Els bisbes parlen de la Quaresma

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Dimecres de Cendra, enguany el dia 17 de febrer, va començar el temps de Quaresma, un temps de desert i de conversió, un camí espiritual de preparació per a la celebració de la Pasqua, un temps de creixement i d’escolta de la Paraula de Déu, de preparació i de memòria del baptisme, de reconciliació amb Déu i amb els germans. La Quaresma, com recorda el papa Francesc en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any, és un temps per a renovar la fe, l’esperança i la caritat, les tres virtuts teologals aplicables en la nostra vida quotidiana amb tres gestos concrets: el dejuni, la pregària i l’almoina.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Quaresma, així com de les temptacions, d’una Església fonamentada en la Paraula de Déu, de l’humanisme cristià actiu, de redescobrir Jesús i de preguntes i respostes.

El cardenal Joan Josep Omella, recorda una cançó que li van ensenyar uns joves en un recés en la qual cantaven «Cerca el silenci, tingues alerta el cor, calla i contempla». Diu que “en aquest temps de Quaresma, el Senyor ens demana, com a aquells joves, que busquem un lloc tranquil per estar amb Ell”. Afirma que “Déu ens parla de moltes maneres” i que “una de les més importants és a través de la seva Paraula”. Vol animar-nos a “llegir i a meditar la Sagrada Escriptura amb fe i humilitat” i de manera particular, durant aquest temps de Quaresma, ens convida a “llegir la primera lectura de l’Antic Testament de les celebracions diàries de l’eucaristia”. Expressa que “la Quaresma és un temps d’escolta amorosa de la Paraula de Déu”, que “si llegim la Paraula amb humilitat el nostre cor es renovarà”, que “si resem amb ella, naixerà en nosaltres l’amor a Jesús i als germans” i que “si l’escoltem en comunitat, ens convertirem en el poble de Déu”. Ens anima a “iniciar junts la Quaresma participant en la cinquena trobada «Sent la Creu», que se celebrarà aquest diumenge, a les sis de la tarda, a la basílica de Santa Maria del Mar i que es podrà seguir a través de la pàgina web de l’Arquebisbat”. Finalment, diu que “Maria, mare de Jesús i mare nostra, ens durà de la mà en aquest temps de Quaresma” i que “ella ens ensenyarà a escoltar la Paraula, a guardar-la al cor i a portar-la a la pràctica”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que en iniciar el camí quaresmal vers la Pasqua ens convé “recordar que hem de practicar la caritat a fons: “Sobretot estimeu-vos de debò entre vosaltres, perquè l’amor esborra una multitud de pecats” (1Pe 4,8)”. Ens anima a proposar-nos de veritat “renovar la nostra caritat, viscuda, concreta i real, seguint les petjades de Crist” el qual testimonia en l’Evangeli d’aquest primer diumenge que “la vida cristiana és lluita contra el mal, que ens hem de deixar enfortir per Ell si volem vèncer les temptacions diabòliques que ens trobarem en el camí de l’amor real” i que “ens proposa: Convertiu-vos i creieu en la bona nova””. Recorda que “l’amor vencerà”, que “la Creu fou l’acte d’amor més gran del Senyor” i que “Ell tot morint destruïa la nostra mort i ressuscitant ens ha tornat la vida””. Demana que “visquem una Quaresma de caritat, estimant els de prop, però tenint cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa, i sembrant llavors de caritat fraterna en el món, perquè donin fruit”. Manifesta que “és fonamental tenir presents els continguts “sobre la fraternitat i l’amistat social”, de l’encíclica del papa Francesc “Fratelli tutti”, que invita a estimar-nos entre tots, més enllà del marc geogràfic i cultural propi”. Recorda que el papa Francesc remarca que “avui la fraternitat és la nova frontera de la humanitat” i que “és respectant les nostres cultures i tradicions diferents, les nostres ciutadanies diferents, com es construeix la fraternitat” perquè “o som germans, o ens destruïm”. Finalment, diu que “en el nostre camí vers la Pasqua, el més fonamental és valorar que cada persona és un rostre diferent de la mateixa humanitat que Déu estima”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que “quan en el segle II l’Església començà a celebrar cada any a través de la litúrgia el misteri pasqual de Crist, la seva mort i resurrecció, es va creure oportú introduir la necessitat d’una preparació adient a través de la pregària i el dejuni” i que “aquesta preparació es va anar consolidant fins arribar a concretar-se en el que avui coneixem com a temps de Quaresma, una experiència de desert, de combat espiritual, de prova”. Afirma que “el dejuni, la pregària i l’almoina esdevenen les condicions i l’expressió de la nostra conversió”, que “el camí del dejuni és el camí de l’austeritat i el sacrifici, que ens fa aturar-nos i fixar-nos en el germà necessitat, i a compartir amb ell els nostres béns” i que “a la vegada ens condueix al diàleg filial amb el Pare, és a dir, a la pregària”. Manifesta que la Quaresma és “un temps per a creure, per a acollir Déu en la nostra vida, per viure segons la seva voluntat” i que és “un temps propici per a esperar, per a girar la mirada cap a Déu, per a reconciliar-nos amb Ell, per a rebre la seva salvació”. Expressa que “la caritat és el fruit de la fe i l’esperança, i n’és l’expressió més alta, i fa estar atents als altres, mostrant compassió per cada persona” i que “la caritat dona sentit a la nostra vida i ens ajuda a veure el pobre i necessitat com un germà”. Finalment, demana que “aquesta Quaresma no la recordem tan sols perquè complirem un any de pandèmia i perquè les vacunes es van administrant a poc a poc”, sinó que “sigui un camí d’autèntica conversió i pregària, compartint els nostres béns, avançant amb fermesa en la vida cristiana”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que el passat dimecres “vam començar el temps de Quaresma” i que “el Papa, en el missatge que ha dirigit a l’Església, ens convida a recordar en tot moment a Jesús, que “s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu””. Afirma que “si tenim els ulls fixos en Crist, viurem aquest temps com un camí de creixement en les tres actituds fonamentals de l’existència cristiana: la fe, l’esperança i la caritat”. Expressa que “la Quaresma és un temps per a creure”, “per a rebre Déu a la nostra vida i permetre-li “fer estada” en nosaltres” i que “el dejuni ens permet “alliberar la nostra existència de tot el que ens fa nosa per tal d’obrir les portes del nostre cor a Aquell que ve a nosaltres pobre de tot, però «ple de gràcia i de veritat»””. Manifesta que “el camí cap a la Pasqua ha de ser sostingut per l’esperança”, que “malgrat l’actual context, els cristians sabem que el dolor, el sofriment, les injustícies i els mals del món no tenen l’última paraula”, sinó que “l’última paraula sobre la història humana la té l’amor de Déu” i que “en el silenci de l’oració creixem en l’esperança, perquè rebem la llum interior que il·lumina els desafiaments de la nostra missió com a cristians”. Afirma que “la caritat és “l’impuls del cor que ens fa sortir de nosaltres mateixos i que suscita el vincle de la cooperació i de la comunió”” i que “l’almoina donada amb senzillesa ens permet compartir el que tenim amb amor i sempre es transforma en font de vida i felicitat”. Finalment, demana que “les nostres obres de caritat vagen acompanyades per una paraula de confiança, perquè l’altre senti que Déu l’estima com a fill”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, fa una reflexió sobre el missatge de Quaresma del papa Francesc. Diu que “el Papa ens invita a viure les tres virtuts teologals a través de les pràctiques quaresmals de sempre: el dejuni, la pregària i l’almoina”. Afirma que “ens demana de practicar el dejuni com una ocasió per a viure en senzillesa de cor, perquè ens porti a descobrir de nou el do de Déu i a comprendre la nostra realitat de criatures que trobem en Ell la nostra realització” i que “el dejuni contribueix a estimar Déu i el proïsme, és a dir, a “centrar l’atenció en l’altre considerant-lo com a un mateix””. Sobre la pregària, “viscuda com “l’aigua viva” que Jesús dona a la Samaritana”, expressa que “ens cal el silenci i el recolliment de la pregària per trobar aquella llum interior que il·lumina els desafiaments i les decisions de la nostra missió”. Manifesta que “viure una Quaresma fent caritat vol dir que cal que tinguem cura dels que es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa a causa de la pandèmia de Covid-19” i demana que “oferim una paraula de confiança perquè l’altre senti que Déu l’estima com a un fill”. Finalment, demana, com ens diu el Papa, que “vivim aquesta Quaresma com una etapa de la nostra vida on ens ajudem a creure, esperar i estimar, començant