Bisbe Cortés: “Una religió alienant compensatòria del sofriment no és ‘la’ resposta”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Laura Mor/Jordi Llisterri –CR/Sant Feliu de Llobregat) El 2004 el valencià Agustí Cortés va ser nomenat primer bisbe de la nova diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, format per les parròquies del Baix Llobregat, l’Alt Penedès i el Garraf. Cortés havia estat secretari particular de l’arquebisbe de València, professor de Teologia i rector del seminari. El 1998 va ser nomenat bisbe de la petita diòcesi d’Eivissa. Quan va arribar al territori desconegut del Llobregat va voler posar en marxa la nova diòcesi amb una participació real de capellans, laics i religiosos. En l’entrevista el concepte que repeteix més és sinodalitat. 

Aquesta conversa forma part d’un cicle d’entrevistes amb els bisbes catalans

La pandèmia va portar a un inici de curs amb objectius limitats però sobretot amb la voluntat de no trencar la comunicació afectiva. S’ha aconseguit?

Hem aprofitat tot el que teníem a l’abast. Hi ha gent que no està avesada a aquesta comunicació no convencional i sempre ens quedem curts. Potser s’ha aconseguit en un 60 o  70%. Que més voldria que comunicar ganes de viure i esperança en aquesta situació crítica! A més de solucionar les qüestions de tipus material o de la malaltia, aquesta és la intenció de fons. Transformar una situació de crisi en creixement. Que des de la fe la gent no s’ensorri, continuï lluitant, i que tregui les forces de les seves conviccions profundes.

El nostre propòsit fonamental des del punt de vista pastoral és la persona. La malaltia no és només malaltia física, que una pastilla o una vacuna guareix. És la persona. No hi ha malaltia sense malalt.

Com ho ha viscut personalment com a població de risc, després del mieloma que li van tractar fa uns anys? 

He participat de les sensacions de molts preveres i laics de la diòcesi. Preguntant al Senyor per la impotència i el mur que tenim davant. Tota experiència contradictòria planteja interrogants a qualsevol persona mínimament sensible. He recordat moltes vegades l’experiència de Sant Pau. Se sent cridat a l’apostolat i els obstacles que troba són un agulló que el rossega tota la seva vida. He mirat de viure la situació il·luminat des de la Paraula, personalment  i eclesialment.

Quan una persona integra aquesta sensació d’impotència, misteriosament es troba més pobre, més lliure i amb més ganes de treballar. Perquè ja no es tracta d’una impotència psicològica sinó d’una vivència espiritual.

 

"EL QUE FEM ÉS UNA OFERTA D’ESPERANÇA. A PROVA DE BOMBA"

 

Creu que la situació de dolor o malaltia porta a una conversió espiritual?

Crec que realment això passa. Ho he vist amb persones concretes. Per mi personalment la malaltia també ha estat un moment de conversió o reconversió. Sabem moltes coses de l’Evangeli, però quan arriba el moment de la veritat, és quan ho vius i amb més profunditat. He trobat molt gent, molta... I et preguntes com pot aguantar i com pot revifar el seu esperit tot i el sofriment que té a sobre. I no són precisament les persones més cultivades. Són persones senzilles, però que entenen el nucli de l’Evangeli. Entenen què vol dir l’esperança cristiana. Els testimonis que hi ha són admirables.

La gent que havia deixat aparcada la fe, continua pouant en el seu substrat catòlic o busca altres respostes en propostes amb més prestigi social o sense tanta càrrega històrica?

Malauradament molta gent busca el refugi. Un refugi alienant, com deia la crítica marxista a la fe cristiana. Una religió alienant compensatòria del sofriment. Donada la nostra debilitat és acceptable. Però realment no és “la” resposta. És com prendre un calmant. Quan s’acaba l’efecte continues tenint el mateix problema. Nosaltres el que fem és una oferta d’esperança. A prova de bomba. Una esperança que admet les llàgrimes. I el sofriment de tot tipus. Però tenim present un cor que, més enllà del sofriment, vol viure.

També hi ha un catolicisme taumaturg.

També, també. Dins de la nostra l’Església i del nostre culte, també hi ha aquesta manera de viure alienadament la religiositat. Ho hem viscut tot aquest any amb litúrgies virtuals que per a molta gent podria ser només una cançó, una imatge, una historieta o una experiència agradable. Hi ha la temptació de confondre això amb la profunditat d’una fe que lluita per la vida i que amb una participació en l’eucaristia comprometi la teva vida.

 

“L’ESGLÉSIA EUROPEA S’HA BUIDAT PER CREAR CULTURA, POLÍTICA I SOCIETAT”

 

Quina és la situació social al territori del bisbat de Sant Feliu?

A través de Càritas ens arriben realitats preocupants. S’han multiplicat les demandes. A tot arreu. A la zona del Baix Llobregat estem molt, molt, molt tocats. A les grans concentracions de la costa que viuen del tercer sector ja sabem la desfeta econòmica que hi ha hagut. Com a la zona del Penedès més interior, on la majoria viuen de la vinya i del cava.

El bisbat s’ha distingit per posicionar-ne en temes socials, com va passar amb Eurovegas, impulsant un pronunciament conjunt dels bisbes després del tancament de la Nissan, o més recentment sobre la situació del Penedès. Quin missatge es vol donar?

Penso que ara estem massa aturats. També, quan miro enrere, malauradament veig que la meva malaltia m’ha afectat i que he deixat d’animar alguna realitat diocesana. Podríem fer molt més amb les realitats socials que ens han colpejat: els desnonament, grans empreses que s’han traslladat, el problema ecològic... Però hem volgut donar una paraula. Més enllà no podem fer. Hem d’atendre les persones però també hi ha la Doctrina Social de l’Església. Ara bé, les possibilitats d’acció passen per d’un laïcat actiu i compromès perquè institucionalment l’Església poques coses pot fer.

El bisbat no pot collar als empresaris o als polítics?

Quin cas farien a un pobre bisbe? [riu]. En aquests casos la nostra força és la credibilitat de la paraula que pugui ressonar en l’àmbit públic i que la senti qui la vulgui sentir. Crear consciència, obrir camins possibles d’esperança perquè la gent sigui protagonista. Ens hem de creure que el poder de l’Església ha minvat absolutament. I no només aquí per la nostra herència del franquisme o pel que sigui, sinó a tot Europa. És la història d’Europa del segle XX.

No ho diu amb recança.

No. No. Les institucions polítiques, socials i culturals que han nascut a l’Església són incomptables, a Catalunya n’hi ha moltíssimes. Des de fa 50 anys, al voltant del Vaticà II i ja abans, l’Església europea s’ha buidat. S’ha buidat a favor de crear cultura, de crear política, de crear societat... perquè es veia cridada a transformar el món. L’humanisme cristià il·luminava una gran quantitat de patronats, fundacions, iniciatives de tipus socials o polític...

