Javier Vilanova: “Per a un autèntic ecumenisme cal una conversió del cor i santedat de vida”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Conferència Episcopal Tarraconense) La basílica de Santa Maria del Mar ha acollit aquest dilluns la celebració ecumènica amb motiu de la setmana de pregària per a la unitat dels cristians. Per primera vegada, el bisbe auxiliar de l’arquebisbat de Barcelona, Javier Vilanova ha presidit la celebració, acompanyat dels pastors i representants de les diferents confessions cristianes.  

A causa del context de la pandèmia, la celebració va ser en alguns moments diferent dels anys anteriors, però igualment sentida, ja que, un any més totes les confessions s’han pogut unir per a pregar. 

Units per a donar fruit

El lema d’enguany ha posat l’accent en la lectura de Joan: Manteniu-vos en el meu amor. Donareu molt de fruit (Jn 15,5-9). Un missatge especialment necessari en aquest moment que viu la societat, que pateix els efectes i les repercussions de la Covid-19. En aquest sentit, la directora del Secretariat d’Ecumenisme, Montserrat Puigdellívol, va fer una menció especial en record d’aquells que aquest any no hi són a l’inici de la trobada. 

“Un any marcat pel dolor de món a causa de la pandèmia. – exposava Puigdellívol-. Un dolor universal implica una pregària universal. També una solidaritat universal. Un dolor que en fa adonar de la nostra fragilitat, però també ens fa adonar de la necessitat d’ajudar-nos els uns als altres”. 

Pilars d’aprenentatge

Puigdellívol va destacar la comunitat monàstica de les germanes Grandchamp que ha triat el lema. Totes elles de diferents tradicions, països i continents. “En la seva diversitat, són una icona de comunió on la pregària, la vida de comunitat i l’acolliment dels hostes és el seu eix vertebral”, exposava. Va destacar tres pilars bàsics d’oració, vida comunitària i hospitalitat. Tots tres una “font d’aprenentatge” per avançar en “l’ecumenisme espiritual i el diàleg de caritat i de vida”, va dir. 

Testimoniatges

El rector de la parròquia de la Protecció de la Mare de Déu de l’Església Ortodoxa del Patriarcat de Servia, el Martí Puche i el director europeu del moviment AGAPE, el Javier Garcia van exposar el seu testimoniatge. El Puche va destacar la necessitat d’estar units, ara encara més necessari per la crisi de la pandèmia. 

El Garcia, per la seva banda, va recalcar la lectura de Joan quan cita, “Jo sóc el cep”. Recordava així, com el més important és romandre en l’amor de Déu. “Jesús és el cep veritable que suporta, proveeix, alimenta i dóna vida a les seves branques. Separats d’Ell serem estèrils i improductius”, va dir. A partir de la “poda” d’allò innecessari la relació amb ell serà més forta i a partir de “romandre en una relació íntima i plena amb Ell” experimentarem la seva plenitud, explicava Garcia. “Déu vol fer visible en nosaltres la seva naturalesa. Deixem que la seva saba corri pel nostre interior i ens transformi”, va dir.  

“Que tots siguem u”

“Aquesta assemblea vol ser un signe d’aquest desig que tots portem al cor i que Déu també espera poder veure un dia que tots siguem U, com el Fill està unit amb el Pare i l’Esperit Sant”. Així, posant l’accent en la unió de tots, començava l’homilia el bisbe Javier Vilanova que va insistir en la necessitat d’estar “units en amor del Senyor”. “Ens crida, ens demana que ens fiem plenament d’ell, que ho deixem tot”, va dir. “Tots nosaltres hem de tenir set de Déu, i que sigui conegut per tota la humanitat”.

Vilanova va exposar com “a partir de la trobada amb el Fill de Déu hi trobem la capacitat de donar fruit”. En aquest sentit, va explicar la història d’un jove que, tot i trobar-se en una situació problemàtica, va poder sortir-se’n gràcies a la trobada amb Déu. Un retrobament que va viure entrant en una comunitat cristiana, la qual hi va obrar “un canvi preciós en el seu cor”. 

Va recalcar que “per poder viure un autèntic ecumenisme espiritual ens cal no només pregar per la unitat dels cristians, sinó també una conversió del cor i santedat de vida”. Tanmateix, va destacar “què necessària és la comunió amb el Crist per poder viure la comunió entre nosaltres. Com més ens separem de Déu, més ens separem els uns dels altres”. Finalment va convidar a fer de tots el lema de les germanes de Grandchamp: “Prega i treballa perquè Déu regni”.