per un mateix per poder sortir a l’encontre de l’altre, germà nostre”, “un temps de conversió, per a compartir els nostres béns, per ajudar-nos a reconsiderar la fe que ve de Crist viu, l’esperança que és animada per l’alè de l’Esperit Sant i l’amor, font inesgotable del qual és el cor misericordiós de Pare”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “per viure segons Jesús, per tastar la Pasqua, necessitem la quaresma”, que l’actitud més important d’aquest temps és “la conversió: canviar per fiar-se de Crist” i que “per fer-ho necessitem: la pregària: obrir-nos a Déu, aturar-nos, per deixar-nos atrapar per ell; el dejuni: en el sentit de l’autocontrol, de domini d’un mateix per fer-se més disponible a Déu i als germans; i l’almoina: donar-se per ajudar d’una manera eficaç i amical”. Recorda que “a la celebració de la Missa d’aquest primer diumenge del temps quaresmal llegim la narració evangèlica on es recull que Jesús fou temptat pel maligne durant una llarga estada al desert”. Afirma que la temptació és “la possibilitat molt atractiva i suggeridora d’abandonar el camí que Déu vol per a mi, i escollir-ne d’altres, que sembla que ofereixen més felicitat, més plenitud personal…” i que “la temptació va ser present en la vida de Jesús durant tota la seva vida, i ho és també en la nostra”. Es pregunta quines poden ser les nostres temptacions avui i respon amb una sèrie de temptacions, com ara “la temptació de prescindir de Déu”, que “es concreta vivint com si Déu no existís, d’una manera conscient i també d’una manera inconscient”; “la temptació de fer-nos els nostres propis déus”, que són falsos déus que “al final esclavitzen, i que només el Déu veritable allibera”; o “la temptació d’abandonar el camí cristià”. També esmenta “la temptació de convertir Déu en una garantia de prosperitat material i de solució dels problemes”, “la temptació de demanar senyals extraordinaris per creure” i “la temptació de culpar Déu dels mals personals i del món…”. Finalment, demana que “aprofitem la quaresma per vèncer aquestes temptacions”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “en el document publicat el mes passat pels bisbes de Catalunya, s’hi troba tot un capítol dedicat a la Paraula de Déu com a centre de la vida de l’Església” i que els bisbes hi afirmen que «el gran llibre de la revelació de Déu és l’Escriptura, i per això aquesta ocupa un lloc central en la vida de l’Església». Expressa que “un dels trets del rostre que ha de tenir l’Església, i que surt del mateix Concili Tarraconense, és el d’unes comunitats cristianes fonamentades en la Paraula de Déu” i que en la resolució 50 del Concili Tarraconense hi llegim: «La pregària amb paraules de l’Escriptura és, tradicionalment, la més excel·lent: responem a Déu amb les seves mateixes paraules. Per això els Salms són, des dels inicis, la pregària preferida de l’Església, juntament amb el parenostre.». Manifesta que “per entrar en l’estil de la Sagrada Escriptura cal ésser-hi iniciat” i que “per això, els bisbes, en el document esmentat, «ens plantegem de reprendre i desenvolupar la resolució 57 del Concili Provincial Tarraconense, on es parla de la necessitat de potenciar “la lectura espiritual i eclesial de la Sagrada Escriptura”». Expressa que el rostre de l’Església “ha d’esdevenir un rostre irrigat per la vida que neix de l’experiència de fe en el Déu de Jesucrist, un Déu provident, zelós i fidel que, sense estalviar-nos els alts i baixos de la vida, ens acompanya sempre” i que “ha de ser un rostre que projecti una experiència de fe en el Déu acollidor, que s’avança a perdonar”. Finalment, diu que “la Paraula de Déu és la pedra de toc per a la identitat del seguidor de Jesucrist, que el fa apte per a un diàleg sincer i constructiu amb el món”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “hem iniciat el camí quaresmal” i diu que “nosaltres el podem assumir com aquell itinerari cap a l’esdeveniment central de la humanitat: el triomf de la veritat sobre l’ésser humà, la victòria de l’home nou”. Afirma que “en el camí quaresmal, convé recordar que els grans testimonis de l’humanisme cristià han experimentat dos factors essencials, que es deriven del fet que l’humanisme cristià neix de la fe”: que l’humanisme cristià no es pot improvisar i que “si bé l’humanisme cristià sosté un constant diàleg amb el món, d’una forma o altra, qui el viu de veritat, troba la seva participació en la Creu”. Recorda que a mitjan segle XX “va florir un gran nombre de laics que van saber respondre a la crida de reconstruir el món de la cultura i de la política, sobre bases humanistes cristianes”, uns testimonis que “avui es troben gairebé silenciats” i “ignorats”, com ara el del “diplomàtic suec, que va acabar sent Secretari General de les Nacions Unides, Dag Hammarsckjöld”. Explica que aquest diplomàtic estava “totalment immers en la lluita diplomàtica i política internacional, llegia els grans místics i s’identificava amb la seva doctrina, com el Mestre Eckhart i sant Joan de la Creu”; afegeix que “va actuar en política i va sofrir”, que “estava plenament convençut que la seva missió era posar ponts entre adversaris per a construir la pau”, però que “alhora deia que necessitava “la unitat interior” per a assumir els difícils reptes que li presentava la realitat del món polític”. Finalment, diu que “els místics poden ajudar-nos ensenyant-nos que l’amor a Crist, l’amor rebut de Crist, viscut en profunditat, és la força que ens permet travessar nits tancades i àmplies foscors sense perdre l’esperança”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que sempre que es llegeixen els evangelis “hom s’endinsa en el «camí» dels deixebles i de les persones que es trobaven amb Jesús de Natzaret, qüestionant-se sobre qui era ell, sentint el que deia i veient el que feia”. Recorda que “Jesús no deixava indiferent ningú”, que “la seva persona, els seus fets i les seves paraules qüestionaven l’interior de cadascú” i que “això fou des del moment que ell va iniciar el seu ministeri públic”. Afirma que la lectura dels evangelis i tota escolta de la Paraula de Déu “ha de ser per a tots nosaltres un moment propici per a retornar a descobrir Jesús” i que “no podem pensar que ja ho sabem tot i que no hi ha res a aprendre sobre ell”, “sinó que necessitem tornar a deixar-nos sorprendre per Jesús a fi d’entrar més i més en el seu misteri, alhora senzill i profund”. Recorda que “comença la santa Quaresma, que ens portarà a la Pasqua”, un temps que “ens crida a retornar a l’essencial”, un temps “per a retornar a Crist, per a redescobrir-lo”. Manifesta que “el Sínode Diocesà ens duu a preguntar-nos qui és ell, què té a veure amb nosaltres, i si creiem de debò que és viu”. Finalment, demana que “no deixem perdre les interpel·lacions que trobem en el nostre camí sinodal per a continuar fressant els camins de l’esperança”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “a un bisbe li arriben consideracions de tota mena: advertiments, consells, peticions, queixes, elogis…” i que “davant de la llarga situació que ens toca viure provocada per la pandèmia es multipliquen les preguntes sobre els aspectes religiosos”. Afirma que “hi ha molts interrogants que ajuden a plantejar millor els problemes, a col·laborar en una atenció més adequada a la comunitat i a treure a la llum un oblit o un descuit cap a una situació d’obligat compliment cristià”. Expressa que “les preguntes més freqüents es refereixen al tancament dels temples i a la subjecció  a estrictes horaris d’obertura, a l’atenció espiritual dels pacients als hospitals i interns en les residències, al compliment del precepte dominical, a la manera d’organitzar alguns grups parroquials de catequesi, a la celebració de funerals…”. Manifesta que “la formació cristiana, la celebració dels sagraments, l’atenció als necessitats tenen una profunda unitat i no s’haurien de considerar per separat”, que els cristians sabem que “la dimensió espiritual necessita una atenció estable i continuada”, que “l’ésser humà no es pot dividir en compartiments estancs perquè forma una unitat indivisible i totes les seves parts són igualment necessàries” i que “la consideració social a la seva fe, apresa, celebrada i compartida, és motiu d’alegria i de reconeixement”. Manifesta també que “l’actuació cap als altres és possible gràcies al fonament i a l’adhesió a la persona de Jesucrist, que és present en el germà, però, cal no oblidar-ho, també en els sagraments”. Finalment, diu que “les respostes del bisbe no volen reduir-se només a un compliment de pràctiques religioses sinó a la fonamentació de la pròpia creença, cabal de la solidaritat”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.

