La col·laboració històrica entre bisbat i administració al Sant Hospital d’Urgell, a la corda fluixa

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) El bisbat d’Urgell ha anunciat en un comunicat que els dos sacerdots que formen part del patronat de la Fundació Sant Hospital “es veuen obligats a abandonar la seva participació al Patronat” després que l’alcalde de la Seu d’Urgell, Jordi Fàbrega, comuniqués un “possible acord” per incloure l’avortament farmacològic dins la cartera de serveis de l’hospital. Una situació que ha situat a la corda fluixa la històrica col·laboració entre el bisbat d'Urgell i les administracions públiques al Patronat del Sant Hospital. Des de les institucions sempre s'havia valorat com a molt positiva aquesta col·laboració, per exemple, durant els darrers mesos per respondre a la pandèmia.   

La resposta del bisbat d’Urgell desmentint l’acord arribava dimecres poques hores més tard d’unes declaracions a premsa per part de l’alcalde. La nota diu que la votació no formava part de l’ordre del dia de la reunió del patronat i que només hi figurava “la valoració de la incorporació de la interrupció farmacològica de l’embaràs a la cartera de serveis de la Fundació Sant Hospital sense explicitar que es prendria cap acord per part del Patronat”.

El vicari general Josep Maria Mauri, en el càrrec de secretari, i el rector de la parròquia de Sant Ot, Ignasi Navarri, com a vicepresident, abandonarien així el patronat per ser coherents amb “la postura de l’Església catòlica” davant de la interrupció de l’embaràs.

Des del bisbat critiquen que en la reunió del patronat aquest dijous “no s’ha posat a votació formal” aquesta votació i que “l’actual Patronat era la primera vegada que prenia en consideració aquesta qüestió”. En aquest sentit, lamenten les declaracions de l’alcalde, que presideix el patronat, i consideren que “no s’ajusten a la veritat i creen una confusió en l’opinió pública sobre un hipotètic acord”.

La resta de membres participants dels grups municipals i del Departament de Salut han expressat en un altre comunicat que en la reunió “va quedar clara quina era l’opinió majoritària del Patronat”. I que malgrat respecten l’opinió del bisbat, “l’opció favorable a tirar endavant fou majoritària”. Amb tot, hi afegeixen el seu agraïment cap al bisbat per “la governança de l’hospital” que “ha estat històricament molt positiva”. I també en el moment present per la seva “col·laboració exemplar” arran de la pandèmia, per la cessió de “l’edifici del seminari per a l’estada de la gent gran de l’hospital de la Seu”.

En aquest sentit, diuen, volen evitar “la sortida dels seus membres del Patronat” i els demanen que “reconsiderin la seva decisió i es pugui allargar aquesta col·laboració tant exitosa”.

Aquests són els dos comunicats íntegres:

El Bisbat d’Urgell davant la informació publicada sobre la Fundació Sant Hospital comunica el següent:

  1. A la reunió d’avui dia 17 de març del Patronat de la Fundació Sant Hospital (FSH) de La Seu d’Urgell no s’ha posat a votació formal cap decisió dels membres del Patronat sobre impulsar-hi l’avortament farmacològic. L’actual Patronat era la primera vegada que prenia en consideració aquesta qüestió, i el que figurava a l’ordre del dia, només indicava el tractament de “la valoració de la incorporació de la interrupció farmacològica de l’embaràs a la cartera de serveis de la Fundació Sant Hospital”, sense explicitar que es prendria cap acord per part del Patronat.
  2. Lamentem les declaracions efectuades per l’Il·lm. Sr. Alcalde i President del Patronat de la FSH perquè no s’ajusten a la veritat i creen una confusió en l’opinió pública sobre un hipotètic acord.
  3. Davant aquesta actuació, el Bisbat d’Urgell comunica que els dos sacerdots que formen part del Patronat segons els seus Estatuts, el Vicepresident nat de la Fundació i el Secretari, es veuen obligats a abandonar la seva participació al Patronat, deixant clara que la postura de l’Església Catòlica ha estat sempre la defensa de la vida, des dels seus inicis fins a la seva fi natural, i especialment pel que fa als més febles i desvalguts.
  4. La Fundació Sant Hospital de La Seu d’Urgell és hereva d’una centenària tradició que es remuntava al segle XI quan al redós de la Catedral i sota la protecció del Bisbat d’Urgell i el Capítol dels Canonges es crea l’Hospital dels pobres. La beata Mare Janer hi va fundar el seu Institut religiós al segle XIX.  Actualment era un bon exemple de col·laboració i entesa entre l’Ajuntament, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i el Bisbat d’Urgell.

La Seu d’Urgell, 17 de març de 2021

 

Comunicat de premsa en relació a la reunió del Patronat de la Fundació Sant Hospital d’ahir, 17 de març, els membres participants dels grups municipals i del Departament de Salut volem manifestar:

  • En el debat sobre la inclusió de l’avortament farmacològic dins la cartera de serveis de l’hospital, tots els membres del Patronat van explicar la seva opinió i van manifestar la seva postura. A la reunió va quedar clara quina era l’opinió majoritària del Patronat i també l’opinió contrària de les persones que representen el Bisbat, que va ser clara i coherent amb la doctrina de l’església catòlica, i mereix tot el nostre respecte. Tanmateix, l’opció favorable a tirar endavant fou majoritària.
  • Per aquest motiu es va acordar començar els tràmits i preparar el circuit per incloure aquesta prestació en la cartera de serveis del centre. És una decisió que no es pren contra ningú, sinó a favor dels drets de les dones i en virtut d’una llei aprovada al Parlament de Catalunya l’any 2010. L’hospital de la Seu farà el que fan d’altres centres d’arreu del país.
  • L’aportació del Bisbat a la governança de l’hospital, que té origen al segle XV, ha estat històricament molt positiva, tant en els bons com en els mals moments, i només podem tenir paraules d’agraïment. Tenim un recent exemple durant la pandèmia en què s’ha fet una col·laboració exemplar amb la utilització d’un espai a l’edifici del seminari per a l’estada de la gent gran de l’hospital de la Seu. No voldríem, de cap manera, la sortida dels seus membres del Patronat, i demanem que reconsiderin la seva decisió i es pugui allargar aquesta col·laboració tant exitosa.
  • En aquest context, es fa necessari un nou plantejament de la gestió de recursos per tal de respondre amb eficàcia i eficiència a les necessitats assistencials de la població del nostre territori. Per aquest motiu, en la reunió d’ahir es va acordar també prioritzar el procés iniciat al juny del 2020 de traspassar la gestió de la Fundació Sant Hospital a una empresa de titularitat pública.

