‘Arrelats i audaços’, lema del Dia de la Missió Claretiana

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Claretians) Durant el mes d’abril, els claretians d’arreu del món celebren el Dia de la Missió Claretiana. A Catalunya s’ha triat aquest diumenge per a dur a terme aquesta celebració. El lema d’enguany per al Dia de la Missió Claretiana és 'Arrelats i audaços', coincidint amb el lema del Capítol General de la congregació que es celebrarà aquest estiuUn lema ben pasqual, segons el claretià Josep Roca. “Arrelats en Jesús ressuscitat que envia els seus deixebles a continuar tot el que ell havia fet. I a fer-ho amb audàcia i creativitat”, explica.

Aquest serà el segon any que es celebrarà aquest dia en temps de pandèmia. En aquest context, el pare general, Mathew Vattamattam, valora que “és encoratjador que les vacunes contra Covid-19 i les seves variants estiguin disponibles” i apunta també que “també necessitem vacunes contra la cobdícia i la dominació que destrueix la fraternitat humana”. En el missatge de convocatòria del Dia de la Missió Claretiana, Vattamatam diu que “l’evangeli de l’amor és l’única vacuna coneguda contra els virus que afecten el cor i l’ànima humana”.

Aquesta jornada, diu Josep Roca, és una bona ocasió per recordar que “la missió cristiana suposa lluitar contra la pitjor de totes les pandèmies: l’individualisme i l’oblit dels més necessitats d’aquí i d’arreu del món”. També afegeix que “sembrar l’Evangeli vol dir promoure tot el que ajuda a construir la fraternitat humana i la vida digna en aquest món que ens ha estat regalat i que hem de cuidar”.

L’objectiu principal d’aquesta celebració, segons Roca, és fer-se conscients que –amb paraules del papa Francesc– cada persona és una missió: “Jo soc una missió en aquesta terra, i per això estic en aquest món”.

A Catalunya, a més, cada any, la família claretiana convida a col·laborar amb un projecte de cooperació assumit per l’ONG de la congregació, Enllaç Solidari. Aquest any es tracta del subministrament d’aigua potable al barri de Nkolbisson, a la perifèria de Yaoundé. Una iniciativa dels mateixos habitants del barri on viu i treballa una petita comunitat de Claretians del Camerun.

“La transmissió de la missa per televisió és un gran servei”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Vic) Carles Cahuana és rector de la Santíssima Trinitat i de la Verge de Gràcia de Sabadell, membre del consell de "Missa dominical" del CPL i presideix habitualment la missa dominical en llengua catalana retransmesa per La 2.

L’any 2013 la Conferència Episcopal Tarraconense li va encarregar la celebració de la missa de La 2. Com va encaixar aquest repte?

Vaig rebre aquest encàrrec amb il·lusió però també amb molt de respecte, ja que era conscient de la responsabilitat que suposa celebrar una missa amb tanta difusió. Uns anys abans, juntament amb altres companys, ja havíem celebrat una missa que era retransmesa per Canal Català, una televisió que agrupava diverses televisions locals i que en aquell moment tenia un dels seus estudis a Sabadell. Era una missa que es retransmetia de dilluns a divendres per tot Catalunya. Va ser la meva primera estrena celebrant missa a la televisió.

A vostè el coneixen com "el mossèn de la tele". Li agrada aquesta etiqueta?

Comprenc perfectament que m'identifiquin així. El fet de presidir la missa per la televisió quasi cada diumenge fa que jo sigui la cara visible de la celebració per a molta gent, que la segueixen des del menjador de casa, l'habitació o la residència. Crec que la televisió té un efecte que apropa les persones que hi apareixen. També succeeix amb l'Ignasi Miranda, el director del programa. Amb motiu del seu rol i la seva tasca, ell és també un dels rostres visibles de la missa.

Quina valoració fa del servei de la retransmissió de la missa per la TV?

La paraula clau és precisament aquesta: servei. La missa és fonamental per als cristians. I la seva retransmissió és un gran servei per a totes aquelles persones que per diversos motius no poden ser presencialment a l'església. Per a moltes d'elles, la ràdio, la televisió, i ara també les emissions per streaming, els fan sentir partícips de la litúrgia. Ja sabem que no és exactament igual, que mai no es podrà substituir la presencialitat de les celebracions, però quan no és possible l'assistència, la retransmissió de la missa ajuda a la vida espiritual.

Amb la pandèmia i les restriccions que ha comportat, la missa per la TV ha estat l’única oportunitat per a la majoria de la gent de poder seguir la missa. Com ho ha viscut?

Efectivament, parlant en termes d'audiència de la missa de La 2, hi ha hagut un abans i un després de la pandèmia. Des de l'inici de l'estat d'alarma el mes de març del 2020, i sobretot durant el confinament domiciliari, aquesta missa i totes les altres celebracions que s'han retransmès han estat l'única possibilitat per a molts fidels de poder participar d'alguna manera en la litúrgia dominical. Això s'ha notat en termes d'audiència. En l'actualitat, són moltes les famílies que, abans d'anar a les seves parròquies, engeguen el televisor per oir la missa.

En tots aquests anys de ser el capellà de la TV segur que ha viscut moltes anècdotes. En recorda alguna?

Pel fet de ser en directe, cal ajustar amb molta exactitud les diferents parts de la missa per a no sobrepassar el temps previst. I les anècdotes són les pròpies de qualsevol espai que es fa en directe, com equivocacions o haver de canviar alguna cosa al mateix moment, seguint les indicacions del director, realizador i l'equip de càmeres, el fet d'encallar-se en alguna paraula o expressió... També com a anècdota, les vegades que la gent em reconeix i em pregunta: «Perdoni, vostè és el capellà de la tele?» Però sobretot voldria destacar les cartes, missatges i trucades entranyables que rebo de gent que segueixen la missa i agraeixen a tot l'equip la tasca que duem a terme i ens animen a continuar.

A La 2 tindrem missa per molts anys, oi?

Penso que sí! De fet, l'oferta d'espais religiosos a la televisió pública està enmarcada en els acords de la Santa Seu amb l'Estat espanyol. Això ofereix garantia i estabilitat a la retransmissió de la missa. És cert que, fa temps, un partit polític va llançar la idea de suprimir-la, però penso que era més una campanya per mobilitzar cert sector del propi electorat que no pas una proposició seriosa. No ens consta que la missa a La 2 estigui en perill, i per aquesta mateixa raó, són falsos els missatages que es difonen de tant en tant per les xarxes socials avisant que en determinat dia es mesuraran audiències per valorar la continuïtat de la missa.

Es reedita l’àlbum de cromos que va donar a conèixer als infants la història dels màrtirs de Tàrraco

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Arquebisbat de Tarragona) L’Associació Cultural Sant Fructuós va presentar aquest dimecres, dia 14 d’abril, al Jardí del Museu Bíblic Tarraconense, el llibre "IVBILAEVM. Fructuós, Auguri i Eulogi. La història dels màrtirs de Tàrraco", una reedició de l’àlbum de cromos IVBILAEVM que es va impulsar l’any 2008, amb motiu de l’Any Jubilar de Sant Fructuós, en el 1.750è aniversari del martiri dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi. Ara, coincidint amb el trentè aniversari de la primera representació de La Passió de Sant Fructuós, l’Associació Cultural Sant Fructuós ha reeditat aquesta publicació que compta il·lustracions de Pilarín Bayés i el text d’Andreu Muñoz, expresident de l’Associació i director del Museu Bíblic.

L’acte, presidit per l’arquebisbe de Tarragona Joan Planellas, va comptar amb l’assistència d'Imma Teixell, presidenta de l’Associació Cultural Sant Fructuós; Lluís Colet, en representació de la Cambra de Comerç de Tarragona i de Marcel Pallejà, presentador del llibre.

"D’alguna manera, el col·leccionable es va convertir en la primera història de l’arxidiòcesi adaptada als infants i reeditant aquell material en format llibre permetrà que les noves generacions redescobreixin i facin seu aquest valuós patrimoni", va assegurar Planellas. "Hem de ser conscients que som hereus d’una tradició de la qual tenim el dret de fruir-ne i alhora el deure de preservar-la", va afegir, tot esperant que "l’herència d’aquet relat incrementi la fe dels nostres infants i els ajudi a créixer com a persones íntegres al servei dels altres".