 

“L’ESGLÉSIA ÉS ABSOLUTAMENT PÚBLICA. NO ÉS INDIVIDUAL, SINÓ PERSONAL”

 

Si l’Església s’ha buidat en un paper de suplència, quina ha de ser ara la seva presència social i política? O s’ha de quedar només en el cultiu individual de la ànimes?

L’Església no és un fet privat o individual. Des de la seva fundació l’Església és absolutament pública. I no és individual, sinó personal. L’accent, la mirada directa de Jesús i el seu missatge i el Regne de Déu és la persona, que en la seva llibertat és cridada a la conversió. L’estructura no es converteix, el que es converteixen són les persones que fan l’estructura. I com ja va denunciar Joan Pau II, pot ser estructura de pecat i alienant o pot ser estructura humanitzadora i al servei del creixement de la persona. Però Jesucrist tenia davant creients, amb noms i cognoms concrets. I fa una interpel·lació sempre a la llibertat i a un cor que necessita convertir-se. Això és irrenunciable a l’Església, un problema d’identitat. Ser cristià per conversió. No una Església de batejats, sinó de batejats convertits veritablement a Jesucrist.

I aquesta Església que crida a la conversió és la mateixa que crida a la sortida al món, com fa ara el papa Francesc. Perquè no pot haver-hi una conversió que es tanca en si mateixa. Nosaltres estem en aquest doble repte. Quan el papa diu que no ens tanquem i no siguem autoreferencials té tota la raó. Ha de ser simultani: el moment de la crida a la conversió amb la crida a la sortida. El problema és que ara el rector de parròquia es pregunta qui ha de sortir de la seva parròquia. Quantes persones té a la comunitat? “Has de sortir! Has de sortir!”. I com poden sortir si són persones grans o cansades?

No se’l veu molt animat...

No, no... vull ser realista. Veus les assemblees parroquials, la pastoral juvenil molt minsa, persones que –encara més per la pandèmia– estan desinflades, que els manca força o il·lusió... El que voldríem és tenir cristians capaços d’anar a les persones soles, de sortir al carrer, a la institució, a la política, a l’empresa, a on sigui. Amb tot l’esperit i tota l’ànima ben revifada per la seva fe.

Però no estic desanimat. La pandèmia ens ha tret les eines de les mans: no podem sortir, no podem comunicar, no podem treballar... Però el que roman és la persona, amb el seu cor i el seu esperit i la seva esperança. L’entorn és més aviat relatiu. Hem de salvar la persona.

El discurs del papa Francesc ajuda a l’Església catalana?

Precisament el document dels bisbes dels 25 anys del Concili Provincial Tarraconense s’ha volgut amarar del missatge del papa Francesc. Ja voldríem que s’escoltés el seu missatge global, no només quan diu una cosa més cridanera. Però tenim la sort de tenir ser una veu molt escoltada, amb un ressò mundial, i amb tota la seva càrrega renovadora i transformadora. I aquí a Catalunya jo crec que s’escolta.

I si n’hagués de triar un, amb quin missatge del papa Francesc es quedaria?

Ja en va parlar Joan Pau II i Benet XVI, però Francesc ho ha posat en el primer graó: el sentit ecològic del cristià, l’ecologia integral. El món creat com una casa comuna. Com a cristià has de viure en aquest món pensant globalment i incorporant aquest plantejament ecològic a la justícia o als Drets Humans.

 

“QUALSEVOL OPCIÓ SIGUI A FAVOR O EN CONTRA DE LA INDEPENDÈNCIA ÉS LEGITIMA”

 

En la situació actual que viu Catalunya, els bisbes heu tingut la paraula que esperava la gent?

Hem tingut la paraula, no sé si ha estat massa efectiva. Ja ho fèiem el 2007 en el document ‘Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor’ amb el qual va treballar molt el bisbe Joan Carrera. La idea de no ser covard, d’enfrontar-se a la teva vida, de replantejar-se la fe. Era un programa i la línia que volem portar endavant els bisbes.

Per allò de ser optimista o pessimista que em dèieu, a mi m’agrada moltíssim trobar capellans grans o persones grans que mantenen una alegria i un to de fe impressionant. Capellans grans que a la seva edat són més joves que molts joves. No han permès al seu esperit que es buidés o perdés força. Sincerament aquestes realitats estimulen molt.

I sobre el moment polític actual?

Els bisbes no som veus d’individus o de particulars. La nostra veu vol ser un ressò evangèlic aplicat a la situació present. I tenim per un costat el contingut d’un missatge evangèlic i per l’altre tenim un límit: el que manifestem no ha de ser partidista. I ha de ser catòlic, en el sentit de ser obert a qualsevol cosa opinable moralment. Aquest és el límit fonamental.

Per això, el pronunciament de l’Església oficial mai pot ser una casuística. Sempre incideix en els fonaments. Perquè la decisió cas per cas ha de ser de la consciència de cadascun dels creients. Qualsevol creient té tot el dret a dir-nos que el bisbe ningú li ha donat el certificat d’especialista. Per exemple en un problema de negocis, el bisbe pot parlar de la repercussió en la justícia social, en la legitimitat d’un procediment... però ens poden dir: “vostè predica des de la trona: deixi la trona i vingui aquí al món empresarial, dels negocis, o de la política i a veure com s’ho fa”. Això és el que a vegades ens retreuen alguns laics, i alguns amb tota la raó.

En altres moments polítics transcendentals, com va ser la Transició, l’Església va tenir un paper remarcable que ara no ha tingut a Catalunya. Per això, pot quedar la impressió que ara els bisbes catalans han volgut passar més de puntetes per no prendre-hi mal.

El moment de la transició era un repte que es vivia a tota l’Església. Penso en Pau VI i el seu paper col·laborant perquè s’implantés la democràcia a Espanya. Eren problemes claríssimament de Drets Humans. L’Església no deia aquest és el camí concret de la transformació política, però posava les bases en l’afirmació dels Drets Humans. Avui, quan l’Església es troba en un sa pluralisme d’opcions polítiques no tenim cap pretensió de ser protagonistes. Si has de guardar silenci o has de parlar... Si que són valors indiscutibles la crida al diàleg, a l’enteniment, oferint-se com intermediaris... o la crida al respecte dels drets i mirant que els més perjudicats i els més necessitats siguin els protagonistes de la decisió política.

Hi ha hagut grups, partits, gent del bisbat demanant que l’església s’hi impliqui més?

Sí. De gent apel·lant a l’evangeli, les he rebut per les dues bandes. Del problema del pronunciament sobre la independència, del no a la independència, els presos... Jo sempre els he contestat des del pronunciament dels mateixos bisbes, que normalment són consensuats entre tots. O des del que hem rebut de la mateixa Roma. En la primera visita Ad Limina que van fer els bisbes de Catalunya al papa Francesc el 2014 ens dir directament que havíem  de treballar per la persona i pels Drets Humans. Però que no hi ha raons fonamentals evangèliques per imposar una opció o altra; que qualsevol opció sigui a favor o en contra de la independència o de l’autogovern és legítima. Un nacionalista espanyol no és menys fidel a l’evangeli que un nacionalista independentista. És a dir, són àmbits en els que ningú ens ha donat legitimitat per entrar-hi magisterialment. Personalment pots pensar el que vulguis.