Justícia i Pau demana a les farmacèutiques alliberar els drets d’explotació de les vacunes contra la Covid-19

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Les comissions i associacions de Justícia i Pau amb seu a Catalunya demanen garantir un accés equitatiu a les vacunes contra la Covid-19. Aquest dijous han emès un comunicat conjunt en relació al procés de vacunació. Alerten que s’està deixant fora “els països on viuen la majoria de persones pobres i vulnerables”. Recorden que “tota propietat i tota activitat empresarial han de tenir sempre com a horitzó la seva funció social”. I demanen a les farmacèutiques alliberar els drets d’explotació de les vacunes per atendre “la greu situació sanitària”. 

Se sumen així a la recent petició conjunta de Càritas Internacional i del Dicasteri per a la Promoció del Desenvolupament Humà Integral a favor de “decisions polítiques fermes, basades en el multilateralisme”, que reivindicava “la condonació urgent del deute extern als països més pobres a fi d’usar els fons per millorar els seus sistemes mèdics i sanitaris”.

Podeu llegir el comunicat íntegre a continuació:

Les vacunes que immunitzen contra la COVID-19 s’han convertit en una assegurança de vida. Però aquesta assegurança sembla com si fos d’ús restringit per a persones privilegiades. Malgrat les múltiples crides de l’OMS a un accés equitatiu a les vacunes, a hores d’ara el 75% de les immunitzacions s’han concentrat en deu estats que suposen el 60% del PIB mundial, mentre que més de 100 països, on viuen 2.500 milions de persones, no han rebut ni una sola dosi. 

Aquesta situació deixa actualment fora de la vacuna els països on viuen la majoria de persones pobres i vulnerables. És preocupant que els països més rics prevegin vacunar a tota la població en un termini de pocs mesos, mentre que en molts altres països del món no s’haurà vacunat ni tan sols les persones que tenen el risc més gran de patir les formes més greus de la malaltia. No podem acceptar aquesta situació tan profundament injusta. 

A la vegada, com ha assenyalat també l’OMS, l’eficàcia de les vacunes podria disminuir si en moltes regions el virus es transmet descontroladament, amb les consegüents mutacions. Es tracta, doncs, no solament d’una qüestió de justícia sinó de l’única manera eficaç de posar fi a la pandèmia.

Les grans diferències en l’accés a les vacunes s’expliquen no solament per una tendència al nacionalisme i proteccionisme dels països rics. Les empreses farmacèutiques venen les vacunes a bon preu exclusivament als països que les poden pagar. Farmacèutiques que –cal remarcar-ho– han pogut finançar una part rellevant de la necessària inversió amb recursos públics de diferents països, entre els quals la Unió Europea, els Estats Units i el Japó, sense que, com seria lògic, aquests tinguin ara cap retorn d’una inversió que ha fet la seva ciutadania.

Sembla comprensible que les companyies farmacèutiques cerquin recuperar les despeses fetes en la recerca de les vacunes i que generin uns beneficis raonables, que ja s’estan produint. Però al ritme actual de producció no n’hi haurà una quantitat suficient per aplicar-les en el termini de dos anys als 7.700 milions de persones que viuen al planeta, garantint un accés global equitatiu a les vacunes.

L’única manera per a fer-ho possible, en aquest context d’estesa i greu situació sanitària, és que les empreses titulars dels drets d’explotació de les vacunes els alliberin i atorguin les corresponents llicències a altres empreses, compartint la seva tecnologia, per tal de facilitar-ne la producció arreu del món. De fet, algunes grans companyies ja han posat a disposició de les empreses farmacèutiques les seves infraestructures per poder augmentar la producció de vacunes, tal com s’ha fet anteriorment per ampliar l’accés als tractaments contra el VIH i l’hepatitis C. Cal tenir sempre present que tota propietat i tota activitat empresarial han de tenir sempre com a horitzó la seva funció social.

Per tot això, considerem imprescindible atendre el que reclamen l’OMS i del secretari general de Nacions Unides, que han demanat l’establiment d’un grup de treball d’emergència que impulsi i coordini la lluita contra la pandèmia a escala mundial i elabori un Pla Mundial de Vacunació per reunir a tots els actors amb poder, experiència científica i capacitats financeres i de producció. 

Igualment, l’OMS i altres actors internacionals han posat en marxa el mecanisme COVAX que constitueix un esforç global per accelerar l’accés equitatiu a les vacunes. La fita és subministrar vacunes a un mínim del 20% de la població de cada país participant, alguns dels quals sense cap cost en atenció a la seva situació econòmica. COVAX pateix, però, actualment d’un finançament insuficient. 

Les recomanacions de Nacions Unides han rebut el ple suport de l’Església i del papa Francesc. Recentment, Caritas International i el Dicasteri per a la Promoció del Desenvolupament Humà Integral de la Santa Seu, en un comunicat conjunt del passat dia 5 de febrer, han reclamat que tots els països, i especialment els més desafavorits, tinguin accés a les vacunes per fer front a la COVID-19. Per fer-ho possible, demanen decisions polítiques fermes, basades en el multilateralisme, la condonació urgent del deute extern als països més pobres a fi d’usar els fons per millorar els seus sistemes mèdics i sanitaris, la producció local de vacunes a partir de revisar la qüestió de les patents, el suport financer i tècnic a les organitzacions de la societat civil i les organitzacions religioses per promoure la sensibilització social i l’accés a l’atenció preventiva. 

Però mentre no s’avanci en aquesta direcció, la ciutadania dels països més rics que no presenten riscos de salut importants, ni són personal sanitari o essencial, tenim un dilema moral: ¿podem acceptar en consciència el privilegi de ser vacunats abans que la població vulnerable de la resta del món? ¿No caldria almenys una mobilització ciutadana per exigir abans garanties d’un accés mundial i equitatiu en un termini raonable? 