La devoció a Maria entre fonts, roques i boscos

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Gordi –CR) El santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut i els seus entorns se situen a la part més alta del Collsacabra per damunt dels mil metres. Per tant, som a la part més agresta d’un altiplà que s’enfonsa progressivament cap a la plana de Vic. Aquest altitud ens permetrà gaudir de boscos poc comuns a Catalunya, com són les fagedes i, a la vegada de balmes, blocs calcaris, rierols, fonts i magnífiques vistes sobre el Pirineu i les terres gironines.

Catalunya Religió iniciem així una col·lecció d’articles per descobrir santuaris naturals del nostre país. Una invitació a entendre i viure aquests espais on l’espiritualitat es pot experimentar amb la veneració d’una imatge, passejant entre boscos o contemplant curioses formacions rocoses.

En aquest cas, us proposem passejar entre el Santuari i les Roques Encantades. Farem aquesta caminada acompanyats de Sílvia Aulet, professora de turisme de la UdG i que va néixer al santuari del Far i va regentar el de la Salut al llarg d’uns anys, i de Gerard Costa, guia de natura i enamorat del Collsacabra.

Per arribar al santuari cal agafar la carretera C-153, ja sigui des de la Garrotxa o des d’Osona, i en el quilòmetre 40 trobarem el trencall que ens portarà, pel bell mig d’una fageda, fins el santuari de la Mare de Déu de la font de la Salut. Un cop aparquem cal dedicar uns minuts a gaudir, des de l’esplèndida balconada que hi ha al costat del santuari, dels paisatges de la Garrotxa, la Selva i el Pirineu. Tot seguit convé visitar la font i, si està obert, el santuari. Aturem-nos un moment per parlar del simbolisme de l’aigua.

La font és un dels espais de devoció d’aquest santuari. L’aigua simbolitza la vida. Pensem que, segons la Bíblia, al jardí de l’Edèn neixen els quatre rius del paradís i que en tot claustre, trobem sempre una font. També simbolitza la purificació i per aquest motiu a l’entrada del temple ens apareix un pica d’aigua per fer senyar-se. També l’aigua s’utilitza en el sagrament del baptisme i en molts moments de la litúrgia. La història del santuari comença en el segle XVII quan un pagès col·loca una imatge de la verge del Rosari dins d’una balma per demanar protecció. Amb el temps creixerà la devoció cap aquest espai i en el set-cents ja s’edifica una capella i en les posteriors centúries el santuari i els seus edificis annexes. Al darrera del desenvolupament del santuari hi han estat els veïns que demanaven a la Mare de Déu protecció davant les tempestes que feien malbé les collites i a la vegada de salut. La demanda de salut apareix també en els goigs:

Oh la més formosa Estrella
que Vall d'Hostòles ha vist!
D'aquesta vostra capella
ningú no s'entorna trist;
aideu a qui en Vós confia
i a buscar ve la salut.

Al llarg de l’estiu i la tardor són els millors moments per fer aquesta passejada. A l’estiu podrem gaudir de l’esplendor i la frescor de la fageda i a la tardor de tots els seus colors quan comença a perdre les fulles amb els primers freds.

Abans d’iniciar el nostre passeig preguntem a la Sílvia què és un santuari. “Els Santuaris són llocs de vocació religiosa; llocs d’exercici de culte, de pregària, de sensibilització de la fe i on s’hi donen mostres de devoció popular”, explica. I continua: “En la majoria dels santuaris les celebracions litúrgiques, especialment les de major devoció, són sentides i participades vivament pel poble. A part de la litúrgia i la celebració dels sagraments hi ha altres pràctiques religioses ordinàries que es fan o es poden fer en un santuari, com per exemple el rosari, l’Àngelus, les novenes, les rogatives, les visites espirituals, els recessos, les pregàries, els cants dels goigs, el mes de Maria o del Sagrat Cor, etc. Tots aquests actes acaben de donar la configuració de festes, cerimònies i ritus, configurant la fisonomia sacral del santuari”.

Els santuaris marians desprenen una certa feminitat? “Crec que s’estableix un vincle molt especial entre la Mare de Déu i la Mare Terra. Per exemple, la imatge de la Mare de Déu del Far és una Mare de Déu de la llet, ja que està alletant el Nen Jesús. No és una iconografia molt freqüent. A mi em fa pensar en la Mare Terra que ens alimenta no només físicament sinó també espiritualment. Per tant, sí que hi ha un component femení en aquests espais”.