Jo tinc molt clara l’obligació moral d’estimar Catalunya. És ineludible, és un dret i un deure de qualsevol cristià estimar el teu país i treballar per ell. Però estimar-lo més no vol dir que siguis més independentista o menys. Hi ha molt bons catalans que estan contents amb l’Estatut d’autonomia que tenim i altres molt bons catalans que no hi estan contents. Mentre una persona pugui recitar el credo i sentir-se ben cristià, si un està pensant en la independència i l’altre no, el bisbe no pot dir qui està més en l’Evangeli.

 

“ESTIC CONVENÇUT DE LA SINODALITAT. NO ÉS UNA MODA”

 

El primer vicari general de Sant Feliu el va escollir perquè va ser el nom més votat entre els capellans en una consulta. També els seus col·laboradors sempre destaquen que vostè exerceix de bisbe posant per davant la confiança i la consulta.

Sí, sí. Mossèn Jaume Berdoy va ser escollit entre els capellans i una gran majoria de laics. Per alguns això pot donar una imatge de debilitat o de treure’s responsabilitats de sobre. Doncs no. Estic ben convençut que l’Esperit treballa i viu en cadascuna de les persones fidels. I sobretot en els que són cridats al ministeri i en els cristians que treballen en l’Església. Estic convençut de la sinodalitat. No és una moda.

L’Església és un poble de Déu animada per l’Esperit. I l’Esperit no està en exclusiva en cap bisbe. El bisbe ha d’escoltar, sense renunciar a la seva missió d’unitat i de garantia de vincle a la comunió de l’Església. A més la sinodalitat és educativa. Ja ho veia quan treballava en la pastoral juvenil, de consiliari, en col·legis o en moviments... L’educació de la no directivitat cristiana. És a dir, fer sortir de la persona el que porta a dins i ajudar-la a madurar des d’ella mateixa ajudada per l’Esperit. L’educador o el qui té una responsabilitat és un acompanyant d’aquest creixement i desenvolupament de la persones o de les comunitats.

Aquest model de sinodalitat encaixa gaire amb la itinerància episcopal? Bisbes com vostè que arriben a una bisbat que no coneixen?

El bisbe és un jardiner que fa un jardí en un terreny selvàtic. No crea la planta. Deixa que la planta surti però ajuda a que tingui forma harmònica dins del conjunt. És la bellesa de la comunitat i de l’Església. Els diferents carismes i les diferents persones van aportant la seva part, la seva forma, la seva olor, la seva alçada, els seus fruits... però el jardiner no substitueix ningú. Aquest plantejament permet que estiguis allà a València en un seminari sent rector i que t’enviïn a Eivissa. Quan em van nomenar bisbe d’Eivissa em preguntava “però jo que tinc a veure amb Eivissa, que només hi he estat una vegada i que no conec en absolut?” Però després et trobes amb què vol dir ser apòstol. Quants quilòmetres va fer Sant Pau? Tu ets apòstol de Jesucrist i has d’anar on Jesucrist et demani.

Vas trobant la teva missió de bisbe amb la realitat que hi ha, amb el que dona de si aquella comunitat. I vas mirant com allò pot créixer en harmonia i en unitat. Llavors t’envien a Sant Feliu, un altre lloc absolutament diferent i que gairebé no sabia on era, i esperes llegir la veu de l’Esperit en aquest lloc. Allà on siguis has de discernir sobre la situació i espai, que són situacions històriques i espais físics de l’Esperit. Primer escoltar, primer observar, fer lectura de la realitat i després decidir.

Aquest jardiner no seria més raonable que sortís de la comunitat, com era el model de les primers esglésies?

La primitiva església des del primer moment va tenir veus que convocaven en nom de Jesucrist. I es deixaven acompanyar per aquell qui en nom de Jesucrist estava realitzant la seva missió. Com deia Benet XVI, el fet que hi hagi ministres i bisbes designa que l’Església no es crea a si mateixa, sinó que és convocada, és cridada i acompanyada. Però el subjecte que camina és l’Església sencera; el poble i l’apòstol. L’apòstol sense el poble no té cap sentit, però l’Església sense l’apòstol no es pot dir que sigui de Crist. Pot ser un grup molt maco i que faci molt de bé, però l’Església de Jesucrist és aquesta Església convocada per la veu apostòlica, i acompanyada i discernida per la veu apostòlica. Això és el que va experimentar l’Església en els seus orígens.

El repte que tenim els bisbes és trobar-nos dins d’aquesta comunitat. No fora d’ella. I respirar amb ella. Això és la sinodalitat. És un repte i una ascesis pel bisbe i són dos pols que s’han d’equilibrar. Jo estimo la diòcesi Sant Feliu, estimo Catalunya i estimo la gent. Me’n sento membre, veí, conciutadà com qualsevol. I, d’altra banda, soc valencià i tinc la meva història i idiosincràsia.

Però, per exemple, de Sant Feliu segur que aviat ens posaríem d’acord en dos o tres noms de capellans que podrien ser un excel·lent bisbe de la diòcesi...

Hi va haver un moviment que deia que el bisbe nomenat a una diòcesi ja s’hi quedava, que la seva esposa era aquesta diòcesi i no es podia trencar aquest matrimoni. En canvi aquest principi d’estabilitat s’ha de compensar amb l’obertura i disponibilitat en l’Església universal.

Certament és un repte pels qui venim de fora. Però quan ordenem un prevere en una diòcesi l’ordenem per tota l’Església. Aquest compromís encara hi és més quan s’ordena un bisbe. El bisbe té en el seu ADN la universalitat. És corresponsable de tota l’Església, i d’aquí ve el sínode, el concili, i tots els organismes de participació universal.

 

“QUAN PARLES AMB PERSONES AMB LES QUE NO COMPARTIM EL SENTIT DE MATRIMONI O LA RELACIÓ COS-ESPERIT, VEUS QUE REALMENT ESTEM MOLT LLUNY”

 

Parlem de la pastoral familiar que vostè coordina a la Conferència Episcopal Tarraconense. Quina la tasca fa en aquest àmbit?

A Catalunya no tenim un secretariat de pastoral familiar. Des de la Tarraconense coordino els delegats que hi ha a Catalunya, perquè hi ha algunes diòcesis que no en tenen. Ara estem més aturats, però hem tingut moments importants amb una campanya a favor de la família o l’estudi dels diferents projectes de família que tenen els partits que concorren a les eleccions. Insistim en quin és el model familiar, de matrimoni, comunitat de vida i amor com defineix el Vaticà II.

Al voltant de la família com a nucli social hi ha diferents problemes de tipus social i moral. Famílies empobrides, famílies immigrants, famílies trencades... després famílies reajuntades, del mateix sexe... Però no anem més enllà ni més ençà del que diu la paraula del Papa. No som un òrgan de magisteri, sinó una coordinació dels delegats diocesans.