Com reclama el Papa Francesc, tenim al davant el repte d’avançar cap a la fraternitat universal, perquè, “avui ens salvem tots o no se salva ningú”, I és que “la veritable qualitat dels distints països del món es mesura per aquesta capacitat de pensar no sols com a país, sinó també com a família humana i això es prova especialment en les èpoques crítiques” (Fratelli Tutti, 141).

 

Comissions i associacions Justícia i Pau a Catalunya
17 de març de 2021

“No pregunto mai la identitat sexual de ningú per decidir si l’acullo o no”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) “Anonimat absolut, si us plau”. “Si poseu el meu nom podria tenir problemes”. “No digueu que acullo parelles homosexuals que em comportaria un expedient”. I així fins a una vintena llarga de respostes de capellans quan hem demanat entrevistes per parlar de les benediccions i l’acollida de parelles homosexuals. I és que encara avui parlar d’homosexualitat i Església Catòlica s’ha de fer des de l’anonimat. I és així com ens han demanat que ho fem dos capellans catalans a qui hem entrevistat per parlar de la seva reacció davant la resposta de la Congregació per a la Doctrina de la Fe al “dubium” sobre si l’Església disposa del poder per impartir la benedicció a unions de persones del mateix sexe.

El capellà 1 ens explica que dimarts, just el dia que va aparèixer la notícia als mitjans, dinava amb dos companys sacerdots més. El cambrer del restaurant en apropar-se els hi va dir que estava molt enfadat amb el seu cap, el papa Francesc, i que no entenia perquè no es podien beneir parelles homosexuals. I el debat entre els tres capellans que dinaven es va encetar. “El que fan por són les unions del mateix sexe i no les benediccions en si”, afirma el capellà 1, per això el document remarca que no es beneixin les unions “perquè no segueixen la llei natural, que per al Vaticà és la d’home i dona”. Ara bé, matisa el capellà 1, cal recordar que beneir ve de ‘bene dicere’, que significa parlar bé, i és el que es fa quan es demana una benedicció, “demanem a Déu que parli bé de nosaltres”. A l’Església es beneix tot sovint, persones, activitats, locals, objectes. “No entenem que el problema estigui en la benedicció sinó que és evident que el problema el tenen en la unió del mateix sexe”. 

I la pregunta següent que es van fer els tres capellans que dinaven va ser quina era la causa, l’objetiu i la finalitat d’aquella unió. “Són dues persones que s’estimen i volen viure juntes. En això no hi ha cap connotació negativa perquè sempre hem de beneir les persones que s’estimen, l’amor, i un projecte de vida conjunt”. Quin mal hi ha en això?, es preguntaven tots tres. “Cap ni un, això hauria de ser beneïble”.

El context d'aquest document

El capellà 2 ha rebut aquesta instrucció com una limitació de l’acompanyament de la realitat que es troba. “Sento com si l’homosexualitat fos una nova lepra a l’Església”. Afirma que com a sacerdot no pot dur a terme allò “d’acollir l’abraçada amorosa de Déu d’una manera incondicional”, tot i que recorda que cal posar en context aquest document que ara s’ha publicat. 

“No hem d’oblidar que aquest document és una disposició litúrgica davant d’una pregunta. Jo entenc que no és una declaració de doctrina definitiva conciliar sinó que se’ls hi ha fet una pregunta i respon la Doctrina de la Fe”. Malgrat tot el capellà 2 se sent descol·locat. 

I malgrat el document afecta totes les comunitats catòliques, el capellà 1 reconeix que ni Espanya ni Catalunya són l’epicentre d’aquesta resposta, sinó Alemanya. Actualment a Alemanya se celebra un sínode de bisbes i un dels cinc temes a tractar és la sexualitat, en tots els seus àmbits. Cal recordar que allà les comunitats protestants beneixen unions d’homosexuals i l’Església Catòlica ha perdut uns dos-cents mil feligresos. I tot i que al país compten amb el cardenal Reinhard Marx, molt batallador amb el tema, també compten amb una part de l’episcopat alemany ultracatòlic que fa pressió a Roma. És aquest sector el qui sembla que ha guanyat la partida amb la resposta del Vaticà. 

Però davant d’aquesta instrucció, més que pensar en la dimensió litúrgica, teològica o acadèmica de l’acte de beneir, el capellà 2 prefereix ajustar-se al sentit etimològic de beneir. “Al final no és tant l’elaboració d’un sacramental concret ni d’unes fòrmules concretes que ens permetin beneir les parelles homosexuals, sinó que es tracta que la comunitat pugui celebrar com a Bona Notícia un projecte d’amor”. Per a ell l’amor es manifesta de maneres sorprenents. “Qui som nosaltres per evitar que un projecte d’amor sigui bona notícia?”, es pregunta. “Dir bé va molt més enllà”. 

L'antropologia cristiana

I doncs, quin és el problema? Tant per un capellà com per un altre el problema rau en l’antropologia cristiana. “Tenim una antropologia que no afavoreix entendre bé aquesta unió, ni per entendre bé la realitat de les parelles homosexuals”. L’antropologia cristiana veu encara l’orientació homosexual com una malaltia que es pot curar. “Això ho diuen encara alguns bisbes”. És la mateixa antropologia que no parla d’orientació sexual sinó d’inclinació, com si es tractés d’un creixement malament, o una desviació de la línia. 

Una altra afirmació de l’antropologia que corre pel carrer és que l’orientació no s’escull, sinó que es descobreix i, per tant, el qui té aquesta orientació no n’és el culpable, no l’ha adquirit ell, sinó que descobreix que la té. “No se li pot carregar a aquesta persona una cosa que ell no ha decidit”. I encara un altre problema afegit a aquesta antropologia cristiana és la idea dels que continuen pensant que l’homosexualitat és una pràctica desordenada. “Quan una persona diu que és homosexual immediatament el teu cervell pensa que aquella persona fa marranades i depravació”. Els dos capellans demanen un canvi d’interpretació. “No es pot interpretar així, això fa molt mal a les persones”.