Candeles, signe de fraternitat 

Enguany, el moment de la pau va ser especialment sentit com a signe d’unió fraterna. Va desenvolupar-se diferent, ja que a part de la reverència que es fa per mantenir precaució davant la pandèmia es va encendre unes candeles. El caliu de l’abraçada es va substituir pel de les flames de les candeles que cada un dels pastors de les diferents confessions depositar a l’inici de l’acte  al davant l’altar.  Així, en el moment de la Pau, aquestes es van encendre com a “signe de fraternitat ecumènica que ha de ser la llum que il·lumini tots els pobles”. 

En acabar la celebració, el bisbe Vilanova va obsequiar les diferents confessions amb la darrera encíclica del Papa Francesc, la ‘Fratelli Tutti’.

“No tenir llar no és cap delicte”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) L’11 de gener morien dues persones sense llar a Barcelona a causa del fred. Aquest dimarts al vespre s’hi sumava una tercera persona sense llar morta a la ciutat. Són tres víctimes del carrer des de l’inici del 2021. Quins drets tenen les persones sense llar? Hi ha una regulació específica per aquest col·lectiu tan vulnerable? Aquesta és la reflexió i el debat que la Fundació Sant Raimon de Penyafort ha organitzat aquest dimarts al vespre, i que enceta un cicle de trobades en què experts jurídics i d’altres àmbits de coneixement debaten a l’entorn d’assumptes d’actualitat relacionats amb les finalitats fundacionals.

Hi ha molts motius pels quals una persona es veu abocada a ser una persona sense llar. Un fenòmen, el sensellarisme, que va més enllà del fet de no tenir una llar. No sempre és identificable amb dormir al carrer, el sensellarisme, afirmen, “és polièdric, i afecta molts tipus de persones”. El que ha deixat clar Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB i president del Centre d’Estudis per al desenvolupament humà i comunitari (CEDHICO), és que “no tenir llar no és cap delicte”.

El sensellarisme, sense regulació jurídica

Al 2012 la Síndica de Greuges de Barcelona va denunciar que la Guàrdia Urbana sancionava les persones que dormien en caixers. “Fer això és un acte d’un grau d’estupidesa important”, ha explicat Pérez Francesch, perquè ja se sap que la persona sancionada no podrà pagar la multa, però enlloc d’atendre el problema d’aquella persona se li aplica una sanció. I no són fets aïllats. En el confinament també s’ha posat de manifest que es multaven persones que dormien en bancs del carrer per saltar-se el confinament domiciliari. “Em fa pensar que encara tenim una certa herència de la idea dels ‘vagos i maleantes’ pròpia del franquisme”, ha reconegut Pérez Francesch. Una idea que “intenta amagar el problema però no pal·liar-ho”.

A la vegada, creu Pérez Francesch, s’està desenvolupant també una cultura de la cura. “Hi ha gent que es movilitza, ajuda i creu en aquestes persones vulnerables”. En comptes de desenvolupar l’aporofobia, el rebuig i por als pobres, cal, segons el catedràtic, “fomentar la cultura de la cura”. Jurídicament, però, estem davant d’un col·lectiu, afirma, “molt vulnerable, poc comprès i que necessita una certa regulació”. Sobre els sense sostre no hi ha una regulació jurídica. 

Les persones sense sostre tenen nombrosos drets vulnerats. El primer, el dret a tenir un habitatge; però també el dret a tenir padró; el dret a la salut, la física i la mental; el dret al treball; a ser tractat pels serveis socials, o el dret a una bona administració, que faci tot el possible per facilitar els drets d’aquestes persones. Un col·lectiu, en definitiva, en què es veu trencada la seva expectativa a viure en comunitat. “Tots tenim dret a viure en una comunitat, a promocionar-nos equitativament, a relacionar-nos amb els altres”. Una situació transversal que afecta molts àmbits de la vida, per no dir tots. 

A la Unió Europera es creu que hi ha uns dos milions i mig de persones sense llar. “Hem de fer alguna cosa, no podem deixar aquest col·lectiu abandonat”. A Barcelona, en el darrer recompte de la Fundació Arrels, va sortir que hi ha 4.200 persones sense llar, i d’aquestes, 1239 dormen al carrer. “Cal diferenciar dormir al carrer i el fenòmen del sensellarisme”. 

"Sense dades no es poden fer polítiques"

I de qui parlem quan parlem de sensellarisme? Beatriz Fernández, advocada i cap de l’equip jurídic d’Arrels Fundació, ha explicat que la principal dada que han obtingut després d’anys de recomptes i censos és que no se sap amb certesa quantes persones realment hi ha dormint al carrer. I sense aquesta dada és molt difícil poder crear polítiques públiques i fer política. És per això que el primer treball que estan realitzant moltes entitats del sector social és intentar saber quantes i qui són les persones sense llar. 