Quan els mitjans generalistes entrevisten un bisbe o un responsable eclesiàstic sempre li treuen els temes sobre l’homosexualitat, el divorci, els anticonceptius... Temes vinculats a la sexualitat.

Tots aquests problemes tenen al darrera una antropologia i una cosmologia cristiana que no és compartida per les ideologies dominants. Quin concepte de sexualitat, de cos humà, d’amor...? Què vol dir estimar segons l’Evangeli? Són conceptes que una persona ha rebut i que han amarat la totalitat de la seva vida a partir de l’Evangeli. I hi ha gent que no ho comparteix.

Però realment és un problema de concepte o de la concreció que proposa l’Església?

Jo també pensava que podríem deixar de banda el problema de les concrecions. Però no. Avui el problema està en els principis. Per exemple, quan parles amb persones amb qui no compartim el sentit de matrimoni o la relació cos-esperit, veus que realment estem molt lluny en els conceptes.

Quan s’està dient a la gent jove que el cos és per a fer-lo servir per la seva satisfacció i la sexualitat per passar l’estona, però jo penso que el cos és persona humana en la seva integració i dignitat, vol dir que no pensem igual des del principi. Podríem dialogar sobre els principis. Però la sexualitat no és passar l’estona, és una trobada personal entre dos cors que s’estimen, és un suport físic per l’amor. Llavors estem molt lluny del que entenem per amor. Em sap molt greu quan hi ha conflictes en allò més concret, sense entrar en la profunditat i seriositat en els principis. Si banalitzem la sexualitat tot és possible perquè la sexualitat és un element sagrat en la relació personal profunda de dues persones que s’estimen. És molt més del que es pensa.

Quin és el canvi que proposa el papa Francesc en l’Amoris Laetitia?

El canvi d’hermenèutica, de paradigma. El que fa el papa és posar l’accent sobre el subjecte que ha triar. Més que en la norma, posa l’accent en què la consciència és l’últim criteri per decidir. Però la consciència s’ha de deixar il·luminar. La consciència s’ha de discernir. I discerniment no és què m’agrada o què trio el meu gust. Discerniment és escolta, mirar d’aplicar el principi o la norma al cas concret. Aquest exercici és ben complicat. No només en la sexualitat. En consciència estimes a la teva dona? Estimes al teu home? En consciència? T’has plantejat si aquesta estimació neix del profund del teu cor? Això és molt difícil de dir. Tothom es casa, s’enamora o projecta la vida, i té fills en consciència. Això voI dir que et pots divorciar en consciència. Però ja m’agradaria que fos així, que la vides fossin il·luminades realment en consciència. També en consciència la gent s’insulta o fa la guerra...

Consciència és aturar-se, fer un judici... Per això el Papa accentua el valor subjectiu. El subjecte escolta, el subjecte mira la realitat. I en un principi potser pensava una cosa i n’acaba pensant una altra. Perquè hi ha hagut un esforç d’interiorització i ha descobert tot l’esforç de desfer els principis egoistes, ha alliberat l’amor i ha descobert diferents interessos interiors, desitjos, passions i mil coses que li impedeixen obrar en llibertat. Això és una consciència purificada i formada. La consciència madura per una persona és un tresor. Si a mi una persona em diu que ha fet uns exercicis, que s’ha alliberat de tots els interessos egoistes de la seva vida i que en consciència farà això o allò, endavant. La teva consciència és un ressò de la veritat. No de la veritat en si mateixa, sinó de la veritat per tu en aquesta situació.  

Les vides precàries de les dones enfront de la crisi, nou cicle al Palau Macaya

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Obra social “la Caixa”) El nou Observatori Social de la Fundació ”la Caixa” presenta el cicle de reflexió Vides precàries. Dones enfront de la crisi, al Palau Macaya. Una iniciativa que té com a objectiu buscar les causes de la precarietat en l’entorn laboral de les dones, així com la seva invisibilitat enfront de les institucions i les fronteres.

El cicle està coordinat i moderat per Clara Serra, filòsofa i investigadora de la UB, i vol abordar les grans desigualtats estructurals que fan que les crisis econòmiques, com també la crisi sanitària actual, tinguin un impacte especial en les dones. Format per quatre diàlegs, aquest cicle se celebrarà de manera presencia (amb reserva prèvia i complint tots els protocols establerts per la crisi sanitària) i també s’emetrà online, a través del canal youtube corporatiu.

La primera trobada, que porta per nom Feines essencials precàries, se celebrarà dimecres 3 de març, de 18:30h a 20 h des del Palau Macaya de la Fundació ”la Caixa” i estarà dedicada a abordar les desigualtats de gènere al món laboral i la inseguretat laboral de tantes dones que fan eines essencials per a la societat en condicions de precarietat. Per tractar aquest tema, se celebrarà un diàleg on hi participaran Pastora Filigrana, advocada especialista en dret laboral i sindical i part del Sindicat Andalús de Treballadors i Treballadores (SAT), i Eulàlia Corralero, treballadora de la neteja i fundadora de Las Kellys, i Sara Moreno, professora de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

El 10 de març serà el moment de parlar de les Cures en temps de crisi, sobre el paper, la importància i el reconeixement de les cures a la nostra societat. Per abordar aquest debat, es comptarà amb les intervencions de Sandra Ezquerra, doctora en sociologia i professora a la Universitat de Vic; Rafaela Pimentel, treballadora de la llar i activista pel reconeixement de les feines de cures; i Ada Colau, alcaldessa de Barcelona.

El debat Dones invisibles enfront de les institucions analitzarà algunes de les formes d’invisibilitat institucional de les dones, especialment la situació d’alegalitat de les prostitutes i els efectes que la crisi sanitària i econòmica hi està exercint. En aquest tercer debat, que se celebrarà el 17 de març, hi col·laboraran: Martina Kaplun, tècnica especialista en tràfic d’éssers humans a Diaconía; Paula Ezquerra, treballadora sexual i activista; Cristina Garaizábal, psicòloga, activista feminista i cofundadora del col·lectiu Hetaira, i Encarna Bodelón, jurista feminista i professora de Dret a la Universitat de Barcelona.

El 24 de març, el cicle es tancarà amb el debat Dones entre fronteres, on es comptarà amb les intervencions d’Helena Maleno, defensora de drets  humans, especialista en migracions i tràfic d’éssers humans i fundadora del col·lectiu Caminando Fronteras; Lorena Garrido, investigadora del Grup Antígona de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Victoria Columba, activista antiracista integrant del moviment #RegularizaciónYa. En aquest darrer diàleg es parlarà sobre els efectes que les polítiques de fronteres, les lleis d’estrangeria i el codi penal tenen sobre la vida de les persones migrants, especialment de les dones i la seva vulnerabilitat.

L'Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”

Des del mes d'abril de 2020, el Palau Macaya i l'Observatori Social de ”la Caixa” es fusionen en un sol equip amb l'objectiu de construir un nou pacte social a través de la reflexió i la generació de coneixement i pensament crític, amb prioritat ibèrica, projecció europea i visió global.