El capellà 1 ens confessa que ahir al vespre un amic seu homosexual el va trucar desolat. “La seva família és molt creient i aquests darrers dies ja ha vist com ha canviat la mirada sobre ell”. El capellà 2 prefereix pensar sovint en la seva pròpia evolució sobre aquest tema. “Jo em vaig trobar a la vida que cada cop gent més propera a mi iniciaven projectes de vida que en un primer moment també em descol·locaven”. Explica que hi havia dues reaccions davant d’això: “o rebutges el que veus i ho negues, o bé ho aculls no intentant entendre-ho intel·lectualment sinó també veient que la vida té manifestacions i expressions que transcendeixen la teva manera d’entendre i que cal acollir per damunt de tot la persona”. 

Els dos capellans han acompanyat processos. “La mateixa persona que s’està obrint a tu també ho està vivint amb sorpresa, o dificultat, també s’està barallant amb les seves projeccions adquirides i el que li han inculcat com a pecat o aberració”. Alhora, expliquen que quan parlem d’homosexuals que són creients s’ha d’entendre que parlem de gent “que tenen doble feina, i una gran fidelitat a l’Església”. Inicien un projecte de vida, expliquen, i a més reben com una motxilla de precondemna que els fa pensar que aquell amor seu és pecat.

“Pateixen molt, per com ho diran als pares, als amics, per com ho viuen, per si ho manifesten massa, o poc. Ho passen molt malament. És un drama”. I ja no parlen del fet de casar-se, i es troben pocs casos en què parelles homosexuals demanin una benedicció explícita. “Tampoc no ens trobem gent que es casa pel civil i ve a dir-te que beneexis la seva unió civil”. Ja no arriben a això, expliquen, “perquè han patit tant abans de tot plegat que això ja és un detallet del pastís”.

Un amor viscut en clandestinitat

També creuen que les parelles homosexuals no volen posar el capellà en un compromís. El mateix passa a l’hora de combregar, amb homosexuals o amb divorciats. A les ciutats, afirmen, l’anonimat t’ho posa més fàcil en el cas de les irregularitats eclesials, però en els pobles no. “Recordo gent del poble que baixava a una ciutat a missa, per evitar mirades de la comunitat, i per evitar-te problemes com a capellà deien”. 

I aquesta clandestinitat entristeix molt els dos capellans amb qui hem parlat. També els entristeix haver d’explicar el seu testimoni sota l’anonimat. “Per una banda per cobrir-me jo les espatlles si alguna parella homosexual ve a la meva parròquia i em demana una benedicció els hi hauria de dir que fem una pregària un dia, sí, però amb portes tancades, sense mòbils, sense difusió de cap tipus, entrant per la porta de darrere, amb secretisme total”. Una pràctica quasi clandestina que fa mal a la gent. “És com si acceptessim que són gent desordenada emocionalment”.

“M’entristeix que hagi de demanar l’anonimat, i també m’entristeix que a les persones que he acompanyat en aquest procés els havia de dir que res de fotos, res de publicar a les xarxes socials, res d’identificar on som”. I aquesta discreció, afirma, l’entenen les parelles homosexuals, però això vol dir també saber “que no són lliures i som conscients que estem fent una cosa que no volem publicitar perquè no seria entesa, aquesta és la tristor, estar encara en aquest punt”.

Malgrat tot el capellà 2 explica que creu molt “en construir ponts i no posar murs”, i això és el que va entendre quan el papa Francesc els cridava a l’acollida i quan emplaçava les comunitats cristianes “a que afrontessin una reflexió sobre una realitat que es dona i que no podem negar”. Assegura que ell ho seguirà fent, “seguiré acollint la gent perquè l’Evangeli o l’agafes tot o no l’agafes, m’ho han ensenyat així”. I és que afirma que en el seu ministeri “no pregunta mai la identitat sexual de la persona per decidir si l’acull o no”. 

El capellà 1 recorda que l’Església va pel món dient que és una mare. “No pot ser que una mare s’oposi als seus fills, ni que els posi límits”. “Prohibir la benedicció és el major dels límits”. 

La comunitat jesuïta de Palau esdevé comunitat d'hospitalitat

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jesuïtes) A l'inici de curs 2020-2021 la comunitat de jesuïtes ubicada al carrer Palau, al centre de Barcelona, es va renovar per tal d'obrir-se a l’hospitalitat i ajudar a dinamitzar una comunitat apostòlica àmplia amb totes les persones que participen a la casa. L’edifici on es troba aquesta comunitat acull també la Fundació Migra Studium i l'Església Nostra Senyora de la Victòria.

Des d’inicis del mes de febrer, Aboubaker Sidiki Kake comparteix vida i espais amb els 5 jesuïtes que formen aquesta comunitat. És un noi de Guinea Conakri que va arribar a Barcelona fa tres anys i parla molt bé tant el castellà com el català. En aquests moments cerca feina per poder ser plenament autònom. Podeu llegir el seu testimoni en aquest article publicat recentment a la revista de l’ACO.

Les comunitats d’hospitalitat van sorgir ja fa uns anys a diferents punts on és present la Companyia de Jesús, amb el desig de compartir com a religiosos, la nostra vida quotidiana amb persones d’origen immigrant que tenen dificultats per garantir el seu dret a un habitatge digne. A Catalunya la comunitat de Bellvitge ja fa quatre cursos que acull persones d’origen immigrant, de la mà del projecte d’hospitalitat de Migra Studium. "La seva experiència", explica el superior de la comunitat de Palau, el jesuïta Pau Vidal, "ens ha estat de molta ajuda i inspiració per fer aquest pas".

Una oportunitat per què la nostra vida religiosa es renovi i pugui ser significativa avui

Obrir les portes de les comunitats i conviure amb persones d’origen immigrant ajuda a concretar la preferència apostòlica universal tercera de la Companyia de Jesús, que ens convida a caminar amb els vulnerabilitzats. "Desitgem que aquesta experiència sigui ocasió per renovar la nostra vida espiritual com a seguidors de Jesús, que sempre acollia tothom. Les comunitats d’hospitalitat són també una manera concreta d’anar assajant nous models comunitaris, per tal que la nostra vida religiosa es renovi i pugui ser significativa avui", afirma Pau Vidal.