"Més enllà d’un àlbum va ser un èxit col·lectiu sense precedents", va assegurar el representant de la Cambra de Comerç de Tarragona, entitat que va editar aquest àlbum de  cromos -unes 15.000 unitats-, en tres llengües -català, castellà i anglès-. Colet també va recordar que la tirada de cromos va ser de 2,2 milions d’unitats.

"Un fantàstic viatge per les nostres arrels paleocristianes"

El presentador del llibre, Marcel Pallejà, laic dominic, delegat diocesà per als laics i la família i un dels socis fundadors de l’Associació Cultural Sant Fructuós, entre d’altres càrrecs, va glossar el contingut que recollia l’àlbum d’aleshores i que ara s’ha publicat en format llibre. "El col·leccionable el formaven 144 cromos il·lustrats amb els que es podia fer un fantàstic viatge per les nostres arrels paleocristianes en quatre capítols, començant el primer amb els orígens del cristianisme a Tàrraco i la venerable i atendible tradició que diu que l’apòstol Pau portà el cristianisme a la ciutat; el segon, que centrava l’atenció en el coneixement de la necròpolis de Tarragona, una de les joies del nostre passat paleocristià; el seguia un tercer i breu capítol que feia present la història de l’Església de Tarragona a l’època visigoda fins a la incursió islàmica, moment en que el bisbe Pròsper fuig de la ciutat amb les relíquies de Sant Fructuós portant-les cap al nord d’Itàlia; i un quart capítol sobre el culte i la memòria de Sant Fructuós en la història", va explicar.

"L’àlbum incloïa una relació de vocabulari en català, castellà, anglès i francès, que ajudava a que l’obra fos més entenedora, que de per sí ja ho era i molt, i adoptés un caràcter encara més profundament científic", va manifestar Pallejà. "Tot i la força tan detallista de la Pilarín Bayés, tal com ens ha tingut sempre acostumats, amb dibuixos d’encuny molt personal i de caire infantívol que fan que l’obra arribi primer de tot als infants, els textos són els que la dotaren de força i vida sense perdre de cap manera el seu rigor històric, tal com ens té acostumat l’Andreu Muñoz", va afegir. El llibre té un preu de 15 euros i es pot adquirir al Museu Bíblic Tarraconense. El dia 23 d’abril, diada de Sant Jordi, al Jardí del mateix Museu Bíblic, aquesta nova publicació es podrà adquirir de les 9.30 h a les 13.00 h.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, nou arquebisbe de Sevilla

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Jordi Llisterri/Laura Mor –CR/Terrassa) Feia cinquanta anys que no passava. Un bisbe de Catalunya se’n va a fer les Espanyes. Aquest dissabte la Santa Seu ha anunciat el nomenament de Josep Àngel Saiz Meneses com a nou arquebisbe de Sevilla. És una de les seus més destacades de l’església a Espanya, entre la quinzena de seus vacants o amb el bisbe en espera de relleu que hi ha actualment.

Saiz, de 64 anys, és bisbe des de fa vint anys i el 2004 va ser nomenat per Joan Pau II primer bisbe de la nova diòcesi de Terrassa, segregada del bisbat de Barcelona. Nascut a Cuenca, va traslladar-se de petit a Barcelona. Va formar-se al Seminari de Toledo però des del 1989 es va reintegrar al clergat de Barcelona. El cardenal Ricard Maria Carles el va promocionar en diversos càrrecs diocesans i el 2001 va ser nomenat bisbe auxiliar.

El nomenament és singular perquè feia dècades que els bisbes provinent del clergat de Catalunya no eren promoguts a altres diòcesis. I menys a un arquebisbat com Sevilla amb tradició històrica cardenalicia: és la seu espanyola que ha tingut més cardenals. Andalusia també és una de les zones amb més vitalitat i projecció de l’Església espanyola.

Saiz ha estat nomenant administrador apostòlic i continuarà dirigint la diòcesi de Terrassa fins que entri oficialment a Sevilla, probablement el 12 de juny. Llavors caldrà esperar si la Santa Seu nomena un nou administrador apostòlic o deixa que l’esculli el Col·legi de Consultors del bisbat en espera que hi hagi nou bisbe. Un procés que acostuma a trigar al voltant d’un any.

Aquest dissabte al matí, en roda de premsa al bisbat de Terrassa, el bisbe Saiz ha adreçat un missatge a la diòcesi de Sevilla i a qui n’ha estat fins ara arquebisbe, Juan José Asenjo i el seu antecessor, el cardenal Carlos Amigo. El bisbe auxiliar de Terrassa, Salvador Cristau, i el vicari general, Fidel Catalán, l’han acompanyat en aquesta compareixença.

 

Bisbes catalans a Espanya

Ramon Buxarraris és el darrer bisbe català, del clergat de Barcelona, que l’agost del 1971 va ser nomenat bisbe en una diòcesi de parla no catalana, a Zamora i després promogut a Màlaga. El desembre del mateix any l’osonec Josep Maria Cases Deordal va ser nomenat bisbe de Castelló. I el 1977 el solsoní Antoni Deig va anar a Menorca abans de tornar a Catalunya. Era l’època en la qual des de nunciatura s’estava culminant la renovació de l’episcopat espanyol hereu del franquisme.

Des de llavors no hi hagut cap bisbe català fora de Catalunya. Per contra, en aquests 50 anys a Catalunya, especialment les darreres dècades, han estat nomenats: sis valencians, Carles, Piris, Salinas, Cortés, Giménez i Benavent; dos balears auxiliars de Barcelona, Taltavull i Vadell; i un aragonès de la Franja, Omella.

Ara, amb el cardenal Joan Josep Omella a Catalunya, membre de la Congregació vaticana que escull els bisbes i president de la Conferència Episcopal Espanyola, un bisbe de Catalunya torna a ser elegit per una seu important de l’Església Espanyola.

 

La tasca a Terrassa

Durant la roda de premsa, Saiz ha adreçat un missatge de comiat a tota la diòcesi. Ha valorat com ha orientat la tasca al bisbat de Terrassa “per esdevenir una església que surt a l’encontre de cada persona”. En concret, ha subratllat la creació del seminari: “en un moment en què es produïen fusions i unificacions era arriscat” i ha recordat: “He ordenat més capellans que els que s’han jubilat”.

A més de potenciar la pastoral vocacional i juvenil, i l’ordenació de preveres, ha destacat que ha promogut peregrinacions diocesanes, la catequesi, el treball amb les escoles diocesanes, parroquials i religioses, i especialment ara, amb Càritas parroquial i diocesana. Una tasca que ha estat possible gràcies a que ha tingut “bons col·laboradors”.

“Estem en uns temps complicats i difícils però hi ha aquests indicadors que revifen la nostra esperança vers el futur”. I ha conclòs del seu pas pel Vallès Oriental i Vallès Occidental: “Aquests anys a Terrassa han estat una delícia per poder comptar amb la providència de Déu i la sinèrgia entre persones i institucions”.

De cara a la nova etapa a Sevilla ha dit que hi aportarà l’actitud de servei. “La tasca de l’Església és apassionant” i ha esmentat l’àmbit del primer anunci, la catequesi i la formació, així com l’acció caritativa i social. També ha recordat l’esforç que demana el papa Francesc a viure “la col·legialitat i la sinodalitat” i a ser una Església en sortida.

 

Primer bisbe de Terrassa

Josep Àngel Saiz Meneses va néixer a Sisante (Cuenca) 1956, però abans de fer els 10 anys la seva família es va traslladar al barri de Sant Andreu de Barcelona. Va estar al seminari menor de Barcelona i va estudiar psicologia a la Universitat de Barcelona però finalment va decidir fer la seva formació sacerdotal a Toledo. En aquella època era considerat un seminari més tradicional que el de Barcelona. Va fer els estudis teològics a la Facultat de Teologia de Burgos.