El nou Observatori Social de la Fundació ”la Caixa” té per missió ser un motor de canvi multicanal, multidisciplinari i multigeneracional per contribuir a la consecució dels reptes de la societat i a la construcció d'un nou full de ruta per a una realitat més justa, amb menys persones vulnerables. Per això, es crearan aliances nacionals i internacionals amb la complicitat del món diplomàtic, institucions europees, organitzacions i fundacions rellevants.

El Museu Episcopal de Vic incorpora una pintura renaixentista dels Gascó

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(MEVEl Museu Episcopal de Vic (MEV) ha incorporat una nova obra a les seves sales. Es tracta de La Sagrada Família amb sant Joanet del pintor Perot Gascó, datable al segon quart del segle XVI. L'obra, d'una qualitat extraordinària i en un excel·lent estat de conservació, ha estat cedida en dipòsit pel col·leccionista d'art i mecenes, Joan-Artur Roura Comas.

La Sagrada Família amb sant Joanet es pot veure a la sala 13, juntament amb altres obres atribuïdes o documentades tant al pare Joan Gascó com al fill Perot o a altres membres del taller familiar. La incorporació enriqueix de manera notable la lectura de la col·lecció de pintura renaixentista del museu. L'obra serveix per seguir mostrant l'evolució estilística, tècnica i compositiva dels Gascó, un dels tallers més representatius amb els que el Renaixement va irrompre en l'art català i del que el MEV en conserva la seva producció més representativa.

L'escena de la Mare de Déu amb el Nen que es pot veure en aquesta pintura va ser molt habitual en la pintura devocional renaixentista, que la va anar ampliant i complementat de diferents maneres amb l'ús de fonts apòcrifes o pietoses entorn de la infantesa de Crist. Per exemple, Maria pot trobar-s'hi en actitud reflexiva o bé alletant Jesús; s'hi pot afegir sant Joan Baptista infant que juga amb el seu cosí o també sant Josep, sovint llegint. La taula de la col·lecció Roura té entre els seus grans valors que conté gairebé tots aquests elements possibles: Maria amb el Nen a la falda, a qui un àngel presenta una creu en anunci de la Passió; davant seu sant Joanet, de qui el vestit de pell prefigura també la condició profètica; i a la dreta, un sant Josep ancià que, amb l'ajut d'unes ulleres, llegeix les Escriptures amb el cap recolzat a la mà esquerra.

A Perot Gascó se li atribueix fins a nou taules amb variants d'aquest tema, cinc de les quals es troben avui al MEV. L'artista, fill del pintor Joan Gascó, va estar al capdavant del taller familiar entre 1529 i la seva mort el 1546. Amb obres com La Sagrada Família amb sant Joanet, Perot Gascó introdueix al taller dirigit pel seu pare una pintura més moderna.

La voluntat de sumar amb col·leccions privades d'art medieval

El dipòsit d'aquesta obra és fruit de la generositat del col·leccionista Joan-Artur Roura i de la seva voluntat de col·laboració amb el MEV i amb les institucions culturals i artístiques del país perquè la ciutadania pugui gaudir de l'art. El museu, tal com va transmetre personalment a Roura fa unes setmanes, agraeix públicament aquest dipòsit. En aquesta mateixa línia, el MEV es proposa seguir aprofundint en les col·laboracions entre museus i col·leccions privades en la perspectiva d'un sistema cultural català més sòlid.

En els pròxims mesos està previst fer un acte de presentació de la peça amb la participació de Joan-Artur Roura. L'activitat es programarà en funció de l'evolució de la pandèmia i de l'autorització de les autoritats perquè els museus puguin programar activitats culturals per a grups.

El Papa a l’Iraq: des d’Abraham per reconèixer-se com a germans

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Andrea Tornielli –Vatican News) Francesc inicia el viatge més difícil i important del seu pontificat: la proximitat amb els cristians, el suport a la reconstrucció del país devastat per les guerres i el terrorisme, una mà estesa als germans musulmans. El somni de Joan Pau II es fa realitat. Els cristians iraquians feia vint-i-dos anys que esperaven el Papa. Va ser el 1999 quan sant Joan Pau II va planejar un curt però significatiu pelegrinatge a Ur dels Caldeus, la primera etapa del viatge jubilar als llocs de salvació. Volia partir d'Abraham, del pare comú reconegut per jueus, cristians i musulmans. Molts van desaconsellar-ho al vell pontífex polonès, demanant-li que no fes un viatge que pogués córrer el risc de reforçar Saddam Hussein, encara al poder després de la primera guerra del Golf. El papa Wojtyla va seguir el seu camí tot i els intents de dissuadir-lo, sobretot per part dels Estats Units. Però, finalment, aquell viatge llampec estrictament religiós no es va dur a terme a causa de l’oposició del president iraquià.

El 1999 el país ja estava de genolls a causa de la cruenta guerra contra l'Iran (1980-1988) i les sancions internacionals després de la invasió de Kuwait i la primera guerra del Golf. Aleshores, els cristians a l’Iraq eren tres vegades més nombrosos que avui. El viatge perdut de Joan Pau II va continuar sent una ferida oberta. El papa Wojtyla va alçar la veu contra la segona expedició militar occidental al país, la ràpida guerra del 2003, que va acabar amb el derrocament del govern de Saddam. A l’Àngelus del 16 de març, va dir: “Voldria recordar als països membres de les Nacions Unides, i en particular a aquells que formen el Consell de Seguretat, que l'ús de la força representa l'últim recurs, després d’haver esgotat totes les altres solucions pacífiques, d’acord amb els coneguts principis de la mateixa Carta de les Nacions Unides”. Després de l’Àngelus, va afirmar: “Pertanyo a aquella generació que va viure la Segona Guerra Mundial i va sobreviure. Tinc el deure de dir a tots els joves, als més joves que jo, que no han tingut aquesta experiència: ‘Mai més la guerra!’, com va dir Pau VI en la seva primera visita a les Nacions Unides. Hem de fer-hi tot el possible!”.

Va quedar sense escoltar per aquells “joves” que van fer la guerra i no van poder construir la pau. L’Iraq va ser afectat pel terrorisme, amb atacs, bombes i devastació. El teixit social es va esfondrar. I el 2014 el país va veure com s’afirmava l’autodenominat Estat Islàmic proclamat per l’ISIS. Més devastació, persecució, violència, amb potències regionals i internacionals compromeses a lluitar en terra iraquià. Amb la multiplicació de milícies fora de control. Amb un cost elevat de vides humanes, la població indefensa, dividida per afiliacions ètniques i religioses.

La “geopolítica” de Francesc

Observant la situació iraquiana, es pot sentir de primera mà la concreció i el realisme de les paraules que Francesc va voler gravar a la seva última encíclica Germans tots: "Ja no podem pensar en la guerra com una solució, ja que els riscos probablement sempre seran superiors a la hipotètica utilitat que se li atribueix. Davant d’aquesta realitat, avui és molt difícil donar suport als criteris racionals desenvolupats en altres segles per parlar d’una possible ‘guerra justa’. Mai més la guerra! (...) Tota guerra deixa el món pitjor del que va trobar. La guerra és un fracàs de la política i de la humanitat, una rendició vergonyosa, una derrota davant les forces del mal”.