L’itinerari de les Roques Encantades

Després d’aquest breu conversa, iniciem el camí que neix al costat mateix del santuari. Seguirem la senyalització de l’itinerari de les Roques Encantades. El primer tram d’aquest sender, per on caminarem en silenci, ens portarà fins la carena i, amb aquest canvi de vessant, la muntanya s’obre davant nostra amb un ample prat i un preciós bosquet de bedolls. Aquí ens aturarem una bona estona per gaudir del paisatge que s’obre davant nostre, tant la verdor dels prats com el color argentat de l’escorça dels bedolls. Dediquem una bona estona a contemplar aquest paisatge de boscos i parts.

El gran bàlsam als dolors de la humanitat

En Gerard ha portat molts grups a conèixer aquestes terres. No podem deixar de preguntar-li com hem de viure aquests espais tan especials. “En aquests indrets cal fer, simplement, el que s’ha fet sempre. Aturar-se i contemplar. Un gran poeta musulmà afirmava: ‘En el moment que reconeixes la bellesa en aquest món, deixes de ser esclau’. La natura en estat pur i en silenci és el gran bàlsam als dolors de la humanitat. Imagina’t si tots els habitants del planeta dediquéssim una hora cada dia a la contemplació silenciosa des de l’indret que ressoni dins nostre, segurament avui el món seria molt diferent!”

En aquests temps que vivim, segur que ens aniria molt bé. Cal emfatitzar que la natura és salut. Segur que és el millor espai per reconectar amb un mateix i amb el que ens envolta. Ho creu així? “La natura, abans de res, ens ajuda a sentir-nos part d’un tot, d’una comunitat més gran que la humanitat. La natura es manifesta de mil formes diferents i ens aporta multitud de beneficis”, defensa en Gerard. “La natura ens pot ajudar a desconnectar d’allò que no ens agrada i a connectar amb allò que ens fa sentir millor, sempre i quan nosaltres també adoptem les actituds adequades i cerquem els espais adequats, i no tots els espais són compatibles amb tots els usos i les diverses necessitats. El que ens ofereix la natura, aquesta connexió amb el tot, un escenari per a la vida, probablement no ho troben enlloc més”.

Li preguntem què cal per aconseguir aquest identificació o comunió amb la natura. “Cal, abans de res, silenci. Ara bé, per anar a buscar el silenci cal deixar enrere el soroll. Per aconseguir-ho tan important és aprendre a mirar cap al no-res com deixar de mirar cap el brogit. Convé desaprendre molts conceptes que ens condicionen la nostra mirada cap al món natural. Podem aprendre a contemplar un roure sense cap filtre, és a dir, sense posar-li nom, sense saber que les seves fulles són caduques, simplement com un altre ésser, un habitant del bosc... D’altra part, cal ser humil i establir lligams de respecte, d’amor cap a les persones, els arbres, els paisatges... sinó, continuem sols i separats del tot. De l’observació se’n desprèn el coneixement i d’aquest se’n deriva el respecte i l’estima que ens pot guiar cap a l’admiració i fins i tot la veneració. A voltes mirar no vol dir veure”.

El camí segueix pel costat de l’ample prat fins arribar a una densa fageda que caldrà creuar per arribar a les Roques Encantades. La fageda és un bosc completament diferents dels mediterranis. Normalment, només apareixen faigs, les capçades dels quals cobreixen tot l’espai i generen una suau ombra al llarg de l’estiu i, a la tardor, quan cauen les fulles una capa força gruixuda de fullaraca arran de terra.

La fageda canvia molt al llarg de les estacions. A l’hivern és un espai molt desolat i immòbil; a la primavera, abans que surtin totes les fulles, el sotabosc s’omple de flors com les prímules o les herbes fetgeres. L’estiu és un lloc frescal i a la tardor un paradís dels colors ocres.

Endinsar-se per la fageda és entrar en un altre món de colors, sensacions i simbolismes. Som en el bosc de la boira, dels misteris, del recolliment dels cavallers medievals... I dins de la fageda ens pareixen un conjunt de grans blocs de roques calcàries el sentiment d’entrar en un espai únic i meravellós s’apodera de nosaltres.

Una porta oberta a la reconnexió

En moltes ocasions he escoltat a en Gerard parlar d’aquest espai com un santuari natural i no puc estar de preguntar-li per què qualifica aquest espai com a tal. “Un indret com aquest representa un punt neuràlgic en el paisatge, un punt clau. Llocs com aquest tenen una importància cabdal per a nosaltres: tenen la capacitat de captivar, de commoure, d’impressionar i, per tant, de transmutar-te. És com un hub, un xacra, un punt d’acupuntura en el paisatge, una cruïlla de camins on passen moltes coses i on pots connectar el teu ésser amb la natura, una porta oberta a la reconnexió”.

I la Sílvia, com viu les roques encantades? “Aquest és un espai especial, el conec des de petita. Quan estava a la Salut vaig tenir la meva primera filla i moltes vegades hi anava a passejar amb ella. És com anar als orígens! Et sents com si fossis als inicis de la humanitat, és a dir, davant teu només hi ha blocs de pedra i arbres. El lloc té una gran força. Quan després d’una bonica passejada, apareixen davant teus les formes de les roques dins teu es produeix una sacsejada. No m’estranya que es diguin les roques encantades. És un espai màgic”.

Tot seguit vam recolzar-nos en un faig i ens quedar tots tres contemplant aquell indret i quan ho vam desitjar ens aixecarem i tornarem en silenci i amb una agradable pau interior.

Recés de Quaresma dels jesuïtes: "Tornar a créixer"

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jesuïtes) Aquest dimecres es va iniciar la segona Quaresma en temps de pandèmia. “Un temps per aprofitar, per no deixar passar ràpidament, sinó al contrari, per preparar el nostre cor per la celebració de la vida de Jesús, la seva donació fins a l’extrem, i de la Pasqua que florirà quan sigui l’hora”, recorda el jesuïta Llorenç Puig.  

Comencem una Quaresma que arriba després d’un any difícil, que ens ha desafiat, individualment i col·lectivament, d'una manera que ningú podia imaginar, i que ens convida a reflexionar en quin tipus de persones desitgem convertir-nos realment i quina mena de món esperem transmetre a les generacions futures.

El Recés de Quaresma que els jesuïtes proposen aquest any posa precisament l’accent en aquesta necessitat de “tornar a créixer” i ofereix un viatge que ajudi a transitar “de tot el que hem sofert fins arribar a convertir-nos en el que podem ser”.

Es tracta del Recés que es troba disponible al portal de pregària Espai Sagrat en la seva versió online, i que oferirà una sessió setmanal fins al proper 12 d’abril. Si ho preferiu també es pot descarregar el text complet en pdf www.pregaria.cat. L’autora és Margaret Silf, especialista en acompanyament espiritual i autora de diversos llibres amb els que vol fer accessible i significativa per al món d’avui l’espiritualitat cristiana. La traducció i adaptació al català ha estat a càrrec de Josep M. Agustí SJ.  