Va ser ordenat sacerdot a Toledo el 1984 i després de realitzar diverses activitats parroquials i d’acompanyament de grups diocesans, al cap de cinc va tornar a Barcelona. Va estar un breu període a Sant Andreu i després va ser destinar a Cerdanyola del Vallès, responsable també de la pastoral universitària de la UAB. Al mateix temps mantenia la participació en el Moviment Cursets de Cristiandat i va fer la tesina de llicència sobre aquest grup a la Facultat de Teologia de Catalunya.

L’any 2000 va ser l’any en que el cardenal Ricard Maria Carles, llavors arquebisbe de Barcelona, va sorprendre a tothom nomenant-lo secretari general i canceller, renovant tot l’equip de col·laboradors més directes de l’arquebisbat que havia liderat el bisbe Joan Carrera. Un any després era nomenat bisbe auxiliar de Barcelona. Va estar a totes les travesses per succeir el cardenal Carles a Barcelona, però el 2004 finalment es divideix la diòcesis i es creen els nous bisbats de Terrassa i Sant Feliu. Josep Àngel Saiz és el nou bisbe de Terrassa encarregat de posar en marxa una nova diòcesis des de zero.

A Terrassa el més visible ha estat la creació d’un seminari propi en temps de sequera vocacional. Des d’allà no ha tingut una gran projecció pública ni ha protagonitzat cap polèmica, però ha anat estructurant un nou bisbat amb perfil propi diferenciant-se de Barcelona. Fa poques setmanes repassaven aquesta etapa amb una llarga entrevista amb el bisbe Saiz a Catalunya Religió.

Durant els darrers anys també s’ha guanyat la confiança de la resta de bisbes espanyols. En diversos mandats, ha estat elegit president de comissions episcopals i el 2017 va ser nomenat consiliari nacional del Moviment Cursets de Cristiandat. En el més significatiu és que en la darrera elecció de càrrecs de l’assemblea de la Conferència Episcopal Espanyola, el 2020, els bisbes el van escollir membre de la Comissió Executiva. És l’organisme de nou membres que porta més directament el dia a dia del Conferència. Ara serà un dels bisbes destacats de l'església a Espanya. 

Carme Llasat: “El canvi climàtic agreujarà les situacions extremes”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(IQS/CR) Carme Llasat és catedràtica de Física de l’Atmòsfera i membre del patronat d’IQS. Recentment ha estat guardonada per la UB per la seva divulgació científica i humanística. En aquesta entrevista es mostra preocupada pel futur del planeta i elogia la “solidesa” del projecte educatiu i institucional d’IQS.

És necessari sensibilitzar la societat davant del canvi climàtic i dels riscos naturals. Fins a quin punt creu que som prou conscients del greu problema que tenim davant?

Crec que no som prou conscients del que el seu impacte pot arribar a representar en el món tal com el coneixem. Els riscos naturals han existit sempre, però la presència humana i la intervenció sobre el medi agreugen els seus impactes i poden augmentar la seva freqüència i magnitud. Per què?, ens preguntaríem. La resposta és simple: en el planeta Terra, inclosa la seva atmosfera, tot està vinculat, i qualsevol interacció sobre una de les seves parts pot afectar a d’altres. Posem un exemple il·lustratiu. Imaginem una ciutat emplaçada en la costa Mediterrània, on les inundacions sobtades són freqüents, i abastida per una central tèrmica de carbó. Part dels gasos que emet aquesta central contribueix a augmentar l’efecte hivernacle. Això comporta un augment de temperatura que, a la vegada, provoca la fusió del gel i neu que hi ha a la superfície, i, conseqüentment, una disminució de l’albedo terrestre. Es tracta d’un procés de retroalimentació donat que provoca un increment de l’energia emmagatzemada al sistema Terra-Atmosfera i, per tant, de l’escalfament. La pèrdua de gel en regions com Groenlàndia, unida a l’escalfament de l’Oceà, modifica la circulació atmosfèrica i pot afavorir el desenvolupament de pertorbacions que donin lloc a temps advers que, a més, pot donar pluges més fortes, ja que la quantitat de vapor d’aigua emmagatzemada a l’atmosfera és major.  Donat que, a més, l’escalfament de l’Oceà unit al desgel continental porta a la pujada del nivell del mar, els efectes d’aquests temporals amb fort onatge a la costa són més greus.

En conseqüència, aquesta ciutat imaginària és afectada per més inundacions que a sobre estan més afavorides perquè amb l’asfalt ha disminuït la permeabilitat del sòl i ha augmentat l’escorrentia. Com la situació socioeconòmica no era favorable, moltes persones han anat a viure a prop de la ciutat, en condicions molt vulnerables, tant per desconeixement del territori  com pels seus habitatges. Quan arriba la inundació el seu impacte és encara major. I tot va començar amb el fum que sortia d’una xemeneia d’una tèrmica de carbó.....

Aquesta historieta ens parla de com el canvi climàtic augmenta la perillositat (les pluges intenses) que combinada amb l’increment de l’exposició (el creixement de la ciutat) i la vulnerabilitat (els pobres habitatges), produeix un augment del risc d’inundacions. Per il·lustrar amb xifres, segons Nacions Unides entre 1997 i 2017 les inundacions van afectar a més de 76 milions de persones, i, cada any, uns 24 milions de persones es veuen forçades a abandonar el seu lloc de residència a conseqüència dels riscos naturals. Entre 2005 i 2015 les pèrdues econòmiques al món per inundacions van superar els $ 58 bilions, sense comptar l’augment de la pobresa en zones on aquesta és gairebé endèmica. Es calcula que les inundacions que es van produir el 2010 al Pakistan van augmentar la pobresa en un 35,6%. Un parell més de dades per demostrar que tot això no està tan lluny de nosaltres: entre 1981 i 2010 es van produir 219 episodis d’inundacions a Catalunya a conseqüència de les quals 110 persones van perdre la vida.

El canvi climàtic agreujarà les situacions extremes. Per exemple, en la Mediterrània s’estima per a mitjans de segle un augment superior al 40% de l’àrea cremada actual i més de 300 milions de persones amb pobresa hídrica. Els científics no ens cansem de dir que el canvi climàtic pot tenir a mitjà i llarg termini, pitjors conseqüències que la pandèmia que estem vivint.

Si els lectors han arribat fins aquí, torno a la pregunta: creuen que estem prou conscienciats?

Recentment, va rebre la distinció de la UB per les seves activitats de divulgació científica i humanística.  Què representa aquest reconeixement? Què la va impulsar a implicar-se en fer divulgació del problema del canvi climàtic?

Per a mi va ser un honor i a la vegada un acte de justícia envers tot el meu equip i a totes les persones que dediquen hores i esforços a la divulgació universitària. En efecte, el discurs sobre la necessitat de divulgar porta ja anys sobre la taula, però no els recursos ni el reconeixement. Per exemple, en la meva universitat cada any avaluen la nostra recerca, tant el que fa a les entrades (com projectes) com a les sortides (articles). En certa manera també estimen la docència que hem impartit, però no succeeix el mateix amb la divulgació que es nodreix de la bona voluntat dels equips investigadors. Ja fa anys que una Comissió de Divulgació ha anat perseguint als diferents equips rectorals i sembla que ja està donant un cert fruit, però encara és molt minso.

Un segon aspecte que també mereix ser destacat és que en les set edicions que hi ha hagut d’aquesta distinció, he estat la segona dona a rebre-la i espero que aquest percentatge inferior al 25% (les dues dones hem rebut la distinció ex-aquo) vagi augmentant a les edicions properes. 

La meva tasca divulgadora s’entén dins d’una vocació docent i compromesa amb la societat, molt primerenca. Vaig començar a impartir classes de Química al Col·legi dels Jesuïtes de Casp amb poc més de 17 anys i des de llavors no he deixat la docència. Quan l’any 1982 es van produir els tràgics aiguats que van trencar la presa de Tous, i setmanes després, les inundacions van assolar gran part d’Andorra i dels Pirineus, vaig apostar per la recerca sobre les inundacions amb un objectiu molt idealista (el que recomano a tots els doctorands): que no tornés a passar el mateix. No he arribat a assolir tot el que volia, però aquest objectiu ha mantingut sempre la flama per seguir endavant malgrat els obstacles. I va ser en aquest trajecte que em vaig pujar als primers vagons de la recerca interdisciplinària i l’obligació, més que necessitat, de donar a conèixer allò que anàvem trobant pel camí.

