Els ulls del pastor

En el llibre Mil anys per camins de l’herba. El llegat d’un món que s’acaba (Efadós, 2005) se’ns explica de forma exhaustiva la vida dels pastors al nostre país. El pastor ha estat durant segles el més pobre entre els pobres, sense casa pròpia, treballant de sol a sol, sense més companyia que la del gos i les ovelles, entomant sol i pluja en una soledat gairebé absoluta. El pastor és un dels personatges més entranyables que surten a l’Evangeli. Grans i petits l’imaginem tal com ens el presenten les fotografies del segle passat: abrigat amb la samarra, amb la berena al morralet i el ganxo a la mà. No m’estranya gens, ara que he tingut la sort de conèixer-ne algun dels pocs que encara queden al nostre despoblat Pirineu, que fossin ells els primers a rebre la bona notícia. No podia ser altrament.

El pastor ha estat sempre un personatge recurrent en la pintura i en la literatura. Se’l presenta de forma bucòlica: tocant el flabiol enmig d’ovelles, fent la cort a una pastora, assegut en un prat amb la mirada perduda entre muntanyes, o a la vora del foc… El pastor va ser, per a la civilització industrial, l’enyorança d’allò que havíem estat, per a la nostra, un exemplar en perill d’extinció. Per sort, al mateix temps que la Generalitat introdueix l’ós al Pirineu, el projecte Grípia aposta per formar en l’ofici nous joves pastors. És una crida al silenci, a la solitud eremítica, a la vida dura, a l’ascetisme, que no deixa de sorprendre en els nostres temps.

Diumenge passat vaig pujar al puig d’Arquer, on pastura durant l’estiu una part de la ramada de la vall d’Àssua. La tarda amenaçava pluja i feia un fred que pelava. Els trons van fer baixar del cim les ovelles, i davant d’elles el pastor. Vaig estar llarga estona contemplant el pas lent del ramat pel coll de la muntanya, sota la pluja. Un espectacle màgic que em connectava amb algun record ancestral. Aleshores vaig entendre el per què de la literatura, de l’art, de la bona nova…

El pastor està cisellat de silenci. El seu silenci no és absència de brogit, ni tampoc absència de pensaments, sinó que el travessa buidant-lo per dins, com l’espai interior d’una flauta. El pastor no té més temps que el del sol i, com una abella, s’alimenta del nèctar dels petits moments. El pastor renega i s’encomana a Déu amb la mateixa facilitat, perquè qui passa mesos sol a la muntanya no està per romanços i tira pel dret; per a ell no hi ha diferència, Déu és en tot: en la immensitat de la muntanya, en la veu del tro i en el corder acabat de néixer. Els ulls del pastor miren i veuen més enllà que ningú. Per això van ser els primers a rebre la bona nova. No podia ser altrament.