D’altra banda, la gestació de la comunitat apostòlica Palau va prenent ritme. S'ha creat un grup que aplega unes trenta persones, anomenat Fe i Migra, ja fa un any que fa trobades mensuals de pregària. Son espais de profunditat i compartir amb l’objectiu d’alimentar una fe que obra la justícia. En mig d'aquesta Europa en la que molts immigrants estrangers s'hi troben exclosos i amb actituds hostils, el grup de Fe i Migra vol posar rostre humà i cultivar el desig d’encontre i celebrar la diversitat. En aquesta moments, el grup treballa per concretar més passes i consolidar un nucli comunitari prou sòlid, que ajudi a articular més estretament la comunitat de vida, l’obra social i l’església, totes tres realitats presents al carrer Palau.

“La força de la família no acaba en la intimitat de casa nostra”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR)  ‘El nostre amor quotidià’. Amb aquest títol l’Església obre l’any dedicat a la família coincidint amb la festivitat de Sant Josep. Ho fa en commemoració del cinquè aniversari de la publicació d’Amoris Laetitia, l’exhortació apostòlica que va sortir dels sínodes sobre la família celebrats el 2014 i 2015. Aquest dijous al Vaticà, en el marc de la presentació de l’Any ‘Família Amoris Laetitia’, un matrimoni italià ha expressat el seu desig que “la familia pugui ser més valorada a la societat”. Valentina Leonardo Nepi han demanat promoure la “capacitat d’educar els fills i d’animar les comunitats amb valors positius”. I, d’acord amb el missatge de l’exhortació, han afirmat la necessitat d’acompanyar les parelles, de manera que hi hagi un diàleg real i un treball per a superar les dificultats quotidianes. “La força de la família no acaba en la intimitat de casa nostra”, han dit.

Gabriella Gambino, subsecretària del dicasteri pels Laics, la Família i la Vida ha parlat del repte eclesial que han d’afrontar: “Hem de reconèixer que moltes estructures eclesials, potser sense ser-ne plenament conscients, estan més aviat orientades a persones grans o solteres”. I el cardenal Kevin J. Farrell, prefecte del dicasteri, ha fet una crida a una “major col·laboració” entre els agents de pastoral i demanat “passar de pensar les famílies com un simple ‘objecte’ de cura pastoral a pensar-les com a ‘subjecte’ de cura pastoral”.

Un camí, més que una celebració

Aquest divendres 19 de març es presentarà l’obertura de l’any de manera telemàtica, en un acte organitzat pel dicasteri per als laics, la família i la vida, la diòcesi de Roma i el Pontifici Institut Teològic Joan Pau II. L’esdeveniment es podrà seguir en aquest enllaç i pretén ser “l’inici d’un camí més que una celebració”.

L’acte comptarà amb dues parts. Obrirà el recordatori de l’exhortació i el repàs de les perspectives teològiques ofertes per Amoris Laetitia. Aquestes intervencions culminaran amb el missatge del Papa Francesc. Un segon moment tindrà un caràcter més acadèmic i comptarà amb les intervencions de la catalana Núria Calduch, recentment nomenada com a secretària de la Pontifícia Comissió BíblicaAntonio Pitta, de la Universitat Lateranense, Vincenzo Rosito, de l’Institut Joan Pau II, i Darío Gervasi, bibsbe auxiliar de Roma i delegat per la pastoral familiar.

L’any per la família, una iniciativa del Papa Francesc, té per objectiu aprofundir en les conclusions dels sínodes sobre “l’Església domèstica”. Estan previstes diverses activitats com el fòrum “On som amb Amoris Laetitia? Estratègies per l’aplicació de l’exhortació apostòlica del Papa Francesc”, que tindrà lloc del 9 al 12 de juny. Destaca també la presència de materials audiovisuals com la iniciativa #IAmChurch (#JoSócEsglésia) o una sèrie de deu vídeos en què trimestralment Francesc explicarà els capítols de l’exhortació. La celebració de l’any de la família s’inicia aquest divendres i s’estendrà fins al juny de 2022, coincidint amb la desena trobada mundial de les famílies, que tindrà lloc a Roma.

A Barcelona, la basílica de la Sagrada Família acollirà l'acte d'obertura el diumenge 21 de març a les 18 hores. L’acte inaugural consistirà en una celebració de la paraula presidida per l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, i comptarà amb la presència de testimonis familiars entorn l'Amoris Laetitia. L'esdeveniment es podrà seguir per Ràdio Estel i en streaming als canals de la Sagrada Família i de la diòcesi.

La paraula “habitatge” va sortir en tots els programes electorals, 172 vegades al programa d’En Comú Podem, 139 al d’ERC, 114 al del PSC, 98 al de la CUP, 32 al de Junts, 25 al de Ciutadans i 9 al del PP.  I ens agradaria creure que el programa no és, només, un instrument de propaganda, sinó tota una declaració d’intencions. Es veritat, també, que en alguns d’aquests programes la paraula “habitatge” pot semblar buida, ja que no l’acompanya cap indicador. Sigui com sigui, que es parli tant d’habitatge és perquè l’accés a aquest és una necessitat real per a moltes persones.

La Fundació Pere Tarrés en alerta pels desnonaments de famílies amb infants

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galería de imágenes

(Laura Mor –CR) Habitatges sense finestres, amb humitats, situacions d’amuntegament. Famílies senceres, amb infants, desnonades. Pisos compartits. Pisos ocupats. Habitacions rellogades. Domicilis amb una sola habitació. Nens que fan els deures damunt del llit. Joves que, en 14 anys, han passat per 15 habitatges diferents. Són situacions d’inseguretat, desprotecció i desarrelament que condicionen la salut emocional i física d’infants i joves. Així ho recull l’estudi ‘Habitatge, infància i salut’ que aquest dimecres ha presentat la Fundació Pere Tarrés.

L’entitat denuncia la vulneració reiterada d’un dret fonamental com és l’habitatge. I alerta que amb la crisi per la Covid-19 el context ha empitjorat. L’informe ha analitzat les condicions en què viuen 176 famílies de 24 centres de la xarxa de centres socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés. Amb l’accent posat en els efectes de l’exclusió residencial, han detectat estrès i ansietat. És el patiment previsible de compartir, per exemple, un pis de 40 metres quadrats amb 8 persones, sovint desconegudes.

L’efecte devastador dels desnonaments

“El que més ens preocupa són els desnonaments: provoquen un patiment terrible a les famílies”, ha reconegut durant la presentació Rosalina Alcalde, cap de Metodologia i Estudis del Departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés. Un context que genera incertesa i que ni els infants ni les famílies saben com gestionar. Quina estratègia fan servir? “Les famílies no ho expliquen per no preocupar-los”.

