buscar feina, i aquestes no són homogènies segons el nivell d'estudis i sexe. La malaltia o incapacitat pròpia o la cura de persones dependents i les responsabilitats familiars són alguns dels motius esgrimits per no buscar feina activament.

Si analitzem les estadístiques segons els estudis, es en el grup de joves amb estudis primaris on augmenta el percentatge de raons no vinculades a la formació (24 %, enfront del 10 % que suposen en altres grups). En canvi, si mirem les dades tenint en compte el sexe, veiem com la malaltia o incapacitat pròpia es la raó per no cercar feina en un 228,5 % d'homes i un 17,2 % de dones que tenen estudis primaris. Entre les dones, la cura de dependents o les responsabilitats familiars o personals són altres de les causes rellevants per no buscar feina, especialment entre els qui tenen estudis primaris.

El repte de la Garantia Juvenil

A més a més, l’article d’Almudena Moreno analitza el motiu pel qual les polítiques d’ocupació (formació, assessorament en la cerca de feina o incentius a la contractació) no estan funcionant a l’hora de combatre la desocupació juvenil. D’una banda, els joves amb menys formació són els que es registren menys com a demandants d’ocupació. Els que acudeixen més a les oficines d’ocupació són el qui han cursat l’ESO, i són, també, els més beneficiats per l’aplicació de la Garantia Juvenil, una recomanació adoptada pel Consell Europeu perquè els menors de 25 anys tinguin una oferta d’ocupació i formació quatre mesos després d’haver acabat els seus estudis o d’haver entrat en situació de desocupació.

A Espanya, on aquesta iniciativa s’aplica des del 2014, l’acollida ha estat limitada, tot i que des de l’agost del 2015 les persones inscrites han augmentat, ja que en aquestes dades es va ampliar el rang d’edat fins als 29 anys. En el cas de les persones registrades com a demandants d’ocupació, les inscrites en la Garantia Juvenil eren el 52,9 % en el tercer trimestre del 2016; entre les persones joves aturades de l’EPA (Enquesta de població activa), amb prou feines un 30 % s’hi havien inscrit, i el percentatge cau fins al 14 % entre els joves que ni estudien ni treballen. Tan sols el 25 % dels joves espanyols coneixia, l’abril del 2016, l’existència d’aquesta iniciativa, segons l’Eurobaròmetre.

Amb tot i això, hi ha altres indicadors de la Garantia Juvenil que val la pena analitzar, com el percentatge de joves que, després d’haver-hi estat registrats sis mesos han trobat ocupació o formació. A Espanya, només ho van fer un 38 % dels inscrits, davant del 71 % d’èxit dels irlandesos o el 68 % dels italians. En el cas dels espanyols, el 30 % van trobar feina, el 55 % s’estaven formant; el 12 % eren aprenents i l’1 % feien pràctiques.

L’autora recomana reformular els criteris d’aplicació de la Garantia Juvenil abans del 2020, any en què finalitza, així com donar-hi més visibilitat i millorar els sistemes d'avaluació i la coordinació entre institucions per donar a conèixer aquest tipus d’iniciatives que en altres països ha funcionat millor.

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 12 d'abril de 2017

L’Esperança cristiana

18. Esperances del món i esperança de la Creu (cf. Jo 12,24-25)

Estimats germans i germanes, bon dia!