N’hi ha que esperen el Papa, en la seva visita a Barcelona, i n’hi ha que no. S’ha posat en marxa la campanya «Jo no t’espero», alimentada per determinats col·lectius i amplificada per poders mediàtics afins. L’arquebisbat de Barcelona, amb la majoria de cristians, l’espera amb goig i representa un alè per a les comunitats, que s’esforcen per viure, amb llums i ombres, la fe en Jesús en una societat poc permeable als seus valors. Benet XVI no és ingenu i sap que la seva presència suscita controvèrsies, algunes de les quals són orquestrades per poders que volen desertitzar la societat de les empremtes religioses. Pau, en el primer segle del cristianisme, no va ser més afortunat: «Aquesta és la bona nova que jo anuncio, i per ella haig de sofrir fins al punt de trobar-me encadenat com si fos un malfactor. Però la paraula de Déu no està pas encadenada! Per això, jo ho suporto tot pel bé dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació que ens és donada per Jesucrist juntament amb la glòria eterna» (2 Tm 2,8-18).
Tinc dubtes que es puguin produir, fora de l’àmbit intern, les condicions objectives per a un diàleg sincer de temes interessants i per a una informació dels fets. N’hi ha prou de recordar quin ha estat al nostre país el tractament que s’ha donat a la visita del Papa a la Gran Bretanya. Distorsions, silenci, amplificació de la disidència, fragmentació del missatge... Tot, menys escoltar. La percepció que van tenir allà té calibre i profunditat, cosa impensable per als que parteixen del prejudici sistemàtic i de l’esquematisme ideològic.
No és estrany la presentació que es fa en molts mitjans del proper viatge del Papa a Barcelona. Qui rebutja la causa, en pot argumentar l’oposició amb raonaments pensats i en clima de diàleg o pot utilitzar estratagemes per desfigurar-la, llançant àcid al rostre dels esdeveniments.
AFP (Agència France-Presse) informa que «la visita del papa Benet XVI a Barcelona per a la consagració del temple de la Sagrada Família té un pressupost estimat d’entre 500.000 i 600.000 euros, va explicar aquest dimecres el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. En aquest pressupost, que pagarà l’arquebisbat de Barcelona, no s’inclouen les despeses de seguretat i del centre de premsa, que estaran a càrrec de les diferents administracions nacional, autonòmica o municipal». I afegeix: «La nostra actitud és la de demanar el mínim a l’administració», va dir Sistach. Aquests diners provenen de les aportacions voluntàries dels fidels. Quantitat que equival a la prima que cadascun dels jugadors espanyols del mundial de futbol es va embutxacar per haver aconseguit el títol. En aquest cas, no hi va haver protestes.
Vaig anar a veure el piromusical de la Mercè amb un amic ruandès, que actualment estudia castellà a Barcelona. L’espectacle de quaranta minuts entra dins del pressupost auster de 3,6 milions d’euros que l’administració municipal ha destinat a les festes de la Mercè. A la classe de l’endemà, els estudiants, tots estrangers, van comentar que Barcelona no vivia cap crisi perquè un piromusical d’aquestes dimensions no fa pensar d’altra manera. Quanta gent de la que contemplava el magnífic espectacle va reflexionar i protestar per aquestes xifres? Ens haurem de preguntar per les nostres incoherències i la nostra manca de lògica. Es veu tant el llautó que és difícil amagar-lo. Els exemples són tants que valdria més dedicar un temps a la meditació per començar a millorar el món començant per nosaltres mateixos.
