Les dones de Benet XVI

Des de l’1 de setembre d’enguany Benet XVI està dedicant les seves audiències generals dels dimecres a analitzar diferents figures femenines medievals que han enriquit l’Església. Va començar amb dues catequesis sobre Hildegarda de Bingen, per passar després a una dissertació sobre Clara d’Assís i a una altra, l’última, sobre Matilde de Hackeborn. El papa continuarà il.lustrant la vida i el pensament d’altres dones medievals que demostren –segons les seves paraules- com “tota l’Església és deutora a dones valentes i riques de fe”, “capaces de donar un impuls decisiu per a la renovació de l’Església”. És molt positiu que Benet XVI faci un retrat d’aquests testimonis femenins, molts dels quals són desconeguts per la majoria dels catòlics, un desconeixement que es deu en bona part al fet que es tracta de dones. I també és significatiu que el papa se centri en figures femenines de l’Edat Mitjana, una època considerada per alguns com a fosca, però en la qual les dones catòliques que es consagraven a Déu gaudien en el món eclesial d’una llibertat, d’una autonomia i d’un poder impensable en el món civil d’aleshores.

En el pontificat de Benet XVI poques passes endavant s’han fet per a un major reconeixement del paper de la dona en l’Església. No és una prioritat d’aquest papa. Tot i així, ell coneix i reconeix les capacitats femenines. I, a diferència d’altres alts prelats, que veuen en la dona o una etèria figura mariana a exalçar o bé una possible temptació de la qual guardar-se, la seva relació amb les dones sempre ha estat franca i a un nivell de palesa apreciació. Possiblement perquè prové d’una cultura molt diferent de la llatina, una cultura en la qual no només la valorització intel.lectual de la dona va decàdes per endavant respecte als països del sud d’Europa, sinó on fins i tot les relacions entre els dos sexes gaudeixen d’una normalitat que les dones llatines (i les italianes més) només podem somiar. Aquesta diferència cultural entre el sud i el nord d’Europa repercuteix en la cúria vaticana, de tall romà, on les dones encara estan marginades en número, en tipus d’ocupació i en tractament.

Com a exemple, catorze anys abans que Ratzinger fos proclamat papa, va entrar al seu servei una laica consagrada, Ingrid Stampa. El seu paper no es limitava només a tenir cura de l’apartament del cardenal Ratzinger, on ella també vivia. Stampa, una dona culta de formació acadèmica musical, treballava com a col.laboradora en la secretaria cardenalícia. El secretari particular actual, Georg Gaenswein, va entrar al servei de Ratzinger només dos anys abans que aquest arribés al soli pontifici. I, tot i així, per a moltes qüestions, el braç dret del cardenal va continuar sent sempre Stampa, de la qual Ratzinger es fia molt a nivell personal i laboral. Però després de la proclamació pontifícia, Stampa no va traslladar-se a l’apartament papal com Gaenswein, sinó que va deixar la col.laboració directa amb Ratzinger per passar a la secció alemanya de la Secretaria d’Estat. A l’apartament papal hi ha quatre dones laiques consagrades que en tenen puntualment cura - la seva feina es limita a la intendència i a la neteja. Sembla, doncs, que per a una dona amb un rol diferent del de cambrera hi ha espai en la residència d’un cardenal, però no en la d’un papa. Perquè la cúria romana –que molt sovint lliga mans i peus als pontífexs- així ho vol.