I el que tots tenen en comú tampoc està definit. A nivell europeu, FEANTSA ha fet una concreció del sensellarisme. “Parlem de persones que dormen directament a carrer, i també d’altres categories com són dones en situació de violència en habitatges precaris, persones que viuen en relloguers, en albergs temporals, en habitatges ocupats”. Es parla de moltes categories que s’engloben dins el concepte de sensellarisme. “I per cada categoria caldria una resposta política concreta”, apunta Fernández. 

L’advocada creu que en una societat en què s’intenta tenir dades de tot és fort saber que no a tot arreu es fan recomptes de les persones que dormen a carrer. “A nivell europeu no tenim dada exacta. I a nivell estatal les entitats parlen de trenta o quaranta mil persones”. A nivell de Catalunya tampoc estan molt clares les dades. Al 2017 es va impulsar l’estratègia contra el sensellarisme, que a dia d’avui no té pressupost assignat i no s’ha pogut desenvolupar. Aquella iniciativa, però, va donar una xifra. “En aquell moment eren cinquanta-tres mil persones sense llar. Però aquesta dada no s’ha actualitzat”. S’han promogut recomptes i censos en municipis, però al 2020 només es va fer recomptes de sense llar a onze municipis catalans. 

I qui són? A Barcelona a part de comptabilitzar les persones sense llar, fan una enquesta des de fa quatre anys amb una eina de valoració per saber com són aquestes persones. Algunes dades que ha explicat Fernández són que el 85% són homes; que hi ha un increment de dones en situació de carrer; que s’ha incrementat en els darrers anys el nombre d’estrangers a carrer; que la mitjana d’edat a carrer és de 45 anys, fet que fa que s’estigui rejovenint el perfil de persones que viuen al ras; que una persona a carrer viu de mitjana cinc anys menys que una altra que no estigui al carrer; que el carrer mata, “perquè podem donar noms i cognoms”, i que el nivell de vulnerabilitat és molt alt. 

“A la primera onada de la pandèmia, en ple confinament, tres persones van ser assassinades al carrer a Barcelona”. Les persones sense llar, afirma Fernández, incorporen en el seu relat la violència com un fet normal, “tant administrativa com física”. El 70% de les persones a carrer, ha explicat, “deien que havien patit alguna agressió física o verbal en els anys que feia que estaven al carrer”. Moltes persones normalitzen aquestes agressions com un fet intrínsec a viure al ras. 

Òscar Busquets, advocat i secretari de la Fundació Privada Bonanit, amb seu a Tarragona, ha explicat també com va ser l’inici del projecte de la Fundació. Un projecte que es va iniciar l’any 2006 i que ha anat adaptant-se a una “realitat canviant”. Si a l’inici del projecte atenien molta gent migrant, l’any 2011 pràcticament el 50% de les persones ateses eren nacionals. Actualment compten amb un alberg amb menjador social i amb habitatges que adjudiquen a famílies vulnerables. 

El carrer, l'últim graó de la pobresa

Un tema, el del sensellarisme, que va a l’alça i que preocupa molt les entitats socials. Peio Sánchez, rector de la parròquia de Santa Anna - Hospital de Campanya de Barcelona, ha explicat que potser dues o tres morts de persones a causa del fred enfront les morts per coronavirus sembla una dada irrellevant però creu que cal recordar que “la mort al carrer simbolitza una vulnerabilitat màxima”. 

L’últim graó de la pobresa, afirma Sánchez, “és el carrer, i el que ve després és la mort”. El rector de Santa Anna ha volgut posar èmfasi en les dues morts de l’11 de gener. “Cal destacar que aquests dos nois eren marroquins irregulars”. La irregularitat porta freqüentment al carrer, i a Santa Anna reben unes 200 persones al dia, de les quals el 75% són estrangers. “Aquesta afirmació ens indica la mida en què una societat no integra les persones que viuen en ella”.

Aquests nois morts eren joves. “Hi ha un rejoveniment de les persones del carrer. El 50% dels que acollim tenen menys de 40 anys”. Resultat, afirma Peio Sánchez, del fracàs social i laboral. “Alguns joves tenen estudis i viuen al carrer. Són joves, és una problemàtica social de llarga durada que visquin al carrer”.

I Peio Sánchez ha volgut concloure afirmant que probablement per resistir una nit al carrer cal alcohol. “El carrer comporta sempre problemes mentals. Davant d’això, les administracions què? Al final les administracions no tenen la resposta a aquestes problemàtiques”. Amin i Mohammed van morir al carrer a causa de l’onada de fred l’11 de gener de 2021. 

