31 de gener al 6 de febrer de 2015

actualitat
 
Ds, 7/02/2015
(Jordi Llisterri –CR) Un Honoris Causa poc habitual. L’acte ha seguit tot el protocol de processó d’entrada i de sortida, i de birrets per als doctors, que marca el ritual. Però la teresiana Maria Victòria Molins ha portat la seva manera de ser, la de la gent del carrer, a l’acte d’investidura Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull.
Ds, 7/02/2015
Declaració del Servei Jesuïta a Refugiats (JRS) i el Servei Jesuïta a Migrants (SJM) en l'aniversari de la tragèdia a la frontera hispanomarroquina
Ds, 7/02/2015
(Vida Nueva) Al Papa Francesc no li sobra temps. Arribant el segon aniversari de la seva elecció com a bisbe de Roma, Jorge Mario Bergoglio vol que la reforma de la Cúria entri en una nova fase.
Ds, 7/02/2015
(Laura Mor –CR) Territori, cultura i espiritualitat són les tres potes del tamboret que l'Ateneu de la FEMN, la Fundació Esplais Santa Maria de Núria, proposa als joves del bisbat d'Urgell.
Ds, 7/02/2015
(David Casals i Vila –CR) L'any ha començat amb novetats a l'Església d'Anglaterra, l'església mare de la Comunió Anglicana: s'ha nomenat la primera
Ds, 7/02/2015
(Jordi Llisterri –CR) Aquest dimarts al vespre el president de la Generalitat, Artur Mas, ha rebut els representants de les confessions religioses presents a Catalunya per celebrar la Setmana Mundial de l’Harmonia Interconfessional.
Ds, 7/02/2015
(Abadia de Montserrat) L’Escolania de Montserrat realitzarà, entre el 23 de febrer i el 10 de març, una gira històrica a la Xina.
Ds, 7/02/2015
​(Laura Mor –CR) L'Esperit bufa, però cal dialogar personalment amb el jove i ajudar-lo a interpretar allò viscut. És una de les principals conclusions de la segona jornada de la Vocalia de pastoral de joves i vocacional de la Unió de Religiosos de Catalunya que dissabte va aplegar una cinquantena de persones a l'Escola Vedru
Ds, 7/02/2015
(CR) Nova versió de CatalunyaReligió.cat. Aquest dilluns estrenem una nova visualització de la web. Coindicint amb el 5è aniversari hem fet una revisió de la manera de presentar els continguts que estrenem avui i que les properes setmanes acabarem de completar. Sempre cal millorar i innovar.
Ds, 7/02/2015
(Glòria Barrete –CR/Lleida) Quin tipus de ciutadà volem? quin tipus de persona? com volem que sigui un noi o noia d'aquí a vint anys? i per fer quina societat?, es van preguntar a Finlàndia fa anys a l'hora de crear una llei d'educació.
Ds, 7/02/2015
(Jordi Llisterri -CR) "L’Estat es declara aconfessional i en conseqüència, cap religió podrà ser subvencionada amb fons públics".
Ds, 7/02/2015
Entrevista a Edmon M. Garreta, abat emèrit de Solius
Ds, 7/02/2015
(Bisbat de Girona) En l'acte de concessió del Premi Sant Fèlix 2015 a la Fundació Tutelar de les Comarques de Girona que
Ds, 7/02/2015
(CR-OHSJD) Amb el lema "Suma't a l'Hospitalitat" aquest gener l'Orde Hospitalària de Sant Joan de Déu ha iniciat l'Any de les Vocacions Hospitalàries.
més notícies
opinió
 
 
Catalunya Franciscana

(Fra Josep Manuel Vallejo) Per a vostè, ¿quin és el sentit de la vida? Per a mi, el sentit de la vida és viure de manera que compleixis dues obligacions bàsiques. La primera és la que jo anomeno “lleialtats animals”, és a dir, la lleialtat als pares, als fills, a la parella, als parents més immediat...

 
Mirant el text

Els diàlegs de Job amb els seus amics omplen la major part del llibre, que porta el seu nom. Elifaz, Bildad i Sofar prenen la paraula tres vegades i cadascuna de les seves intervencions rep una resposta de Job.  El text de la primera lectura d'aquest diumenge (Jb 7,1-4.6-7) pertany a la resposta de ...

 
Les homilies del papa Francesc

Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 3 de febrer de 2015 Quin és el centre de l'esperança? Tenir "la mirada fixada en Jesús". Francesc ha fet girar la seva homilia a partir de la Carta als Hebreus que s'atura precisament sobre l'esperança. El papa ha subratllat que sense escol...

 
Vita Moleskine

Igual que el jutge Santiago Vidal, no sóc un expert constitucionalista, ni per no ser, no sóc ni jurista. Però, com el jutge, comparteixo l’interès de dedicar el temps lliure a reflexionar sobre els drets i deures constitucionals dels catalans en la futura Catalunya independent i, de manera especial...

 
Roba estesa

Això de la independència dóna per molt al mechandising: Els basars xinesos t'ofereixen fundes de mòbil amb l'estelada, a les botigues de turistes n'hi ha a xancletes, roba interior i tota mena de gadgets. I al sex-shop, preservatius. Fins que es torni a posar de moda Bob Esponja. Fins i tot un jutg...

 
Visió positiva

         Fa dies que no pregues. No en tens ganes. Moltes vegades has pensat: Hauria de pregar al Senyor, ni que fos de forma esporàdica, en qualsevol moment del dia... però no en tinc ganes.            No és la primera vegada que et passa. Al contrari, saps molt bé que tard o d’hora retornes a la m...

 
Fites

El 31 de gener de 1915, l'escriptor, monjo i referent espiritual d’avui Thomas Merton (1915-1968), va néixer a Prada de Conflent en plena primera Guerra Mundial. Merton és, probablement, un dels monjos que ha aconseguit més lectors al llarg de la història recent. La seva obra ha tornat a ressorgir a...

 
Per què teniu por?

Amb tots els anys d’experiència pastoral i amb tots els intents de proposar canvis concrets i precisos en les actuacions pastorals he observat una gran dificultat que té l’església per ser pràctica. I quan dic església em refereixo tant a les parròquies, com als bisbats, i a diferents institucions e...

 
veure la fe
 
imatge
Dm, 3/02/2015
Fra Magí, més conegut a les Borges Blanques com "lo pare Bernat", explica breument als
més vídeos

A 25 anni dal Concilio Tarraconense i vescovi catalani chiedono “forza e convinzione”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri –CR)  “Il Vangelo dev’essere proposto con forza e convinzione, come risposta e come proposta, come sale e luce di una nuova società che abbia cura delle persone e del creato, e in cui si ascolti la voce dei poveri e delle persone che vivono nelle periferie”. È questo l’appello dei vescovi catalani nel documento congiunto che hanno pubblicato giovedì in occasione dei 25 anni del Concilio Provinciale Tarraconense.