Al llarg dels anys, centenars de milers de cristians s’han vist obligats a fugir de casa per buscar refugi a l’estranger. En una terra d’evangelització primerenca, l’església molt antiga de la qual té orígens que es remunten a la predicació apostòlica, els cristians avui esperen la visita de Francesc com una alenada d’aire fresc. El Papa havia anunciat fa molt de temps la seva voluntat d’anar a l’Iraq per consolar-los, seguint l’única “geopolítica” que el mou, és a dir, mostrar proximitat amb els qui pateixen i afavorir, amb la seva presència, processos de reconciliació, de reconstrucció i pau.

Per aquest motiu, malgrat els riscos associats a la pandèmia i la seguretat, malgrat els atacs recents, Francesc ha mantingut aquesta cita a la seva agenda fins ara, ha decidit no decebre  tots els iraquians que l’esperen. El cor del primer viatge internacional, després de quinze mesos de bloqueig forçat per les conseqüències del Covid-19, serà Ur, la ciutat d’on va partir el patriarca Abraham. Una oportunitat per pregar juntament amb els creients d'altres confessions religioses, especialment els musulmans, per redescobrir les raons de la convivència entre germans, per tal de reconstruir un teixit social més enllà de faccions i grups ètnics, i enviar un missatge a l'Orient Mitjà i al món sencer.

“Il caso Hasel è la scintilla che fa bruciare la rassegnazione dei giovani”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Valentina Laferrara –CR)  Le manifestazioni per l’arresto del rapper Pablo Hasél hanno coinvolto nelle ultime settimane migliaia di persone in diverse città della Catalogna. E hanno messo i giovani al centro del dibattito pubblico. In questo scenario, Catalunya Religió ha organizzato una tavola rotonda con cinque giovani impegnati in diversi movimenti e associazioni sociali ed educative della Chiesa. Obiettivo: conoscere direttamente cosa pensano di questa mobilitazione e quali sono i loro sentimenti, bisogni, paure e desideri per il futuro

Tutti hanno concordato che le manifestazioni non sono solo uno strumento per reclamare la liberazione del rapper ma anche per esercitare la libertà di espressione. “È un diritto che tutti dovremmo rispettare, non c’è scusa per limitarlo” sostiene Carme, 20 anni, studentessa di Filosofia che ha intenzione di diventare insegnante per trasmettere agli studenti l’importanza di avere un punto di vista critico. Ha preferito mantenere l’anonimato come pure per l’associazione a cui è legata.

“Mi sembra giusto che ognuno esprima quello che vuole e che sente” afferma Kevin, 18 anni, che studia in un progetto dei Salesiani di S. Jordi – PES a Lleida. “Quello che non mi sembra giusto è incendiare le cose perché credo che la città, le moto e i poliziotti non abbiano alcuna responsabilità”. Kevin vuole diventare pompiere per aiutare le persone ed essere presente quando serva.

Nemmeno Alberto, studente di Architettura di 23 anni e responsabile di un centro ricreativo a El Prat de Llobregat, è d’accordo con i violenti scontri degli ultimi giorni. Però insiste sul fatto che non bisogna generalizzare perché i disordini non rappresentano la maggioranza della protesta. E critica che, come è successo con la seconda ondata della pandemia, si sia tornati a incolpare i giovani della crisi collettiva.

“Mi fa rabbia che si criminalizzino queste manifestazioni invece di riflettere sul perché stanno avvenendo” dice sulla stessa linea Mar, criminologa di 24 anni e tecnica della JOC Nacional de Catalunya i les Illes (Gioventù operaia cristiana di Catalogna e Baleari) dove promuove il legame tra diverse associazioni giovanili.

Tutti concordano sul fatto che la partecipazione dei giovani alle proteste è sintomo del malessere che vivono riguardo alle azioni della polizia e della classe politica, oltre che della crisi sociale ed economica accentuata dalla pandemia. “Il caso di Pablo Hasél è la scintilla che fa bruciare i sentimenti di rassegnazione dei giovani” spiega Arnau, 23 anni, responsabile di Esplai Estel, struttura dei claretiani situata all’Eixample di Barcellona, che frequenta un master in Gestione d’impresa ed economia sociale.

Mar sostiene che i giovani “sono arrabbiati, indignati, tristi e depressi” perché “sentono di essere stati messi da parte”. Afferma che dall’inizio della pandemia hanno visto limitate le loro possibilità di condividere le proprie opinioni, i sentimenti e i desideri e “questo si nota” nelle manifestazioni degli ultimi giorni.

“Non si considerano i giovani come parte fondamentale o imprescindibile della società” afferma Arnau. “L’arresto di Hasél – conclude Carme – è una scusa per chiedere molte altre cose” legate “alla crisi generale che da molto tempo cova a Barcellona”. Tra le altre questioni, gli sfratti, la crisi abitativa e la disoccupazione giovanile.

 

Vaig haver de llegir dues vegades (perquè no acabava de creure’m el que llegia), l’article, ‘Pocs contenidors cremats’ (Regió 7, 24 de febrer de 2021), de la senyora Carlota Riera, degana de la facultat de Ciències de la Salut de Manresa.

Què han après les residències de gent gran amb la Covid-19?

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Ignasi Escudero –CR) Les residències de gent gran porten un any en el punt de mira de l’opinió pública. Des que es va iniciar la pandèmia de la Covid-19 aquest centres assistencials, on moltes persones van a passar els darrers anys de la seva vida amb la cura més necessària, s’han vist afectats de ple tant per la vulnerabilitat sanitària de les persones residents com pels efectes que han causat les restriccions imposades per les administracions.

Agents actius del sector i experts consideren que s’ha garantit el major benestar i seguretat que han pogut amb els recursos que tenien a l’abast. Al llarg d’aquest any de pandèmia s’han obert debats com el model d’atenció a la gent gran, la seva protecció i el combat contra la soledat, que va més enllà de les parets dels centres residencials. Malgrat tot, segueix tractant-se d’un àmbit que queda apartat d’un debat serè i garantista, com mostra l’amenaça de desnonament que amenaça una residència de Barcelona aquesta setmana.

Fins a 8.707 persones han mort a les residències catalanes a causa de la Covid-19 o amb símptomes compatibles. Una xifra que representa un elevat percentatge de les defuncions motivades pel virus a Catalunya.

Per a Josep Vidal, membre de la junta de l’Associació de Centres Sociosanitaris Catòlics de Catalunya, l’inici de la pandèmia va estar marcat per la manca de material sanitari adequat. “Vam passar els primers quinze dies sense res”, afirma. Amb l’arribada de material i l’ajustament dels protocols el primer embat de la pandèmia va canviar.

“Per nosaltres va ser fonamental canviar de les ‘residències bombolla’ als pisos confinats”, explica Vidal, un canvi que ha estat marcat pel “desconcert” i la “manca de coordinació” entre els departaments de Benestar i Salut.