Podríem parlar d’una passió que m’ha portat, malgrat les meves limitacions, a divulgar i conscienciar en fòrums tan diversos com poden ser el Parlament Europeu, ‘Entrecultures’ o la Festa de la Ciència. En els darrers anys i amb l’ajuda del meu equip de doctorands i doctorandes, i sobretot, de la Montse Llasat, la meva germana, hem desenvolupat eines i estratègies com aplicacions de mòbil, exposicions, ciència ciutadana, etc.

Forma part del Comitè de Direcció del MedECC (Mediterranean Experts on Climate and Enviromental Change), xarxa que ha publicat el primer informe sobre el canvi climàtic i ambiental a la Mediterrània, del qual vostè és una de les autores. Quina és la funció dels oceans en l’equilibri/balanç de l’energia del Planeta?

Malgrat que l’informe no té un capítol específic que respongui a la pregunta, el paper dels oceans i de la pròpia Mediterrània apareix transversalment. Aquest paper és tan important que avui en dia no hi ha model climàtic que no tingui present l’acoblament oceà-atmosfera, sobretot pel que respecte a l’intercanvi de calor sensible i de calor latent, fonts d’inestabilitat i d’humitat atmosfèrica. Però a aquest rol sobre la dinàmica atmosfèrica cal afegir el seu paper en el canvi climàtic.

Els oceans alberguen més del 96% de l’aigua del planeta i si recordem que la calor específica de l’aigua és superior al de l’aire, els oceans actuen com magatzems d’energia, i, en conseqüència, també de l’excés de calor. Segons el cinquè informe de l’IPCC publicat en 2013, el contingut de calor emmagatzemat en les capes superiors dels oceans des de 1960 havia augmentat, aproximadament, en més de 12.1022 J. Com a conseqüència d’aquest escalfament l’aigua es dilata, trobant-se que des de 1900 l’alçada del mar ha augmentat, en terme mitjà, prop de 200 mm.  L’aportació del desgel continental sols representa una petita porció d’aquest augment del nivell del mar, però té un impacte considerable en la distribució de la salinitat i les corrents marines i, conseqüentment, el clima. En el cas concret  del Mediterrani, en el període 1982-2019 la temperatura de la superfície del mar va augmentà 1,3ºC, és a dir, 0,3ºC per sobre de la temperatura de l’aire (1ºC, superior a la mitjana mundial), el que té un greu impacte sobre la generació de temps advers.

L’escalfament del mar també afecte als sistemes marins provocant una redistribució global de les espècies marines i la reducció de la biodiversitat en algunes regions, amb greus conseqüències en el sector pesquer. A més els oceans són també importants embornals de CO2. Es calcula que absorbeixen un 30% de les emissions globals d’aquest gas el que des del punt de vista del canvi climàtic és positiu, però no així pel que fa al corall, els ecosistemes polars, el fitoplacton o d’altres espècies en què l’acidificació de l’aigua pot ser mortal.

La xarxa MedECC va rebre un dels premis 2020 North South Prize del Consell d’Europa, per la seva lluita contra el canvi climàtic i la promoció del desenvolupament sostenible. Com a membre de la xarxa, és un altre reconeixement molt important de la seva tasca en favor de la sostenibilitat.

MedECC va néixer en 2015 en la Med-COP de Marsella prèvia a la COP21 de París, com a fusió de dues iniciatives que s’estaven portant en paral·lel. Per una banda, el director del CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible), Arnau Queralt, i jo mateixa, membre també del CADS, havíem anat ha parlar amb la Unió per la Mediterrània amb la proposta d’un informe per aquesta regió similar als que fa l’IPCC. D’altra banda dos prestigiosos investigadors del CNRS, Wolfgang Cramer i Joël Guiot, es plantejaven la creació d’un grup d’experts sobre el canvi climàtic i ambiental a la Mediterrània. L’organització d’una sessió paral·lela en la Med-COP sobre transferència del coneixement científic ens va permetre entrar en contacte. D’aquesta manera va néixer el germen de MedECC, que ha culminat amb la publicació del First Mediterranean Assessment Report (MAR1). L’originalitat de MedECC és que des del primer moment es va voler que estigués constituït per representants de les ciències naturals, polítiques i socials, a més del que usualment coneixem com “policymakers” (UNEP/MAP, UfM, CADS) a fi d’ajustar millor les demandes de coneixement. Actualment, MedECC agrupa més de 600 científics de 35 països, dels quals  185 autors representant 25 països han contribuït en l’informe (cal dir que, sempre, d’una forma altruista).

El fet que MedECC rebés el North-South Prize of the Council of Europe va ser un reconeixement de què els reptes del canvi climàtic i la sostenibilitat solament poden ser portats a terme des de la col·laboració, ja sigui entre científics i experts per crear bases sòlides per les polítiques de planificació, ja sigui entre les societats i estats. El text de la nominació del premi finalitza amb unes paraules que transmeto aquí com un desig: “ser un exemple concret de la visió del mar Mediterrani com a espai compartit de pau, desenvolupament i drets humans.”

Parlem de la seva relació amb IQS, concretament des del Patronat del qual vostè forma part des de fa un any.

Ser membre del Patronat de la fundació IQS és per a mi un honor i una oportunitat. La meva família ve de Tortosa i ja de ben joveneta jo havia anat a l’Observatori de l’Ebre amb el meu pare, qui admirava la tasca que feien els jesuïtes. De fet, el meu oncle va conèixer al P. Rodés, i jo, actualment, mantinc una estreta col·laboració amb un dels seus investigadors en canvi climàtic. Com ja sabeu, el que després seria IQS va néixer a l’Observatori de Roquetes, que havia estat creat en 1905, el que em porta a pensar en IQS com una institució sòlida, de més de 110 anys contant el període de gestació, però que no ha envellit, ans al contrari s’ha anat rejovenint a mesura que s’adequava a les noves necessitats sense perdre la seva identitat.  En aquest any que porto en el Patronat he conegut de més a prop la seva realitat i he de dir que, malgrat el tràngol de la situació que estem travessant, la percepció que ja tenia de rigorositat i dedicació cap a l’alumne, no s’ha vist en cap moment desmerescuda.

També és per a mi una oportunitat d’intercanvi de coneixements, d’aprenentatge i, per què no, de perseguir el somni de què IQS sigui el referent en sostenibilitat, en el sentit més ampli, dins de UNIJES.

Quin creu que és el nostre deure, com a centre universitari, respecte a la proposta del Sant Pare Francesc a la seva encíclica LAUDATO SI del 2015, sobre la cura del nostre Planeta, com a Casa Comuna?

Enllaçant amb la meva darrera resposta, crec que IQS està cridat a ser la ‘Loyola University Chicago’ en Espanya, òbviament sense perdre la seva pròpia idiosincràsia. Justament, aquesta universitat ha celebrat recentment la Virtual Climate Change Conference: “Accompanying Youth to a Hope-filled Future”. Us animo a que conegueu totes les accions que porten a terme per la cura de la Casa Comuna i on participen alumnes, professors i personal de suport o d’administració.

I per què crec això? Primer, perquè no podem romandre callats davant d’una crida universal com aquesta, més si recordem que tenim un deute amb aquest món en què nosaltres som persones privilegiades. Segon, perquè IQS té tot el que necessita per portar cap endavant aquest lideratge: la capacitat de generar coneixement per donar respostes tecnològiques, econòmiques i humanes sense caure en el paradigma de la tecnocràcia; un equip directiu i un claustre de professors majoritàriament compromesos amb la cura del planeta, darrere els quals es troba la tercera preferència apostòlica actual de la Companyia de Jesús que és la Reconciliació amb la Creació; i, finalment, però no menys important, uns i unes alumnes que amb el seu entusiasme, coneixement i compromís, són el potencial transformador que necessita el nostre món.