Con il documento “Spirito, dove guidi le nostre Chiese?” i vescovi ribadiscono le risoluzioni del Concilio Tarraconense. Le inseriscono nei cambiamenti sociali di questi 25 anni e nel programma pastorale di Papa Francesco. Nonostante il trascorrere del tempo, i vescovi riconoscono l’attualità delle intuizioni pastorali del Concilio e indicano come siano adeguate alle sfide attuali della Chiesa in Catalogna.

Il testo parte dalle conseguenze sociali e personali del Covid-19 che “ha destabilizzato le persone, anche psicologicamente e moralmente”. Perciò chiedono un nuovo sforzo creativo alle comunità cristiane e la risposta alla domanda di Papa Francesco nella Fratelli Tutti di essere “capaci di reagire con un nuovo sogno di fraternità e amicizia sociale che non rimangano solo parole”. “Noi cristiani non possiamo inibirci come se non avessimo nulla da dire. In un’epoca di cambiamenti e di nuovi modelli sociali e culturali, la voce di quanti sono e si sentono membri della Chiesa deve risuonare senza paura” scrivono i vescovi. E affermano che “questa era la proposta di fondo del Concilio Tarraconense del 1995 e continua a essere un obiettivo valido venticinque anni dopo”.

“Spirito, dove guidi le nostre Chiese?” ripercorre le quattro linee guida del Concilio. Oltre a valutare il momento sociale che vive il paese, si afferma che “bisogna che riconosciamo la nostra mancanza di coraggio al momento di comunicare e vivere il Vangelo di Gesù”. Come esempio spiegano che “il livello di presenza all’eucarestia domenicale è sceso, come pure la partecipazione ad altri sacramenti e la celebrazione di funerali”. Una situazione ecclesiale di “rassegnazione ambientale che sottolinea tutto quello che non va bene”. Però assicurano che “la debolezza generale non deve impedire di vedere i punti di forza, in un momento di passaggio e di perplessità in molti settori della vita sociale, economica e politica del paese”.

Come afferma il Papa, questo contesto richiede “una Chiesa che non deve rimanere reclusa nelle sue strutture e organizzazioni ma deve incarnare e farsi solidale con le gioie e le tristezze, le sofferenze e le speranze dell’umanità”. E va fatto superando la divisione tra clero e laicato: “In concreto la partecipazione dei laici e delle laiche non si può declinare solo in termini di collaborazione con i ministri ordinati. I laici non possono essere solo loro ‘delegati’ o ‘esecutori’”. Sottolinea, poi, che “la corresponsabilità che chiediamo ai laici si applica, con ogni evidenza, alla vita consacrata, proprio in un momento in cui può esserci la tentazione di tirarsi indietro”.

Le due riflessioni più lunghe del testo si concentrano sui temi che generarono il maggiore consenso nel dibattito delle sessioni conciliari di 25 anni fa: la centralità della Parola di Dio e i Sacramenti nella vita della Chiesa e l’opzione preferenziale per i poveri. Due temi che si riallacciano perfettamente alle priorità di Papa Francesco. 

“L’accoglienza deve essere una delle note caratteristiche della Chiesa e dei suoi pastori. La pietra di paragone di ogni azione pastorale è la misericordia”, affermano i vescovi citando “coloro che si trovano in situazioni complesse e chiedono una parola di vita, lontana da ogni giudizio (separati, divorziati, divorziati e risposati, famiglie monoparentali…)”. Si parla anche di una Chiesa in cui “i poveri non possono essere estranei alla comunità di fede, non possono essere un settore messo in un posto appartato ma devono occupare un posto d’onore”. E “come afferma Papa Francesco, il potere della Chiesa deve essere il servizio”.

Il nuovo documento congiunto dei vescovi catalani passa in punta di piedi sul quarto tema del Concilio, incentrato sul coordinamento e sull’unità pastorale dei vescovi catalani. Viene riconosciuto il lavoro comune fatto per oltre 50 anni attraverso la Conferenza Episcopale Tarraconense ma non si entra nel tema della configurazione giuridica lasciato aperto dal Concilio.

Si afferma che “il consolidamento del percorso di comunione tra le dieci Chiese diocesane con sede in Catalogna passa per il consolidamento dell’unità pastorale tra di esse, intesa e vissuta con spirito di comunione interdiocesana e di coordinamento pastorale”. Questa necessità viene inserita in una riflessione più generale sulla fraternità e sulla comunione raccolta dalla Fratelli Tutti: “Il bene dell’universo richiede che ciascuno protegga e ami la propria terra”. Ma “non è possibile essere ‘locali’ in maniera sana senza una sincera e amabile apertura all’universale”.

Il documento congiunto dei vescovi catalani “Spirito, dove guidi le nostre Chiese?” è stato reso pubblico in occasione della celebrazione dei 25 anni del Concilio tenuta giovedì a Tarragona. Era prevista per lo scorso giugno, in coincidenza con la data di chiusura del Concilio del 1995. Alla fine si è svolta in forma ridotta con una messa nella cattedrale di Tarragona, trasmessa via internet, con la presenza della maggior parte dei vescovi catalani, gli abati di Montserrat e Poblet, l’abbadessa di Vallbona e alcuni membri che parteciparono al Concilio.

Come di consueto per i principali testi magisteriali, il documento è stato pubblicato dall’Editorial Claret.

Mi perdonerete se posso sembrare ingrato. Domenica mattina Catalunya Radio ha dedicato un lungo reportage alla fede e ai giovani. È positivo e va ringraziato lo staff della trasmissione “El Suplement” di Roger Escapa per aver dedicato uno spazio di massima audience a questo tema. La critica non è al reportage ma al substrato. È strano che un giovane sia credente? O piuttosto ce lo hanno fatto credere e abbiamo creduto che sia una cosa strana?