Les comunitats islàmiques de Catalunya fan una crida a treballar comunitàriament

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Islamcat) Les tres federacions representatives de les Comunitats Islàmiques de Catalunya UCIDCAT, FCIC, FIC, han manifestat que davant la situació de fred, manca de recursos de molts veïns i la precarietat de la situació del jovent estranger sense referents familiars al territori, i amb la voluntat d’afrontar les necessitats i donar suports als barris i municipis de Catalunya fan “una crida a totes les comunitats musulmanes arreu del país, per fer un treball comunitari per buscar solucions col·laboratives entre les mesquites, les associacions musulmanes, món veïnal i les administracions locals, municipals i autonòmiques, per assumir accions conjuntes per millorar la situació dels veïns  mes vulnerables i especialment els jovents estrangers sens referents familiars ni recursos econòmics”.

Als nous brots epidèmics del Covid-19, s’afegeix la situació climatològica de fred que ha patit tot el país, situacions que fan encara mes difícil la situació de molta gent,  per aquest motiu s’adrecen a les entitats i comunitats musulmanes de Catalunya per  “construir comunitàriament possibles actuacions conjuntes que ajudin a millorar la identificació, acollida i suport als veïns mes vulnerables  i als jovent migrat sense referents familiars presents als nostres municipis i barris”.

Les federacions han recalcar la necessitat de desenvolupar protocols d’accions comunitàries dutes a terme  pels voluntaris de les mesquites i centres de culte musulmà per afrontar  les emergències i participar en campanyes d’ajut. Accions que van des del repartiment d’aliments als desfavorits, la col·laboració amb les autoritats i associacions veïnals d’acció i la inserció social als barris o municipis.

Javier Vilanova: “Per un autentico ecumenismo servono conversione del cuore e santità di vita”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Conferència Episcopal Tarraconense)  La basilica di S. Maria del Mare ha ospitato lunedì la celebrazione ecumenica in occasione della settimana di preghiera per l’unità dei cristiani. La celebrazione è stata presieduta per la prima volta dal nuovo vescovo ausiliare di Barcellona, mons. Javier Vilanova, accompagnato dai pastori e dai rappresentanti delle diverse confessioni cristiane. A causa della pandemia, la celebrazione è stata un po’ diversa rispetto al passato ma ugualmente sentita.

Il motto di quest’anno metteva l’accento su un passo del Vangelo di Giovanni: “Rimanete nel mio amore. Porterete molto frutto”. Un messaggio particolarmente necessario in questo momento in cui la società soffre le conseguenze del Covid-19. In tal senso, la direttrice del Segretariato per l’Ecumenismo, Montserrat Puigdellívol, ha fatto un ricordo particolare di quanti quest’anno non erano presenti all’incontro.

“Un anno segnato dal dolore a causa della pandemia – ha detto Puigdellívol – Un dolore universale richiede una preghiera universale. E anche una solidarietà universale. Un dolore che ci fa rendere conto della nostra fragilità ma anche della necessità di aiutarci gli uni con gli altri”.

Puigdellívol ha ricordato la comunità monastica delle sorelle di Grandchamp che ha scelto il motto. Sono di differenti tradizioni, paesi e continenti. “Nella loro diversità, sono un’icona di comunione dove la preghiera, la vita in comunità e l’accoglienza rappresentano la spina dorsale”. Tre pilastri basilari che sono “fonte d’apprendimento” per avanzare nell’“ecumenismo spirituale e nel dialogo di carità e di vita” ha detto.

Il rettore della parrocchia della Protezione della Madre di Dio della Chiesa ortodossa del Patriarcato di Serbia, Martí Puche, e il direttore europeo del movimento AGAPE, Javier Garcia, hanno portato le loro testimonianze. Pulche ha sottolineato la necessità di restare uniti, ancor più ora per la crisi pandemica. Garcia, da parte sua, ha ripreso il passo di Giovanni che dice “Io sono la vite”. Ricordava così come la cosa più importante è rimanere nell’amore di Dio. “Gesù è la vera vite che sostiene, provvede, alimenta e dà vita ai suoi tralci. Separati da Lui saremmo sterili” ha affermato. Dalla "potatura" del superfluo il rapporto con Lui diventerà più forte e dal "rimanere in un rapporto intimo e pieno con Lui" sperimenteremo la sua pienezza, ha spiegato Garcia. “Dio vuole rendere visibile in noi la sua natura. Lasciamo che la sua linfa scorra dentro di noi e ci trasformi”.