Els maristes es formen per combatre l’abús sexual

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Maristes) No és fàcil comprendre què s’amaga darrere d’un abús sexual. Què el desencadena, què el motiva, quin perfil té l’abusador, com actua, com es rehabilita, com s’atenen les víctimes… Molts interrogants als quals es va mirar de donar resposta a la segona sessió de la formació de l’itinerari Bartimeu, que va tenir lloc el dissabte 10 d’abril. L’itinerari Bartimeu està organitzat per l’equip de protecció de la infància de la Província L’Hermitage i està adreçat a germans maristes, equips de protecció, directors d’escoles i obres socials de Catalunya i Grècia i responsables de comunicació de les províncies maristes d'Europa.

Aquesta vegada, els ponents en van ser Brendan Geary, germà marista, que ha estat provincial de la Província Europa Centre-oest, professor, director espiritual i psicoterapeuta, i està especialitzat en el treball amb víctimes i amb autors d'abusos sexuals, i Stéphane Joulain, també psicoterapeuta i sacerdot, membre de la Societat de Missioners d'Àfrica (pares blancs), i autor de diversos llibres sobre les causes dels abusos. Tots dos, psicoterapeutes i religiosos, van compartir durant tres hores amb els 150 assistents a la sessió la seva visió sobre els factors que desencadenen els abusos, l’anàlisi del perfil de la persona abusadora o quina incidència ha tingut i té la pederàstia en l’església, entre altres.

Els dos ponents van coincidir que per mirar de resoldre o atacar un problema cal conèixe’n bé la naturalesa i cal provar de saber-ne les causes. Tant l’un com l’altre van destacar que no hi ha una sola raó que pugui explicar els motius pels quals es produeix un abús, però van mencionar estudis actuals que han fet evident que s’hi barregen factors psicològics, de situació o organitzatius.

Apel·lant a diversos estudis, entre els punts coincidents que van destacar sobre el perfil de la persona abusadora van mencionar dificultats en la infància, haver consumit alcohol, una identitat sexual confusa, una educació sexual inadequada, solitud, aïllament social, poca autoestima, tenir poder o control sobre els infants o que la mateixa persona abusadora hagi estat víctima d’abusos sexuals. Segons les dades que van aportar, un 19 per cent de religiosos han estat víctimes d’abusos sexuals.

Els dos van posar sobre la taula que calia formació i prevenció. I en aquest context, Stéphane Joulain va institir en el fet que cal fer molta pedagogogia perquè es deixi de veure l’infant com una propietat i es consideri com una persona que té drets. Es pregunta: “Per erradicar la violència contra els infants (perquè l’abús sexual és una mena de violència), cal repensar el lloc que ocupa l’infant en la societat. Per exemple, per què està prohibit que una persona en pegui una altra però es permet que aquesta mateixa persona pegui un infant amb tota impunitat?”.

Stéphane Joulain, tot i ser crític amb la gestió que ha fet l’església de casos de pedaràstia, va reconèixer que per saber si hi ha més casos d’abusadors entre religiosos o entre persones que no són religioses, caldria fer comparatives serioses entre col·lectius professionals significatius propers als infants. I va deixar palès que és una injustícia molt gran que des dels mitjans de comunicació es facin generalitzacions com ara identificar els membres de l’església en general amb els pedòfils.

Tant Brendan Geary com Stéphane Joulain van ser molt crítics amb la postura que ha adoptat  l’església durant molts anys, per la poca escolta cap a les víctimes, per no haver-se enfrontat seriosament al problema dels abusos, per la resistència a reconèixer aquests casos i per haver destinat els recursos econòmics a la rehabilitació dels abusadors i no a les víctimes. De tota manera, els dos reconeixen que actualment s’estan fent clares passes endavant en el si de l’església per un canvi de cultura. Amb paraules de Brendan Geary, “hi ha un gran repte per endavant. Tant el Vaticà com l’església necessiten temps però se’n veuen molt bons signes. I, sobretot, necessitem escoltar molt les víctimes”. Les víctimes al centre, el resum del missatge dels dos ponents.

L’itinerari Bartimeu (en referència a l’Evangeli «Senyor, fes que hi vegi») consta de quatre etapes centrades respectivament en les víctimes, els agressors, el canvi de cultura institucional i les polítiques i protocols de protecció dels nens/nenes i adolescents, que tindran lloc fins a finals d’any. La pròxima sessió, “La crisi dels abusos: quines conversions per a l’església?, tindrà lloc el proper 7 d’octubre.

Els bisbes parlen de la unitat de l’Església i de la Pasqua

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’una Església que treballa en unitat, a la llum de l’Esperit, del nou Directori per a la catequesi, de la Pasqua, de l’esperança, d’ésser kerigma, de testimoniatges d’esperança en la resurrecció de Crist, del do de pietat, de la caritat dels catòlics, de la celebració de la Primera Comunió i de la carta apostòlica Patris corde.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?” “va ser la pregunta del Concili Tarraconense, com la que ens hem de fer avui repetidament”, que “al llarg de dotze diumenges hi hem intentat respondre” i que “avui acabem aquest recorregut amb aquesta afirmació: L’Esperit ens guia cap a un camí conjunt de les Esglésies amb seu a Catalunya”. Recorda també que “fa vint-icinc anys, els més de dos-cents membres que es reuniren en assemblea conciliar van celebrar junts els sants misteris, van pregar el Senyor, van obrir els seus cors a la Paraula de Déu i a les veus dels germans” i que “a la llum de l’Esperit, van reflexionar i discutir fraternalment amb el desig d’interpretar la seva veu, que demanava a les nostres Esglésies fer una adequada recepció dels ensenyaments del Concili ecumènic Vaticà II, tot pouant del mateix Evangeli del Senyor Jesús”. Afirma que “el Concili Tarraconense es proposà, com a denominador comú dels temes a tractar, l’evangelització”, que “el primer secret per a l’evangelització és la conversió personal i, per aquest camí, la purificació i la vitalització de les institucions i dels serveis eclesials” i que “la sinodalitat eclesial es concreta en cada Església i en cada territori”. Expressa que “en el document publicat el proppassat dia de sant Fructuós, afirmem els bisbes: «La concreció del camí conjunt de comunió entre les deu Esglésies diocesanes amb seu a Catalunya passa per la consolidació de la unitat pastoral entre elles, entesa i viscuda amb esperit de comunió interdiocesana i de coordinació pastoral.»”. Finalment, prega que demanem “en la nostra pregària personal i comunitària que, fonamentats en la fe plantada amb la sang dels nostres primers màrtirs, a la llum del Concili Provincial i sota la llum de l’Esperit, la Conferència Episcopal Tarraconense pugui avançar en aquest camí d’unitat pastoral”. 