Però el problema persisteix. I l’angoixa porta alguns infants a autolesionar-se. “Els que estem a l’àmbit de l’educació hem de posar l’alarma. És probable que aquest problema s’agreugi”, ha dit Alcalde sobre els desnonaments. Es plantegen “com acompanyar al dol de la pèrdua de la llar” i consideren que “és molt important a adquirir eines per ajudar a les famílies que ho treballin a casa”.

10 accions per parar el cop

El director de la Xarxa de Centres Socioeducatius i de l’Àrea de Formació i Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés, Rafael Ruiz de Gauna, ha demanat fer possibles “escenaris més justos perquè aquestes situacions no hipotequin definitivament la vida dels nens i les nenes”. I també ha reivindicat més “sensibilització social, compromís de les administracions, dels parlaments, de la judicatura i de la societat en general”. Per això ha llistat un seguit de mesures que depassen la capacitat d’acció de les entitats socials i requereixen un compromís col·lectiu.

En concret, ha presentat 10 propostes concretes: abaratir el preu de l’habitatge; oferir més prestacions per afrontar les despeses de les llars amb infants; potenciar el dret a l’habitatge digne; abordar el patiments dels infants i famílies, detectar i prevenir abusos; promoure espais fora de l’habitatge per al joc, la tranquil·litat i l’estudi; acompanyar les famílies en processos de desnonaments; treballar protocols perquè els centres educatius puguin atendre les famílies en aquestes situacions; una major coordinació entre agents socials i impulsar activitats de vacances amb un lleure educatiu de qualitat.

Malalties i manca d’intimitat

Durant la presentació dels resultats de l’informe, Alcalde ha assegurat que “la qualitat de l’habitatge té un fort impacte en la salut dels infants”. Com a exemples ha parlat de problemes de goteres i humitat, mala il·luminació o l’exposició a fums com a causants directes d’al·lèrgies o malalties respiratòries.

Les dificultats en l’habitatge també afecten les emocions dels més petits. Un 14% dels casos pateixen amuntegament. Els nens i nenes parlen de “la incomoditat” que els genera “la falta d’espais adequats per la intimitat”. Cosa que afecta per exemple, a l’hora de fer deures escolars i l’estudi. També genera estrès i conflictes. I demana estar alerta, especialment, quan “el gruix de les agressions sexuals es produeixen a l’interior de la llar”, ha recordat Alcalde.

L’estigma de la pobresa

S’han adonat també que l’habitatge compartit afecta el joc simbòlic dels nens i nenes. “Apareix l’autocontenció del joc i l’expressivitat per no fer nosa”. Tornant del confinament, ha explicat Alcalde, han vist que molts infants havien perdut aquest recurs.

L’estudi aporta noves dades sobre l’estigma de la pobresa i els seus efectes en les relacions socials dels infants. Han detectat, per exemple, “la vergonya de no voler portar companys a casa perquè no està en condicions: que algú pugui veure com viuen i que ho expliquin a l’escola”. O pel fet d’haver-se de dutxar al centre socioeducatiu, quan el lloc on viuen les famílies genera problemes d’higiene.

Una crisi que no és igual per a tothom

Entre els perfils analizats han detectat “una sobrerepresentació de famílies monomarentals”. Saben que és un col·lectiu més exposat a patir exclusió. Una radiografia en què només hi ha la figura de la mare, amb ingressos inferiors als 700€ i amb un risc molt elevat de perdre el seu habitatge. Alcalde també ha assegurat que “la pobresa pot generar seqüeles importants en la vida d’aquests infants, sobretot quan es dona en edats primerenques”. Això implica “efectes perdurables”, més enllà de que el context millori a cinc anys vista.

Per franges d’edat l’estudi mostra que els infants més petits estan més exposats a condicions negatives i prejudicis pel fet de passar més temps en aquests infrahabitatges; mentre que els adolescents pateixen la falta d’espai i d’intimitat.

Amb la suma dels efectes de la pandèmia, què veuen? Que no tothom els pot afrontar de la mateixa manera: “L’efecte de la crisi de la Covid en la classe obrera empobrida és devastador”, ha dit Alcalde. “Un 75% ha vist disminuïts els seus ingressos com a conseqüència del covid-19”. I dins d’aquest grup, només el 31% ha parat el cop gràcies al cobrament de la renda garantida.

La càrrega de l’habitatge

L’informe explicita que la despesa per habitatge posa moltes famílies en risc: “La pobresa no és una realitat tan llunyana en les famílies de classe mitja”. En concret, apunta que “un 25% de famílies s’han canviat d’habitatge els darrers 4 anys com a estratègia per abaratir costos”.

També consideren “alarmant” que “un 10% de les famílies enquestades han declarat que ocupen un habitatge”. Les famílies, ha relatat Alcalde, han de triar entre pagar el lloguer i fer la compra. I molt sovint, deixen sense cobrir d’altres necessitats mèdiques que no cobreix el sistema públic, com les referides a la salut bucodental, oftalmològica, psicològica o logopèdica.

La veu dels infants

És el segon informe que publica l’Observatori Pere Tarrés de Promoció de la Infància. El mes de novembre l’entitat ja va explicitar en un primer estudi com les condicions socials afecten la salut dels infants. Aquesta vegada l’informe ha copsat les percepcions de les famílies vinculades a la seva Xarxa de Centres Socioeducatius. Han enquestat 176 famílies, han creat grups de conversa amb educadores i, a partir d’uns tallers, han incorporat la mirada dels mateixos infants sobre aquesta problemàtica.

Segons Rafael Ruiza de Gauna “incloure la veu dels nens i nenes” és l’aportació més innovadora de l’estudi. Un treball qualitatiu que recull relats d’exclusió no només en primera persona, sinó com a part d’un entorn normalitzat. El taller l’han proposat a infants que viuen al barri del Raval de Barcelona “i que tenen molt a prop aquesta realitat”, ha dit l’encarregada de l’informe, Rosalina Alcalde.