Els bisbes parlen del Diumenge de la Paraula i de la cinquena Setmana de la Bíblia

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) El tercer diumenge del temps de durant l’any, enguany el dia 24 de gener, l’Església celebra el Diumenge de la Paraula, instituït pel papa Francesc en la carta apostòlica Aperuit Illis, una diada d’acció de gràcies, de reflexió i de divulgació de la Paraula de Déu. Coincidint amb aquesta jornada, les diòcesis catalanes celebren, del 24 al 29 de gener, la V Setmana de la Bíblia, amb el lema “Sortim a sembrar la Paraula”, amb cinc grans actes telemàtics (sense oblidar les diferents activitats presencials que han organitzat els dinamitzadors bíblics dels bisbats, parròquies i altres comunitats), que facilitaran la participació per via streaming a través del web www.setmanadelabiblia.cat. La Setmana de la Bíblia està patrocinada per la Conferència Episcopal Tarraconense i organitzada per l’Associació Bíblica de Catalunya, l’Abadia de Montserrat, l’Editorial Claret, el Centre de Pastoral Litúrgica i Ràdio Estel i Catalunya Cristiana.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del Diumenge de la Paraula i de la V Setmana de la Bíblia, així com del 50è aniversari de l’ordenació episcopal de Joan Martí i Alanis, de l’humanisme cristià actiu i de comunió i col·laboració.

Set de les cartes dominicals parlen del Diumenge de la Paraula i de la V Setmana de la Bíblia. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que el lema de la V Setmana de la Bíblia, «Sortim a sembrar la Paraula», és una “referència a la paràbola del sembrador”. Afirma que “estem més avesats a captar aquesta catequesi de Jesús fixant-nos en la nostra capacitat per acollir, en major o menor grau, la llavor que Déu fa caure damunt la nostra terra particular”, però que “en aquesta ocasió el lema ens fa centrar la mirada en la tasca de l’agricultor i ens convida a posar-nos en el seu lloc”. Manifesta que “el primer pas que se’ns demana és sortir de casa i anar a cercar tots els possibles camps que es presentin” i recorda que “el papa Francesc ens ha convidat una i altra vegada a esdevenir una Església en sortida, a no recloure’ns en les nostres pors i inseguretats, sinó deixar-nos dur pel vent de l’Esperit, que vol renovar i recrear-ho tot”. Afirma que “només pot comunicar la Paraula aquell que experimenta dintre seu el foc ardent del cor de Jesús, aquell que comparteix els seus sentiments, els seus dolors i les seves joies” i que “sembrar la Paraula, doncs, demana zel apostòlic i valentia, però també demana molta pregària i molta humilitat, no fos que enlloc d’oferir Déu, ens oferíssim nosaltres mateixos”. Expressa que “un cop ens hem posat en marxa per a transmetre a tothom la joia de l’Evangeli, hem de ser molt curosos a no voler ocupar el lloc del segador”, ja que “pertany sols a Déu la cura de l’evolució de cada cor, de cada persona, cada comunitat”. Finalment, diu que amb placidesa i feliçment cansats per haver treballat de sol a sol en bé de tots els homes i dones d’aquest món, “deixarem que l’amo del sembrat s’ocupi de cada cor, també del nostre, a fi que la Paraula doni el fruit abundant que Ell desitja”.