El cardenal Joan Josep Omella, recorda que, amb motiu de la presentació del Catecisme per als infants Jesús és el Senyor, un bisbe que havia participat en la redacció i preparació li va dir: «No oblidis que qui inicia a la fe és l’Esperit Sant, amb la mediació preciosa dels catequistes i, en darrer terme, dels catecismes» i exclama “que n’és de bella i important la missió del catequista!”. Comunica que “en aquest any de crisi, la Santa Seu, i concretament el Pontifici Consell per a la Promoció de la Nova Evangelització, ens ha fet un regal: el nou Directori per a la catequesi”, un Directori que “es proposa una catequesi per a una època digital, en què es manté el sentit principal de tota acció catequètica:  Déu ens estima i Crist ha donat la vida per nosaltres i, alhora, és una iniciació en el misteri de Crist”. Afirma que “el Directori ens recorda aspectes metodològics tan significatius per a la catequesi com l’experiència i la memòria, és a dir, que els que participen en la catequesi sàpiguen qui és Jesucrist i el coneguin, l’estimin i el segueixin”. Manifesta que «la comunitat cristiana és el subjecte principal de la catequesi» i que “en una Església en sortida, el paper de la comunitat és decisiu per al creixement personal en la fe”. Expressa que en el Directori “es considera la família el subjecte interlocutor de la iniciació cristiana” i “es dona un lloc primordial a la missió i a la formació del catequista”. Destaca que “els catequistes són els deixebles missioners que tenim més a prop” i aprofita per agrair la feina de tots els catequistes, als preveres, diaques i religiosos, l’acompanyament que els fan i a l’equip del Secretariat Diocesà de Catequesi, la seva direcció i creativitat. Finalment, demana que “aquests dies l’Esperit ens ajudi a acollir joiosament el gran misteri de la Resurrecció de Crist”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que les paraules de Jesús al sopar de comiat dels seus deixebles, “quan els lliurava l’eucaristia, els rentava els peus, pregava llargament per la unitat i els donava “el manament nou” de l’amor, que és estimar “com Ell”, ens fa adonar que n’és de gran i profund l’amor del Senyor que es dona del tot a la Creu, i que amb la seva Resurrecció inaugura una vida nova, feta d’amor pur i total”. Afirma que “només des de l’amor, entrarem en el dinamisme de la Pasqua” i que “només des de la mirada del deixeble estimat comprendrem que la passió, la creu i la resurrecció de Crist és el triomf definitiu de l’amor”. Manifesta que “des de la perspectiva de Jesús, la Pasqua és l’amor del Pare pel seu Fill Jesús, que no l’abandona a la mort, sinó que l’estima, està feliç del seu Fill, que l’ha obeït fent la seva voluntat per damunt de tot” i que “des de la perspectiva dels deixebles, la Pasqua és l’amor del Crist que els ve a buscar, se’ls apareix, els allibera de la por i els empeny a seguir-lo”, “un amor que els omple de l’Esperit Sant, per fer-los apòstols seus, a pesar de les negacions i les desercions”, “un amor que els purifica i els fa testimonis arreu de la terra, en totes les perifèries de la vida humana i de qualsevol frontera”. Recorda que el papa Francesc, a l’encíclica Fratelli tutti, “ens invita a repensar la dimensió universal de la doctrina evangèlica sobre l’amor fratern”. Finalment, diu que “la Pasqua és el temps per a descobrir el fonament radical de l’amor, que no pot ser cap altre que el Misteri pasqual, la creu i la resurrecció del Senyor” i demana que des de Jesús ens proposem “viure el “miracle de la bondat” que tot ho transforma”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “fa uns dies vam poder llegir un article de l'expert en comunicació i assessor polític, Antonio GutiérrezRubí, titulat “Millor l'esperança que la utopia””, en el qual “amb lucidesa incidia en una qüestió de gran transcendència”: “Identifica la utopia com una construcció nostra, tancada o acabada, que resulta molt atractiva per la seva senzillesa i coherència”. Afirma que “les utopies omplen els discursos polítics que volen arribar més fàcilment a la gent, delerosa de solucions ràpides i eficaces als problemes que pateix” i que “l'esperança, per contra, és una invitació a construir junts un futur, per si mateix no prefabricat, però que acabarà sent més comú”. Manifesta que “amb Jesucrist no ressuscita una utopia, sinó la virtut de l'esperança”, acompanyada de la caritat i la fe, i que “és l'esperança no utòpica, que no sols obre la porta a una vida personal més enllà de la mort, sinó també a una comunió fraterna, que es pot cercar i gaudir en aquest món, encara que imperfectament”. Expressa que “amb aquesta esperança es poden construir societats, sistemes productius, institucions, polítiques concretes, més compartides, i més properes a la persona humana”. Finalment, diu que “l'esperança que neix del Ressuscitat ens ensenya a superar la temptació de considerar qualsevol assoliment humà com a absolut” i que “no ens enlluernen les utopies, sinó el do de la ciutat resplendent que ens vindrà regalada a la fi dels temps”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que “el llibre dels Fets dels Apòstols explica, en aquest tercer diumenge de Pasqua, com Pere guareix un paralític”, diu que “aquest fet produeix un impacte extraordinari a la gent” i que aleshores Pere “els adreça la paraula tot deixant ben clar que la guarició no és obra seva  o de la seva força, sinó que és obra de Déu” i “presenta el nucli del kerigma cristià primitiu”: “el Déu dels nostres pares ha glorificat Jesús (…) Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts. Nosaltres en som testimonis…”. Afirma que “en ple segle XXI, tal com es va esdevenir amb Pere i els onze, l’Esperit Sant continua donant la fortalesa per a superar les pors, guia cap a la veritat plena i capacita per a anunciar l’evangeli per tot el món” i que “avui ens calen evangelitzadors que anunciïn la bona nova amb una paraula valenta, i sobretot amb una vida que ha estat transformada per la gràcia de Déu”. Manifesta que “es tracta de donar testimoni d’una persona, Jesucrist”, que “aquest testimoni només el pot oferir aquell que ha tingut una experiència d’encontre amb Ell” i que “la proclamació del kerigma demana també molta pregària de petició”. Expressa que l’evangelitzador “parla  de Déu als homes i en la pregària parla dels homes a Déu” i que “porta a la seva pregària tota la seva vida i en particular aquelles persones que necessiten ser evangelitzades i la situació en que es troben”. Finalment, diu que “quan no hi ha una vida intensa de pregària, serveixen de molt poc els grans projectes i estratègies”, que els sants “ens recorden la importància de la pregària, la formació i l’acció; així com de tenir una paraula valenta i el testimoni de vida” i que “hem estat cridats i enviats a ser testimonis de Crist ressuscitat, a “ésser  kerigma””.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que en els primers dies de l’Octava de Pasqua l’han colpit uns testimoniatges d’esperança que l’han ajudat a veure “com la fe en Crist, mort i ressuscitat, porta en ella mateixa una manera de viure i, sobretot, d’entendre la vida en el seu misteri més profund”. Recorda que va viure “amb intensitat les exèquies de Mn. Joan Carles Serra”, prevere de la diòcesi de Vic que “malgrat la pandèmia, no va cessar en la seva donació generosa als qui tenia l’encàrrec de vetllar i servir”, les exèquies del qual “foren un testimoni de fe en Crist i d’esperança en la vida eterna i la resurrecció”. Expressa que “la providència m’ha ofert el goig de participar en les exèquies d’un monjo de Poblet, fra Josep Biosca, fill de la ciutat d’Igualada, el qual va sentir la crida vocacional des de la devoció al Sant Crist d’Igualada i, en el dia en què la seva ciutat celebrava la commemoració anual del prodigi de la seva suor de sang, moria, després de setanta anys de vida monàstica”. Diu que “la gran riquesa de les exèquies cristianes es manifesta de manera clara en l’enterrament d’un monjo en un monestir” i que “el moment de l’enterrament, com el seu nom expressa: tornar a la terra, fou expressió de l’espera de la resurrecció de la carn, com professem en el credo”. Recorda que els cristians, pastors i fidels, “som cridats a testimoniar amb coherència la nostra fe en Crist ressuscitat” i que “el testimoniatge de caritat ens demana també que, en el moment de la mort dels nostres familiars i estimats, visquem la nostra fe, essent testimonis d’esperança”. Finalment, diu que “quan acomiadem una persona estimada no mirem solament el passat, sinó que, tenint present el que hem viscut i hem estimat, posem la mirada en Crist ressuscitat que ens obre la porta a l’esperança”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “el dia de la Confirmació renovem les promeses baptismals” i que “també cada any ho fem en la celebració de la Vetlla Pasqual després del temps de preparació espiritual de Quaresma”. Afirma que “aquesta renovació no l’hem de viure com un ritu merament extern, sinó que ha de ser l’expressió del desig d’avançar en el camí de la nostra fe” i que “renovar significa recuperar la novetat de vida que va suposar per a nosaltres el baptisme, i acollir de nou els dons que Déu ens va regalar en eixe moment”. Expressa que “el gran Do que rebem en el Baptisme i en la Confirmació és el mateix Esperit Sant, que sembra en nosaltres la llavor d’una vida nova” i que “per a identificar els signes de la vida segons l’Esperit, la tradició cristiana ha reflexionat, a la llum d’un oracle del profeta Isaïes que descriu al Messies esperat, sobre els set dons de l’Esperit Sant”. Expressa també que “una altra línia de reflexió es fonamenta en la carta als Gàlates, on sant Pau explica quin és el fruit de l’Esperit en aquells que es deixen guiar per Ell i no cedeixen als desitjos de la carn”. Manifesta que “un signe que ens pot ajudar a discernir si la nostra vida està modelada per l’Esperit Sant, és si vivim el do de pietat”, que “consisteix en “l’orientació del cor i de la vida sencera a adorar a Déu com a Pare, a donar-li el culte que el reconega com a font i meta de tot do autèntic””. Diu que “els signes en els quals es manifesta aquest do de l’Esperit tenen a veure fonamentalment amb la relació amb Déu que es viu en l’oració” i que “per mitjà del do de pietat l’Esperit Sant ens possibilita mirar-lo amb senzillesa filial i agraïment, superant així la insensibilitat i la duresa de cor en la relació amb Ell”. Finalment, prega que “demanem en aquesta pasqua a l’Esperit Sant que renove en nosaltres el do de pietat filial envers Déu”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “cap catòlic no pot viure sense caritat, que és l'amor decidit al seu proïsme com a concreció de la seva fe en Jesucrist i l'aplicació de l'esperança”. Afirma que quan participa en alguna reunió de grups parroquials o diocesans sempre escolta de part d'algun membre “l'exigència de “fer” alguna cosa pels altres a conseqüència de la seva pròpia fe”, que “sempre hi ha algú que ens esperona el cor cap a una dedicació concreta al servei de la societat” i que “sempre hi ha algú que ens recorda la coherència entre la fe i la caritat”. Expressa que veu també “l'actuació de moltes comunitats: grups parroquials de Càritas; grups persistents que dediquen part del seu temps al reforç escolar de nens i adolescents; grups que s'esforcen col·laborant en les activitats de temps lliure amb moltes hores de disponibilitat i dedicació…”. Recorda que des de fa uns anys que hi ha a la diòcesi de Lleida “un intent d'ajuda i coordinació de moltes organitzacions dedicades a la caritat”, que “a més dels nombrosos grups parroquials, que són part essencial de Càritas Diocesana, funciona una Xarxa d’Entitats Cristianes d’Acció Social i Caritativa que atén nombroses persones en situació d'especial dificultat”. Recorda que “el bisbat va crear un Fons Solidari Covid-19 de 20.000 euros, al qual es van afegir molts sacerdots i laics i va aconseguir recollir gairebé 87.000 euros que es van distribuir entre aquelles entitats que per la pandèmia van multiplicar la seva atenció i necessitaven més recursos”, un fons que estan donant a conèixer i que han decidit mantenir. Finalment, diu que se sent “joiós dels molts brots de caritat que apareixen entre persones i grups catòlics” i que “és un goig que puguem comunicar aquesta mena d'iniciatives que retornen la credibilitat a la comunitat catòlica”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, s’adreça als “pares, avis i familiars dels infants que en aquest temps de Pasqua faran la Primera Comunió, però també a totes les comunitats parroquials que la celebren”. Diu que “la Primera Comunió ha de ser una experiència cristiana intensa per a l’infant, per als pares i familiars, i també per a la parròquia” i que “cal vetllar perquè la Primera Comunió no sigui només una festa més de creixement, sinó la gran festa cristiana de l’Eucaristia”. Diu als pares dels infants que quan preparin la Primera Comunió “cal remarcar sobretot la celebració de la Missa, el fet de combregar amb Jesucrist”, així com que “cal recordar als familiars i convidats que hi participen que és una celebració cristiana molt important i que, si no tenen costum de participar-hi, han de mantenir actituds de respecte i de col·laboració amb els responsables de la celebració”. Els demana que diguin a l’infant que “fer la Primera Comunió és un fet important per a la seva vida”, ja que “l’infant ha de comprendre que combregar amb Jesucrist és un gran regal” i “alhora, ell ha d’entendre que assumeix un compromís: participar i combregar en la Missa dels diumenges per viure cristianament” i que “el fet de combregar requereix que pregui, que sigui més servicial, més treballador, més afectuós, més sincer…”. Diu que “els infants es preparen celebrant el sagrament del perdó” i que “per als pares també és una bona ocasió per participar en la celebració de la penitència, per confessar-vos”. Finalment, demana als fidels de la comunitat parroquial que acullin amb goig “les celebracions de la Primera Comunió, malgrat que comportin algun enrenou”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, es fixa en la segona part del capítol “Pare en l’acolliment”, de la Patris corde, “la que mostra que l’acolliment de la realitat no significa resignació, sinó la valentia en la confiança en Déu i en els seus designis”. Diu que “viure la vida en actitud d’acollida d’allò que Déu disposa no té res a veure amb la resignació”, sinó que “suposa una valentia, una fortalesa sobrenatural”. Afirma que “acollir allò que Déu disposa en la nostra vida, convençuts que és per a bé, fins i tot quan objectivament és un mal mostra una audàcia que ve de Déu”. Expressa que “és impressionant com sant Josep acull totes les contrarietats” i que “fa pensar en la constant de tots els sants”, els quals “n’han passat de tots colors i és la seva confiança en Déu enmig d’aquestes circumstàncies el que els ha fet avançar cap a la santedat a passos de gegant”. Manifesta que “no troba el sentit i la plenitud de la vida qui va d’èxit en èxit, sinó qui acull Jesús en la seva història” perquè “la vinguda de Jesús enmig nostre és un regal del Pare, perquè cadascú pugui reconciliar-se amb la carn de la seva pròpia història, encara que no l’entengui del tot”. Finalment, diu que “el nostre testimoni és allò més preuat que podem oferir als afeixugats pel pessimisme de la resignació” i que “acompanyar el llarg procés que porta a donar gràcies a Déu per la pròpia vida és de les millors coses que podem fer pastoralment” i ens demana que no deixem de llegir “el capítol 4 de la Patris corde: “Pare en l’acolliment””.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.