Per Vidal aquest “divorci” dins de l’administració pública ha estat una gran complicació per fer front a la pandèmia dins de les residències. “A dia d’avui encara ens han de respondre preguntes o explicar qui pagarà el material que hem hagut de posar de més”, critica.

Justícia i Pau, en un comunicat emès a finals de la segona onada, va destacar que el focus polític en relació a les residències geriàtriques passa per posar fre als interessos privats que s’han interessat en l’obertura ràpida de residències per tal “d’obtenir un benefici econòmic ràpid”.

Model centrat en la persona

Tot i l’angoixa generalitzada, els equips professionals “han donat el 150%”, defensa Vidal. En alguns casos el personal dels centres s’ha confinat amb els residents, per evitar nous contagis. Aquesta entrega, a banda de donar-se en unes circumstàncies excepcionals, ha mostrat el “model d’atenció centrat en la persona”.

Per la professora Montserrat García, directora del màster en gerontologia i promoció de l'autonomia personal i docent-investigadora de la Facultat d'Educació i Treball i Social Pere Tarrés-URL, la crisi sanitària ha mostrat que hi ha un model d’atenció fort i ajustat a les necessitats: aquell que se centra en la persona.

“Es tracta de conèixer en profunditat cada persona resident i cenyir-se a les seves necessitats”, afirma. Això passa per “tenir en compte què li agrada menjar, a quina hora prefereix dutxar-se, saber què vol tenir al seu voltant o fins i tot portar els mobles de casa seva”. No es tracta de configurar uns horaris als que s’han d’adaptar els residents, sinó que “el model de gestió s’articula al voltant de cada usuari”.

Blindar les residències

“Un any aïllats és molt de temps, té un gran impacte en la gent gran”, diu García. I és que la Covid-19 no ha estat l’únic factor que ha atacat els centres residencials. La soledat, marcada pel confinament, és l’altre gran cop que ha rebut la gent gran.

García fa una distinció entre estar sol i aïllat. “Dins de les residències els professionals han fet tot el que estava al seu abast”, afirma, però “la manca de xarxa s’acaba convertint en aïllament”. Els residents no estaven sols, tenien al personal del centre al seu costat atenent-los, però “sí que han estat aïllats”, i això “deixa una empremta molt forta” en el benestar i l’autonomia personal.

Un moment de la vida en què ha marcat més és el dol. Tant en la vivència dels darrers dies de la vida com en la pèrdua d’éssers estimats. “No poder veure la teva família abans de morir, o no acomiadar-te del teu avi és molt dur”, assenyala García. Una situació molt extrema que ha portat a replantejar l’acompanyament en molts centres.

La pandèmia ha escapçat els protocols d’acompanyament a la mort. Molts d’ells “marcaven que els professionals acompanyaven les 24 hores del dia a la persona si la família no podia ser-hi. No els deixàvem anar de la mà”, detalla l’experta en gerontologia. “Hi ha qui té por, qui s’aferra, i això requereix un contacte pell amb pell que ha desaparegut”, lamenta.

Acompanyament espiritual

L’acompanyament espiritual, de vital importància per a moltes persones residents especialment al final de la seva vida, també s’ha vist afectat. “S’ha atès amb el personal que hi havia”, explica Vidal. En alguns centres, on hi conviuen religioses o algun capellà, aquest acompanyament s’ha pogut mantenir sota mínims, però en la majoria de centres “hi ha hagut un dèficit en l’acompanyament espiritual, per les circumstàncies de la pandèmia”, reconeix García.

Llenties solidàries: un concurs amb Carme Ruscalleda i Ada Parellada

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Centre Sant Jaume) Després de 8 anys celebrant el Sopar de Llenties Solidàries a benefici del Centre Sant Jaume, l’entitat de Badalona ha hagut de donar-li la volta al Sopar per treure endavant aquest important esdeveniment de captació de fons, reconventint-lo en un concurs.

Tres cuiners amb estrella Michelin s’han apuntat al I Concurs de Llenties Solidàries del Centre Sant Jaume: Carme Ruscalleda, Eduard Xatruch del restaurant Disfrutar i Oriol Rovira, xef del restaurant Els Casals, a Sagàs. La televisiva Ada Parellada, l'influencer gastronòmic Rafuel55, la guanyadora de la setena edició de Masterxef Júnior, Lú Pérez, i el cap de cuina d’F.Roca a l'escola Sant Ignasi de Sarrià, Jordi Gras, cuinaran en exclusiva una recepta elaborada a base de llenties per als participants al Concurs. 

Fent un donatiu voluntari a través de la pàgina web els inscrits rebran un enllaç als vídeos de les receptes i entraran automàticament en el sorteig d’un taller cuina per a dues persones amb el xef Rafuel a l’espai MIT&Rafuel. A més, tots els donants tindran dret a participar al Concurs i a guanyar un dels dos davantals del Centre Sant Jaume. Només hauran d’elaborar un plat de llenties seguint les passes d'algun dels xefs col·laboradors o cuinar la seva pròpia recepta, enviar fotos i vídeos del procés i convèncer la presidenta del jurat, Lu Pérez.

Armand Puig: “La darrera cosa que hem de sentir en aquest moment és por”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Ateneu Sant Pacià) “La Covid-19 no és una anècdota, un parèntesi en la normalitat existent, sinó una demostració que ens trobem realment en un canvi d’època”, va dir el doctor Armand Puig, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP), en la presentació delCongrés Internacional ‘Les ferides i les esperances d’un món malalt a la llum de la teologia de l’encarnació’. La primera part del congrés, dedicada a ‘La crisi global del coronavirus’, ha tingut lloc del 23 al 25 de febrer. Durant aquests tres dies, vuit experts han enfocat el tema de la pandèmia des de vuit àmbits humans i socials: el sanitari, l’econòmic, el geopolític, el social, l’antropològic, el mediambiental, el tecnològic i l’educatiu.

Un dels objectius del Congrés ha estat oferir les coordenades en què es mou el moment present, caracteritzat per la malaltia del coronavirus i les seves múltiples conseqüències, i per una altra malaltia, també transversal: l’individualisme de persones i pobles. També ha ajudat a comprendre com la Covid-19 altera una globalització de signe purament material i planteja una pregunta sobre el futur de la humanitat. Armand Puig considera que “la teologia cristiana pot i ha de realitzar una aportació substantiva en un moment en què, tot i la fatiga, es desenvolupen nous paradigmes i s’entreveuen nous instruments; som només a l’inici d’un procés que portarà anys. Però la darrera cosa que hem de sentir en aquest moment –va remarcar– és por. Hem de tenir esperança”.

Les vuit intervencions dels experts

En l’àmbit sanitari, el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, ha explicat que amb la pandèmia hem passat d’una idea de sanitat local a una sanitat global. Padrós ha dit que “aquesta crisi sanitària i social ens ha ensenyat que la salut ja no és individual o de petita col·lectivitat, sinó que és global; i ara tenim l’oportunitat de situar-nos en la fraternitat de tots els humans”. “La nostra condició humana és fràgil, i la pitjor malaltia, quan tinguem la pandèmia controlada, és la pobresa; per tant, la necessària assumpció de fragilitat col·lectiva ens portarà a sortir-ne col·lectivament”, ha declarat.