En aquest viatge quaresmal, que recorrem personalment, però també com a família humana, l'acompanyarà un pelegrí: Ignasi de Loyola, que va lliurar les seves pròpies batalles amb el repte de la transformació personal, ara fa 500 anys. Amb ell i el conjunt d’eines que proporciona l’espiritualitat ignasiana, el recés reflexionarà sobre on ens trobem en la nostra relació amb Déu i com podem començar a seguir més de prop les petjades de Jesús, aprenent d’ell, com a principiants, buscant interioritzar els seus valors i saviesa en les nostres pròpies vides.

El Recés de Quaresma és un dels materials que ofereix la Companyia de Jesús per “aprofitar aquest temps per aturar-nos, a prendre distància de les preocupacions diàries i dedicar un temps a la reflexió i la pregària”. Com cada any, hi haurà diverses propostes, que anireu trobant al web de pregària i espiritualitat www.pregaria.cat.

Càritas Terrassa demana posar la justícia social en primer pla

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Càritas Diocesana de Terrassa) En el marc del Dia Mundial de la Justícia Social, que s’escau aquest dissabte, Càritas remarca que la covid està exposant a les persones més vulnerables al límit i entre aquestes, les persones en situació de sense llar, migrants i refugiades, són les que veuen els seus drets més vulnerats.

Refugiar-se en llocs insegurs 

La societat expulsa a les persones sense llar dels barris residencials i tampoc les vol en els barris destinats a l’oci i el lleure, per això s’han vist obligades en molts casos a refugiar-se en espais que no són segurs ni adequats, però que els ofereixen un sostre, que esdevé un falç refugi. En els últims mesos hem vist notícies de persones que, per tenir un sostre, viuen en polígons i naus, posant dia rere dia en perill la seva seguretat, la pròpia vida. Aquests casos no són excepcionals ni estranys, i mentre no s’ofereixi una alternativa a totes aquestes persones, cada dia és un dia més que podria haver-hi una desgràcia.

Any rere any Càritas demana a les administracions públiques que garanteixin una vida digna per a tothom, recordant que l’habitatge és la primera barrera de protecció per preservar la salut, la vida i la dignitat, i el fet de no tenir casa mata. En aquest sentit, Càritas s’alegrava de la suspensió dels desnonaments i prohibició del tall de subministraments a les persones vulnerables, una mesura urgent i necessària, però al mateix temps, novament alertava de les millores necessàries en el Reial Decret perquè les mesures arribin a totes les persones en risc.

Empadronar-se per tenir drets

Per tal de constar en el municipi on es viu i que es respectin els drets de la persona, tenint accés als serveis públics, és important poder realitzar l’empadronament, un tràmit administratiu al qual alguns Ajuntaments que posen traves i impediments administratius, incomplint d’aquesta manera amb el seu deure com administració, que tenen el deure de saber qui resideix al seu municipi. El padró no és l’única mesura que impedeix els drets de les persones migrants i refugiades. Des que va començar l’emergència del coronavirus, Càritas ha presentat 6 mesures per evitar l’impacte de la crisi en aquest col·lectiu que ajudaria a reconèixer els seus drets i garantir-los.

Fins i tot les estructures arquitectòniques de moltes ciutats són agressives i no faciliten la convivència dels veïns. Vivim en una societat que es construeix amb edificis que dificulten el refugi de les persones vulnerables. Cada cop és més habitual veure punxes, pilones, blocs de ciment... que eviten la utilització de determinats espais per descansar. Així com l’eliminació de bancs per seure a la via pública, o la substitució d’aquests per altres individuals o amb barres divisòries. I amb els anys, la presència de lavabos públics per poder fer ús en qualsevol moment ha anat disminuint, quedant aquest ús únicament a disposició d’aquelles persones que accedeixen a algun establiment i en consumeixen algun producte.

Els infants són el futur 

En relació a la infància, l’actuació de transformar les beques menjador en targetes moneder va fer possible que aquesta ajuda arribés als infants que la necessitaven. No obstant, la covid ha evidenciat els efectes de la bretxa digital en els alumnes més vulnerables, en més del 60% de llars ateses per Càritas com a mínim un menor va tenir dificultats per acabar el curs. No obstant, abans de la covid ja hi havia molts infants amb dificultats per seguir una escolaritat normalitzada per no tenir les eines necessàries, la covid només l’ha fet evident. I no només és un tema de bretxa digital, hi ha infants que no tenen els llibres, no poden participar de les sortides... Per aquest motiu, Càritas ha proposat un decàleg per a una educació inclusiva i de qualitat. Que ajudi a vetllar pel creixement dels infants i joves.

L’Ingrés Mínim Vital, una ajuda difícil de tramitar

Durant el 2020 amb la pandèmia que està ofegant sobretot als més vulnerables, Càritas ha valorat positivament l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital, no obstant, l’entitat ha detectat deficiències que fan inviable que justament les persones que més el necessiten no hi tinguin accés, i a dia d’avui continua sent força impossible realitzar el tràmit.

Ciutats acollidores per a tots

Des de Càritas demanem a les administracions que facin polítiques públiques que garanteixin els drets de tothom i ajudin a viure la vida amb l’esperança de respirar i seguir endavant. Per les eleccions del diumenge passat 14 de febrer Càritas Catalunya va adherir-se a les propostes polítiques de la Taula del Tercer Sector per millorar el futur de les persones més vulnerables. Cal justícia social, que en els municipis els treballadors se sentin persones amb drets, i les persones se sentin integrades com a veïns.

Comença la segona Quaresma en temps de pandèmia

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Galería de imágenes

(CR) Aquest Dimecres de Cendra l’Església ha celebrat l’inici de la Quaresma. És la segona vegada que aquest temps litúrgic es viu en temps de pandèmia, tot i que aquest any sense confinament domiciliari. Això ha permès celebrar la missa de Dimecres de Cendra amb les mesures de seguretat i reducció d’aforament als temples. La Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments va establir algunes modificacions al ritual de la celebració.

A la catedral de Tarragona l’arquebisbe Joan Planellas va fer referència al missatge del papa Francesc per a la Quaresma que explica que “l’almoina quaresmal serà bo que l’entenguem com a ajuda desinteressada als més necessitats —propers i llunyans—, i també com a caritat, amabilitat, perdó i ajuda als que conviuen amb nosaltres, començant per la pròpia família o comunitat”. Si l’almoina és una obertura als altres, la pregària —segona pràctica quaresmal— és l’obertura a Déu: “Escoltar amb atenció la seva Paraula, pregar més, personalment i comunitàriament, participar de forma més activa i més sovint a l’eucaristia i celebrar, especialment, en aquest temps, el sagrament de la penitència o de la reconciliació”.

A la catedral de Barcelona el cardenal Joan Josep Omella va proposar que el temps de Quaresma servir per “tornar a posar a Déu al centre”. Omella entre la necessitat de dejunis actuals, es va referir també a l’austeritat “aplicada a nosaltres mateixos, per sortir del nostre autocentrament, per créixer en llibertat interior, per viure més atents als altres, per poder atendre amb amor els més necessitats”.