 

Xarxes que sostenen

Sobre la sensibilització de l’entorn i la necessitat de teixir xarxes de suport, Alcalde ha posat com a exemple el mateix barri del Raval, en què sindicats i centres educatius que treballen per a l’acompanyament emocional i assessoren les famílies més vulnerables. Amb tot, s’ha mostrat preocupada perquè “després del període d’alarma social i tornem a l’antiga normalitat, arribi més demanda”.

Durant la presentació també han intervingut responsables, educadors i educadores i famílies de centres socioeducatius. La directora de la Fundació Mans a les Mans, Neus Cerdà, ha reconegut els límits en l’acció per part de les entitats de lleure educatiu. “Fem cures pal·liatives”, ha lamentat, i ha demanat solucions per garantir la llar que necessiten aquestes persones.

També ha parlat Estrella Ambrojo, presidenta de la PAH-Ciudad de L’Hospitalet, que ha dit que només en aquesta plataforma hi ha 130 famílies. Ha denunciat “el maltractament psicològic dels nens desnonats”. I ha dit que “malgrat les famílies intenten ocultar-ho, els nens s’adonen de tot”.

Sergi Masferrer, treballador social del centre socioeducatiu de la Fundació Pere Tarrés al barri de Poblenou, a Barcelona, ha explicat com “els infants no tenen espai ni per fer els deures i han d’estudiar sobre el llit”, quan són habitatges amb una sola habitació. I també que “les inseguretats dels progenitors es traspassen als fills”.

Per la seva banda, la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, ha assenyalat l’encert d’aquest informe. Ha situat l’habitatge com a dret fonamental i ha dit que garantir-lo “és competència de la Generalitat” però que “els ajuntaments s’hi ha d’implicar”.

Vilà ha apuntat que els tràmits per obtenir un pis de protecció oficial poden allargar-se dos anys i que la situació de manca d’habitatge “provoca un estat d’irritabilitat, estrès, solitud”, entre d’altres perjudicis. I s’ha compromès a “continuar sumant esforços amb les administracions perquè tots els infants tinguin accés a les xarxes de suport”.

Els joves, a favor de la classe de Religió

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri –CR) Aquests dies de preincripció a les escoles els pares es trobaran una creueta per escollir si volen que els seus fills facin religió. En principi, la majoria de catalans estan a favor d’una classe de Religió a les escoles. Una majoria ajustada si parlem d’una assignatura de cada confessió: el 49% a favor i el 43% en contra. I una majoria molt més àmplia per una assignatura de formació sobre les principals religions. Són dades del darrer Baròmetre sobre religiositat publicat per la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Així, la idea que la religió ha d’estar fora de l’escola no té el suposat consens social que volen fer creure alguns sectors polítics, sindicals o pedagògics.

Però el Baròmetre ofereix dades molt més rellevant quan es va a buscar la segmentació de la resposta. En el cas d’una assignatura pròpia de cada religió, els joves entre 16 i 25 anys hi estan molt més a favor: un 65%, quinze punts més que la mitjana. Aquest suport es manté entre els 25 i 35 anys, però cau per sota de 50% a partir dels 35 anys, amb una lleugera majoria en contra de la classe de religió. (Els menors de 16 anys no estan inclosos en l’enquesta).

Així es pot veure en aquest gràfic sobre el suport a una classe de la pròpia religió. (Per cada franja d’edat es presenten les mateixes dades dues vegades, en el segon cas agrupades les respostes a favor i en contra).

 

 

Les dades mostren com a mesura que puja l’edat hi ha més oposició a la classe de religió. Es podria deduir que molts dels qui s’hi oposen van haver de fer una classe de religió obligatòria. Però des de fa més 30 anys la classe de religió és optativa. Una oferta obligatòria per a tots els centres educatius (encara que alguns no l’ofereixen) i de lliure elecció per als alumnes. Es podria deduir que un dels motius pels quals els més joves aproven que hi ha hagi religió a l’escola és perquè aquests alumnes que ja han vist que la religió és una optativa i que els qui l’escullen lliurement la valoren positivament. O perquè com passa en alguns centres públics, no hi havia possibilitat de fer religió.

Si la mateixa segmentació es fa segons les creences, els resultats són més esperables. Els qui es defineixen com a catòlics (la religió sociològicament més estesa) donen un resultat semblant al conjunt de la població. Una mica més favorables, però amb un 38% de contra d’una classe de religió a l’escola. La comunitat musulmana és el sector més clarament favorable amb un 77%. En canvi, la posició dels evangèlics no es tan a favor, tot i que dos terços hi donen suport.

 

 

Com era d’esperar, entre agnòstics i ateus hi ha més oposició a una classe de religió. Però també és rellevant que més d’un terç hi estiguin a favor. 

 

 

Més suport encara a la cultura religiosa

Si una classe de la pròpia confessió té més suport del que podria semblar, una nova assignatura obligatòria sobre les principals religions del món té un recolzament amplíssim. Entre els més joves arriba a un 85%. Una xifra molt àmplia en una població que pot haver finalitzat la seva escolarització sense cap ensenyament reglat sobre religions. La franja d’edat que hi dona menys suport són els majors de 65 anys, que curiosament també són la franja més religiosa i practicant. Es pot deduir que és la franja d’edat on pesa més un mal record de la religió obligatòria a l’escola.

 

 

La mateixa proposta també té una àmplia majoria en tota mena de creences. Es repeteix augmentat el major suport –per aquest ordre– entre musulmans, evangèlics i catòlics. En el cas dels musulmans només s’hi oposa un 10%.

 

 

Finalment, entre agnòstics i ateus també hi ha gran majoria favorable. Fins i tot el suport dels agnòstics a una assignatura obligatòria sobre religions supera lleugerament al dels catòlics. Caldria veure si això és perquè alguns catòlics consideren que aquesta proposta s’oposa a la d’una assignatura pròpia de la seva confessió. En tot cas, l’enquesta mostra que ni els ateus volen expulsar la religió de l’escola i que cal trobar una manera de vehicular aquesta dimensió de l’educació.

La transformació del conjunt parroquial de la Pietat de Vic

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Maria Riba -Bisbat de Vic) El conjunt parroquial de la Pietat se situa al cor de la ciutat de Vic. Històricament, des dels seus orígens ha estat l’àmbit religiós més vinculat a la vida ciutadana vigatana, al costat de la catedral —més dels canonges— o de les esglésies de convents i monestirs —unes quantes de les quals van convertir-se, durant el segles contemporanis, en esglésies parroquials—. En els anys vuitanta del segle passat la parròquia cedí a l’ajuntament la seva capella fonda, que no tenia ús, perquè s’hi poguessin instal·lar les escasses pintures de Josep Maria Sert que s’havien salvat de la crema de la catedral de 1936.