El cardenal Joan Josep Omella, diu que “el Papa convida l’Església universal a dedicar un diumenge complet a la Paraula de Déu, amb el desig que tots nosaltres puguem fer l’experiència dels deixebles d’Emmaús”. Recorda que “en aquest episodi de l’Evangeli, el Ressuscitat es fa company de camí dels dos deixebles que marxen de Jerusalem, abatuts perquè les seves esperances s’han esvaït en saber que Jesús ha mort a la creu”, que “Jesús s’interessa per allò que els produeix tristesa i desconsol, i els il·lumina amb la llum de la Paraula” i que “junts repassen els passatges de l’Escriptura que parlen d’Ell, els encoratja i els ensenya a llegir-la des de la fe”. Recorda també que els deixebles d’Emmaús, després de reconèixer-lo quan va partir el pa, “tornen a Jerusalem per anunciar als altres deixebles que Jesús se’ls ha fet present i que els ha fet entendre el sentit de les Escriptures” i afirma que “aquesta hauria de ser també la nostra experiència quan llegim i meditem la Paraula de Déu acompanyats de Jesucrist i il·luminats pel seu Esperit”. Diu que “els cristians llegim l’Antic Testament a la llum del Misteri de la vida, mort i resurrecció de Jesucrist, i hi descobrim l’anunci d’allò que Jesús dirà amb les seves paraules i durà a terme amb els seus gestos de salvació” i que “en el Nou Testament llegim els evangelis com a Bona Nova de la salvació i de la misericòrdia de Déu manifestada en la persona de Jesucrist”. Finalment, ens anima “en aquesta jornada, i com a mínim cada diumenge, a reservar una estona per escoltar atentament la Paraula deixant que el Ressuscitat es faci, també avui, company de camí de tots nosaltres” i demana que deixem que Crist “il·lumini els nostres neguits i desencisos amb la llum de la Paraula de consol i d’esperança que Déu adreça a la humanitat sencera”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que el Diumenge de la Paraula i la Setmana de la Bíblia “ens parlen amb claredat del valor de la Sagrada Escriptura per a la vida dels cristians, com també de la relació entre la litúrgia cristiana i la Paraula de Déu”. Recorda que “són dues les taules de la celebració de l’Eucaristia, la de la Paraula i la de la mateixa Eucaristia, encara que són una i única taula, ja que és Crist el nostre aliment, amb la seva paraula i amb el seu Cos i la seva Sang” i que “l’Església sempre ha remarcat aquesta unitat de les dues «taules», expressant amb els seus gestos litúrgics la importància d’ambdues”. Afirma que “en el nostre camí sinodal, justament quan estem a punt d’iniciar l’etapa de «Jesús», en què som convidats a reflexionar, dialogar, pregar i discernir sobre la centralitat de Crist per a la vida de cada persona i de la comunitat sencera, hem d’acollir la invitació del Diumenge de la Paraula per a augmentar la nostra estima a la Sagrada Escriptura”. Ens convida a “incrementar la lectura i l’estudi del llibres sants de la Bíblia, perquè, com deia sant Jeroni, «desconèixer les Escriptures és desconèixer Crist»”. Manifesta que “la lectura de l’Escriptura té el seu punt àlgid i fonamental en la celebració de l’Eucaristia” i que “l’escolta de la Paraula de Déu proclamada en la celebració eucarística és un moment de gràcia immensa”. Recorda que “no es tracta dels textos bíblics que la comunitat escull o el ministre prefereix, sinó dels que l’Església ens ofereix per a aquell dia”. Finalment, expressa que “tant de bo que poguéssim tenir l’Evangeliari, volum amb els textos dels evangelis que es proclamen en les celebracions festives, per a remarcar la importància d’aquests en la celebració”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “la celebració del Diumenge de la Paraula de Déu constitueix una ocasió perquè ens preguntem sobre el lloc que aquesta ha d’ocupar en la vida de l’Església i en la nostra com a deixebles del Senyor”. Reconeix que “vivim moments en els quals experimentem dificultats serioses per a l’evangelització” i afirma que “en aquesta situació hem de preguntar-nos quina resposta estem cridats a donar per buscar camins per evangelitzar el nostre món i alimentar la nostra fe, de manera que la vida cristiana no es converteixi en un mer activisme”. Constata que “la resposta a aquesta inquietud passa per redescobrir la Paraula de Déu com aliment de la nostra vida cristiana i fonament de la missió evangelitzadora de l’Església”. Manifesta que “la intuïció del papa Francesc en instituir aquesta jornada naix d’una convicció: només si la Paraula de Déu ocupa el lloc que li correspon en la vida i la missió de l’Església podrà ser eficaç l’anunci de l’Evangeli”. Expressa que “la Paraula de Déu no pretén únicament informar o ensenyar”, sinó que “va dirigida al cor i té força per transformar-lo” i que “quan ens acostem a la Sagrada Escriptura descobrim una Paraula que, en determinats moments instrueix, en altres adverteix, en altres exhorta, en altres consola o anima”. Finalment, diu que “quan ens situem davant l’Escriptura ens hem de fer dues preguntes: Què diu la Paraula de Déu?” i “què em diu?” i que “aquesta ens ha de portar a obrir el cor perquè la Paraula siga per a mi esperit i vida; i a posar-nos a la seua escolta en actitud orant, per a què el que el Senyor vol realitzar en nosaltres siga una realitat”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “la Paraula de Déu ha estat sempre en el cor de tots els cristians, en les explicacions de totes les comunitats i, en definitiva, en totes les celebracions de l’Església”, però que “el Papa encara ha fet un pas més i desitja que en les nostres vides la importància de la Paraula augmenti, perquè el coneixement, l'afecte i l'acceptació de les orientacions que s’hi contenen no acaben mai”. Diu que “necessitem la seva escolta perquè il·lumini l'actuació diària i ens guiï en les relacions amb Déu i amb els altres” i que la lectura de la Paraula està pensada per “comprendre el designi de Déu sobre la humanitat i, concretant una mica més, perquè la nostra vida sigui més autèntica, més coherent, més evangèlica”. Li alegra constatar que “quan es programa algun curs de formació o es proposen xerrades informatives, són molt ben acceptades totes les que fan referència a la Paraula de Déu”. Manifesta que “val la pena que aquest diumenge ens esperoni a tots cap a un intens acostament a la Revelació: el bisbe i els sacerdots, preparant bé les homilies; els pares i  les famílies en general, disposant d'una Bíblia a casa perquè els seus fills i tots els membres la consultin amb naturalitat; i a tothom, aconsellant almenys cinc minuts de lectura diària de la Paraula de Déu”. Finalment, ens convida a “dues activitats que la diòcesi ha preparat: la presentació de la Setmana de la Paraula, dimarts que ve a les 18.30 h., a la Casa de l'Església, i la pregària de dijous que ve a les 19 h, a l’IREL”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que aquest diumenge “està dedicat a la celebració, reflexió i divulgació de la Paraula de Déu”, així com que “la resolució n. 48 del Concili Tarraconense demana que cada fidel cristià escolti, llegeixi, mediti, celebri i pregui amb la paraula de Déu per viure la seva força transformadora en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Esperit Sant”. Diu que “és important fer atenció i concretar aquests verbs: escoltar, llegir, meditar, celebrar i pregar”. Afirma que “cal escoltar molt atentament la Paraula de Déu quan es proclama en les celebracions de l’Eucaristia, dels sagraments, en les celebracions de la Paraula, en la celebració de les exèquies, en pregàries comunitàries”, que cal “una proclamació clara i entenedora, i, també, l’atenció per part dels oients” i que “cal fer una crida als responsables de les celebracions i als lectors perquè prèviament hagin llegit i entès el que proclamaran”. Manifesta que cal llegir la Paraula, si és possible cada dia, “perquè necessitem l’aliment de la Paraula, i no és suficient escoltar-la el diumenge”. Expressa que “perquè la Paraula esdevingui assimilada, entenedora i perquè parli a la nostra vida concreta cal temps per meditar-la, per assaborir-la” i que “des de l’inici de qualsevol celebració cal estar molt atents i participatius escoltant les lectures de la Paraula”. Finalment, diu que “la Paraula de Déu és el millor llibre de pregària que podem fer servir” i que “pensem en els salms, en el Parenostre, en el cant del Magnificat i tantes altres pregàries que tenim en l’Escriptura”, “sempre deixant-nos guiar pel mestratge de l’Església, que, sota l’auspici de l’Esperit Sant i de molts sants i especialistes, ha interpretat la Paraula de Déu”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que a la carta apostòlica Aperuit Illis el Papa “demana que aquest diumenge “estigui dedicat a la celebració, reflexió i divulgació de la Paraula de Déu””. Es pregunta què significa això, “en un any com el que estem vivint, colpits pels efectes de la pandèmia”.  Diu que “la Paraula de Déu no és una paraula qualsevol, sinó que és Bona Notícia” i que “celebrar-la és reconèixer personalment i en comunitat que hi ha Algú, que és Pare, que per amor ens ha adreçat la seva Paraula, encarnada en Jesús”. Afirma que “celebrar la Paraula és confessar que hi ha una Paraula eterna que ve a trobar-nos, per sostenir-nos en el camí, per donar-nos consol i esperança, per guiar-nos cap al cel”. Manifesta que “reflexionar la Paraula és un acte de respecte vers el seu emissor (Déu mateix) i el seu receptor (l’home, l’Església, la humanitat sencera)”. Expressa que “si Déu és amor, la seva Paraula és expansiva per naturalesa i busca sempre arribar més enllà, a més persones i més a fons en cadascú” i exclama “com n’és d’important que els creients ens deixem renovar sempre per la Paraula: que Ella il·lumini sempre noves parcel·les de la nostra vida i que, d’allí, ens empenyi a irradiar-la als altres”. Finalment, tal com se’ns proposa en la V Setmana de la Bíblia, demana que “sortim a sembrar la Paraula”: que l’acollim com a “llavor sembrada pel Senyor al nostre cor i al cor de les nostres comunitats i, fruit d’això, sortim a sembrar-la arreu”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que fa 50 anys Mons. Joan Martí i Alanis (El Milà, 29 de novembre de 1928 - Barcelona, 11 d'octubre de 2009) “arribava a Urgell com a Bisbe de la nostra Diòcesi i Copríncep d’Andorra (i el 2001 fou nomenat Arquebisbe “ad personam”)” i que “es va entregar del tot en un llarg pontificat des de 1971 fins al 2003, i després fou bisbe emèrit fins a la seva mort a Barcelona, l’11 d’octubre de 2009”. Convida a “tots els diocesans i a tots els qui estimàvem l’Arquebisbe Joan, a donar gràcies a Déu pel do d’aquella vida entregada al nostre servei com a Bisbe i alhora Cap d’Estat d’Andorra”. Afirma que Mons. Joan Martí Alanis “va ser un home de fe, rebuda i viscuda ja des de ben petit, amb la seva germana Rosa, que encara viu a Barcelona, i el seu germà Antoni difunt, amb els seus pares i amb tots els seus d’El Milà” i que “fou un gran creient; sense exageracions, a la catalana, amb una pietat sincera, autèntica”. Afirma també que l’arquebisbe Joan “va ser un home de cultura, que va estimar la llengua i la cultura catalanes”, així com “un gran humanista que ja abans i després de rebre l’episcopat treballà per Catalunya i per Andorra, el seu nou País”. Finalment, diu que l’arquebisbe Joan “va ser un home d’Església, que va aplicar amb prudència, intel·ligència i caritat pastoral l’esperit i la lletra del Concili Vaticà II a Urgell, en tots els àmbits que el Concili reclamava, ja que és “brúixola que ens ha d’orientar en el segle XXI”, com digué St. Joan Pau II” i que “visqué amb il·lusió el Concili com a jove sacerdot i l’aplicà en el postconcili a Tarragona i sobretot com a Bisbe a Urgell, promovent la transformació eclesial volguda per Déu”. 