A la catedral d’Urgell l’arquebisbe Joan-Enric Vives encoratjà els fidels a viure el temps quaresmal vivint l'almoina, l'oració i el dejuni, els grans pilars de la Quaresma. Va destacar com la pandèmia actual ha de portar a viure una sèrie d'actituds profundes com la tornada a l'essencial, el valor de la cura i el respecte de l'altre. Actituds que s'han de traduir en concret com, per exemple, en el compliment de les recomanacions sanitàries donades per les autoritats sanitàries (ús mascareta, reunions controlades i vacunar-se per amor als germans) o cultivar la pregària i la relació personal amb Déu tenint-lo present i estimar sense mesura.
 

Marta Trepat a la gent gran: “Més escoltar i menys batalletes”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

Vídeos

(Laura Mor –CR) “Com a psicòloga portes la impotència agafada d’una mà i la paciència agafada de l’altra”. Així defineix la seva vocació Marta Trepat. Fer camí amb els altres. Conscient de “la impotència de no poder fer més” i sense abandonar “la paciència de no donar-se mai per vençut”. Persona sensible i entusiasta, contagia alegria sense deixar de tocar de peus a terra. Psicòloga jubilada, ha acumulat molta experiència i no dubta a posar-la al servei de la comunitat. És com entén la vida cristiana: com un do que cal agrair i que la porta a obrir-se als altres.

Aquesta mateixa setmana comença un cicle de conferències online dedicades a la vellesa. Les organitza la seva parròquia de referència, Sant Ignasi de Lleida. La primera, aquest divendres a les sis de la tarda, respon al tarannà de la ponent. La doctora Marta Trepat parlarà de ‘La joia de viure’. La segona sessió està dedicada a ‘Estimar la vida en la vellesa’, el 5 de març, i la tercera, el 19 de març, parlarà de la mort. “Però no només de la mort, també dels dols que anem fent, de les pèrdues, els fracassos, les frustracions”, explica Trepat.

“Podem créixer sempre, amb vuitanta o noranta anys”

Les xerrades són una eina per parlar dels canvis que es viuen a partir dels 65 anys. “La vellesa és una etapa molt maca i tenim l’obligació d’aprofitar-la: tens més temps, més disponibilitat i més experiència”, defensa. Hi abordarà tant l’àmbit corporal, l’espiritual com el de les relacions amb els altres.

Trepat no renuncia a la feina de valorar el passat i perdonar-se, de tancar carpetes i fer ponts. “Aquella persona que em va fer mal, allò que em va fer patir, val la pena mastegar-ho per poder-ho pair”. Però assenyala també “el perill de quedar-te endarrere, veient tot allò que no pots fer, deixant de banda tot allò que sí que pots fer”.

Per això subratlla la importància de “mirar cap al futur, amb els anys o mesos que hi hagi, i viure al dia”. Considera que “cada dia és un regal que cal aprofitar”. I que convé fer un treball amb “eines que a vegades són agradables i que a vegades són dures i doloroses, però molt útils”. Assegura que “podem créixer sempre, també amb vuitanta o noranta anys”.

I en temps de confinament?

El temps de pandèmia i de confinament s’han viscut en alguns casos com una frustració. I en l’etapa de la vellesa i la jubilació, amb doble càrrega: no poder sortir de casa o no poder veure els fills o els nets. Però Trepat en fa tota una altra lectura: “Trobo que va molt bé, estem molt dispersos i disgregats, vivim molt de cara enfora”. Lamenta la situació que fa patir la gent econòmicament, però creu que “des del punt de vista humà és una gran oportunitat”. I convida a fer-se una pregunta: “M’he de quedar a casa, sola, què puc fer?”

Posa com a exemple els concerts i conferències que s’ofereixen en format virtual. “No ens podem queixar de res”. Parla d’eines que són a l’abast i que valora com una riquesa. “Àvia, t’estàs convertint en una youtuber!”, li diuen els nets.

Fer silenci per comprendre

I la fe, com pot acompanyar aquesta etapa vital? “L’Evangeli ho impregna tot, però has d’estar en silenci”.  Davant de la necessitat de fer silenci, Trepat alerta que “la televisió és un verí” i diu que és “horrorós allò d’engegar-la a veure què fan”. I hi insisteix: convé fer silenci per comprendre.

Per comprendre en aquest cas l’Evangeli. Per a ella, “és un tractat de psicologia espiritual”. “Des del punt de vista psicològic l’Evangeli és fantàstic, és tan fi... aquesta manera de dir les coses tan precisa...” Posa l’exemple de la resurrecció: “Jesús s’apareix a Maria Magdalena i no el reconeix. Tampoc els deixebles d’Emmaús. Si han estat tota la tarda parlant! Què vol dir?”. Trepat assenyala la subtilesa de les escriptures i la necessitat de tenir certa calma per comprendre-les.

“Més escoltar i menys batalletes”

Li preguntem pel valor que posa l’Església en la gent gran. La comunitat de creients, els té en compte? “L’Església no deixa de ser un reflex de la societat, i a la societat no hi ha una valoració de la gent gran: un cop et jubiles, quedes a part”. I apunta també que “igual passa a l’Església amb les dones: aquest masclisme subliminal hi és contínuament, perquè hi és a la societat”.

Trepat recorda que la gent gran té necessitat de parlar, però amb cautela. “Les persones grans hem de parlar quan ens ho demanin, les batalletes em fan molta por”. Considera que cada persona i cada època és un món, i que l’aprenentatge es fa des de la vida mateixa.

Així, parla d’educar els joves amb l’exemple: “Tal com ets, si no et queixes, si ets activa, si ets optimista, si et fan il·lusió les coses”. Mentre treu importància al discurs, en dona a la manera de viure i de funcionar. Defensa que la gent gran el que pot oferir és capacitat d’escoltar: “Parlar poc, menys batalletes, i més escoltar, escoltar per aprendre”.

Trepat, que va participar al Concili Provincial Tarraconense, del que se n’han celebrat 25 anys, es mostra crítica amb aquell esdeveniment eclesial. “Va ser una experiència decebedora”. Malgrat la trobada amb “persones maquíssimes”, considera que globalment es va perdre una oportunitat pastoral.

Però l’Església no li fa perdre la fe. En absolut. “Deixem de votar perquè els polítics ens deceben? Oi que no?” Per a ella “el model és Jesús de Natzaret” i “amb tota la resta anem fent amb una sabata i una espardenya”.

 “Acompanyo tothom que m’ho demana”

Marta Trepat i Secanell (Tàrrega, 1945) s’ha dedicat tota la vida a acompanyar els altres com a psicòloga. L’eix principal ha estat al servei de psiquiatria de l’Hospital de Santa Maria de Lleida, amb grups terapèutics de malalts ingressats. També ha treballat 30 anys com a professora de Psicologia Mèdica a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida i com a professora de Psicologia i Religió a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida, durant 40 anys.

Un cop jubilada, i sense càrrega laboral, no ha abandonat la seva vocació. “Cada dia faig entre dues i quatre hores de treball professional; em sento útil i tinc molta experiència”. Això sempre que li ho demanen. També fa consultes i supervisions online de psicòlegs joves. I continua col·laborant com a voluntària a Càritas i Arrels Sant Ignasi.