“Questa assemblea vuole essere un segno di questo desiderio che tutti portiamo nel cuore e che anche Dio aspetta di poter vedere un giorno che tutti siamo Uno, come il Figlio è unito al Padre e allo Spirito Santo”. Così, mettendo l’accento sull’unione di tutti, ha iniziato l’omelia il vescovo Vilanova, che ha insistito sulla necessità di essere “uniti nell’amore del Signore”. “Ci chiama, ci chiede che ci fidiamo pienamente di Lui, che lasciamo tutto” ha affermato. “Tutti noi dobbiamo avere sete di Dio e che sia conosciuto da tutta l’umanità”.

Vilanova ha spiegato come “a partire dall’incontro con il Figlio di Dio troviamo la capacità di portare frutto”. Ha così raccontato la storia di un giovane che, nonostante si trovasse in una situazione problematica, ne è uscito grazie all’incontro con Dio. Lo ha fatto entrando in una comunità cristiana che ha operato “un cambio prezioso nel suo cuore”.

Ha poi ricordato che “per poter vivere un autentico ecumenismo spirituale ci serve non solo pregare per l’unità dei cristiani ma anche una conversione del cuore e santità di vita”. E ha sottolineato “come è necessaria la comunione con Cristo per poter vivere la comunione tra noi. Quanto più ci separiamo da Dio, tanto più ci separiamo gli uni dagli altri”. Infine, ha invitato tutti a fare proprio il motto delle sorelle di Grandchamp: “Prega e lavora perché Dio regni”.

Al termine della celebrazione il vescovo Vilanova ha donato ai rappresentanti delle diverse confessioni l’ultima enciclica di Papa Francesco “Fratelli Tutti”.

Després del Filomena: “M’he quedat amb l’ermita interior”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Laura Mor –CR) El temporal Filomena ha marcat un abans i un després en la vida eremítica al Priorat. Fa més de trenta anys que l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació, a Gratallops, té algú que la guarda, que hi viu i que dedica la seva vida a la pregària. És un indret conegut i estimat a la comarca del Priorat, un espai simbòlic carregat d’espiritualitat. Els darrers deu anys i mig hi ha viscut la jove Sònia Sapena (València, 1976). Però la neu acumulada pel temporal ha esfondrat la teulada de bona part del seu habitable.

“És un trencament immens, se me’n va el cor”, reconeix l’ermitana Sònia Sapena quan pensa amb tot el que hi ha viscut. El temporal s’ha endut casa seva, però no la vocació: “Se m’ha desplomat tot i m’he quedat amb l’ermita interior”. Assegura que no renuncia a la vida contemplativa. És l’opció que va prendre en el moment de la seva consagració: “La meva crida és a la comunió, la vida eremítica et dona això: ets de tots”.

I amb aquesta disponibilitat entén el moment present. Ara la runa ocupa bona part de l’interior de l’edifici. Els responsables de patrimoni de l’arquebisbat de Tarragona encara han d’avaluar els danys materials. I aquesta setmana hi han previst una primera visita. S’obrirà així un període de discerniment conjunt en què Sapena demana separar “l’ermita de l’ermitana”. En aquest discerniment hi participarà també la religiosa dominica Isabel Górriz, delegada diocesana de la vida consagrada. L’ermitana no va per lliure, la vida eremítica al Priorat té una llarga història i un fort vincle eclesial: “Jo soc Església”, ens recorda Sapena.

Una vida austera i exigent

Tots aquests anys Sapena ha assumit una vida austera i exigent. Hi va arribar amb 34 anys. La pregària és i ha estat la seva primera ocupació i preocupació. I el treball manual al taller, el seu sosteniment. Però també ha après a fer anar la desbrossadora. S’ha enfilat a la teulada a fer petites reparacions i ha revisat la instal·lació de la bomba d’aigua, cada vegada que ha fallat el sistema. “Sort que era scout i que feia ràpel”, diu amb sentit de l’humor. Li ha sobrat predisposició i l’entorn feréstec no li ha estalviat problemes a resoldre.

“Encara que sembli dur, he viscut aquí per amor, no per voluntarisme, i l’amor de Déu en nosaltres és pacient i generós”. Valora l’experiència viscuda. Diu que “les coses bones són indescriptibles i sempre més desbordants” i formula el seu agraïment “a l’arxidiòcesi, al rector de Gratallops i a moltes persones anònimes que s’han interessat per mi”.  Amb tot, assegura que “ara es necessita dicerniment, amb paciència, confiança i comunió; el que convé es veurà, pas a pas”.