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “el nostre interès a reflexionar sobre l’“humanisme cristià actiu” rau en el fet que una gran part de la nostra acció en el món es basa en aquesta idea o corrent de pensament”. Afirma que “Jesucrist, plenament home, inspira tot el que és o ha de ser l'ésser humà” i que “d'acord amb això, “humanista”, per nosaltres significa estar a favor de la persona humana”. Manifesta que “l’humanisme cristià té una dimensió profètica” que “consisteix a impulsar una mena de lluita contra idees, pensaments o accions, que són contraris a l'ésser humà i la seva dignitat”. Recorda el “testimoniatge de Sophi Scholl”, empresonada i executada amb el seu germà, al costat d'altres represaliats, “líders del moviment “La Rosa Blanca”, el 1943, a Munic”, un moviment “format en la seva majoria per intel·lectuals, professors i joves universitaris, que s'enfrontaven al règim establert mitjançant la resistència i l'acció no violenta”, vinculat explícitament “a la fe cristiana, assumida com a punt ferm de la seva acció compromesa”. Recorda que els líders del moviment i molts altres companys i col·laboradors, “havien format part del Moviment Juvenil Alemany i, posteriorment de les Joventuts Hitlerianes”. Manifesta que “la successió dels esdeveniments i la recerca honrada de la veritat, personal i en grup, els va obrir els ulls” i que “van veure que no sols s’havien d'apartar del nazisme, sinó que l’havien de combatre, en nom de l’humanisme cristià, és a dir, en nom de la fe en l'home nou que va venir a instaurar Jesucrist”. Finalment, diu que cada acció “transgressora contra el règim” estava amarada per aquest anhel per la pregària, per tenir sempre present que “Déu es va fer home per nosaltres”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que dilluns 25 de gener “celebrarem la festa de la Conversió de l’Apòstol sant Pau, i es clourà l’Octavari de Pregària per la Unitat dels Cristians”, així com que “la reflexió d’enguany ha tractat sobre  la necessitat de mantenir-se en Crist per a arribar a la unitat”. Comenta “la relació que sant Pau manté amb els altres apòstols, la seva forma de viure la comunió i la missió”. Recorda que “tots ells tenien un gran zel evangelitzador i al mateix temps una personalitat forta” i que “la relació entre ells sempre es va caracteritzar per l’estimació i, al mateix temps, la llibertat”. Afirma que “l’evangeli s’anava obrint pas per diferents zones i regions”, que “a Antioquia de Síria els gentils se sentien atrets per la fe en Jesucrist” i que “durant una estada de Pau i Bernabé, es va suscitar un fort debat i es plantejà el dilema sobre si s’havia d’obligar o no a complir la llei de Moisès als gentils”. Recorda que “per a resoldre aquesta discussió  es va decidir d’acudir a Jerusalem” i que “finalment es va decidir no obligar a complir el ritu de la llei de Moisès, però es varen indicar una sèrie de normatives mínimes per a assegurar la convivència en la celebració de l’Eucaristia”. Recorda també que “després del concili de Jerusalem va tenir lloc l’anomenada “controvèrsia d’Antioquia””, amb un comportament que “amenaçava la unitat i la llibertat de l’Església, i va suscitar la reprensió fraterna de Pau”. Finalment, diu que “l’Apòstol va aplicar una gran llibertat d’esperit que es percep en el tractament d’altres dificultats semblants que es produïren a Corint i fins i tot a Roma”, que “aquesta llibertat va ser sempre harmonitzada a través del diàleg amb els altres membres del Col·legi Apostòlic” i que “és aquesta mateixa actitud la que nosaltres som convidats a viure”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.

Planellas: “Volem que el Concili Tarraconense esdevingui una pauta de referència”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Arquebisbat de Tarragona/CR) La Catedral ha acollit aquest dijous, dia 21 de gener, en la solemnitat dels sants màrtirs Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, la celebració d’acció de gràcies en el vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense de 1995, coincidint amb el dia de la seva inauguració.