Mar Pla: “És fonamental col·laborar en l’AMPA per aconseguir una educació completa dels fills”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CRMaria del Mar Pla Manual-Rimbau és la nova presidenta de la Confederació Cristiana d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya –CCAPAC–. Assumeix el càrrec en substitució d’Albert Alegre, que ha estat el president els darrers tres anys. Gironina de naixement, Mar Pla era fins ara la secretària de la Confederació. Treballa al Servei Meteorològic de Catalunya i té dos fills escolaritzats a l’escola Lestonnac de Barcelona.

Amb una associació de quasi el vuitanta per cent de les AMPEs presents a les escoles cristianes, la CCAPAC vol continuar apostant pel treball en xarxa tot respectant la diversitat estructural i l’essència de cadascuna de les associacions de mares i pares associades. Pla reconeix que la situació actual, de plena pandèmia i arrossegant una crisi econòmica i social greu, “no facilita que les famílies tinguin mitjans per estar associades en una AMPA”, i es troben a l’actualitat amb un degoteig constant de baixes. Malgrat tot, i com a repte de futur, Pla aposta per potenciar la comunicació interna i externa “per trencar amb certs tòpics i malentesos” que poden portar a confusió avui. 

I és que encara avui hi ha qui pensa que les AMPEs són aquelles que s’encarreguen sols d’organitzar xocolatades solidàries, per exemple. I res més lluny de la realitat de les escoles. “Hi ha AMPEs que organitzen les extraescolars del centre, d’altres que porten l’assegurança d’escolarització”, o inclús algunes gestionen un servei tan bàsic i important com és el servei de menjador de l’escola.

I sense desmereixer les xocolatades solidàries, Pla recorda que les AMPEs al final el que fan “és compactar la comunitat educativa, fent xarxa, i podent dir la seva”. Una peça clau per fomentar el vincle entre família i escola i que esdevé imprescindible “per aconseguir una educació completa dels fills”. Amb tot, Pla afirma que sovint hi ha moltes famílies que pensen en pertànyer a l’AMPA en termes materials i econòmics. Què m’aporteu si m’apunto a l’AMPA?, pregunten. “Aporta moltes coses que sovint no són tangibles”. 

Diàleg institucional amb el Departament d'Educació

Com per exemple un treball de formiga, de fons i amb un alt caràcter polític i social com és el de reivindicar d’una vegada per totes que el Departament d’educació publiqui el cost real d’escolaritzar un alumne a casa nostre. Gràcies a la feina, entre d’altres, d’institucions com la CCAPAC o la FECC s’ha aconseguit després d’anys de reivindicació que el Síndic de Greuges publiqui en l’informe contra la segregació escolar que l’alumne que s’escolaritza en una escola concertada té menys mitjans públics que aquell qui va a una escola pública. 