De fet, ha estat la psicòloga de capçalera d’Arrels Lleida des que es va fundar el servei d’atenció a persones sense llar i la mateixa parròquia de Sant Ignasi, fent costat al jesuïta Joan Suñol. Sempre ha acompanyat els que acompanyen: tècnics i voluntaris. “Acompanyo tothom que m’ho demana”.

En aquests casos, valora també que sovint els voluntaris i treballadors d’entitats com Arrels “són gent molt jove”. I que “fan tasques que desgasten molt, generen impotència i ansietat”. Per això ella sempre els diu: “No us ho emporteu a casa, mirem com ho treballem perquè no afecti la vostra vida personal”.

Trepat recorda que “a l’hospital tenia el cul pelat de treballar amb persones que semblaven que se’n sortien, i recaiguda; se’n sortien, i recaiguda”. I puntualitza que “amb persones amb psicosi i esquizofrènia no parlem de curar, sinó d’acompanyar”.

Federació Catalana de Passions: “Hi haurà temporada de mínims”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) La Federació Catalana de Passions ha anunciat que “hi haurà temporada de Passions”. Adaptades, amb muntatges alternatius i molt “atípica”, la programació de Passions arreu del territori serà de “mínims”, però obrirà les seves portes als més de 15 municipis que conformen la federació.

Les passions catalanes s’han hagut d’adaptar a les noves circumstàncies i normatives imposades per la situació de pandèmia, però han assegurat que duran a terme les seves representacions de la passió i mort de Jesucrist, un element cultural i religiós fortament arrelat a Catalunya.

La presentació de la temporada de Passions encara està marcada per la incertesa. La federació ja ha anunciat que se celebrarà al Teatre de la Passió d’Esparreguera, un auditori gran en el qual es poden complir totes les mesures de seguretat que requereixen les circumstàncies, però han afirmat que “no està clar que es pugui fer en format presencial”. Aquest acte de germanor entre les Passions federades cercarà una fórmula alternativa “perquè tothom se senti representat”.

Podeu trobar tota la informació sobre les Passions que es representaran als diferents municipis a la recentment estrenada pàgina web de la Federació Catalana de Passions.

La Sagrada Família i l’Ajuntament de Barcelona acorden modificacions del calendari dels compromisos econòmics del temple

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Sagrada Família) L’Ajuntament de Barcelona la Sagrada Família han acordat aquesta setmana la modificació del calendari de l’aportació econòmica de les contribucions establertes en l’acord històric de col·laboració del 2018.

Els ingressos de la Basílica s’han reduït significativament pel tancament temporal de les visites a la Sagrada Família a causa de la COVID-19, fet que ha portat a ajornar pagaments fins al 2022, i una part queda subjecta a l’afluència de visitants.

No es modifica cap compromís establert en l’acord i es manté l’aportació total de 36 milions d’euros, fet que ha permès introduir aquests canvis com una addenda a l’acord del 2018. Aquesta contribució té per objectiu la millora de la qualitat de vida de la ciutadania i el bon manteniment de l’espai que envolta la Basílica.

3,2 milions d’euros en projectes socials davant la Covid-19

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Amb el suport de:

 

 

(Obra social “la Caixa”) La Fundació ”la Caixa” va destinar el 2020 més de 3,2 milions d’euros a 123 projectes socials a Catalunya a través del Programa d’Ajuts a Iniciatives Socials que té entre els seus objectius la inclusió social de persones en risc o situació de vulnerabilitat, la promoció de la igualtat d’oportunitats i la millora de la qualitat de vida d’aquests col·lectius. En el conjunt de tot l’Estat, la inversió va ser de 16,9 milions d’euros repartits en 673 projectes que van tenir com a destinatàries 186.104 persones. 

22,8 milions de pressupost per a 2021

El director general de la Fundació ”la Caixa”, Antoni Vila, ha destacat l'esforç que han fet les entitats aquest 2020 per impulsar projectes que responen a les noves necessitats socials sorgides arran de la crisi sanitària, així com l'aposta de continuïtat de l'entitat per reforçar aquests ajuts. “Avui, el nostre compromís social és més necessari que mai perquè la pandèmia i les mesures per a contenir-la tenen un impacte econòmic i social molt important que està repercutint de manera directa en les persones més vulnerables”, ha assenyalat Vila. En aquest sentit, el director general de la Fundació ”la Caixa” ha anunciat un increment significatiu del pressupost destinat al Programa d’Ajuts Socials, que passa dels 16,9 milions d’euros del 2020 als 22,8 milions d’euros per a aquest 2021.

El Programa d'Ajuts a Iniciatives Socials incideix en diversos àmbits d’actuació com la promoció de l'autonomia personal i atenció a l'envelliment, a la discapacitat i la malaltia; la lluita contra la pobresa infantil i l'exclusió social; habitatges per a la inclusió social; la inserció sociolaboral; la interculturalitat i l'acció social, i l'acció social en l'àmbit rural. A través dels projectes seleccionats en cadascuna d'aquestes convocatòries han estat contractats 3.622 professionals experts en cada un dels àmbits d'actuació, així com també s'ha comptat amb la participació de 16.376 voluntaris.  

Un any més, el programa renova el compromís de la Fundació "la Caixa" amb les entitats socials, en línia amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i l'Agenda 2030 de Nacions Unides (ONU), donant suport a iniciatives que contribueixin a reduir les desigualtats arreu del món, a posar fi a la pobresa, a garantir una educació de qualitat o combatre el discurs de l'odi dirigit especialment contra els col·lectius més vulnerables.

Obertura de noves convocatòries

El termini de recepció de projectes per a la primera convocatòria del Programa d'Ajudes a Iniciatives Socials 2021, Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a l'Envelliment, a la Discapacitat i a la Malaltia, ja s'ha obert formalment i les entitats interessades poden presentar les seves propostes fins el 25 de febrer. Aquesta convocatòria té com a finalitat promoure la vida independent, l'autonomia personal i la millora de la qualitat de vida de la gent gran i de les persones amb discapacitat, trastorn mental o altres malalties, així com l'atenció a les necessitats del seu entorn familiar.

Premis Fundació ”la Caixa” a la innovació social 

Els Premis Fundació "la Caixa" a la Innovació Social busquen reconèixer i fer visibles iniciatives diverses amb un denominador comú: aportar respostes més eficaces, eficients, sostenibles i justes als reptes socials complexos que afronta la nostra societat. La participació en els premis està oberta exclusivament a les entitats socials que presentin un projecte a les convocatòries generals del 2021 i que plantegin enfocaments d'innovació pel que fa a les respostes existents en els àmbits d'actuació que es recullen en les convocatòries.

S'atorgaran 10 premis, cada un amb una dotació de 15.000 €, que seran proposats per un jurat format per reconeguts experts. Els projectes seran avaluats valorant el seu impacte en les persones destinatàries i la comunitat a partir del desenvolupament real del projecte i dels resultats obtinguts.

Jordi Merino: “Les confraries no són únicament les processons al carrer”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Galería de imágenes

(Glòria Barrete –CR) En Jordi Merino va participar per primera vegada a una processó de Setmana Santa amb vuit anys. Des d’aleshores no ha fallat mai, excepte l’any passat degut al confinament. Les confraries, germandats i congregacions fa setmanes que van anunciar que enguany les processons al carrer no es podrien dur a terme de nou. Merino, però, president en funcions de la Comissió de Setmana Santa de Mataró, aprofita per recordar que les confraries no són únicament l’expressió de la fe al carrer -les processons-, sinó que compten amb dues missions més que “són vives i encara continuen malgrat la pandèmia”.