L’eucaristia, presidida per l’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan Planellas, ha estat concelebrada pel cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe metropolità de Barcelona; l’arquebisbe-bisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives i els bisbes de les diòcesis de Girona, Lleida, Vic, Terrassa i Tortosa. La celebració també ha comptat amb una representació de les diverses Esglésies diocesanes entre els quals hi han assistit els vicaris generals i episcopals, els pares abats de Poblet i Montserrat i l’abadessa del Monestir de Vallbona de les Monges; preveres, religiosos i religioses, el rector de la parròquia ortodoxa romanesa de Sant Calínic i de Sant Fructuós de Tarragona i membres que van participar en el Concili Provincial de 1995, entre d’altres.

Malgrat les restriccions del moment present a causa de la pandèmia, la celebració va ser àmpliament seguida a través del web de l’Arquebisbat de Tarragona i de les xarxes socials.

La celebració es va iniciar amb la salutació de benvinguda per part del Canceller i portaveu de l’Arquebisbat, Simó Gras, seguida de la processó d’entrada amb el trasllat de l’arqueta que contenen les relíquies dels sants màrtirs des de la capella de Sant Fructuós fins al presbiteri, on van ser col·locades. El Cor i Orquestra dels Amics de la Catedral van sostenir els cants de l’eucaristia que va comptar, com és tradició en el Pontifical de Sant Fructuós, amb la lectura abreujada de la Passio Fructuosi i la veneració de les relíquies, enguany adaptada a les mesures sanitàries.

El llegat del Concili, una ocasió per a renovar l’Església

L’arquebisbe Planellas, en l’homilia, va recordar les paraules dels bisbes predecessors en el Decret de promulgació on qualificaven el Concili com un «do de Déu» i un «temps de gràcia». «El seu llegat», va subratllar, «summament actual malgrat el temps transcorregut, voldríem que fos rellegit, rebut, interioritzat i explicitat amb una adequada recepció. Volem que el Concili Tarraconense esdevingui una pauta de referència en el nostre present i futur eclesials».

L’arquebisbe Joan va constatar que «el treball del Concili Provincial va ser una recerca de signes de resposta a la pregunta feta a l’Esperit» amb un tema com a denominador comú, l’evangelització. «El primer secret per a l’evangelització és la conversió personal i, per aquest camí, la purificació i la vitalització de les institucions i dels serveis eclesials», puntualitzant que aquesta conversió s’escau en el marc d’unes circumstàncies i tradicions, i d’un tarannà específic.

L’arquebisbe Planellas, citant el document que més tard presentarien els bisbes al final de la celebració, va posar èmfasi en la consolidació de la unitat pastoral de les deu Esglésies diocesanes amb seu a Catalunya, viscuda amb esperit de comunió i coordinació pastoral, per tal que les decisions que es vagin prenent enmig de les vicissituds i incerteses del moment estiguin «veritablement emmotllades en l’argila del nostre poble». En aquest camí de comunió i de foment del sentit de pertinença, concepte recollit també en la darrera Encíclica del papa FrancescFratelli tutti, el prelat va afirmar que cal cercar el diàleg i apostar per una cultura de la trobada «perquè no es desnaturalitzi la nostra història o es negui aquell sentiment de pertinença autèntic i natural que és la llei divina de tot ésser viu, com afirmava el venerable bisbe de Vic, Josep Torras i Bages». «Trametem, doncs, a les nostres Esglésies, a les diverses instàncies socials i al mateix món de la política aquest esperit», va subratllar.

Cardenal Omella: «Hem de continuar consolidant els objectius del Concili Tarraconense sense por»

En el marc d’aquesta celebració, els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya han fet públic un document per recordar el Concili Provincial Tarraconense i encoratjar les comunitats cristianes sota el títol «Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Als 25 anys del Concili Provincial Tarraconense de 1995».

«Amb aquest text els bisbes convidem els cristians de les Esglésies que peregrinen a Catalunya a tenir una mirada agraïda al passat, un viu desig de compromís amb el present que ens toca viure i una mirada esperançada al futur», va expressar el cardenal Joan Josep Omella en la presentació del Document, tot esperant que «la llavor que es va sembrar fa vint-i-cinc anys doni cada dia més fruits abundants sota l’acció de l’Esperit Sant, que mou tota l’activitat a l’Església».  L’arquebisbe de Barcelona, en nom de tots els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, va manifestar que cal continuar consolidant els objectius del Concili Tarraconense sense por, i «avançar decididament en la implementació de les mesures necessàries per passar dels desitjos a la realitat». En aquesta línia, el cardenal va remarcar la necessitat de renovar el llenguatge teològic, espiritual i pastoral, i de viure una coresponsabilitat eclesial autèntica, amb un protagonisme real del laïcal eclesial.

 

Aquest és el text de l'homilia de l'arquebisbe Joan Planellas:

 

Solemnitat dels Sants Fructuós, Auguri i Eulogi                       

21 gener 2021. Catedral de Tarragona

Cloenda del XXVè. Aniversari del Concili Provincial Tarraconense

Lectures: Daniel 3,14-20.91-92.95; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; Hebreus 10,32-36;Joan 17,11b-19

 

Cada 21 de gener, l’Església de Tarragona celebra la festivitat dels seus sants màrtirs Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques. Avui celebrem la solemnitat dels primers màrtirs de les nostres Esglésies que pelegrinen a Catalunya. La seva història es remunta a la meitat del segle III i la coneixem gràcies a l’existència d’un document anomenat Passio Fructuosi ―que, en la seva part central, acabem de proclamar a la nostra celebració i que aquest matí, en la mateixa Capella de Sant Fructuós d’aquesta Catedral, hem proclamat solemnement en la seva totalitat―, un text escrit per un cristià culte i amb bona formació teològica, possiblement clergue. Es tracta del document literari martirial més antic de tota la península ibèrica. Un document importantíssim per a la nostra història cristiana, que ens remunta a l’any 259 i que, fins i tot, tingué un fort ressò en la literatura cristiana de l’època tardorromana: sant Agustí mateix el cita en un sermó i, d’altra banda, el poeta Aureli Prudenci li dedica un himne en una de les seves obres.[1]

I és en aquest dia incomparable que, pouant de la flama de la fe dels nostres Pares, enguany, malgrat les serioses restriccions ocasionades per la pandèmia, podem celebrar amb els altres bisbes i amb una representació de les diverses Esglésies, el vint-i-cinquè aniversari de la celebració del Concili Provincial Tarraconense que, tal dia com avui de fa ja 26 anys, tot just s’iniciava amb una missa solemne aquí a la Catedral primada de Tarragona.