La pandèmia i el confinament domiciliari va esdevenir potser l’exemple més visible d’aquesta diferenciació entre escola pública i escola concertada. “Quan va començar el confinament vaig pensar que anirien saltant ampes i no”. Pla ho atribueix a la bona resposta que va tenir l’escola concertada davant aquesta situació. “Òbviament hi ha ampes amb dificultats, però el canvi d’adaptació va ser tan ràpid que la majoria a la setmana següent ja donaven classes”. 

Una escola concertada, explica, té una possibilitat de reacció molt més ràpida que l’administració. “Una altra cosa serà en com afectarà això a les qüotes de les ampes o als ànims de les famílies, està clar, ens queda un camí ara d’intentar que tothom pugui mantenir l’escolarització dels fills a l’escola concertada, cal ser solidaris amb totes les famílies”. 

“Des de la CCAPAC continuarem treballant per demanar al Departament la gratuïtat de l’escolarització per a tots els infants i no només per aquelles que escullen l’escola pública”. Reivindicar això com també, apunta Pla, “seguir demanant més recursos per tenir una escola de qualitat”. Recursos que, afirma, “falten tant a l’escola pública com a l’escola concertada”.

Pla recorda que “tots formem part de la xarxa educativa” i creu que és important seguir remarcant que “l’escola concertada no s’endú diners de l’escola pública”. Aposten per seguir dialogant sense confrontacions sense perdre de vista que les famílies “tenen dret a escollir pels seus fills l’escola que volen i poder aportar el tarannà familiar al centre”. 

200 infants en situació de vulnerabilitat han rebut tractament odontològic gràcies a la Fundació Pere Tarrés

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fundació Pere Tarrés) Més de 200 infants de famílies en situació de vulnerabilitat que assisteixen als centres socioeducatius de la xarxa de la Fundació Pere Tarrés han rebut tractament bucodental gratuït des del 2017. A més, al llarg de tot aquest temps 440 infants i joves més han rebut una revisió odontològica en el marc de la campanya “La teva solidaritat els farà somriure”.

Aquest projecte va sorgir de la preocupació els últims anys dels 30 centres socioeducatius adherits a la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés (la XACS) davant els problemes de salut bucodental que presentaven els nens i les nenes que acompanyen. Es tracta de dolències que no només afecten la seva salut actual, sinó que també poden tenir una incidència important en l’àmbit emocional i en el seu futur personal i professional. En molts casos, les famílies disposen de recursos econòmics molt limitats i no poden fer-se càrrec de les despeses que suposen aquests tractaments.

Per tal de donar resposta a aquesta necessitat, la Fundació va iniciar el 2016 un projecte que pretenia, abans que res, diagnosticar l’estat de la salut bucodental dels infants que participen en els 30 centres socioeducatius adherits a la Fundació, i posteriorment, atendre les dolències bucodentals dels infants, principalment els menors de 12 anys, a través de revisions odontològiques i tractaments mèdics diversos en els casos que es necessitin. Aquestes dues vessants han anat acompanyades de la promoció d’accions de prevenció en salut bucodental entre els infants i les seves famílies, com ara consolidar hàbits d’higiene dental diaris en els centres socioeducatius amb rentats diaris de dents, elaborar menús saludables i barats i organitzar tallers de cuina d’aprofitament.

El projecte ha estat possible gràcies al suport d’empreses i institucions diverses, que han col·laborat tant realitzant donacions econòmiques com en espècies. Cal tenir en compte que, de mitjana, es calcula que quan s’inicia el projecte en un centre socioeducatiu la inversió se situa al voltant dels 3.000€, depenent del nombre d’infants i dels tractaments necessaris.

En total, des del 2017 s’han obtingut 39.000€ en donatius, a càrrec d’entitats i institucions com l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació Mutua Madrileña o la Fundació Mercedes Armengou. D’altra banda, diverses empreses (Dentaid, Clínica Dent Blau, PHB, Desinco, Tusgsal, Zurich, Mutua Universal i Vimifar) han realitzat també aportacions gratuïtes de pastes i raspalls de dents que han permès reforçar els hàbits higiènics i de prevenció de salut bucodental entre els infants que han participat en el projecte. De fet, cada infant dels centres participants compta amb un raspall de forma fixe al centre, que es va renovant regularment.

També ha estat clau la col·laboració del personal sanitari dels centres col·laboradors Clínica Dental ADE i Ohana Dentistes, a més de la col·laboració de metges concrets a Mataró i Lleida.

Fins avui, s’han pogut beneficiar de la campanya els següents centres socioeducatius de la XACS: Fundació Mans a les Mans, CS del Raval, CS Poble-sec, CS Eixample, Associació Esplai Esquitx, La Rotllana, CS Poblenou, Barnabitas i Associació Educativa Raval, així com el Centre Alfar, que acull joves migrants.

“L’obiettivo del Papa è essere pastore e teologo, non solo per quelli di casa ma per tutti”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Lleida)  Joan Torra, decano della Facoltà di Teologia della Catalogna, ha tenuto la prima sessione delle Giornate di Formazione sulla “Fratelli Tutti” organizzate dalla diocesi di Lleida. Torra ha iniziato ricordando da dove Papa Francesco ha preso il titolo dell’enciclica. Ha spiegato che Fratelli Tutti era il modo in cui San Francesco si rivolgeva ai suoi fratelli. Ha aggiunto che è un testo che si sta leggendo molto nella comunità cristiana.

Ha poi sottolineato che siamo di fronte all’unico leader mondiale degno di essere ascoltato e ha ribadito che il Pontefice si è conquistato il favore della gente. Ha approfondito questa idea sottolineando che le citazioni più importanti dell’enciclica sono delle Conferenze Episcopali “che sono molto vicine alla realtà”. Torra ha spiegato che questo Papa vuole rivolgersi a tutti gli uomini e le donne di buona volontà del mondo e si sforza di spiegarsi in modo che tutti lo comprendano. “Questo Papa non scrive, questo Papa parla” ha detto. Perciò il relatore ha consigliato di leggere il testo a voce alta e in gruppo.

Il Papa vuole dire che gli uomini e le donne sono fratelli” ha detto. “Il Papa ci parla a “Tutti” e questa universalità è fondamentale”. In tal senso ha sottolineato che “l’obiettivo del Papa è essere pastore e teologo, non solo per quelli di casa ma per tutti”.

Il decano della Facoltà di Teologia della Catalogna ha continuato dicendo che “questo messaggio tradotto nelle nostre parrocchie significa domandarci come arrivare a tutti”.

“Il Papa ci svela che quello che disse Gesù non era solo per quanti volessero capirlo” ha detto. “La sorpresa del Vangelo di Gesù è che si rivolge a tutti”. E ha sottolineato che “Papa Francesco vuole rivolgersi a chi non conta nulla e ricordare a tutti noi che il Vangelo è per rivolgersi a chi non conta niente”.

Riprendendo le parole del Papa nell’enciclica, Torra ha auspicato “che questo nuovo sogno di fraternità e amicizia sociale non rimanga solo nelle parole”. “Quando non ci rivolgiamo a tutti, trasformiamo questo mondo in un mondo chiuso” ha aggiunto. Sulla stessa linea ha avvertito che “se il mondo non ha questa dimensione di essere per tutti, non serve, è un mondo chiuso”.

Torra ha sottolineato che il Papa fa politica perché deve farla. “Perché altrimenti con la scusa che non deve fare politica, il mondo continuerà ad essere chiuso e sarà aperto solo per alcuni”. Ha quindi aggiunto che “non si tratta di fare politica di partito, la voce del Papa deve risuonare per essere portavoce di quelli che non hanno voce, di quelli che sono emarginati”. “Il Papa si fa eco di tanti cammini di speranza”. Torra ha sottolineato le parole di Papa Francesco quando ha ricordato che “la pandemia ci ha permesso di apprezzare molti compagni di viaggio che davanti alla paura hanno saputo reagire donando la propria vita”.

Infine, ha sottolineato che nella Fratelli Tutti il Papa ricorda la parabola del Buon Samaritano e ha indicato che “la fede si riempie di motivazioni nel riconoscimento dell’altro”.