Les confraries tenen tres potes, tres grans missions, des de sempre. La primera d’elles, explica Merino, és la formació dels seus membres. “Cal saber on som. Una confraria és una associació catòlica, de fidels, i cal formació”. La segona missió és la solidaritat. “Estem obligats a treballar elements de cooperació i generositat”. És sota aquest paraigües que l’any passat algunes confraries, entre elles a la qual pertany Merino, durant el confinament es van dedicar a confeccionar material de protecció i a portar aliments. “A Mataró algunes confraries no van parar”. 

I la tercera missió és l’expressió pública de la fe. “Encara som hereus del que amb el temps s’ha convertit en una processó, que no deixava de ser un acte de catequesi al carrer”. Amb el temps les processons s’han convertit en molts municipis en un revulsiu cultural, musical, i inclús gastronòmic. És aquesta part la que no veurem enguany de nou. Les altres dues altres potes, però, “són vives i encara continuen malgrat la pandèmia”. 

"Hi haurà Setmana Santa"

Com aborden les confraries un altre any sense processons? A diferents nivells, reconeix Merino. Aquest sociòleg mataroní sempre aborda la realitat a partir de tres dimensions, tres corones, tres nivells. La primera corona representa el nucli dur, membres de Junta, famílies, i comunitat parroquial que està molt implicada en una confraria. Una segona corona és la gent cristiana, explica Merino, “que apareix per Quaresma i desapareix per Pasqua”. I una tercera corona, molt àmplia, que engloba aquella gent que expressen el seu sentiment religiós o la seva tradició només els dies assenyalats, quan hi ha manifestacions públiques. Com es viu la Setmana Santa dependrà de en quina corona un se situa.

“Si em situo en la corona de ‘no hi ha processons, quina llauna, amb el que a mi m’agraden’, em quedo amb la tradició cultural, tradicional i de vivència a l’espai públic”, reconeix Merino. Si em quedo a la segona corona ens doldrà no poder compartir amb coneguts, amics i amb la comunitat alguns moments que són importants. I si ens quedem a la primera corona de la gent més intensa, afirma Merino, direm que no hi haurà actes públics de fe. “I quin és el problema?”, ens pregunta. “Perquè Setmana Santa hi haurà, i tant, també hi va haver l’any passat. El que no hi haurà és la Setmana Santa com l’acostumem a viure, com a expressió pública de la fe al carrer”.

Evidentment, reconeix, “em dol que no hi hagi l’expressió pública enguany, igual que vam patir l’any passat”. Merino s’ha criat en una família de confrares. El seu pare va ser fundador d’una confraria, i la seva família viu amb molta intensitat la Setmana Santa. “Òbviament ens dol no tenir aquests moments i no poder-ho viure en família. Això no ho viurem”. Però no només la processó no viuran, sinó tampoc la preparació. “Una processó requereix preparació, muntatge, trobades. Un acte que dura al carrer tres hores necessita quaranta dies de preparació. I els tres dies de processons són la guinda del pastís”. Merino, però, explica que sovint a les confraries se les acusa de celebrar la mort i oblidar el Tríduum Pasqual. “Error. El diumenge és la gran festa, la Pasqua, que dura molt de temps, no només un dia”.

Expressions de fe diverses

Les confraries formen part de Catalunya des de fa molts anys. Merino les defineix com una amalgama molt plural que aplega maneres molt diferents de viure la Setmana Santa. A Catalunya encara avui hi ha 200 ciutats on es manté viva la Setmana Santa, amb actes d’expressió al carrer, que apleguen tradicions ben diferents. “Res tenen a veure les processons austeres de Girona amb les processons més plateresques de Barcelona, amb un accent més meridional, amb les d’influència aragonesa o de La Franja de Lleida, o amb les que tenen autonomia pròpia com les de Tortosa o les de les Terres de l’Ebre. Hi ha tradicions que es mantenen avui igual que fa 400 anys, com són la de La Selva del Camp, o les del nord de Catalunya.

“La riquesa és molt diferent però sí que a Catalunya encara hi ha molta presència de confraries, germandats i congregacions, sobretot congregacions dels Dolors, les més arrelades a Catalunya”. També, explica Merino, n’hi havia algunes de tradició borbònica, les de la Puríssima Sang, i molta confraria creada a finals dels anys vuitanta, sobretot a Barcelona ciutat.

La primera bofetada, explica, la van rebre ja l’any passat. “Va ser sobtat, estrany. Ara ja hem après d’aquesta situació i ens ha deixat pas a replantejar l’essència i el que fem”. Per això, enguany, les confraries, germandats i congregacions a Catalunya han dissenyat un cartell conjunt i han planificat diversos actes de petit format. Aquest any a la banda sud de Catalunya, a La Selva del Camp, a l’Ebre, a Tarragona, a Valls, volen donar molta importància a l’element tradicional, vivint la Setmana Santa a través dels símbols, a través de la música, i inclús a través de la gastronomia. 

Al nord de Catalunya i a Girona aposten molt per la dimensió religiosa i la litúrgia, “sigui com sigui”. A Mataró, per exemple, que és de les poques ciutats catalanes amb onze realitats diferents de viure la Setmana Santa tindran una mica de tot. “Jugarem amb la música, amb la tradició, amb la gastronomia, amb la litúrgia”. Intentaran fer un programa d’actes de petit format que fugirà d’actes concorreguts, fent-los a les comunitats parroquials, i algun acte a recintes. Es farà també una matinal de saetes, un pregó de Setmana Santa, i altres elements més íntims i espirituals. 

El cansament pandèmic

I tot i estar engrescats i ser optimistes, Merino no defuig de la preocupació pel futur. “Hi ha una gran preocupació pel cansament pandèmic. Quan tot això passi quines conseqüències hi haurà? El teixit associatiu es veurà afectat. Hi haurà moltes entitats a qui costarà molt revifar, i no només en el món de les confraries”. 

És per això que a Merino li agrada parlar del verb revifar. “Ara mateix volem continuar la flama però estem amb unes brases molt apagades. Costarà molt. I no serà el mateix mantenir una confraria en un municipi petit que en un de gran, amb gran diversitat cultural, amb els canvis d’ús de l’espai públic sovint, i amb un procés de secularització en augment i una població cristiana que no entén l’àmbit de les confraries, etiquetant-nos d’allò que no són”. Aquest context no ajuda massa, reconeix, però aposta per fer-se forts amb les comunitats parroquials. 

Catalunya, recorda, ha sofert tres pandèmies molt fortes en els últims 400 anys. “La peste, la peste bubònica, i la peste napolitana”. El món de les confraries, però, es remunta a l’Edat Mitjana, i a Catalunya hi ha encara alguna confraria amb 400 i 500 anys de vida que encara és viva. “Les confraries i germandats les han vist de tots colors, les han vist de molt magres. Això també ho tirarem endavant”.