Entenem que continuen essent vàlides les paraules dels bisbes, predecessors nostres, els quals, una vegada rebuda de la Santa Seu la recognitio de les resolucions conciliars, en signaren el Decret de promulgació ―d’això, el proper mes de juny en farà vint-i-cinc anys―, i qualificaren el Concili Tarraconense de «do de Déu» i de «temps de gràcia i de benedicció del Pare, per Jesucrist, en l’Esperit». Així van viure l’esdeveniment conciliar les Esglésies amb seu a Catalunya. I el seu llegat, summament actual malgrat el temps transcorregut, voldríem que fos rellegit, rebut, interioritzat i explicitat amb una adequada recepció. Volem que el Concili Tarraconense esdevingui pauta de referència en el nostre present i futur eclesials. D’aquí que, en acabar la nostra celebració d’avui es farà públic un document signat per tots els bisbes i que serà presentat aquí mateix a la Catedral pel Cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe metropolità de Barcelona.

El treball del Concili Provincial va ser una recerca de signes de resposta a la pregunta feta a l’Esperit. Una pregunta ben vàlida i actual en el nostre avui eclesial: «Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense?». Aquest era precisament el títol de la Carta Pastoral dels nostres bisbes en l’epifania del 1994, quan convocaven el Concili Provincial. Les nostres Esglésies havien viscut amb gran intensitat el Concili Vaticà II i maldaven amb esperança per aplicar-ne les orientacions amb intensitat renovada i amb imaginació creativa, a la llum de l’Esperit. El Concili Tarraconense es proposà, com a denominador comú dels temes a tractar, l’evangelització. I el primer secret per a l’evangelització és la conversió personal i, per aquest camí, la purificació i la vitalització de les institucions i dels serveis eclesials.

Ara bé, ni la conversió personal ni la purificació de les institucions i dels serveis eclesials no tenen lloc en una cambra asèptica, esterilitzada. Pensar en un Evangeli químicament pur seria somniar. L’Evangeli és per als homes i dones, cada un dels quals viu unes circumstàncies pròpies, té les seves tradicions, el seu tarannà específic i la seva pròpia manera d’expressar-se. Justament això enriqueix la Bona Notícia de Jesús. I el que podem dir de les persones podem dir-ho igualment dels pobles. D’aquí la intenció del Concili Tarraconense.

Uns passatges del venerable bisbe de Vic, Josep Torres i Bages, en la seva obra La Tradició Catalana ens poden ajudar a situar la recepció del Concili Tarraconense en l’avui de les Esglésies amb seu a Catalunya. Foren escrits ja fa cent-vint-i-cinc anys, però, tot i l’estil literari de l’època, conserven la seva plena vigència i actualitat. El venerable bisbe escriu que la religió cristiana pot «identificar-se amb una comarca, sense que ella hagi de sacrificar cap de sos elements; ans bé quedant aquests emparats per la mateixa religió». «L’Església és regionalista perquè és eterna». Els organismes polítics, els Estats, són fruit de les enteses i dels pactes dels homes. Les nacions, en canvi, són «unitats socials naturals formades, no en congressos, ni en dietes d’homes d’Estat, sinó en els eternals consells de la Providència divina. Per això ja la difusió evangèlica es féu no tenint en compte els Estats polítics sinó les diverses gents o nacions, i predicà no als súbdits de l’imperi romà o de l’imperi persa, sinó als fills de Corint o de Roma, o de Tessalònica o d’Esmirna, o de Galàcia. La religió... és una sobrenatural perfecció de la naturalesa i per això cerca les entitats naturals més que les polítiques, és a dir, més la regió que l’Estat, perquè és divinament naturalista».[2]

I afegeix també una mica més endavant: «Les grans assemblees eclesiàstiques que anomenem Concilis, proven també aqueixa tendència [...]. Reuneix rares vegades, sols per necessitats que atenyen a tot el llinatge humà, el Concili Universal; però és amiga de que sovint es reuneixin concilis provincials, més encara sínodes o concilis diocesans; reconeixent que hi ha una vida religiosa en cada territori que per si mateixa ha d’arreglar-se les coses, salva[nt] sempre l’autoritat i la primacia del successor de Pere».[3] Fins aquí la citació del venerable bisbe.

Molt estimats i estimades. «La concreció del camí conjunt de comunió entre les deu Esglésies diocesanes amb seu a Catalunya passa per la consolidació de la unitat pastoral entre elles, entesa i viscuda amb esperit de comunió interdiocesana i de coordinació pastoral». Això ho afirmem els bisbes en el document que es farà públic al final d’aquesta Eucaristia. Avui, podríem demanar al Senyor, en aquesta solemnitat dels nostres primers màrtirs que, fonamentats en la fe dels primers Pares, a la llum del Concili Provincial, la Conferència Episcopal Tarraconense pugui avançar en aquest camí d’unitat pastoral. Perquè tan sols així les decisions que es vagin prenent enmig de les vicissituds i incerteses del moment present, estaran veritablement emmotllades amb l’argila del nostre poble.

  El papa Francesc, a la recent Encíclica Fratelli tutti, parla de fomentar el «sentiment de pertinença» (n. 230). «Perquè la nostra societat hi guanya quan cada persona, cada grup social, se sent veritablement de casa. En una família, els pares, els avis, els fills són de casa; ningú no està exclòs. Si un té una dificultat, fins i tot greu, encara que se l’hagi buscada ell, els altres corren a ajudar-lo, li donen suport; el seu dolor és de tots [...]. Les baralles de família són després reconciliacions». I, en la mateixa Encíclica, el papa parla de «l’amor a la terra, al poble, als trets culturals propis. No puc trobar-me amb l’altre si no posseeixo un substrat on estic ferm i arrelat, perquè des d’allí puc acollir el do de l’altre i oferir-li quelcom veritable [...]. El bé de l’univers requereix que cadascú protegeixi i estimi la seva pròpia terra» (n. 143). Però, com afirmava sant Fructuós en el moment de donar el seu testimoniatge sublim, també «ens cal tenir en el pensament l’Església catòlica, de llevant fins a ponent». D’aquí que ―afegeix el papa―, «no és possible ser sanament local sense una sincera i amable obertura a l’universal, sense deixar-se interpel·lar pel que s’esdevé en altres bandes, sense deixar-se enriquir per altres cultures o sense solidaritzar-se amb els drames dels altres pobles» (n. 146). 