Aquests anys ha valorat cada petit acondicionament de les estances. En un moment determinat es va fer arribar aigua potable fins l’eremitori; passava el fred amb una estufa de llenya; i tenia una petita instal·lació fotovoltaica, amb plaques que li proporcionaven la mica d’energia elèctrica que podia menester.

L’ensurt i el retorn a l’origen

Aquest estiu acabava de fer una inversió en bateries i plaques que tenia instal·lades a la teulada que s’ha mantingut dempeus. Hi accedia per la teulada que ara s’ha esfondrat i que cobria el taller i el passadís fins al lavabo i el llenyer. Al taller, Sònia Sapena completava el principi monàstic: ora et labora. El seu treball manual amb cera espelmes, figures i icones. “L’aparell de la cera, les ferramentes, un Sant Francesc de Paula que estava acabant... Tot va quedar aixafat”. Descriu l’efecte que li va fer veure-ho tot esfondrat, “com si hagués caigut una bomba”.

Amb la nevada va obrir camins d’accés a l’ermita i a casa seva. La matinada de l’11 al 12 ja dormia a la sala on té l’estufa perquè estava morta de fred. I va sentir un soroll. Ho va atribuir a l’estufa i la llenya que hi cremava. Però en sortir a fora, per veure d’on venia el soroll, va veure el sostre de la sala contigua enfonsat.

“Vaig entrar al pati, vaig mirar el taller i em va semblar que no hi havia neu. Vaig pensar en agafar l’escala per comprovar si les plaques podrien tornar a carregar-se i... no hi havia neu perquè no hi havia teulada!”. De seguida va fer fotografies per poder-ho explicar. I amb uns trineus improvisats amb uns cabassos i quatre coses que va arreplegar, va anar cap a baix del poble, lliscant sobre la neu. En arribar a la carretera, un xicot que puja de tant en tant a posar espelmes a la marededéu se li va aparèixer arribant a la carretera: “Germana, venia a veure si podia pujar a veure com estaves”. I amb ell va poder arribar fins al poble.

“Sento una gran força”

La reacció després de l’ensurt del moment encara li dura: “Sento una gran força que no em reconec”. Explica que “la vida eremítica comprèn la xeniteia”. Això vol dir “viure sense seguretats, en mans de Déu, però amb uns mínims i dignitat”. Per tant, creu que “ara cal valorar amb tota la realitat possible si es vol mantenir la vida contemplativa en aquesta ermita”. I insisteix altra vegada amb la importància de “desvincular l’ermita de l’eremita”. El lloc, de la persona.

A la pregunta de si hi ha altres ermites habitables a la zona, respon que “els temps han canviat” i que “Déu trobarà un lloc”. Parla del turisme que no sempre sap per on passeja i que de vegades se li planten amb un dron. Al capdamunt d’aquest turó, ella conrea el silenci i la solitud. D’altres, hi busquen boniques estampes de camps de vinyes. Viu amb la contradicció freqüent d’haver de demanar que respectin la intimitat.

En aquest moment Sapena s’allotja temporalment en una casa que li han cedit al poble de Gratallops. I es dedica aquests dies, a estones, anant amunt i avall, recollint les seves pertinences de dalt del lloc on ha viscut i pregat de forma ininterrompuda els darrers temps. Ha pres consciència de la situació i sap que qualsevol intervenció en la construcció anirà per llarg.

“Una Església de comunió”

Sònia Sapena va decidir en el seu moment dedicar la vida sencera a aquest diàleg permanent amb Déu: “És la vida que ens demana Déu”. Una vida que observa el món i prega perquè tothom senti el mateix amor de Jesús. A propòsit de la pandèmia i veient l’ermita enfonsada pensa en les “nadas” de sant Joan de la Creu. Davant del “desplom absolut de tot” assegura que “Déu ens demana que allò antic es vingui avall perquè sigui possible una nova forma de trobada amb ell.”

“La nit per a sant Joan de la Creu no és foscor, és abundància de llum; de tanta claror no et deixa veure; la teva vista ha de fer-se a aquesta forma nova de trobada amb Déu”, explica. Sapena recorda també el desert a la Bíblia, que fa referència a l’origen: “Quan ho deixes tot, vas al primer amor, és un retorn al procés d’originalitat, solament Déu et pot salvar”.

Amb la perspectiva de la seva talaia, observa el món. I veu que clama una transformació: “Amb la pandèmia hem vist que no podem viure com hem fet fins ara”. I en fa també una lectura eclesial. Creu que l’Església ha d’entrar en un “nou ordre”. Des de la seva perspectiva, i lluny de les ideologies, defensa “una Església de comunió” entre ordes, congregacions i diòcesis. Creu que s’ha fet “una església molt de les parts” i que “ens costa acceptar que aquí els diferents, si busquem Déu, ens trobem”.