En l’àmbit econòmic, el doctor Guillem López Casasnovas, de la Universitat Pompeu Fabra, ha destacat la pèrdua d’un 13% del PIB, cosa que ha repercutit generant més desigualtat en l’economia productiva, tant familiar com local, mentre que només ha portat beneficis a uns pocs. Ha dit que “el coronavirus ens força a tots a una cura d’humilitat; retorna la por, la mort ens iguala, i no per l’eternitat promesa, sinó pel contagi avui de qui pensava que era poc més que una grip”. “Tal és la disrupció en la que vivim que el món d’ahir no troba transició en el món real d’avui; els valors col·lectius perden peu –fins i tot els valors negatius, com les guerres que avui ens estalviem-, per a guanyar-ne l’individualisme”, ha afegit.

En l’àmbit geopolític, l’ex viceministre d’Exteriors d'Itàlia, Mario Giro, ha fet una crida a trobar aliances en matèria geopolítica, quelcom que considera “la clau de l’èxit”, i ha insistit en “no menysprear el paper que juga Rússia”.

En l’àmbit social, el doctor Michel Wieviorka, de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (París), ha dit que la pandèmia ha posat de manifest la desigualtat social i cultural, i que cal situar-la en la llarga història de les epidèmies per poder meditar millor sobre la idea que després de les pandèmies arriba un nou període històric que ens portarà a reflexionar per a viure d’una altra manera. El Dr. Wieviorka ha recordat que “ningú no s’ha interessat pels joves, i especialment pels estudiants, durant gairebé un any; se’ls ha ignorat”, ha denunciat. El sociòleg creu que la pandèmia representarà un punt d’inflexió a nivell social per a moltes persones a Occident.

En l’àmbit antropològic, la doctora Begoña Román, de la Universitat de Barcelona, ha explicat que “la cohesió social només acampa allà on l’altre és un dels nostres; des d’aquesta caldrà institucionalitzar millor el diàleg i, més enllà dels vots per majoria, impedir preferències de majories contradictòries amb els drets de tots i el mal dels més desafavorits”. “Només la fraternitat pot generar la lleialtat a qualsevol superior a un mateix perquè el transcendeix. L’humanisme es caracteritza precisament per considerar sagrat a qualsevol ésser humà, sigui considerat germà per ser fill de Déu, com ho és en la tradició cristiana o, com en el socialisme utòpic, perquè és un germà de la humanitat comuna que és un deure protegir i millorar les seves condicions de vida en el futur”, ha matisat. “Pal·liar la vulnerabilitat exigeix crear entorns relativament estables, capacitant els subjectes per a la gestió dels canvis i generant vincles de confiança en una comunitat en xarxa que no deixa ningú mai exposat a la terrible i inhumana intempèrie. Categories com ara emancipació, capacitats, autonomia, comunitats, lleialtat, promeses, perdó... continuen essent les categories per atendre la vulnerabilitat i l’autonomia”, ha argumentat l’antropòloga Begoña Román.

En l’àmbit mediambiental, el doctor Lluc Torcal, del Monestir de Poblet, ha recordat que la comunitat científica fa anys que denuncia el que el Papa anomena “una sola i complexa crisi socioambiental”, i que també fa anys que avisa que “de la possible irrupció d’una pandèmia conseqüència d’aquesta crisi, malgrat tots els seus avisos a la humanitat, constata les arrels que lliguen la Covid-19 amb la crisi ambiental i ens avisa que, si no canviem el rumb de destrucció del planeta, això no és sinó el principi de moltes altres pandèmies, que afegiran un element més a la cursa autodestructiva de la humanitat”. El Dr. Torcal ha dit que les ferides són la crisi socioambiental, les pandèmies víriques i l’autodestrucció de la humanitat.

L’esperança és, segons Torcal, “portar-nos bé amb el medi ambient, i el primer recurs que tenim és l’ús de la intel·ligència”. “És molt esperançador el naixement de moviments i associacions com ara el Moviment catòlic mundial pel clima, que agrupa unes 400 associacions catòliques de tot el món, amb gairebé un milió de persones afiliades”.

En l’àmbit tecnològic, la doctora Alicia Casals, de la Universitat Politècnica de Catalunya, ha explicat que “davant la prepotència que ha imperat amb el domini de la tecnologia, aquesta pandèmia ha evidenciat com som de febles i dependents d’altres factors”. “També la Covid-19 ha posat de manifest com avenços tecnològics i l’ús no mesurat de la tecnologia ha pogut incidir en aquest tipus de fenòmens que ja pràcticament veiem com superats”, hi ha afegit.

Finalment, en l’àmbit educatiu, el doctor François Mabille, de la Federació Internacional d’Universitats Catòliques (París), ha advertit que el coronavirus “podria trencar certes barreres universitàries als Estats Units, on moltes privades hauran de rebaixar els seus preus”.

Al final del Congrés s’han organitzat dues taules de debat amb preguntes filosòfiques i teològiques, que s'han centrat en la necessitat de retornar a un discurs sobre l'altre en totes les seves dimensions: des de la feblesa i la vulnerabilitat a la capacitat d'establir lligams i renovar el teixit social. Tots els participants han coincidit a dir que les moltes morts de persones, sobretot ancianes, durant la pandèmia constitueixen un repte. Un dels ponents ha estat l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que ha subratllat que cal una humanització nova de la societat i una aposta per l'esperança que superi la resignació. “Tan sols així es pot concebre un futur en pau”, ha declarat.     

“La cura de l'altre i la cura de la natura van juntes”

A la cloenda del Congrés, el rector de l’AUSP, Armand Puig, ha justificat la necessitat de fer balanç després del primer any de pandèmia, perquè “ara la naturalesa, els efectes i les perspectives de la pandèmia són més clars”. “Queda clar que sense reflexió i sense grans acords no es pot tirar endavant; i desitjar un simple retorn a la situació anterior no resol els problemes presents”, ha afegit.

“La pandèmia ha mostrat la vulnerabilitat de les persones i de les regions del planeta, i alhora ha posat en evidència la doble malaltia del nostre món: l’individualisme i la poca cura envers la natura. L'ésser humà –ha continuat Puig– s'erigeix en referent de si mateix, sense els altres, i la pandèmia mostra que aquesta via no té sortida. La cura de l'altre i la cura de la natura van juntes. Al món global li correspon una sanitat global. La crisi de l'economia productiva fa necessari un plantejament consensuat i acordat. L'augment de les desigualtats demana que s'escampi el contagi de la solidaritat i que s'estengui el projecte comú de la fraternitat universal”.

La segona part del Congrés Internacional ‘Les ferides i les esperances d’un món malalt a la llum de la teologia de l’encarnació’ tindrà lloc del 26 al 28 d’octubre de 2021 i se centrarà en el tema: ‘El Déu encarnat com a generador de canvi en la història humana’.