Per tot això, afirma el papa, cal apropar-se, expressar-se, escoltar-se, mirar-se, tractar de comprendre’s, buscar punts de contacte... aquesta és la definició del verb «dialogar». Si no hi ha diàleg, vol dir que no hi ha preocupació pel bé comú, que només hi ha imposició. En el diàleg dels diferents sempre neix una nova síntesi, un mestissatge (cf. n. 148). Els herois del futur seran els qui sàpiguen trencar aquesta lògica malaltissa i implantar la cultura de la trobada. El papa exclama aquí: «Déu vulgui que aquests herois s’estiguin gestant silenciosament en el cor de la nostra societat» (n. 202). Trametem, doncs, a les nostres Esglésies, a les diverses instàncies socials i al mateix món de la política aquest esperit! Davant la polarització del moment present, maldem amb totes les energies i amb les mediacions que calguin perquè s’estableixi la cultura de la trobada, i perquè no es desnaturalitzi la nostra història o es negui aquell sentiment de pertinença autèntic i natural que és la llei divina de tot ésser viu, com afirmava també Torras i Bages a La Tradició Catalana.[4] En canvi, si es respecta i s’ajuda a mantenir-ho viu, es farà la veritable unió entre germans i germanes, l’única que val la pena, perquè és l’única que és justa. Com afirmava el Cardenal Omella en el seu discurs a la Conferència Episcopal Espanyola, «la tasca de reduir la crispació i de promoure la cultura de la trobada no sols correspon als mitjans de comunicació i a les figures públiques [o del món de la política], sinó a tots nosaltres. La podem portar a terme en els nostres contextos diaris, en les converses, en les xarxes socials, en la formació dels infants i els joves, en els missatges que posem en circulació en la societat».[5] Hem de donar contínuament oportunitats a la concòrdia i a la reconciliació, esdevenint artesans de pau. I davant la complexitat dels moments polítics i socials que vivim, en el marc d’una crisi econòmica agreujada per la pandèmia i en la perspectiva d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, a nivell eclesial procurem que els fervors polítics d’un costat o de l’altre no ens eixarreeixin l’esperit. Perquè, com també afirmava Torres i Bages: «La Religió és com l’aire, que tothom l’ha de respirar».[6]

El Concili Tarraconense era conscient que no podia reduir la pastoral a un problema de simple reorganització i coordinació. Es tractava, en canvi, de reunir el Poble sant de Déu en l’Esperit Sant, per tal de fer de les nostres Esglésies el santuari de la presència de Déu enmig nostre, anticipació de l’Església celestial i, al mateix temps, esdevenir fermes en la fe i fortes en el testimoniatge de Jesús, «sostenint lluites i sofriments», com ens deia la Carta als Hebreus que avui se’ns ha proclamat, i «no adorar les estàtues d’or» que constantment ens ofereix el món, com s’indicava a la primera lectura treta del profeta Daniel. Per això, ens cal donar gràcies a Déu per l’experiència eclesial que va suposar el Concili per a les nostres Esglésies. 

Però el Concili Tarraconense no va ser una flor d’estiu; el seu llegat no pot quedar reduït a la biblioteca o als arxius pels estudiosos. Ara, el que ens cal és que tots plegats fem dels seus documents i resolucions un torrent d’aigua que regui la terra, que amari les nostres Esglésies assedegades d’Evangeli i pugui donar flors i fruits al llarg dels anys. De fet, el document que presentarem al final de la celebració d’avui, l’hem escrit pensant que, a partir d’ell, en puguin brollar iniciatives concretes i engrescadores per al nostre present eclesial. Amb tot, no hi ha res més cristià que esperar. «El Senyor m’ha escoltat, res no m’espanta», cantàvem en el Salm de la missa d’avui. Nosaltres mateixos ―els qui avui participem d’aquesta Eucaristia i els qui la seguiu telemàticament― som el resultat del somni esperançat de Jesús, que tot ho confiava al Pare. I, com hem escoltat a l’Evangeli d’avui, Jesús prega per nosaltres i ens confia les seves paraules per tal que, preservant-nos del Maligne i sense ser del món, puguem estar més encarnats en el món. I mentre correm la nostra etapa d’aquesta cursa apassionant, a la llum del Concili Tarraconense i amb el testimoniatge de fe dels nostres primers màrtirs, el bisbe Fructuós i els seus diaques, avui se’ns ofereix l’ocasió de fer no una nova Església, però sí renovar a fons la que ja tenim i formem, i que ens ha estat confiada. Una Església acollidora, que aporta sentit i esperança, que mostra a través del nostre testimoniatge fins on arriba l’amor de Déu.

 

[1]. Sant Agustí, Sermo 273: PL 38, 1247-1252; Prudenci, Peristephanon, Himne VI: PL 60, 411-424.

[2]. Josep Torras i Bages, «La Tradició Catalana», en Id. Obres completes, Barcelona: Selecta (Biblio-teca Perenne, 7. Edició del Centenari) 1948, 14.

[3]. Ibíd., 15.

[4]. Ibíd., 29-31.

[5]. Juan José Omella, Discurso inaugural de la CXVI Asamblea Plenaria de la Conferencia Episcopal Española (16-XI-2020), Madrid: Edice 2020, 19. 

[6]. Josep Torras i Bages, Carta a Ricard Permanyer, Vic, 28 de gener de 1900.

 

 

 

Missa en català a l'Anselmianum de Roma

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Collegio Anselmianum) Al Col·legi Sant’Anselmo, un cop al mes, hi ha el costum de celebrar la missa en una llengua estrangera. Els grups lingüístics organitzen misses i sopars festius posteriors i posen de manifest la multiculturalitat dels països d’origen dels estudiants i docents.

El 20 de gener, festa de Sant Sebastià, es va celebrar la missa en català gràcies al grup lingüístic ibèric / llatinoamericà. La missa es va celebrar en català, però les cançons, les lectures i les pregàries dels fidels també eren en castellà i portuguès. La missa va ser presidida pel degà del Pontifici Institut Litúrgic, el pare Jordi-Agustí Piqué, monjo de l'abadia de Santa Maria de Montserrat.

Després de la missa, la comunitat va tenir l'oportunitat de gaudir d'un sopar festiu amb tapes tradicionals catalanes Pa amb tomaquet i pernil (Bruschetta al pomodoro e prosciutto), Espinacs a la Catalana (Spinaci alla Catalana), Seques amb butifarra (Fagioli e salsicce), i unes postres de Crema Catalana.