La manca de connexió interior es reflecteix en la desconnexió exterior. La creixent violència i tensió, l’augment d’agressivitat i mentida institucionalitzada, la debilitació de la democràcia i l’enfortiment dels feixismes, el debilitament de les comunitats humanes i el creixement de les masses deshumanitzadores són un mirall de la també creixent desconnexió de nosaltres amb nosaltres mateixes.  I només hi ha una solució, la connexió interior, el compromís de cadascú amb cadascú de nosaltres.

El Sínode per l’Esperança passa a la següent etapa

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Bisbat de Vic/CR) El bisbat de Vic reprèn el procés sinodal en el qual està immers. Després d’uns mesos marcats per la pandèmia i que “han complicat el trobament i el treball dels grups sinodals”, el bisbat ha volgut posar èmfasi en que les aportacions fetes a aquest procés són “una contribució única i irreemplaçable”, i anima a tots els membres de l’Església a la diòcesi a seguir-ne aportant.

La segona etapa del camí sinodal tractarà sobre Jesús

Fins aquest moment la reflexió, pregària i discerniment han versat sobre la persona i la societat. Ara, afirmen des del bisbat, “és el moment de mirar a Jesús: «Qui és Jesús?»” .L’objectiu d’aquesta etapa és tornar a descobrir Jesucrist, preguntar-se qui és i quina rellevància té en la vida de tot cristià, en les comunitats parroquials i com ell respon a les necessitats de la persona i la societat.

Per a acompanyar aquest discerniment el bisbat enviarà, properament, els materials corresponents a aquesta etapa en un sobre adreçat, com sempre, als coordinadors dels grups sinodals. Conscients de les circumstàncies que encara s’estan vivint, el format pensat per a aquesta etapa serà el d’un llibret per a cada membre del grup sinodal.

Aquest llibret, que consta de tres capítols, comprèn una part de treball personal (previ a les sessions) que ajudi a avançar la reflexió, pregària i discerniment del grup, i una altra part amb les guies corresponents a les sessions del grup sinodal. Aquesta primera reflexió i pregària individual vol facilitar el treball, enriquint i concentrant el diàleg i discerniment del grup sinodal en una proposta més flexible a la situació de cada grup. Un cop s’hagin enviat els materials, es programaran les reunions amb els coordinadors per a presentar i explicar els objectius d’aquesta Etapa II: Jesús.

 

Càritas de Tortosa implanta la formació a distància

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Conferència Episcopal Tarraconense) Càritas Diocesana de Tortosa posa en marxa la formació a distància a través de la plataforma Moodle, gràcies al conveni subscrit amb la Fundación ADADE.

D’acord amb aquest conveni, la Fundación ADADE ofereix el desenvolupament d’aquesta plataforma virtual d’aprenentatge amb tecnologia Moodle, per tal de que Càritas Diocesana de Tortosa pugui implementar aquells cursos de formació on-line que consideri adients, per garantir una formació virtual dirigida a les persones participants dels diferents projectes, els seus equips de tècnics i els seus prop de 700 voluntaris. Càritas Interparroquial d’Amposta serà la primera en posar en marxa aquesta plataforma virtual.

Així mateix des de la Fundación ADADE es posa a disposició de Càritas el corresponent hosting i el seu manteniment; així com el corresponent suport tecnopedagògic en matèria d’entorns de formació i comunicació virtual, entre d’altres serveis que faciliten la seva utilització entre tots els equips de Càritas a la diòcesi de Tortosa.

La Fundación ADADE té com a objectius fundacionals la promoció, disseny i execució de projectes educatius i socials, entre d’altres. També, i d’una manera destacada, treballa per la lluita contra la pobresa, pel progrés humà, econòmic i social i la seva participació en projectes de cooperació al desenvolupament, tant a nivell espanyol, com a nivell internacional amb l’ajut a països en vies de desenvolupament.

El conveni ha estat signat per la directora de Càritas Interparroquial d’Amposta, Adela Ortí, que ha estat qui ha impulsat la idea des de bon començament, en representació del director de Càritas Diocesana de Tortosa, Agustí Castell, i Ramón M. Calduch, en tant que president de la Fundación ADADE.

Des de Càritas Diocesana de Tortosa, volen mostrar "el nostre agraïment a la Fundación ADADE per aquesta col·laboració, i mostrem el nostre convenciment de que serà una gran eina de treball per als equips de Càritas a la nostra diòcesi".