En els anys noranta, una gran esquerda que travessava la nau central obligà a tancar-la al culte i a realitzar importants obres de restauració. Des d’aleshores, el culte parroquial s’ha desenvolupat en el magnífic cambril dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià, autèntic cor del conjunt parroquial, decorat amb unes pintures murals de Marià Colomer, el darrer gran pintor barroc de Catalunya; per a l’escassa feligresia de la parròquia, que té un terme ben petit en un àmbit urbà no gaire poblat, és un espai amb cabuda suficient.

L’ajuntament buscava, des de feia temps, un espai on poder mostrar al visitant l’esplendor i els valors culturals de la ciutat, un espai que fos el punt de partença d’una visita urbana ben aprofitada. El trasllat de les pintures de Sert des de la Pietat cap al deambulatori de la catedral, un projecte somiat que aviat es farà realitat, ha deixat la capella fonda lliure, i és on l’ajuntament ha creat l’espai audiovisual «Vicpuntzero», que és una invitació a conèixer la ciutat.

El patrimoni cultural de l’Església és un bé privat d’ús públic. El bisbe, Josep Maria Guix, fa unes dècades, es feia tips de reivindicar la hipoteca social del nostre patrimoni. En el cas de la Pietat, amb la signatura d’un detallat conveni, parròquia i ajuntament hem trobat la manera de col·laborar per tal de protegir un equipament cultural de primer nivell, ple de valors religiosos, culturals i socials, i posar-lo a disposició de la ciutadania, fent compatibles els interessos legítims respectius i fomentant tots els seus múltiples valors.

Així avui la capella fonda és un punt d’acollença ciutadana; la nau central de l’església és un espai on ja fa temps que es programen exposicions i activitats culturals adients a la naturalesa de l’edifici; i el cambril dels Sants Màrtirs és el nucli espiritual, l’espai de culte, centre de la comunitat parroquial —la qual està immersa en el projecte de restauració integral de les pintures murals del cambril, amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Núria Calduch: “La presència de dones obre horitzons a l’Església”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Debora Donnini -Vatican News) En una entrevista, la biblista catalana nomenada pel Papa Francesc com a secretària de la Pontifícia Comissió Bíblica -la primera dona que ocupa aquest càrrec- expressa la seva sorpresa i gratitud per aquesta elecció. Núria Calduch és una dona que ha dedicat amb passió la seva vida als estudis bíblics. Docent d'Antic Testament a la Pontifícia Universitat Gregoriana, experta des de fa temps en Sagrada Escriptura, Nuria Calduch, de les Missioneres de la Sagrada Família de Natzaret, ha participat també en els treballs de la Comissió d'Estudi sobre el Diaconat Femení (2016-2019).

La setmana passada va ser nomenada pel Papa com a secretària de la Comissió Bíblica Pontifícia. Originària de Barcelona, ​​es va incorporar a l'organisme vaticà per primera vegada el 2014 i va ser reelegida el gener passat per a un nou mandat de cinc anys, fins 2025. Entre altres càrrecs, és professora convidada al Pontifici Institut Bíblic de Roma, col·laboradora assídua de la Federació Bíblica Catòlica, membre destacat de revistes especialitzades, així com membre de Comitè Científic de la revista Història de les Dones (Universitat de Florència) i de la sèrie "Tesis i Monografies" publicada per Verbo Divino (Estella). El 2008 va participar en el Sínode de la Paraula com a experta.

Com va rebre el nomenament de secretari de la Comissió Bíblica Pontifícia i quina rellevància té el fet de ser dona en aquest càrrec?

Dues paraules poden resumir la meva reacció. D'una banda, sorpresa, perquè mai hagués imaginat rebre aquest nomenament i, de l'altra, agraïment a totes les persones que han confiat en mi. Crec que la presència de dones en aquesta comissió, com en altres, és un element positiu i significatiu que obre horitzons a l'Església.

Què ha suposat l'experiència d'haver participat en la comissió d'estudi sobre el diaconat de les dones?

Durant uns bons tres anys, de 2016 a 2019, em vaig dedicar, juntament amb els altres membres, a estudiar el diaconat de les dones. I encara que els resultats obtinguts es van considerar en certa manera parcials, l'experiència viscuda va ser molt enriquidora tant des del punt de vista intel·lectual i eclesial com humà. Hem creat relacions d'amistat i col·laboració entre nosaltres que continuen fins avui. I això ho considero un privilegi.

La Sagrada Escriptura és al centre dels seus estudis. Quina creu que és la contribució específica que les dones poden aportar a l'estudi de la Paraula de Déu?

La seva competència, els seus interessos i la seva perspectiva. Cal pensar, per exemple, en l'estudi de les figures bíbliques femenines, les seves històries, l'ús de metàfores femenines, l'hermenèutica feminista i molts altres aspectes. Fa quaranta anys, quan les dones biblistes eren gairebé invisibles, aquests temes i enfocaments de les Escriptures no es contemplaven en els cercles bíblics. Avui, però, són molt apreciats per tots, homes i dones, i les publicacions són cada vegada més nombroses.

Vostè ensenya l'Antic Testament. Débora, Ester, Judit ... Les figures femenines són centrals en aquests llibres de la Bíblia mostrant també una atenció a les dones i una rellevància que se'ls atribueix en la història de la salvació no indiferent en comparació amb altres pobles contemporanis a Israel. Quina visió de la dona es desprèn d'aquests textos?

En alguns relats bíblics, com els que ha esmentat, les dones apareixen com a veritables protagonistes de la història d'Israel, amb una important missió que complir per al poble. En altres, però, són mers instruments de el poder masculí. En d'altres, els autors les silencien totalment. Així, les seves històries no s'expliquen i, per tant, no podem escoltar la seva veu. Aquesta és la nostra principal dificultat. A més, els textos bíblics -no ho oblidem- són textos molt antics en els quals es descriu a les dones seguint els arquetips de cada època i segons el punt de vista androcèntric dels autors.