Tallers virtuals per a la gent gran en temps de Covid-19

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Amb el suport de:

 

 

(Obra social “la Caixa) La Fundació ”la Caixa”, en conveni amb la Generalitat de Catalunya, impulsa tallers virtuals en directe per a la gent més gran de 60 anys (55, en el cas de ser pensionista). Tenint en compte la situació derivada del context de pandèmia, el Programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa” ha adaptat el ventall d’activitats per donar resposta a les necessitats actuals mitjançant diferents itineraris. En el marc d’aquesta iniciativa,106 casals cívics, 15 casals de gent gran i 12 cases del mar de la Xarxa de la Generalitat de Catalunya difondran les activitats en línia.

Tots els itineraris proposats busquen el mateix objectiu: aconseguir un desenvolupament més harmònic i equilibrat en les diferents àrees del funcionament humà, oferint activitats complementàries que afavoreixin una bona salut i un millor benestar. Alhora, volen maximitzar les capacitats i els recursos personals que fomentin un bon envelliment, augmentant la motivació pel dia a dia a través d’activitats i vincles diferents.

En total, es formaran grups de tallers en línia gratuïts en els itineraris de “Salut i activitat física”, per facilitar a les persones grans les eines necessàries per promoure la seva autonomia i millorar el seu benestar; “Desenvolupament personal i benestar emocional”, recursos per millorar l'estat emocional de les persones i desenvolupar un projecte de vida d’acord amb la situació actual; “Competències digitals”, una proposta diferent per utilitzar les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) durant el dia a dia; i “Cultura”, per crear un espai de reflexió i conversa al voltant d’un llibre o de la història de la música. 

El període d’inscripcions estarà obert fins al 27 de gener, i es podrà fer una sol·licitud màxima de tres itineraris per trimestre i per persona. Per això, cal disposar d’un dispositiu electrònic, connexió a Internet, càmera incorporada i una adreça de correu electrònic. Les inscripcions es faran a través del número de telèfon 900 264 459.

“Davant del context actual, volem continuar estant al costat de les persones grans per oferir-los activitats que els ajudin a recuperar la seva quotidianitat i a construir espais relacionals que els permetin afrontar les possibles situacions d’aïllament social i soledat”, ha subratllat el responsable dels centres a Catalunya, Lluís Aranda.

La importància dels centres per a la gent gran

Segons es desprèn de l’estudi Apunts sobre l’estratègia del Programa de Gent Gran en relació amb la COVID-19, una de cada quatre persones del total de la mostra (2.935 persones) ha reconegut haver experimentat emocions i pensaments negatius, com també dificultats per connectar amb una vida amb significat (una de cada tres). També, vuit de cada deu persones entrevistades tenen por del futur, i el 97,5 % de la mostra estan preocupades pel futur que deixen a les generacions més joves.

A més, el 73 % de les persones grans enquestades han manifestat la necessitat de tornar al centre per tot el que els aporta, i el 63,4 % hi tornarien tot i un possible contagi. D’altra banda, més del 82 % de la mostra, composta per 2.935 persones, mostren una alta satisfacció amb la vida, i més del 72 %, un bon estat de salut.

En aquesta línia, durant l’esmentat període, el Programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa” ha fet un seguiment de les persones usuàries de centres de gent gran de tot l’Estat confinades al seu domicili per analitzar les seves fortaleses. De les conclusions extretes d’aquesta anàlisi qualitativa, cal destacar que les persones amb una visió més positiva i proactiva de la soledat són les que han “resistit” millor aquest confinament.

Una mirada cap al futur

El Programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa”, amb més de cent anys d’història, té com a objectiu estratègic abordar els nous reptes que es presenten en la vellesa. La seva aposta actual passa per generar models basats en el “ser” i no tant en el “fer”, i posa el focus en el desenvolupament d’un projecte personal. D’aquesta manera, vol fer possible una nova etapa en la vellesa que mereixi la pena de ser viscuda amb realisme i responsabilitat, gaudint i també aportant. Per això, destaca la necessitat de revertir l’aïllament i la soledat mitjançant relacions de suport i la cura tant d’un mateix com de les persones que ens envolten.

Aquest és el nom de la fundació que el cardenal Cañizares crearà per ajudar els pobres. L’arquebisbe de València, en una carta oberta al diari Las Provincias, el 6 de gener, anunciava que la diòcesi de València es desprendrà de béns patrimonials, per destinar als pobres els diners dels objectes venuts. L’arquebisbe Cañizares deia que, al llarg de l’any 2021, es vendran uns béns “perquè la diòcesi com a Església, és dels pobres i per als pobres”.